 |
| Amposta. Delta de l'Ebre. |
dissabte, 23 de setembre del 2017
¿Poden coexistir dues legalitats?
JOAN TAPIA
Divendres el president de la Generalitat, el vicepresident, la presidenta del Parlament i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, van enviar una carta al Rei en què l’instaven a una negociació d’últim minut. Està bé, però excepte en el cas d’Ada Colau –la seva elasticitat permet recolzar sense donar-hi suport un referèndum que no creu que sigui un referèndum–, els altres tres firmants estan en fora de joc.
És poc creïble demanar negociar després de trencar l’Estat de Dret. Allò del Parlament no va ser una protesta digna i enèrgica. Va violar el mateix Estatut al convocar un referèndum que implicaria la seva abolició quan per a qualsevol canvi s’exigeix una majoria prèvia de dos terços, és a dir, 90 diputats. A més a més, va voler crear una nova legalitat catalana, al marge de l’espanyola, trencant la Constitució del 78. L’error és majúscul ja que, com ha advertit el 'lehendakari' Iñigo Urkullu, el Parlament ha aprovat aquestes lleis amb procediments que deixen sense efecte l’Estatut, «cosa que invalida l’àmbit jurídic construït fins ara». És irresponsable.
El joc del gat i la rata
Tot i això, el pitjor és que crear una nova legalitat catalana destruiria l’Estat de Dret. Alguns ho qualifiquen de cop d’Estat, però a Espanya aquesta expressió s’ha utilitzat sempre per a ruptures de la legalitat a càrrec de militars. No és el cas. Però tampoc és una revolució, ja que el protagonista ha sigut una part de l’aparell d’aquest mateix Estat: un parlament i un govern autonòmic.
No discutim qualificatius. El que és evident és que només hi pot haver una legalitat. No poden coexistir una nova legalitat catalana i una vella legalitat espanyola. Una de les dues s’ha d’imposar i la realitat actual de vigència de la llei espanyola, excepte en els casos en què la Generalitat fa ús de la nova i el Govern espanyol de facto ho consent, solament pot durar –com a màxim– uns dies. L’una ha d’aixafar l’altra i l’empat és impossible. Un agut empresari em comenta que va dir això a Madrid citant el joc del gat i la rata. Al final, el gat es menja la rata. Tots ho van considerar molt encertat, fins que va afegir que s’havia d’esperar al final per saber qui era la rata i qui el gat. Així és. Però el càlcul de probabilitats existeix.
El repte ha sigut antiestatutari, anticonstitucional i il·legítim perquè el 47,8% obtingut en les eleccions –convocades com a plebiscit– del 2015 no dona prou legitimitat. A més a més, ha sigut temerari. ¿Esperaven que les instàncies europees auxiliessin el 47,8%? El president del Parlament europeu, l’italià Antonio Tajani, ha fet a aquest diari unes declaracions indicatives: «Els catalans són ciutadans europeus per ser espanyols». Agradi o no agradi, el dret positiu –el que compta– diu això.
Autoritat efectiva
Cridar i protestar contra un greuge com la retallada de l’Estatut del 2006 és legítim i legal. Crear una legalitat insurreccional és una altra cosa. Ja no es tracta del que digui el Tribunal Constitucional, amb una autoritat moral –no jurídica– discutible des dels quatre anys (2006-2010) en què van col·locar l’Estatut (del qual Artur Mas va expulsar ERC) en uns llimbs amenitzats amb maniobres brutes. A Espanya hi ha quatre associacions judicials –des de la dretana APM fins a la molt progressista Jutges per a la Democràcia– que sempre discrepen en tot. Però dijous van fer un comunicat conjunt que diu: «Una autoritat que conscientment es rebel·la contra la norma constitucional que la legitima perd el caràcter d’autoritat i no ha de ser obeïda».
És així. L’autoritat efectiva de la Generalitat no ve de la història, o d’una ferma decisió patrioticorevolucionària, o de Montserrat, sinó de la Constitució i l’Estatut. Si Catalunya no va guanyar la batalla de l’Estatut (perquè Espanya no ho va entendre i també per la divisió interna), ¿pot aconseguir la independència quan segons el CEO el 49% no la vol?
Ara la gran qüestió és com gestionar uns dies la coexistència de facto de dues legalitats. L’independentisme s’ha equivocat. L’Estat no hauria de fer-ho. L’imperi de la llei exigeix intel·ligència. Aplicar la llei sense intel·ligència portaria al desastre. I hi ha coses inquietants que poden crear molta confusió. Això d’imputar 712 alcaldes per cedir locals quan en el moment que ho van fer era legal (el TC encara no havia anul·lat la llei de referèndum) i amenaçar-los amb la conducció policial és qualsevol cosa menys proporcional. I el fiscal general no té cap autoritat jurídica ni moral per afirmar que milers i milers de catalans estan abduïts per la Generalitat.
