Quan era menut mon pare sempre me parlava del mas de la Rata, un lloc proper a la nostra finca de la Seniola, on amb els seus pares (mons iaios Manuel i Cinta) s’hi passaven llargues temporades.
Fins l’arribada dels vehicles a motor, els pagesos s’estaven als masos o les casetes de camp bona part de l’any, al menys mentre duressin les tasques agràries que s’hi feien al llarg de l’any, principalment la recol·lecció de les olives, però també les d’esllemenar, llaurar, llevar poll, etc.
Durant la guerra també van ser refugis per a molts. Si t’estaves al poble, en qualsevol moment podia arribar algú i confiscar-te el menjar amb l’excusa de fer-lo arribar als soldats del front. Al camp era més difícil trobar-te, tot i que en aquell temps tothom coneixia a la perfecció els més recondits indrets del terme i també dels termes veïns.
A la Seniola hi havia oliveres (per poc passen de 100 -ho sé perquè quan era menut mon pare me les va fer comptar-) i totes eren morrudes tret d’una sevillenca. Les va plantar mon iaio l’any que va néixer mon padrí, el germà de mon pare. Com que mon pare farà 89 anys i mon padrí ne tenia 11 més que ell, en bona lògica aquest any és el seu del centenari.
Durant els anys de la guerra i els primers de la postguerra mon iaio hi cultivava d’altres productes, com per exemple blat. Amb la collita de blat tenien garantit el pa blanc tan desitjat en aquells temps on la majoria dels ciutadans menjaven pa negre (us en recordeu de la pel·lícula?) que te donava dret la cartilla de racionament que té lliuraven les autoritats franquistes de l’època.
Però es clar, el blat s’havia de moldre per a convertir-lo en farina i la farina s’havia de pastar i més tard coure’s en un forn. I el mas de la Ratadisposava de tot el necessari per a poder elaborar el pa.
Mentre els homes (Pascual i Manuel) s’ocupaven de totes les fases de la fabricació, les dones (Maria i Cinta) ploraven desconsolades pensant amb la sort dels seus respectius fills. Tot i que la guerra ja havia acabat, Manuel, mon padrí i Joaquín, el fill dels propietaris del mas de la Rata, com excombatents republicans, formaven part del mateix batalló disciplinari que realitzava tasques de reconstrucció d’infraestructures viàries pels voltants de Montserrat (Olesa, Monistrol)
Segons m’explicava mon pare, de menut havia estat alguna vegada pel mas de la Rata. Me parlava d’una polleta anglesa que li pujava a la falda de la tia Maria. Era massa menut per a recordar-me’n...
Fa uns anys vaig buscar intensament el mas de la Rata. Sabia amb tota seguretat que estava en algun punt entre els Valentins (conegut popularment com els Masets) i les Senioles i, evidentment, no massa allunyat del nostre tros. Cansat de buscar-lo i no trobar-lo un dia li vaig preguntar a mon pare per la seva ubicació.
-Està molt prop de la Seniola... Pensa que quan poaven sé podia sentir el soroll de la curriola...
Hi vaig tornar. De fet vaig anar per un lloc on ja hi havia passat abans, però que en arribar a un punt determinat, el camí s’acaba. Per a continuar ho has de fer a peu passant pel mig de les oliveres. Sempre amb línia recta, una mica més avant tornes a retrobar el camí i al cap de pocs metres s’hi troba un mas en runes amb un pou.
Una mica més avant, en una corba del camí, un altre mas, però aquest restaurat i habitat, tot i que al mateix costat també n'hi un altre en runes. Una bandera belga delata la nacionalitat dels seus propietaris actuals. Com que hi eren, després de saludar-los els hi vaig preguntar si aquell era el mas de la Rata. La seva resposta va ser afirmativa. Aquest té un petit forn.
Més tard me vaig assabentar de que en realitat de masos de la Rata n’hi ha dos: el de Dalt i el de Baix. El primer pertanyia a una família, els descendents de la qual tenen el cognom Solà: Joaquín i Edelmira Solà (tots dos professors d’autoescola) i els seus respectius fills Joaquim i Carlos Solà i Isa i Judit Castell, mentre que els descendents del segon porten el nom de Vidal, com ara Joan Vidal, caporal de la policia municipal d’Ulldecona.
La casualitat va voler que un dia (concretament el 18 de juliol d’aquest mateix any), Joan Vidal i Joaquim Solà coincidissin al mateix lloc i a la mateixa hora: A l’Administració de Tortosa de l’Agència Tributària. Ells no es coneixien, però jo coneixia a tots dos. Els vaig presentar i van estar parlant una estona.
Joan Vidal ens va explicar que després de la guerra des d’aquells masos es practicava l’estraperlo (*)i que son iaio feia servir com a cognom fictici del Mas de la Rata... Però un dia es va equivocar i va posar Ratón i d’aquí el seu sobrenom.
(*) https://ca.wikipedia.org/wiki/Estraperlo
(*) https://ca.wikipedia.org/wiki/Estraperlo
Més fotos:
http://laviaaugusta.blogspot.com.es/2014/04/paisatges-del-nostre-territori-la_28.html
