TARIFA 6

El independentismo del 3%

JUAN CARLOS ESCUDIER

El 27 de febrero de 2005 la tierra se abrió en el barcelonés barrio del Carmelo y se tragó un garaje tras colapsar el túnel de la línea 5 del metro que estaba en construcción. Dos días antes se había desalojado el edificio contiguo por un primer desprendimiento que sirvió de aviso para evitar la tragedia. A raíz del hundimiento cerca de 1.290 personas tuvieron que abandonar sus viviendas. Nadie había controlado los cambios en el proyecto ni la propia la obra, cuya dirección fue adjudicada sin concurso ni publicidad. Faltaban estudios geológicos del subsuelo. El socavón de 35 metros de profundidad y 30 de diámetro llegó al Parlament. “Su problema es el 3%” le dijo Maragall a Mas, antes de rectificar por la amenaza de CiU de retirar su apoyo al proyecto de Estatut. Desde entonces han pasado doce años.

Este jueves la Guardia Civil detenía a 18 personas por su presunta implicación en la financiación irregular del partido del expresident. Algunos muy principales y muy cercanos al propio Mas, que dice que todo es un escándalo y una vergüenza. Se les acusa de lo de siempre pero en fechas muy recientes: amañar las adjudicaciones a empresas que previamente habían pasado por la caja de la fundación Catdem, vinculada a los convergentes. El 3% ha sobrevivido a Pujol y a la propia Convergència, que no ha podido blanquearse ni con un nuevo nombre.

Es una vergüenza, en efecto, que nada haya cambiado, que el modus operandi de los Prenafeta y Alavedra se haya perpetuado, que los sucesivos escándalos desde el Palau y su saqueo pasando por Adigsa, las ITV y, en general, los latrocinios de los Pujol y su pródiga prole sean camuflados como ataques a la causa del independentismo. A Mas se le juzga desde el próximo lunes por la consulta soberanista del 9-N y cree que la redada es un montaje para contrarrestar las manifestaciones de apoyo que ya se preparan para que el cáliz no le sepa tan amargo. No es ese el banquillo que tendría que ocupar ni las responsabilidades por las que tendría que rendir cuentas.

¿Es un escándalo que la operación se haya desarrollado en la semana previa al juicio? Quizás sea una maniobra. Lo realmente escandaloso es que un partido podrido maneje las riendas de un proceso legítimo en el que se han embarcado cientos de miles de catalanes y que sus aliados naturales o antinaturales se lo permitan, se encojan de hombros y hasta justifiquen las tropelías como una persecución del Estado español contra las aspiraciones del pueblo catalán.

Lo sugería hoy mismo, Enric Hernàndez, director de El Periódico: “A la espera de conocer su misterioso articulado, cabe preguntarse si, según la ley de Transitoriedad, los delitos contra la Hacienda española -a día de hoy, también catalana- serían perseguidos por la justicia de una futura República o gozarían de una patriótica amnistía”. ¿Es la independencia el único camino que han encontrado estos señores para blanquear sus atracos? ¿Son éstos los padres que se merece la nueva patria?

BIOGRAFIES AMPOSTINES. JOAQUÍN URQUIZU CASTELLÀ (Resum fotogràfic)

Passió d'una vida dedicada a la música

DE LA DRETA I DE L’ESQUERRA

Tot i que els termes dreta i esquerra referits a la política puguin semblar arcaics, per a mi segueixen estan plenament en vigor. Serà perquè me considero d’esquerres i tinc molt clar que és el que això significa, tot i que, com sabeu, en algunes coses sóc pragmàtic.

Bé, dit això, vull referir-me als congressos que tindran lloc aquest cap de setmana, el del PP i el de Podemos. No cal ser un expert per adonar-se’n ràpidament la gran diferència que hi ha entre el comportament d’uns i dels altres.

El congrés del PP es preveu plàcid. Com deia aquest matí a la SER Pepa Bueno, no hi ha res millor per a mantenir la cohesió d’un partit que estar al poder. Segurament totes les resolucions que s’aprovin seran a la búlgara, es a dir, pràcticament per unanimitat. A part d’això serà d’exaltació de la figura del seu màxim líder: Mariano Rajoy.

L’autocrítica pels casos de corrupció que han envoltat el PP durant lustres, ni està, ni sé l’espera... Com també ha dit Pepa Bueno,salvo sorpresa de última hora...

La majoria de càrrecs del PP i, per extensió una gran part dels seus militants i votants, no veuen que la corrupció sigui un obstacle per a governar el país.

Suposo que si el PP estigués a l’oposició el congrés seria molt diferent. Fins i tot se posaria en qüestió el lideratge de Rajoy... Què ja me diràs tu!!! Llavors si que no els quedaria més remei que fer propòsit d’esmena i mirar de fer net, al menys de cara la galeria tal com ho ha fet algun altre partit...

En canvi, el congrés de Podemos (ells l’anomenen Assemblea Ciutadana de Vistalegre II) es preveu que sigui tot el contrari. Si el del PP serà una bassa d’oli, el de Podemos serà el més paregut a una batalla campal entre les diferents faccions que, a saber, n’hi ha 3: els partidaris del seu actual líder Pablo Iglesias II, els que ho són Íñigo Errejon i el sector anticapitalista. Tot i que la lluita pel poder se centrarà, única i exclusivament entre pablistes i errejonistes.

A les darreres hores s’ha sabut que Pablo Echenique, l’actual secretari d’organització i que és del sector dels pablistes, fa aproximadament un mes que va maniobrar per a que les votacions afavorissin al secretari general. Si abans ja hi havia tensió, en conèixer-se aquest fet, el recels entre tots dos sectors no van fer més que augmentar.

La disputa entre Iglesias i Errejón és una baralla de mascles alfa. De dues persones de forta personalitat que lluiten per a fer-se amb el poder del partit, tot i que Errejón no és candidat a la Secretaria General. Sembla ser que tot està obert i que fins i tot podia haver-hi allò que es diu un empat tècnic.

Ahir mateix, Pablo Iglesias II ja va avisar de que sinó guanya el seu sector se’n anirà cap a casa. Aquesta forma d’actuar és una fórmula molt vella per pressionar als indecisos, tot i que de vegades surt malament.

Tots aquells que ens identifiquem amb l’esquerra o millor dit, amb els valors que representa l’esquerra, quan algun polític amb qui hem dipositat la nostra confiança en fa una, difícilment li perdonem i, fins i tot l’estigma el fem extensiu a tots els àmbits del partit i ens costa molt passar pàgina.

Per tant, no és pot descartar que la guerra interna de Podemos acabi passant factura als seus màxims líders, així com al propi partit. Haurem d’esperar el proper baròmetre del CIS a veure si ens deporta alguna novetat important.