dimecres, 18 de gener del 2017

Intersexuals, bisexuals, transsexuals, pansexuals, sapiosexuals

Escriptora

Al’arribar a l’adolescència a la Virgínia no li venia el període. No li sortia pit. La van atipar d’d’hormones. Va passar un autèntic calvari. Una anàlisi citogenètica va revelar que la Virgínia presentava la síndrome de Morris: genèticament és un home, però el seu cos no assimila la testosterona. Els que presenten aquesta síndrome creixen com nenes, no tenen pèl, tenen la pell molt suau, els cabells fins i abundants i desenvolupen mames. Posseeixen vagina, però buida, sense úter al darrere. Es diu que moltes models són Morris, ja que les persones amb síndrome de Morris solen superar l’1,80.
Avui ha decidit dir-se Erin. Perquè no és Virgínia ni és Virgili. És intersexual. Encara que al DNI l’obliguin a escollir entre home i dona.
Al col·legi ens van ensenyar que el sexe d’un individu està determinat per un parell de gonosomes. Que les dones en tenen dos de la mateixa classe, XX, homogamètics. I els homes dos de diferents, XY, heterogamètics.Se’ls va oblidar ensenyar-nos que els humans poden presentar una disposició cromosòmica (XX o XY) contrària al seu sexe fenotípic (en cristià: si presenten vagina o penis). Per exemple, les persones amb síndrome d’insensibilitat als andrògens. O amb síndrome de Turner, en el qual un sol cromosoma X està present. O els que presenten la síndrome de Klinefelter (dos cromosomes X i un cromosoma Y). O els de la síndrome de 5-alfa reductasa que són nens, però a qui es confon amb nenes perquè el que s’ha interpretat com un clítoris en realitat és un micropenis.Resumint: més de l’1% dels humans presenten alguna variació respecte al que és considerat com a masculí o femení. Són intersexuals. Hi ha més intersexuals que albins o que pèl-rojos d’ulls blaus.A això podem afegir-hi que també existeixen transsexuals (persones que neixen amb un sexe, però que decideixen canviar a un altre mitjançant cirurgia i hormones), i persones 'genderqueer' (un terme paraigua que inclou totes les persones que neixen amb un sexe biològic definit però que decideixen no definir socialment el seu gènere).
Així doncs, resulta que jo ja no em puc considerar bisexual. Això voldria dir que em sento atreta per homes i dones. Però podria sentir-me atreta també per un transsexual, per un intersexual, per una persona àgenere (o sigui, que no s’identifiqués davant meu ni com a home ni com a dona) o amb una persona de gènere fluid (que quedés un dia amb mi vestint, parlant i caminant com la societat creu que ha de fer-ho una dona, i l’endemà decidís 'impersonar' en un home molt viril, sempre segons el cànon del que la societat entén com a viril).
Així que com que jo m’he sentit atreta per molta gent diferent, entre ells per Erin, m’hauria de definir com a pansexual, no com a bisexual.
Però la veritat és que jo crec que hauria de definir-me com a sapiosexual. Perquè si miro enrere, resulta que físicament m’he sentit atreta per qualsevol tipus de persones: homes, dones, intersexuals, agèneres, travestis (m’encanta 'La Prohibida'), molt altes (Charlize Theron és el meu mite eròtic), molt baixets (Gael García Bernal), grassos (Jose Luis Algar), escanyolides (Cara Delevingne), blancs, negres (Denzel Washington) i orientals (Hiroshi Abe, sense anar més lluny).
I quan m’he enamorat, tots tenien una característica en comú: hi havia una espurna intel·lectual elèctrica, una connexió immediata. He perdut el cap per un altre cap, no per una polla ni per un parell de pits. I el cert és que no l’he perdut gaires vegades.
En un món tan obsessionat pel físic és difícil per a molta gent entendre que existim persones a les quals el físic no ens condiciona en absolut, que follem amb ments, com deia aquell personatge de la pel·lícula 'Martín Hache'. I sé de què parlo. He sigut molt famosa i molt guapa. He tingut ofertes de gent guapíssima i he dit que no tranquil·lament. I també me n’he anat al llit amb gent que tothom trobava horrible menys jo.
En altres temps, el cos era un servidor de l’ànima. Avui és més aviat un amo. Per tant, en aquesta era de tirania de la bellesa la meva postura és revolucionària. Però també és molt còmoda. En una societat tan obsessionada amb el culte al cos, gent com jo tenim el sexe i l’amor garantit: sempre tindrem on triar.
I sempre tindrem ànimes que ens ho agraeixin.

dimarts, 17 de gener del 2017

ÉS PATXI LÓPEZ LA TERCERA VIA?

