Luis Mauri
L'alcaldessa i el president persegueixen els seus respectius rèdits amb un pacte de mútua conveniència
Amb l’acord de mútua conveniència subscrit dijous per Carles Puigdemont i Ada Colau, tots dos pretenen salvar els obstacles de pes que s’interposen en els seus respectius camins. El president de la Generalitat necessitava imperiosament la participació dels comuns en el referèndum de l’1 d’octubre per donar-li una mà de vernís legitimista i aparentment plural a una convocatòria unilateral, executada mitjançant el deteriorament dels drets parlamentaris de l’oposició i proscrita per la llei. El fet que els seguidors de l’alcaldessa de Barcelona considerin l’1-O com una mobilització política i no com un referèndum amb garanties i molt menys vinculant és una contrarietat menor per al president. La recompensa de Puigdemont és que ara pot trencar l’aïllament del bloc independentista i optar a una participació més nombrosa en la consulta de l’1-O.
I Colau necessitava poder seguir nedant entre dues aigües en la qüestió nacional, una disciplina en què ha demostrat una habilitat singular però en què ha anat trobant, en el seu exercici, més dificultats a mesura que s’acostava el dia D. Sobretot una vegada que el seu grup de referència al Parlament, després de ser avassallat per la majoria, s’expressés amb una claredat i una coherència democràtiques impecables per boca de Joan Coscubiela.
Una habilitat singular
Colau i Puigdemont han assolit els seus objectius: l’alcaldessa no posa locals municipals a disposició de l’1-O però la maquinària nacionalista d’agit-prop (mitjans públics, alguns privats, i la canilla digital) s’absté de linxar-la com fa amb molts regidors desafectes a la causa de la independència, i a més es deixa una porta oberta a possibles pactes postelectorals al Parlament. A canvi, Puigdemont aconsegueix que Colau es pronunciï sense embuts a favor de votar en la consulta i que afegeixi la seva firma a la carta del president, Oriol Junqueras i Carme Forcadell a Mariano Rajoy i Felip VI.
Vaja, no recordo ara on vaig sentir que les conxorxes eren cosa de la vella política.
Tant de bo hagi de menjar-me aquesta anàlisi, però és bastant improbable que d’aquí a l’1-O desapareguin o s’esmenin com per art d’encantament la irresponsabilitat d’Estat del PP, la falta de coratge del PSOE, la mesquina fugida cap endavant dels postconvergents, el messianisme d’una Esquerra que mira a la dreta ni el ressorgir del carlisme.
Per si aquest elenc no fos suficient per arruïnar qualsevol empresa, Julian Assange s’acaba de sumar al festival. Posseït per un inopinat i compulsiu interès per Catalunya, diu que l’1-O donarà lloc a un nou Estat o a una guerra civil. Fi analista, aquest Assange. O es creu el seu propi raonament, cosa que demostraria els estralls que cinc anys de reclusió poden fer en la capacitat de raciocini. O és una consigna propagandística vés a saber al servei de quins interessos geoestratègics. O és una invitació a fer que el conflicte català entri en la via violenta. Un paio de fiar, sí.
