Cotxe aparcat a la parada del bus urbà del carrer Amèrica. Una passatgera baixa del bus.
El cotxe és reincident!
Viva la Pepa!!
dimarts, 12 de setembre del 2017
LA CIUTAT QUE VOLEM 12-09-2017
Cotxe aparcat a la parada del bus urbà del carrer Amèrica. Una passatgera baixa del bus.
El cotxe és reincident!
Viva la Pepa!!
Com seria la independència
ANTONIO FRANCO
Ahir es van començar a revelar secrets sobre com seria el tipus d’independència que proposa el procés en cas que es materialitzi. Fins ara disposàvem de discursos i esborranys oficiosos, però han començat a passar coses que són indicis incontestables del fons i la forma del règim pel qual aposten Puigdemont i Forcadell. Sabem, per exemple, que encara que hi hagi independències indiscutiblement democràtiques, en el nostre model concret la legalitat serà un referent només relatiu. El solemne menyspreu al Consell de Garanties Estatutàries, la funció del qual és dictaminar el que pot fer i no pot fer el Parlament, anticipa les fràgils garanties jurídiques que tindríem. Una altra qüestió: aprovar la llei més transcendental de la història de Catalunya sense ni tan sols un debat en el qual pogués participar l’oposició (minoritària en escons però representant de més del 50% dels ciutadans) revela una degradació democràtica superior a la que tantes vegades denunciem en la vida pública espanyola.
Subratllo aquestes dues qüestions, però no oblido que, donats els antecedents immediats, en el nostre model de república el president tindria el dret nixonià de mentir (recordin allò que no hi va haver alerta, etcètera). I que en la nostra futura llibertat de premsa serà més important la suposada intencionalitat que alguns atribueixin a una informació que si el que s’explica és veritat.
Al Regne Unit els ciutadans van tenir la desgràcia d’haver d’esperar que ja haguessin votat a favor del brexit per conèixer el que allò suposava i assabentar-se de les inexactituds de la propaganda prèvia. Aquí, encara a temps, comencem a tenir indicis del que ens esperaria si arribés el tipus d’independència que sigil·losament ens preparen.
El preu de les tensions
Conec bastantes persones que amb el propòsit de perdre de vista l’actual Espanya de Rajoy qualsevol cosa els serveix, incloent-hi la independència enigmàtica que li ofereixen els del procés. En saben poc, i entenen que la via secretista d’accedir-hi té carències democràtiques essencials, però li troben diverses virtuts. La principal: és una proposta de caràcter immediat. La segona: els han dit que és possible, però que si no es materialitza tampoc passarà res de transcendent («el no ja el tenim») perquè creuen que el preu són unes simples tensions que en qualsevol cas es podran oblidar després de no gaire temps.
Tant aquests catalans com els indepes de debò, els que porten un llarg recorregut a l’esquena, i també, crec, la majoria dels que encara intentarien –abans de recolzar la secessió– una reforma constitucional real, com a primera fórmula per desmarcar-se dels espanyols que segueixen votant el que és Rajoy, el que fa i el que encarna, tots ells, gairebé tot Catalunya en suma, desconeixen el que tindríem a sobre si a l’octubre s’encarrilés la independència.
Ahir es van començar a revelar secrets sobre com seria el tipus d’independència que proposa el procés en cas que es materialitzi. Fins ara disposàvem de discursos i esborranys oficiosos, però han començat a passar coses que són indicis incontestables del fons i la forma del règim pel qual aposten Puigdemont i Forcadell. Sabem, per exemple, que encara que hi hagi independències indiscutiblement democràtiques, en el nostre model concret la legalitat serà un referent només relatiu. El solemne menyspreu al Consell de Garanties Estatutàries, la funció del qual és dictaminar el que pot fer i no pot fer el Parlament, anticipa les fràgils garanties jurídiques que tindríem. Una altra qüestió: aprovar la llei més transcendental de la història de Catalunya sense ni tan sols un debat en el qual pogués participar l’oposició (minoritària en escons però representant de més del 50% dels ciutadans) revela una degradació democràtica superior a la que tantes vegades denunciem en la vida pública espanyola.
Subratllo aquestes dues qüestions, però no oblido que, donats els antecedents immediats, en el nostre model de república el president tindria el dret nixonià de mentir (recordin allò que no hi va haver alerta, etcètera). I que en la nostra futura llibertat de premsa serà més important la suposada intencionalitat que alguns atribueixin a una informació que si el que s’explica és veritat.
Al Regne Unit els ciutadans van tenir la desgràcia d’haver d’esperar que ja haguessin votat a favor del brexit per conèixer el que allò suposava i assabentar-se de les inexactituds de la propaganda prèvia. Aquí, encara a temps, comencem a tenir indicis del que ens esperaria si arribés el tipus d’independència que sigil·losament ens preparen.
El preu de les tensions
Conec bastantes persones que amb el propòsit de perdre de vista l’actual Espanya de Rajoy qualsevol cosa els serveix, incloent-hi la independència enigmàtica que li ofereixen els del procés. En saben poc, i entenen que la via secretista d’accedir-hi té carències democràtiques essencials, però li troben diverses virtuts. La principal: és una proposta de caràcter immediat. La segona: els han dit que és possible, però que si no es materialitza tampoc passarà res de transcendent («el no ja el tenim») perquè creuen que el preu són unes simples tensions que en qualsevol cas es podran oblidar després de no gaire temps.
Tant aquests catalans com els indepes de debò, els que porten un llarg recorregut a l’esquena, i també, crec, la majoria dels que encara intentarien –abans de recolzar la secessió– una reforma constitucional real, com a primera fórmula per desmarcar-se dels espanyols que segueixen votant el que és Rajoy, el que fa i el que encarna, tots ells, gairebé tot Catalunya en suma, desconeixen el que tindríem a sobre si a l’octubre s’encarrilés la independència.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)