Després de l’1 d’octubre vindrà el 2 i seria bo –per a tothom– no trencar vidres en va. ¿Hi ha fermesa sense professionalitat?
Divendres el president de la Generalitat, el vicepresident, la presidenta del Parlament i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, van enviar una carta al Rei en què l’instaven a una negociació d’últim minut. Està bé, però excepte en el cas d’Ada Colau –la seva elasticitat permet recolzar sense donar-hi suport un referèndum que no creu que sigui un referèndum–, els altres tres firmants estan en fora de joc.
És poc creïble demanar negociar després de trencar l’Estat de Dret. Allò del Parlament no va ser una protesta digna i enèrgica. Va violar el mateix Estatut al convocar un referèndum que implicaria la seva abolició quan per a qualsevol canvi s’exigeix una majoria prèvia de dos terços, és a dir, 90 diputats. A més a més, va voler crear una nova legalitat catalana, al marge de l’espanyola, trencant la Constitució del 78. L’error és majúscul ja que, com ha advertit el 'lehendakari' Iñigo Urkullu, el Parlament ha aprovat aquestes lleis amb procediments que deixen sense efecte l’Estatut, «cosa que invalida l’àmbit jurídic construït fins ara». És irresponsable.
El joc del gat i la rata
Tot i això, el pitjor és que crear una nova legalitat catalana destruiria l’Estat de Dret. Alguns ho qualifiquen de cop d’Estat, però a Espanya aquesta expressió s’ha utilitzat sempre per a ruptures de la legalitat a càrrec de militars. No és el cas. Però tampoc és una revolució, ja que el protagonista ha sigut una part de l’aparell d’aquest mateix Estat: un parlament i un govern autonòmic.
No discutim qualificatius. El que és evident és que només hi pot haver una legalitat. No poden coexistir una nova legalitat catalana i una vella legalitat espanyola. Una de les dues s’ha d’imposar i la realitat actual de vigència de la llei espanyola, excepte en els casos en què la Generalitat fa ús de la nova i el Govern espanyol de facto ho consent, solament pot durar –com a màxim– uns dies. L’una ha d’aixafar l’altra i l’empat és impossible. Un agut empresari em comenta que va dir això a Madrid citant el joc del gat i la rata. Al final, el gat es menja la rata. Tots ho van considerar molt encertat, fins que va afegir que s’havia d’esperar al final per saber qui era la rata i qui el gat. Així és. Però el càlcul de probabilitats existeix.
El repte ha sigut antiestatutari, anticonstitucional i il·legítim perquè el 47,8% obtingut en les eleccions –convocades com a plebiscit– del 2015 no dona prou legitimitat. A més a més, ha sigut temerari. ¿Esperaven que les instàncies europees auxiliessin el 47,8%? El president del Parlament europeu, l’italià Antonio Tajani, ha fet a aquest diari unes declaracions indicatives: «Els catalans són ciutadans europeus per ser espanyols». Agradi o no agradi, el dret positiu –el que compta– diu això.
Autoritat efectiva
Cridar i protestar contra un greuge com la retallada de l’Estatut del 2006 és legítim i legal. Crear una legalitat insurreccional és una altra cosa. Ja no es tracta del que digui el Tribunal Constitucional, amb una autoritat moral –no jurídica– discutible des dels quatre anys (2006-2010) en què van col·locar l’Estatut (del qual Artur Mas va expulsar ERC) en uns llimbs amenitzats amb maniobres brutes. A Espanya hi ha quatre associacions judicials –des de la dretana APM fins a la molt progressista Jutges per a la Democràcia– que sempre discrepen en tot. Però dijous van fer un comunicat conjunt que diu: «Una autoritat que conscientment es rebel·la contra la norma constitucional que la legitima perd el caràcter d’autoritat i no ha de ser obeïda».
És així. L’autoritat efectiva de la Generalitat no ve de la història, o d’una ferma decisió patrioticorevolucionària, o de Montserrat, sinó de la Constitució i l’Estatut. Si Catalunya no va guanyar la batalla de l’Estatut (perquè Espanya no ho va entendre i també per la divisió interna), ¿pot aconseguir la independència quan segons el CEO el 49% no la vol?
