diumenge, 21 de febrer del 2016

HANDBOL AMPOSTA, 30; BALONMANO GRANOLLERS, 34 (cadet femení)

Després d’haver estat seguidors  de l’equip sènior femení del handbol Amposta durant uns 15 anys, de cop i volta, a finals de 2012 hi vàrem deixar d’anar. El motiu? Què iniciàrem els assajos de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta i ens era incompatible l’horari amb els partits de casa. Després, tot i que els assajos van canviar de dia, problemes familiars també ens van impedir anar veure a les noies que, com sabeu, juguen a la divisió de plata del handbol estatal.  
Ahir sortírem de casa amb la intenció de passar pel pavelló per a veure si jugaven. Però no, ho feia el cadet femení, algunes de les quals, segons ens va dir el professor Ramón Sogues, estan al Centre de Tecnificació.
El partit va ser mot igualat. De bon començament les jugadores rivals, el totpoderós Granollers, se’n van anar d’un parell de gols i a les jugadores ampostines els va tocar suar la cansalada per a poder igualar el partit. I no només ho van fer, sinó que van aconseguir posar-se dos gols per davant. No obstant, a la mitja part el marcador era sinònim de la igualtat viscuda: 16-16.
A la segona part, les noies que dirigeix González van tornar a sortir fredes i el Granollers se’n va tornar anar al marcador encara que per mínimes diferències, tot i que va haver-hi algun empat. Només als minuts finals del partit degut a un cert descontrol per part de l’equip de casa, possiblement per les expulsions patides, però també per l’excessiu joc dur de les rivals  i l’acarnissament que va patir una jugadora local, van fer que l’equip visitant se’n anés de fins a 4 gols, un avantatge que semblava ja definitiu a pocs minuts del final.   

El resultat final de 30-34 no reflecteix, des del meu punt de vista, la igualtat que hi va haver, però ja sé sap que de vegades tenir més o menys sort equival a guanyar o perdre un partit.

Una de les coses que en va sobtar més del match va ser la defensa individual a la que les jugadores del Granollers van sotmetre a la jugadora número 9 de l’Amposta Gálvez, fins i tot quan anaven guanyat. La citada jugadora, lluny de perdre els nervis, sé la veia molt relaxada i de tant en tant, sempre que tenia l’ocasió, aprofitava la seva velocitat i verticalitat per encarar la porta i marcar. 












¿Sólo le han salido dos ‘rana’? Hasta 22 imputados en la charca de la corrupción de Aguirre

La expresidenta se 'olvida' de decenas de casos que están siendo investigados judicialmente

dissabte, 20 de febrer del 2016

ELS TREBALLADORS DE L’AGÈNCIA TRIBUTÀRIA SENSE LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ

Fa anys (no sabria dir quants, però molts) l’Agència Estatal d’Administració Tributària (l’empresa on jo treballo), va obrir una bústia de queixes i suggeriments.
Poques vegades vaig fer servir aquesta bústia i quan ho vaig fer sempre va ser per a mirar de millorar algun aspecte relacionat amb el treball, normalment d’alguna aplicació informàtica. La veritat és que normalment no et feien cas.
El sistema permetia adherir-se als suggeriments que feien altres companys i de tant en tant rebies un correu d’algun company demanant-te suport per a que la seva iniciativa tingués més força. Però les grans qüestions mai eren acceptades i llavors rebies un correu de l’administrador de la bústia comunicant-te que no havia pogut ser atès.  
A partir de l’any 2011 hi ha un abans i un després en l’ús de la bústia. Durant els darrers mesos de govern de Zapatero es va fer la primera rebaixa salarial a tot el col·lectiu de treballadors públics (no només els de l’Agència Tributària, sinó també de la resta d’organismes i empreses públiques dependents de l’administració central, però també de l’autonòmica i la local.
Aquest fet va provocar una gran indignació entre el col·lectiu de treballadors, indignació que va anar creixent durant els anys al veure que se’n congelava sistemàticament el sou i es deixava sense efecte un acord signat anys abans que comportava anar pujant progressivament en el transcurs dels anys sempre dintre de la mateixa categoria laboral. Fins llavors, a l’AEAT no hi havia existit mai una autèntica carrera professional. Aquest fet va permetre a molts de treballadors com jo recuperar una part del poder adquisitiu que s’havia anat perdent durant la majoria dels anys treballats, ja que, normalment els augments de sou eren inferiors a l’IPC de l’any anterior, això sinó era zero degut a les congelacions que ja es van patir en els primers anys d’Aznar.  
Però les retallades no van ser nomes de salari, sinó també socials, ja que es van reduir considerablement els dies d’assumptes propis i vacances, que també s’havien augmentat en el decurs dels darrers anys fruit de la mateixa negociació de l’administració amb els sindicats.
L’excusa de que s’havien reduït els dies de vacances i lliure disposició per estalviar despeses era només una excusa que es podia creure de portes cap a fora, però era mentida, ja que a l’Agència Tributària quan un treballador fa vacances o està de baixa, mai se’ls substitueix i són els propis companys els que, normalment, es distribueixen la seva feina.
També cal tenir en compte que les reduccions de sou, tot i ser menors quantitativament, perjudicaven més els grups més baixos (C1 –administratius-, C2 –auxiliars-, D –ordenances-), ja que, sobretot als A1 (inspectors de finances, molts d’ells amb jerarquia dintre de l’organigrama administratiu) se’ls compensa amb l’augment de la productivitat i d’altres complements.
Fa uns anys semblava que aquesta situació no acabaria mai. El malestar havia anat en augment entre el personal dels grups inferiors i aquest fet es va traslladar a la bústia de queixes i suggeriments que es va omplir de tota classe de comentaris, alguns d’ells pujats de to i fins i tot amb improperis dirigits cap els estaments més elevats. Els A1 es van convertir en el focus del malestar generalitzat.
De vegades alguns comentaris van ser esborrats amb la consegüent queixa per part dels afectats. Però la majoria, tot i ser molt pujats de to, es mantenien i eren visibles per atots aquells que hi accedien.
En lloc d’aplicar mesures contra les faltes de respecte, es va optar per inhabilitar la bústia. Així feia dies que mirava d’accedir-hi i m’era impossible. Al final s’ha optat per una solució salomònica: clausurar la bústia. Fins i tot ha desaparegut la icona d’accés.
No es pot saber si alguna vegada tornarà a funcionar i si ho fa, si caldrà prendre alguna mesura per a que no passi el que ha passat durant molt de temps, però la sensació que tinc és que s’ha censurat l’opinió dels treballadors de la casa. 

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 20-02-2016

Carrer Ulldecona de Tortosa. 

Sense comentaris.