dimecres, 27 de setembre del 2017
Responsabilitat política i referèndum
EUGENI GAY MONTALVO
Es tracta que els que han de negociar ho facin i, si no, que es convoquin eleccions per rellevar-los
He escrit amb anterioritat en aquest mateix diari que el pretès referèndum del dia primer d’octubre no se celebraria, com així serà. Insistir en les raons que en el seu moment vaig adduir em sembla innecessari, ja que han sigut de sobres formulades i recollides, en última instància, en el dictamen del Consell de Garanties Estatutaries previst en l’article 76 del nostre Estatut d’Autonomia, les competències del qual, en part, van ser declarades inconstitucionals pel TC en la seva sentència del 2010 malgrat no haver sigut incomprensiblement recorregut, ni pel Partit Popular, ni pel Defensor del Poble, ja que en l’indicat article es contemplava que els informes del Consell tenien caràcter vinculant per al Parlament, cosa insòlita en el món dels estats democràtics de dret.
Si hagués sigut d’aquella manera, el dictamen hauria impedit l’aprovació contra legem de la llei que pretenia sustentar-lo i que, en bona lògica, ha suspès el Tribunal Constitucional. Cosa ben diferent és el desig d’una gran part de la societat catalana actual de separar-se de l’Estat, cosa que no puc compartir però que resulta legítim sustentar en un Estat democràtic com el nostre i que, seguits els tràmits previstos, no resultaria impossible dilucidar-ho en un referèndum legal.
Negar la realitat d’aquesta aspiració demostraria una ceguesa política i un voluntarisme insostenible. És per això que resulta imprescindible preguntar-se, sense reserves de cap mena, per les raons intrínseques i extrínseques que han conduït a això.
Temo que si fóssim rigorosos observaríem que difícilment cap dels agents polítics sortiria indemne d’un judici en el qual haguessin de depurar-se responsabilitats i sotmetre’s al veredicte d’aquell hipotètic jutjador. Certament no és aquest el cas, però resulta insòlit que la política des de fa temps, els uns i els altres, la practiquin deixant-la en mans dels tribunals, que tenen l’obligació de jutjar i fer complir el que s’ha jutjat d’acord amb la llei i només d’acord amb la llei en aquell supòsit únic i concret que és sotmès a la seva consideració, sense que pugui estendre’s en raons i consideracions que no hagin sigut sotmeses al seu escrutini. D’una altra manera se subvertiria la funció jurisdiccional i convertiria la seva intervenció en merament política, cosa que resulta del tot vedat a un Estat de dret.
Utilitzar el debat parlamentari en una suma inadmissible de desqualificacions en lloc d’un debat civilitzat i respectuós per consensuar el desenvolupament social, que mai podrà ser com jo vull i només com jo vull, utilitzant un llenguatge que en no poques ocasions resulta groller és no entendre la democràcia. Traslladar al carrer el debat com a argument últim per resoldre el que no es pot resoldre en el diàleg parlamentari no només és políticament incorrecte, és el preludi de l’ensorrament d’un sistema.
Així ho hem pogut veure en cap aliè en aquest món ja tan interrelacionat. No es tracta, doncs, de culpar els uns i els altres; o uns o els altres. La societat democràtica està plena de matisos que li permeten la cohesió i a les seves diferents sensibilitats expressar-se amb llibertat.
Es tracta que aquells que han de discutir, negociar, transigir i, en lògica conseqüència, contribuir a enfortir un país, es posin a fer-ho, si no, que es convoquin eleccions perquè altres que es vegin amb el coratge de fer-ho rellevin a aquells que s’hi han mostrat incapaços.
Per damunt de les idees, per damunt de les raons, hi ha la raó amb majúscules i aquesta ens exigeix el respecte de les normes comunament establertes i a resoldre els problemes d’acord amb el paper que a cada poder de l’Estat se li ha reservat.
El dia primer d’octubre uns no voldran votar per respecte a la legalitat, altres en la il·lusió d’aconseguir la seva legítima aspiració sí que ho farien. En cap cas es donen les condicions per fer-ho en la forma i manera que ara s’ha plantejat. La política requereix serenitat i imposa el principi de seguretat jurídica per als ciutadans als quals es destinen els seus actes.
