SANLÚCAR DE BARRAMEDA 7

Dos dels nostres

ENRIC HERNÀNDEZ

Director

Després de la delació de Millet i Montull, el conte que ens explicaran és que tres tresorers de CDC van cobrar comissions per obra pública a l'esquena de Mas

Hi havia una vegada una força política dirigida per gent com cal que sempre va ajustar les seves despeses a les subvencions públiques que rebia. Un partit que va governar Catalunya durant tres dècades sense que ningú, absolutament ningú, fiqués la mà a la caixa, ni tampoc desviés a les seves arques ni un sol euro dels contribuents. Unes sigles impol·lutes que van rebre milionàries donacions d’empreses privades que, oh casualitat, abans o després obtenien sucoses adjudicacions de la Generalitat, però sense que unes i altres tinguessin cap relació.

Cadascú és lliure de creure’s el conte que millor encaixi en el seu imaginari, però tard o d’hora aquest relat haurà de mirar-se cara a cara amb la veritat. I la veritat és que els tres tresorers que ha tingut Convergència durant els últims 20 anys –el desaparegut Carles Torrent i els imputats Daniel Osàcar i Andreu Viloca– estan judicialment assenyalats com a artífexs d’una trama de finançament irregular basat en el cobrament de comissions il·legals a canvi d’obres públiques. Una acusació que ja no formula la pèrfida fiscalia o malèvols jutges conjurats contra el procés independentista, sinó prohoms catalanistes com l’expresident del Palau Fèlix Millet i Jordi Montull. Dos dels nostres.

El tallafoc

Després de la delació de Millet –«els diners anaven a CDC a canvi d’obra pública»–, Montull ha xifrat el lladronici: «Vam passar del 3% al 4% perquè Convergència volia més diners». Les evasives d’Osàcar, tallafoc convergent, han donat peu que Artur Mas proclami la seva pròpia innocència davant els que «van estar robant diners del Palau». Vuit anys ha tingut el president de CDC, i ara del PDECat, per criticar els saquejadors del Palau, però ni un sol retret públic li ha sortit de la boca... mentre ells han guardat silenci.

El cas Palau i la investigació del 3% acrediten un modus operandiconsistent durant molts anys; només varien el percentatge de les comissions i el mètode de cobrament. En lloc de fingir que no va passar, o que va passar sense el seu coneixement, Mas hauria de fer, ara sí, un pas enrere definitiu que salvi el PDECat d’un llast tan pesant. 

ELS TALLS NO EXCLOUEN EL CORATGE

De Faro a Diari de Tarragona.

Francisco Pérez de los Cobos acaba de cessar com a president del Tribunal Constitucional. Si quan va entrar ho va fer envoltat de la polèmica (estava afiliat i era donant del PP), la sortida també donarà que parlar.

Al seu discurs de comiat va dir que el tema de Catalunya és polític i no judicial i el que toca és seure les dues parts per mirar de trobar acords.

Paraules així només poden dir-se quan marxes d’algun lloc, ja que mentre estàs en exercici del càrrec, té deus a la teva feina, per difícil que això sigui, i les opinions té les has de guardar per als àmbits estrictament privats. Però és bo que algú que ha ocupat un lloc com el de President del Tribunal Constitucional digui el que va dir dimecres.

Recordo que quan va prendre possessió del càrrec el vaig criticar. Algú que militava al PP, des del meu punt de vista, d’entrada no semblava que hagués de ser imparcial, sobre tot amb Catalunya i en uns moments transcendentals per a la política catalana com estan sent els que vivim. Però ves per on, ara que se’n va el tinc que lloar. Ja no pel com a tractat la política i els polítics catalans, sinó, reitero, per les seves paraules durant el discurs de comiat.  

De Ferreres al Periódico. 

Dedueixo (segurament ell ho desmentiria) que les pressions que ha tingut del Govern durant el temps que ha presidit l’alt tribunal han estat grans. Tot i que, com sé sap, la majoria dels magistrats del TC han estat designats a proposta del PP que des de fa anys té majoria a les cambres legislatives espanyoles, dels que queden, un altre grup important  ho han estat a proposta del PSOE, que, en aquest tema (i molts d’altres) fan front comú. Tot i que, recordem-ho, alguna resolució es pren per unanimitat. Durant els darrers anys s’ha pogut constatar que a Espanya no hi ha una veritable separació de poders i el Govern de la nació s’ha ficat massa i massa sovint en temes que haurien de ser estrictament judicials.

Però anem a les paraules de l’expresident del TC. Quan algú que ha ocupat un lloc tant rellevant (només cal que mireu el sou que té als Pressupostos Generals de l’Estat per adonar-vos-en de la rellevància del càrrec) i diu que la situació catalana s’hauria de resoldre dialogant, està dient que el Govern d’Espanya (ara del PP, però en un futur potser d’un altre color polític) hauria de seure a negociar amb el Govern català per mirar de desencallar l’actual clima de tensió política existent. Però en tot cas, mai s’hauria d’haver judicialitzat la política o dit d’una manera molt més entenedora: Mas, Ortega, Rigau, Homs, Forcadell, etc. mai haurien d’haver estat denunciats per fer política, per molt que aquesta no els hi agradi al Govern d’Espanya i als partits que li donen suport.

No voldria que me s’interpretés malament. No estic donant suport implícit als que he anomenat anteriorment, només m’estic reafirmant en el que sempre he dit. Una cosa molt diferent és que jo els hi pugui donar suport o mostrar-los-els certa simpatia. Però crec que, com dirien els castellans: Lo cortés no quita lo valiente.  

LA CIUTAT QUE VOLEM 17-03-2017

Avinguda de Catalunya. 

Cal alguna explicació?