BORNOS 22

De la Fatarella als Fets de Maig

ANDREU CLARET

Periodista

Vuitanta anys després, cal restablir tota la veritat perquè aquells esdeveniments puguin tenir un nom

Els Fets. Encara en diem els Fets. Els Fets de la Fatarella i els Fets de Maig. Com si vuitanta anys després no haguéssim pogut trobar una paraula més adient. Uns ho van viure com una revolta de descamisats i altres com una contrarevolució. Però van quedar per sempre com Els Fets. Els de la Fatarella, on van ser assassinats 34 pagesos que es negaven a la col·lectivització de les seves terres, i els de Maig, a Barcelona, on els enfrontaments entre forces d’ordre de la Generalitat i milicians de la FAI i la CNT van deixar més de cinc-cents cadàvers escampats pels carrers. ¿Com és possible que encara utilitzem una expressió d’una buidor tan absoluta per descriure dos esdeveniments de tanta transcendència? ¡Els Fets! Com si no en volguéssim parlar. Com si no poguéssim recordar-los. Com si no fóssim capaços de pair-los, per més que hagin passat vuitanta anys.

La Fatarella. Terra Alta. 25 de gener de 1937. El municipi té 2499 habitants. Tret d’un parell de famílies més benestants, la majoria són pagesos pobres. Hi ha uns quants jornalers, encara més pobres. Alguns d’aquests fan cas als eslògans que arriben de Barcelona i exigeixen col·lectivitzar-ho tot. Misèria contra pobresa, escriurà, 70 anys més tard, Josep Termes. Allò de la terra és per a qui la treballa té poc predicament perquè ja era així, per a la majoria d’aquells pagesos, des de temps immemorials. Però pugen centenars de faistes abrandats vinguts de la comarca i de més enllà, dins dels cotxes de la mort, convençuts que la revolució no coneix límits. Amb les armes de caçar conills, els pagesos es defensen. Però els altres duen fusells de guerra i els vencen. Uns són assassinats prop de l’església, o del que en queda, perquè els sants han anat a parar tots a la foguera, i altres davant la tàpia del cementiri, prop de l’ermita de la Misericòrdia. En total, 34. La Generalitat, absent. Uns mesos després, Companys hi envia un delegat per restablir la pau entre els veïns. Es diu Andreu Claret Casadessús. Era el meu pare. Ho intenta, però aviat arriben les tropes de Franco, i tot s’acaba. Amb més morts i més patiment.

Barcelona. plaça de Catalunya. 3 de maig de 1937. Uns 200 guàrdies d’assalt ocupen l’edifici de Telefònica que està sota el control de la CNT. ¿Què és primer, la guerra o la revolució? El governs de Catalunya i València pensen que primer s’ha de guanyar la guerra i que tot s’ha de supeditar a aquest objectiu. Compten amb el suport del PSUC, Esquerra Republicana, la UGT i Estat Català. Els anarquistes i els del POUM sostenen que només la revolució pot mobilitzar el poble contra Franco. Són posicions irreconciliables. Amb les llambordes tots aixequen barricades. És la guerra dins la guerra. La guanya el Govern, però el preu és alt. En morts, en repressió i en pèrdua d’autonomia. Els agents de Stalin en surten reforçats i duen fins a les nits de Barcelona les persecucions de Moscou contra els trotskistes. Als carrers hi ha «una atmosfera de sospita, de por, d’incertitud i d’odi mal dissimulat», escriurà Orwell en el seu Homenatge a Catalunya. El 16 de juny, Andreu Nin és arrestat i uns dies més tard mor a Alcalà de Henares a mans d’agents de la NKVD, després de ser torturat. És un crim abjecte, que només serveix els interessos de Moscou, sobre el qual s’ha escrit molt i reflexionat poc.

Aquests fets porten a pensar que no és Franco qui va guanyar la guerra sinó la República qui la va perdre. I ara que es vol –amb raó– recuperar la memòria històrica, el que va passar llavors també hauria de ser objecte de recuperació. Vull dir d’estudi i anàlisi acurada, per restablir la veritat. Tota la veritat. De tal manera que aquells esdeveniments puguin tenir un nom i que les famílies de les víctimes se sentin reconfortades. Sobretot a la Fatarella, on el trauma d’aquella nit de gener del 37 encara es pot resseguir casa per casa, carrer per carrer, perxe per perxe.