Es tracta que els que han de negociar ho facin i, si no, que es convoquin eleccions per rellevar-los
He escrit amb anterioritat en aquest mateix diari que el pretès referèndum del dia primer d’octubre no se celebraria, com així serà. Insistir en les raons que en el seu moment vaig adduir em sembla innecessari, ja que han sigut de sobres formulades i recollides, en última instància, en el dictamen del Consell de Garanties Estatutaries previst en l’article 76 del nostre Estatut d’Autonomia, les competències del qual, en part, van ser declarades inconstitucionals pel TC en la seva sentència del 2010 malgrat no haver sigut incomprensiblement recorregut, ni pel Partit Popular, ni pel Defensor del Poble, ja que en l’indicat article es contemplava que els informes del Consell tenien caràcter vinculant per al Parlament, cosa insòlita en el món dels estats democràtics de dret.
Si hagués sigut d’aquella manera, el dictamen hauria impedit l’aprovació contra legem de la llei que pretenia sustentar-lo i que, en bona lògica, ha suspès el Tribunal Constitucional. Cosa ben diferent és el desig d’una gran part de la societat catalana actual de separar-se de l’Estat, cosa que no puc compartir però que resulta legítim sustentar en un Estat democràtic com el nostre i que, seguits els tràmits previstos, no resultaria impossible dilucidar-ho en un referèndum legal.
Negar la realitat d’aquesta aspiració demostraria una ceguesa política i un voluntarisme insostenible. És per això que resulta imprescindible preguntar-se, sense reserves de cap mena, per les raons intrínseques i extrínseques que han conduït a això.
Temo que si fóssim rigorosos observaríem que difícilment cap dels agents polítics sortiria indemne d’un judici en el qual haguessin de depurar-se responsabilitats i sotmetre’s al veredicte d’aquell hipotètic jutjador. Certament no és aquest el cas, però resulta insòlit que la política des de fa temps, els uns i els altres, la practiquin deixant-la en mans dels tribunals, que tenen l’obligació de jutjar i fer complir el que s’ha jutjat d’acord amb la llei i només d’acord amb la llei en aquell supòsit únic i concret que és sotmès a la seva consideració, sense que pugui estendre’s en raons i consideracions que no hagin sigut sotmeses al seu escrutini. D’una altra manera se subvertiria la funció jurisdiccional i convertiria la seva intervenció en merament política, cosa que resulta del tot vedat a un Estat de dret.
Utilitzar el debat parlamentari en una suma inadmissible de desqualificacions en lloc d’un debat civilitzat i respectuós per consensuar el desenvolupament social, que mai podrà ser com jo vull i només com jo vull, utilitzant un llenguatge que en no poques ocasions resulta groller és no entendre la democràcia. Traslladar al carrer el debat com a argument últim per resoldre el que no es pot resoldre en el diàleg parlamentari no només és políticament incorrecte, és el preludi de l’ensorrament d’un sistema.
Així ho hem pogut veure en cap aliè en aquest món ja tan interrelacionat. No es tracta, doncs, de culpar els uns i els altres; o uns o els altres. La societat democràtica està plena de matisos que li permeten la cohesió i a les seves diferents sensibilitats expressar-se amb llibertat.
Es tracta que aquells que han de discutir, negociar, transigir i, en lògica conseqüència, contribuir a enfortir un país, es posin a fer-ho, si no, que es convoquin eleccions perquè altres que es vegin amb el coratge de fer-ho rellevin a aquells que s’hi han mostrat incapaços.
Per damunt de les idees, per damunt de les raons, hi ha la raó amb majúscules i aquesta ens exigeix el respecte de les normes comunament establertes i a resoldre els problemes d’acord amb el paper que a cada poder de l’Estat se li ha reservat.
El dia primer d’octubre uns no voldran votar per respecte a la legalitat, altres en la il·lusió d’aconseguir la seva legítima aspiració sí que ho farien. En cap cas es donen les condicions per fer-ho en la forma i manera que ara s’ha plantejat. La política requereix serenitat i imposa el principi de seguretat jurídica per als ciutadans als quals es destinen els seus actes.
dimarts, 26 de setembre del 2017
LA FOTO FLICKR DEL DIA 26-09-2017
 |
| Sant Jaume d'Enveja. Caballets de bruixa. |
Subscriure's a:
Missatges (Atom)