Ara la gran qüestió és com gestionar uns dies la coexistència de facto de dues legalitats. L’independentisme s’ha equivocat. L’Estat no hauria de fer-ho. L’imperi de la llei exigeix intel·ligència. Aplicar la llei sense intel·ligència portaria al desastre. I hi ha coses inquietants que poden crear molta confusió. Això d’imputar 712 alcaldes per cedir locals quan en el moment que ho van fer era legal (el TC encara no havia anul·lat la llei de referèndum) i amenaçar-los amb la conducció policial és qualsevol cosa menys proporcional. I el fiscal general no té cap autoritat jurídica ni moral per afirmar que milers i milers de catalans estan abduïts per la Generalitat.
Després de l’1 d’octubre vindrà el 2 i seria bo –per a tothom– no trencar vidres en va. ¿Hi ha fermesa sense professionalitat?
divendres, 22 de setembre del 2017
FELIÇ 40 ANIVERSARI?
No sé si us heu adonat de que al logo del PP sé li ha afegit un 40. 40 anys des de la seva fundació...
No acaba de ser correcte. L’any 1977, Fraga, justament amb tota una sèrie de persones que van ocupar càrrecs importants als governs franquistes, va fundar l’Aliança Popular (AP) que va ser la fusió de diverses associacions polítiques que s’havien creat després de la mort del dictador com a pas previ a la creació dels partits polítics.
Amb la dictadura, recordem-ho, l’únic partit legal era Falange Española Tradicionalista y de las JONS (Juntas Obreras Nacional Sindicalistas), tot y que, a la clandestinitat existien diversos partits i no tots de l’esquerra: Partit Comunista de Espanya (PCE), Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Partit Carlí (PC), Partit Nacionalista Basc (PNV), Unió Democràtica de Catalunya (UDC), Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) (fundat a les acaballes de la dictadura), etc.
Com anècdota us explicaré que pel pont de la Immaculada de l’any 1975 vaig assistir a unes jornades que, organitzades per la Organització Juvenil Espanyola (OJE) es van fer al col·legi Menor Eugeni D’Ors de Valls. Tot i això, els seus dirigents i ponents de les diferents xerrades en cap moment ens van insinuar cap on ens havíem de decantar. Durant les jornades, que ja devien d’estar programades abans de la mort del dictador (que acabava de morir) ens van dir que de les associacions polítiques donarien pas als partits en 4 o 5 anys. Tot va anar molt més ràpid del que s’havia previst perquè al cap d’un any i mig ja es van celebrar les primeres eleccions generals des de la II República.
Un dels fundadors d’AP va ser Manuel Milián Mestre, tertulià en diferents programes televisius de TV8 i TV3 i columnista ocasional (el Periódico, Vinaròs News) Manuel Milián sempre s’ha vanagloriat d’haver-ho estat i recorda sovint que Aznar (a qui no pot veure ni en pintura) va ser fundador del Partit Popular (PP), però no d’AP.
Efectivament, vistos els mals resultats electorals que obtenia AP, Fraga va decidir l’any 1989 refundar el partit en el Partit Popular. Un partit que, a part de corrupte, és l’hereu del franquisme i, encara avui, després de 40 anys, té molts de tics d’extrema dreta tal i com s’està poden comprovar amb l’actitud d’alguns dels seus càrrecs i excàrrecs i també per la manera d’actuar i entendre la política.
Tot i que els dirigents actuals del PP, per edat, no van poder ocupar càrrecs a l’administració franquista, guarden les formes heretades dels seus pares i iaios que si que van tenir responsabilitats polítiques o sindicals (que si fa o no fa venia a ser el mateix)
Per tant, no ens hem d’estranyar que amb el govern de Rajoy sigui pràcticament imperceptible la línia que separa els poders executiu, legislatiu i judicial, sobre tot durant els anys en que van tenir majoria absoluta al Congrés.
El Tribunal Constitucional (TC) actua com un tribunal polític al servei dels interessos del govern, igual com el Tribunal d’Ordre Públic (TOP) dels temps de Franco. Per a mostra només cal veure les sentències que ha dictat respecte el Estatut d’Autonomia de Catalunya o les lleis promulgades pel Parlament català.
Tal com recordava el Gran Wyoming en un vídeo que me van passar per missatgeria fa uns dies, quin casualitat que a Espanya no hagi cap partit d’extrema dreta tal com passa a la resta de països de la UE. No serà perquè aquells que simpatitzen amb l’extrema dreta estan dintre del PP?
40 anys? Més de 80 i quasi tots de dictadura o de democràcia vigilada i controlada!
40 anys? Més de 80 i quasi tots de dictadura o de democràcia vigilada i controlada!
LA FOTO FLICKR DEL DIA 22-09-2017
 |
| Amposta. Festival Food Truck. |
Subscriure's a:
Missatges (Atom)