dimecres, 4 d’octubre del 2017
Plorar no és de covards
CARLES FRANCINO
Piqué no va ser l'únic. Ahir a les 15.15 hores, en un domicili de Madrid, quan encara no se sabia si el Barça-Las Palmas es jugaria o no, es va viure la conversa següent:
--Papa, ¿què et passa? ¿Per què plores veient la tele?
--No res, no et preocupis. Ja t'ho explicaré algun dia.
--Però ¿estan matant a algú?
--No, no, matar no maten a ningú. Tranquil.
Quan un nen de 7 any veu plorar el seu pare, l'ésser amb qui de vegades ja discuteix però que segueix contemplant com una espècie de superman, alguna cosa se li desmunta per dins; ho dic per experiència. Per això no volia que ahir m'enxampés; però em va enxampar. I em fot, però no m'avergonyeixo. Algun dia, efectivament, hauré d'explicar-li com la ineptitud, l'ambició i el sectarisme il·luminat d'uns quants ens va col·locar a tots els altres al caire del seu precipici; perquè és aquí on som.
No ens podem quedar en les llàgrimes
Res serà igual després del vergonyós espectacle d'ahir. Si el Govern espanyol --o qui sigui que mani allà-- tenia cap esperança de recuperar crèdit a Catalunya amb una exhibició d'autoritat, li hauran de donar l'Oscar al més matusser de la classe; o al més malintencionat… ¿A qui carai protegien els que repartien cops de porra i empentes a tort i a dret? Per descomptat, ¡el mínim era arrencar a plorar! Però no ens podem quedar en les llàgrimes. Avui, més que mai, és el moment de defensar les idees, i, sí, ¡¡de construir ponts, de buscar diàleg!! Encara que a molts els soni a xinès. Ja lamento no tenir el convenciment èpic dels més apassionats, però en aquest endemà --que no és gens final-- em segueixo negant a deixar-me empaquetar. Reivindico el dret de tenir opinió pròpia en cada un dels molts elements que componen aquest delicat puzle. