Després d’haver
estat seguidors de l’equip sènior femení
del handbol Amposta durant uns 15 anys, de cop i volta, a finals de 2012 hi
vàrem deixar d’anar. El motiu? Què iniciàrem els assajos de la colla castellera
Xiqüelos i Xiqüeles del Delta i ens era incompatible l’horari amb
els partits de casa. Després, tot i que els assajos van canviar de dia,
problemes familiars també ens van impedir anar veure a les noies que, com
sabeu, juguen a la divisió de plata del handbol estatal.
Ahir sortírem de
casa amb la intenció de passar pel pavelló per a veure si jugaven. Però no, ho
feia el cadet femení, algunes de les quals, segons ens va dir el professor
Ramón Sogues, estan al Centre de Tecnificació.
El partit va ser
mot igualat. De bon començament les jugadores rivals, el totpoderós Granollers,
se’n van anar d’un parell de gols i a les jugadores ampostines els va tocar
suar la cansalada per a poder igualar el partit. I no només ho van fer, sinó
que van aconseguir posar-se dos gols per davant. No obstant, a la mitja part el
marcador era sinònim de la igualtat viscuda: 16-16.
A la segona part,
les noies que dirigeix González van tornar a sortir fredes i el Granollers se’n
va tornar anar al marcador encara que per mínimes diferències, tot i que va
haver-hi algun empat. Només als minuts finals del partit degut a un cert
descontrol per part de l’equip de casa, possiblement per les expulsions
patides, però també per l’excessiu joc dur de les rivals i l’acarnissament que va patir una jugadora
local, van fer que l’equip visitant se’n anés de fins a 4 gols, un avantatge
que semblava ja definitiu a pocs minuts del final.
El resultat final
de 30-34 no reflecteix, des del meu punt de vista, la igualtat que hi va haver,
però ja sé sap que de vegades tenir més o menys sort equival a guanyar o perdre
un partit.
Una de les coses
que en va sobtar més del match va ser
la defensa individual a la que les jugadores del Granollers van sotmetre a la
jugadora número 9 de l’Amposta Gálvez, fins i tot quan anaven guanyat. La
citada jugadora, lluny de perdre els nervis, sé la veia molt relaxada i de tant en tant, sempre que tenia l’ocasió, aprofitava la seva velocitat i verticalitat per encarar la porta i marcar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada