diumenge, 1 d’octubre del 2017

Coses que ja s'han trencat a Catalunya

LUIS MAURI

Tres històries personals que assenyalen amb nitidesa fins a quin punt el conflicte polític està esquerdant la societat catalana


El senyor K., radiofonista en la setentena, va conèixer fa cinc o sis anys la senyora X., comerciant, set anys més jove que ell. De seguida van entaular una amistat sòlida, forjada en una complicitat espontània. Un any més tard iniciaven vida en comú com a parella. Ella és independentista, ell no. Mai van pensar que això acabés enterbolint la seva relació, menys encara a dinamitar-la. Al cap de dos anys de convivència, les diferències ideològiques van aconsellar apartar el tema en les converses domèstiques. No sempre era possible conviure amb el silenci. Les discussions eren cada vegada més freqüents, més agres. Mig any després, la parella es trencava.

La senyora Y. i el senyor Z., a cavall de la trentena i la quarantena, creador cultural ell, empleada en un servei públic ella, fa temps que van decidir excloure la qüestió catalana de les seves converses particulars. Les seves posicions respectives semblen no trobar un punt de conciliació. La parella és feliç, s’estima, està buscant el seu primer fill. Però a cap dels dos se li escapa l’estranyesa que un tabú s’interposi entre ells fins al punt d’exigir-los silenci. ¿S’hi habituaran? ¿Seran capaços de normalitzar l’anormalitat? ¿Es convertirà el tabú en un virus infecciós, letal?

El senyor A. i el senyor B. són amics íntims i companys de professió des de fa més de 30 anys. A. és independentista, B. no. Al llarg de la seva relació, han menjat o sopat junts més vegades que amb les seves respectives parelles. Han compartit viatges, moments feliços, mals tragos, ruptures i noves vides. Fa uns dos mesos que no es veuen. A. se sent insultat per les opinions de B., contràries a la direcció i la naturalesa mateixa del procés. Ha evitat les últimes troabdes: no se sentiria còmode fingint davant el seu amic que no està enfadat amb ell. Després de dos mesos d’allunyament, tots dos coincideixen que han de preservar el valor de la seva amistat. S’han citat a dinar aquesta setmana.
Sota noms comuns

Vaig tenir coneixement directe d’aquestes tres històries reals el cap de setmana passat, en un lapse de poc més de 36 hores. Evidentment, no tenen cap valor estadístic, però assenyalen amb nitidesa fins a quin punt el conflicte polític està esquerdant la societat catalana. No només la societat entesa com el conjunt de persones que conviuen i cooperen sota un sistema de normes comunes; també les relacions afectives i emocionals en l’àmbit privat de les parelles, les famílies i els grups d’amics.

Hi va haver un temps no tan llunyà en què vam creure que hi havia coses que mai podrien passar aquí, que mai podrien tornar a passar aquí. Però la realitat és ben diferent. Aquestes coses que vam creure que mai podrien succeir-nos, ja ens estan succeint. En alguns casos, ja ens han succeït. Hi va haver un moment en què ens vam creure invulnerables. Ens vam creure vacunats pel racionalisme contra els deliris de les fes cegues. Però ens vam equivocar en el diagnòstic.

¿De què més estem segurs que mai pot passar aquí?

dissabte, 30 de setembre del 2017

DIARI DE LES VACANCES A GALICIA. DIA 9: SANTIAGO DE COMPOSTEL·LA

Segur que no vaig percebre les emocions que tenen els peregrins que hi arriben després de llargues jornades de viatge. Però Santiago de Compostel·la me va semblar una ciutat monumental, plena d’edificis històrics. Religiosos i civils. Catedrals, palaus i habitatges. Per alguna cosa és la capital de Galícia.
En arribar, el primer edifici històric que vam veure va ser el convent de Sant Francesc de Santiago. Vam continuar pel carrer Sant Francesc fins la plaça de l’Obradoiro que estava plena de gent. A l’esquerra la catedral, tot i que fins que no estàs al bell mig de la plaça no pots captar la seva veritable dimensió, a la dreta el parador nacional Reis Catòlics que ocupa el que un dia va ser un hospital i que es va construir arran d’una visita que van fer els propis reis l’any 1486, en front de la catedral, el pazo de Raxoi, seu de l’Ajuntament i la Junta i, finalment, a l’altre costat el col·legi de Sant Jeroni, seu del rectorat i el pazo Xelmírez, antic palau episcopal. La llàstima va ser no poder gaudir plenament de la visita, ja que les torres de la catedral sé trobaven en obres i unes grans xarxes verdes els cobrien parcialment. La meva dona va decidir visitar-la per dintre, però la van fer sortir ja que s’anava a celebrar una missa.  
Vam dinar a un restaurant que hi havia a tocar de la catedral i, ja per la tarda van decidir donar un tomb, primer pel casc antic i més tard pel parc de l’Alameda on hi ha un monument a la memòria de la gran poetessa gallega Rosalia de Castro i una escultura asseguda del poeta Ramón Maria del Valle-Inclán. Des del mirador de Santiago hi ha una extraordinària vista de la ciutat i, per suposat, de la catedral.

Vam retornar al casc antic per a continuar-lo recorrent. Allí semblava que tots els carrers portessin a la catedral. Per segona vegada la meva dona va voler visitar els seu interior i aquesta vegada si que ho va poder fer.
Se pot dir que amb aquesta visita donàvem per acabat el nostre viatge a Galicia, ja que el dia següent ens en anàvem de Lugo per a fer nit a Logronyo, la capital de la Rioja.


MÉS INFORMACIÓ:
   














LA NOSTRA RIBERA 311






LUGO 22