LA NOSTRA RIBERA 79

BORNOS 25

El error de Patxi

ANÍBAL MALVAR

Ha saltado Patxi López a las primarias congresuales del PSOE admitiendo que otorgar la abstención a Mariano Rajoy fue un error. Le ha quedado tan bonita la frase que se ha olvidado de sugerir que, para subsanarlo, promoverá en cuanto obtenga la secretaría general una moción de censura contra el gobierno del PP. La aritmética parlamentaria se lo permite si cuenta con los apoyos de Unidos Podemos y de los nacionalistas. Pero eso ni se le pasa por la cabeza.

Los más conspicuos pensadores de este país andan diciendo que la candidatura de Patxi López no es más que una maniobra de Alfredo Pérez Rubalcaba para neutralizar las aspiraciones del peligroso bolchevista Pedro Sánchez, admirado entre las élites revolucionarias por su pacto con el Che Rivera y su sí parlamentario a la reforma del artículo 135 de la Constitución.

Aun sin moción de censura anunciada o prometida, Patxi López se ha apresurado a proclamarse timonel del futuro giro del PSOE a la izquierda. “Tenemos que ser una izquierda exigente, no un analgésico de la derecha”, ha dicho. O sea que el PSOE de hoy es un analgésico de la derecha, un supositorio de enormes dimensiones ideológicas metido en el culo de los socialistas y los obreros.

La capacidad de autocrítica es una virtud muy cómoda cuando no viene acompañada de rectificación, que es lo que le pasa a este Patxi que gobernó Euskadi con el PP y otorgó con su abstención el poder al partido de ese señor del que Bárcenas apenas habla. Por responsabilidad democrática, este Patxi es cómplice de aupar a Moncloa al jefe de una organización delincuencial que alimenta nuestros juzgados con una media de dos o tres imputados por día. Prefiero a los demócratas irresponsables, a fuer de ser sincero.

Quizá Patxi López hubiera sido un buen candidato si hubiera mantenido su no es no y no hubiera instado a Pedro Sánchez a abandonar su escaño en el Congreso. Ahora solo parece un analgésico –usando sus propias palabras– para paliar el dolor de cabeza de un PSOE descabezado.

La historia del PSOE democrático y de sus líderes ha consistido en un via crucis de renuncias. Felipe González renunció al marxismo y al no a la OTAN;José Luis Rodríguez Zapatero aun anda llorando su boabdiliana reforma del artículo 135 junto al PP; Pedro Sánchez usó el confesionario de Jordi Évole para decirle a España que le obligaron a desechar un pacto con Podemos y los nacionalistas. Y en este plan.

El PSOE ha hecho de la renuncia su ideología, su programa electoral oculto. Por eso ahora suena tan falso el presunto giro a la izquierda que promete Patxi López.

Se dice que los denominados barones andan aterrorizados con la idea de que surja una candidatura anodina y silvestre, como en su momento parecieron la de ZP (no olvidemos que se cargó a José Bono) o la de Pedro Sánchez. Y no les falta razón. Tanto ZP como PS o en su momento Borrell ganaron primarias no por méritos propios, sino por hastío de la militancia con sus aparatos. El militante socialista siempre votó novedad frente a seguridad o sentido de Estado, salvo cuando Rubalcaba, que enfrente tenía a una señora muy sospechosa de haber nacido en Cataluña y que tampoco era tan novedosa.

En esta ocasión, parece cantado que la candidatura de Patxi López evitará un nuevo desliz de la militancia hacia lo desconocido o lo incógnito. La maniobra está bien pensada para poner la venda analgésica antes que la herida. Si no fuera porque el PSOE es ya solo herida. Y eso no se cura con analgésicos, Patxi.

REALMENT NO SÉ QUE PENSAR...

Com analista polític que sóc (això sí, tot i que potser que alguns dels meus anàlisis no siguin del tot encertats...), la veritat és que no sé que pensar. Sovint l’alta política, la que no es fa amb llums i taquígrafs, sinó aquella que es fa entre bastidors, apartada de l’escena política... I creieu-me que en aquests llocs s’hi couen moltes coses que acabaran repercutint en les decisions que s’acabaran prenent.

Estic parlant de dos notícies (tot i que no estic segur que arribin a la categoria de notícia) que s’han conegut aquests darrers dies a casa nostra. Per una mart, des del govern català (JxS) s’està animant als treballadors públics de la Generalitat per a que demanin festa el dia 6 (data prevista per a que Mas declari davant el TSJC) És de suposar que els treballadors públics que així ho facin hauran de demanar un dia de festa a compte dels dies d’assumptes propis o de les vacances, tot i que tampoc descarto que, finalment, se’ls hi acabi donant un dia més de forma camuflada. Ja sabeu allò de Es de bien nacidos ser agradecidos...  

És prompte per a conèixer la incidència que tindrà. Si el dia 6 seran molts, bastants o pocs els treballadors públics que decideixin demanar festa per a recolzar a Mas. A part, tots els que es demanin festa acudiran al TSJC per a victorejar l’expresident de la Generalitat o no? Passaran llista?

Els convergents, després de que Pujol els sortís rana, tenen la necessitat de fer sant a algun dels seus i qui millor que Mas que ha tingut l’habilitat de concentrar entorn de la seva persona tots els valors identitaris del seu partit. Fixeu-vos només en una cosa: En unes poques hores va saber transformar-se de pactista amb l’Alícia Sánchez-Camacho a abraçar la doctrina independentista. Si en lloc de polític, Mas fos jugador de futbol, d’aquesta acció se’n diria tenir cintura.    

Després de tot el que hem vist, no descartaria de que si el PDEcat continua al govern en un futur més o menys immediat, el dia 6 de febrer acabi convertint-se en festa nacional per a commemorar el dia d’Artur Màrtir.

La segona notícia pot tenir encara una rellevància molt més gran, ja que podria ser el principi del trencament definitiu de Junts pel Sí o bé la defenestració del jutge Santiago Vidal. Anem a pams...

Santiago Vidal, senador espanyol i apartat de la carrera judicial per, suposadament, haver redactat una constitució catalana en hores lliures, va dir ahir que el govern de la Generalitat ha obtingut de forma il·legal les dades tributàries dels catalans.

Neus Munté ja ha dit que no s’han obtingut de forma il·legal, però no sembla que hagi desmentit que les tenen... Per tant, pregunto:

-Com les ha obtingut? No crec que Montoro hagi estat tan generós facilitant-los les dades de tots els contribuents catalans.

Com a treballador públic espanyol en plantilla de l’Agència Tributària, no m’estranyaria ni gens ni mica que algú les hagi facilitat. No fa gaires dies vaig dir que no posaria la ma al foc per ningú... I ho segueixo dient, al menys que tingui molta més informació de la que tinc i, ara mateix, no en tinc gens.

El que si que us puc dir és que l’Agència Estatal d’Administració Tributària signa convenis amb molts organismes públics a efectes de facilitar-los dades que són del seus interès. Però és una informació molt específica i restringida que, no crec, que pugui ser de gaire utilitat al nostre govern.

Les declaracions de Santiago Vidal m’han semblat molt fortes i si diu una cosa com aquesta és perquè té la informació necessària que així ho constata.

A partir d’aquí no descarto res. Caldrà esperar a veure com es desenvolupen els esdeveniments durant els propers dies. Políticament pot ser molt interessant...