LA NOSTRA RIBERA 87

TARIFA 13

Por fin, un PSOE útil y decente

JORGE BEZARES

Después del desparrame eufórico de la última encuesta del CIS, que constató que el PSOE ha sido la única fuerza política que ha crecido en los últimos meses en España, me temía lo peor; es decir, que los dirigentes de la Gestora se la creyeran a pie juntillas.

Después de sacar pecho por los casi dos puntos de crecimiento y porque Javier Fernández ha sido el líder político más valorado, y sacar a pasear los 100 días de oposición útil y los 15 millones de españoles beneficiados, la Gestora ha debido hacer un análisis más profundo de la encuesta.

De entrada, ha tenido que valorar en su justa medida que el PSOE sigue por detrás de Unidos Podemos tres puntos y a más de 14 puntos del PP. Además, está cuatro puntos por detrás de sus últimos resultados electorales, y a seis puntos del PSOE que heredó de Pedro Sánchez.

Asimismo –y esto es muy importante-, se habrá dado cuenta de que Javier Fernández es el líder más valorado gracias al apoyo de los votantes más conservadores y no al de los socialistas.

Este último hecho es denominador común entre los líderes socialistas que más se significaron en la necesidad de facilitarle la investidura a Rajoy con la abstención del PSOE –la mayoría de los barones, Felipe González, Alfredo Pérez Rubalcaba, ZP, etc.-, y representa una losa extraordinaria.

Si a eso añadimos que Susana Díaz es sinónimo de buen rollito con Rajoy, que con ella en Ferraz el Gobierno prevé aprobar los Presupuestos y con Pedro Sánchez, adelanto electoral, pues algo tenía que hacer la Gestora para salirse del ruinoso carril de perdedor en el que estaba embarcado.

Y la ocasión ha llegado tras la conversación telefónica que el pasado martes tuvieron Trump y Rajoy.

A ciencia cierta no sabemos muy bien de qué hablaron exactamente, porque los comunicados de ambas administraciones alumbran conversaciones diferentes.

Pero si nos atenemos a lo que ha contado nuestro Gobierno, pues parece ser que Rajoy le ofreció una especie de intermediación de España para EEUU frente a la UE y Latinoamérica. Aunque faltó finura política –no creo que sea comparable ni muchísimo menos con la foto de las Azores-, el PSOE, a través de su portavoz, Mario Jiménez, atacó al PP como una oposición como dios manda, llegando a calificar a Rajoy de “mayordomo de Trump”.

A mí personalmente me gusta más la denominación de “monaguillo de Trump” que utiliza Josep Ramoneda en El País. Pero no está nada mal desmarcarse, por fin, de forma contundente y clara del Gobierno en un asunto de Política Exterior tan sensible y tan importante para el devenir del mundo.

Esa sí que es una oposición útil y decente.

EL GOVERNADOR DEL BANC D’ESPANYA ÉS ‘TONTO’ (o s'ho fa)

Luis Maria Linde, el Governador del Banc d’Espanya Luis Maria Linde va comparèixer dimecres a la comissió del Pacte de Toledo del Congrés de Diputats.

El que allí va dir no va agradar ni als del PP (que ja és dir!) Tot i que de vegades només es tracta de globus sonda per a que l’opinió pública vagi acostumant-se a sentir tot tipus de disbarats.

Segur que fa temps que has escoltat coses com aquestes:

-El futur de les pensions està en perill.

-El Govern ha tornat a fer ús de la guardiola de les pensions.

-Etc.

Segur que sí. Bé de solucions n’hi ha moltes, però cap de les que a tu o a mi ens agradarien les va apuntar dimecres el Governador.

I què va proposar Linde?

-Allargar l’edat de jubilació i recórrer als plans de pensions privats.

Respecte al primer cas (que és el que no agrada ni al PP) cal recordar que quan acabi el període transitori, l’edat legal de jubilació serà als 67 anys. Però de moment encara no és obligatori jubilar-te a aquesta edat. Aquesta mesura és evident que no agrada a la majoria de treballadors, però és que l’altra resulta pràcticament impossible poder-la fer.  

Qui pot disposar d’una part important del seu sou per a contractar un pla de pensions? Jo no!

Ho recordaven dijous, el dia següent de la compareixença que, normalment, és quan els mitjans de comunicació se’n fan ressò. Mentre la inflació va pujar l’any passat al voltant d’un 3%, els sous dels treballadors es va incrementar de mitjana entorn de l’1%. Fa molts anys (la crisi va ser perfecta per això) que els treballadors (en general) han perdut poder adquisitiu; es a dir, el nivell de vida ha pujat més que els jornals (percentualment parlant) Els únics que no han perdut poder adquisitiu perquè han vis com els seus sous han anat pujant i pujant, han estat els que més cobraven i, per suposat, els que més segueixen cobrant,  aquells que treballen poc físicament, però que s’ocupen de que treballéssim la resta.

Les paraules de Linde no són realistes. Per molt economista que sigui (suposo que ho és), les teories econòmiques que va estudiar a la universitat i que va poder posar en pràctica, a hores d’ara ja estan obsoletes. Només cal mirar la tele aquests dies. Jo que no sóc molt de mirar-la, ja he vist no se quantes vegades i per diversos canals, reportatges sobre la robòtica. Ahir sense anar més lluny a TV3 van dir que els primers robots es van construir fa 500 anys! Evidentment res a veure amb els d’ara, es clar...

La implantació de robots a tots els camps de la nostra vida anirà en augment, tal com ja diuen les previsions. Aquest fet suposarà un canvi radical a l’existència del ser humà. Hauran de passar dècades, tal vegada segles, però arribarà un dia en que els robots ocuparan quasi tots els llocs de treball del mercat laboral. Per tant, no és descabellat pensar que s’haurà d’establir una renda bàsica universal per a que els humans puguin sobreviure. De fet ja hi ha qui la proposa, com per exemple Hamon, el candida socialista a la presidència francesa.  

Durant la compareixença, Pablo Iglesias II va voler preguntar a Linde sobre el cas Bankia que, com sabeu ha esquitxat de ple al seu antecessor Miguel Ángel Fernández Ordóñez, però la presidenta de la comissió Celia Villalobos no el va deixar.

Mentre per un costat ens demanen contenció als salaris, per l’altra, els nostres governs consenten que es rescati amb mils de milions d’euros la banca que, si va arribar al lloc on va arribar (va tocar fons), va ser per culpa d’uns dirigents (molts d’ells polítics, expolítics o amics de polítics) que van voler estirar més el braç que la mànega i no van tenir miraments a l’hora de facilitar préstecs als seus amics i camarades i arreglar-se el seu sou i pensió.

Amb tot aquest panorama, va Linde i ens ve a donar lliçons d’economia... Definitivament el Governador del Banc d’Espanya és rematadament tonto o se'l fa...