Alguns hem intentant col·laborar-hi. En Termes amb el seu llibre, esplèndid. La Rosa Ardèvol des de la revista 'La Cabana'. En Josep Gironès i jo mateix, amb novel·les ambientades en els dies de la matança. Però manca un reconeixement públic. Companys no va saber o no va poder evitar-ho. Del 1977 ençà, els presidents de la Generalitat hi han passat de puntetes. El president Puigdemont té la oportunitat de fer justícia. Assistint a la inauguració del primer monument a les víctimes promogut des de baix, el proper dia 28. La gent de la Fatarella s’ho mereix per haver patit tant. Durant la República i sota el franquisme.

AZNAR, EL GRAN ABSENT

A la ciutat alemanya de Coblença es van reunir a finals de la setmana passada els líders més representatius de l’extrema dreta europea. Estic parlant de la francesa Marine Le Pen, l’austríac Herald Vilinsky, l'italià Matteo Salvini, l'holandès Geert Wilders i l'alemanya Franke Petry. Però Aznar no hi va ser... Des del meu punt de vista va ser el gran absent de la reunió.

I aquest fet m’ha cridat poderosament l’atenció. Com és possible que una persona que ha figurat entre els líders més grans del món formant part del grup de las Açores juntament amb George Bush i Tony Blair, no l’hagin tingut en compte a l’hora de conformar el nou ordre europeu. Aznar no s’ho mereix... Un estadista com ell capaç de donar el millor de si mateix per a salvar una nació com Espanya no es mereix un desvergonyiment tan gran.

Cada dia que passa sembla més clar que Aznar tornarà. De moment s’ha reunit amb els seus correligionaris Jaime Mayor Oreja i Maria San Gil i només el temps ens dirà si la reunió va ser per a constituir un nou partit que representi a l’extrema dreta espanyola. Sembla ser que ja hi ha hagut alguna enquesta d’opinió per mirar d’esbrinar les perspectives electorals que tindria el nou partit i que podria obtenir fins a 51 diputats (que no és poc!)

Tinc el convenciment que no trigarem molts d’anys per a veure com el projecte que representa la Unió Europea (des del meu punt de vista no ha passat mai de projecte tot i tenir una moneda quasi comuna o llibertat de moviments dels seus ciutadans entre els diversos països membres) s’acabarà desmembrant irremediablement.

Aquest fet ens hauria pogut estranyar només fa uns anys, però amb la sortida de la Gran Bretanya (tot i que mai han acabat d’estar còmodes dintre de la Unió) i, el fet que es va produir la setmana passada amb el pacte entre el Partit Popular Europeu i els altres partits de l’extrema dreta, arraconant el grup socialista, constaten l’evidència.  

Si els ciutadans europeus no som capaços de capgirar la situació (difícil ho veig, per no dir impossible), l’ascens sistemàtic de l’extrema dreta d’Europa (que no europea) que s’autodefineix contraria a la UE, tindrà com a conseqüència la mutilació definitiva, a la vegada que s’establirà un nou ordre mundial, ja que amb Donald Trump com el nou líder d’occident i Vladimir Putin assegut a l’antic tron dels tsars de Rússia, tot serà diferent a com ha estat durant diverses dècades després de la II Guerra Mundial.

Si finalment (i tal com sembla), els Estat Units per un costat, la majoria de les nacions europees per l’altre i, finalment Rússia, van de la ma, qui serà l’enemic? Bé, igual és que no caldrà que hi hagi un enemic i per tant canviarà el nostre concepte. Però insisteixo, si l’hi ha, qui serà? La Xina? Els països que malgrat tot conservaran els valors democràtics? Cuba?

On sé situarà Espanya? I Catalunya? Tindrem temps els catalans d’abandonar Espanya abans de que això passi? Aconseguirà Aznar tornar a ocupar la presidència del govern d’Espanya o serà el president de la Tercera República?  

Fantasies? Sí, potser sí, però mentrestant aneu-vos mentalitzant de que Aznar pot tornar i si torna, Espanya no s’apareixerà en res a la que ell va governar durant els 4 anys de majoria absoluta.    

LO POBLE QUE VOLEM 24-01-2017

Carrer Brasil. 

Estat del carrer després de dies sense passar els equips de neteja.