Davant la sorpresa de molts, Patxi López va anunciar el passat cap de setmana que presentava candidatura per a ser el secretari general del PSOE.
Si m’ho haguessin preguntat només fa unes setmanes, m’hauria mostrat convençut de que a les primàries socialistes només es presentarien Pedro Sánchez i Susana Díaz. Ara mateix ja no estic segur de res. Tot està obert, tot és possible i tot pot passar... A pesar de que Susana Díaz juga com a local, es a dir, té l’aparell del partit a la seva disposició. Quan parlo d’aparell del partit estic parlant, evidentment, de la junta gestora que es va crear després de la dimissió de Pedro Sánchez. La mateixa junta gestora que qualifica de deslleials als partidaris de l’anterior secretari general, obviant que el que van fer amb Pedro Sánchez va ser un cop de ma en tota regla.
La primera cosa que me va vindre al cap quan me’n vaig assabentar va ser:

-No serà una jugada de Susana Díaz per a dividir el vot dels que no li són favorables?

Ràpidament, Patxi López va afirmar que no, que ell presentava la seva candidatura perquè considerava que tenia els suficients avals per a fer-ho...
A una entrevista al diari el País d’avui, el fins ara únic candidat, afirma que vol ser-ne el secretari general i que no acceptarà cap arreglo. També afirma que els dos darrers congressos per a elegir el secretari general es van tancar en fals i ara no ha de passar.
Ja coneixeu la dita: Qui pega primer, pega dues vegades...  Si la candidatura de López no és cap estratègia orquestrada pels partidaris de la Presidenta d’Andalusia, pot ser fins i tot bona. Potser no excel·lent, però si més que acceptable. Patxi López té el suficient bagatge (i per tant experiència) per a liderar un partit en hores baixes.
Està clar que una part important de la militància no és favorable a Pedro Sánchez. I des de que Sánchez ja no ostenta el càrrec, cal pensar que el número de militants que simpatitzaven amb ell ha disminuït. Però també està clar que una gran majoria dels que recolzaven a Sánchez veuen en Susana Díaz una ambició extrema i una prepotència desmesurada i, aquests fets li ha creat unes enemistats que, evidentment no té López.
Potser la gran pregunta al respecte d’aquest tema és: ¿Desactivarà la candidatura de López altres possibles candidatures? Per higiene democràtica és bo i fins i tot recomanable que hi hagin diversos candidats i que els militants (o els militants + els simpatitzants) puguin escollir.
Però com tot a la vida té els seus pros i els seus contres i, de vegades (por arribar a passar) podria derivar-se en una fragmentació del partit. Un partit que, ara com ara, sembla que ja està molt dividit.
Podria una única candidatura cohesionar el partit? De poder, podria, però molt me temo que l’ambició extrema de la que us parlava abans de la Susana Díaz, faria que la Presidenta d’Andalusia aprofités qualsevol moment de feblesa de López per a tornar a orquestra una maniobra similar a la que ja va fer contra Sánchez. Una operació arriscada però possible.
No vull acabar el comentari d’avui sense fer menció a les relacions del PSC amb la gestora. Com sabeu, el PSOE i el PSC són dos partits diferents (per a que m’entengueu, el PSC no és una federació del PSOE, tal com passa a les altres comunitats), i, per tant, l’actual gestora socialista no hauria d’incidir en temes interns exclusius del PSC, com per exemple com hauran de votar a les primàries. Mentre que l’executiva del PSC voldria que hi hagués unitat de vot, es a dir, que tots els seus delegats votessin pel mateix candidat, la gestora és favorable a que, aquests, votin segons el seu criteri.
No vull dir amb això que me sembli bé el que vol fer el PSC, però tampoc el que es pretén des del PSOE. M’explico. Un delegat hauria de ser votar lliurement, però amb responsabilitat i pensar que a un congrés no va representant-se a ell mateix, sinó que ho fa representant a una federació territorial. Per tant, el seu compromís el té amb els militants i simpatitzants en el seu cas, que l’han escollit per a que els representi. Possiblement per això, i recollint la veu majoritària dels socialistes catalans, l’executiva nacional vol que tots els delegats votin pel mateix candidat. On està el problema? Que aquest candidat (en aquest cas candidata) no es diu Susana Díaz.
(El títol del comentari d'avui també hauria pogut ser: ÉS PATXI LÓPEZ LA SOLUCIÓ?)  


Entrevista del País a Patxi López: 

LO POBLE QUE VOLEM 17-01-2017

Illa de contenidors del carrer Brasil o el conte de mai acabar... 

Com podeu veure, una mica de tot...  





LA NOSTRA RIBERA 69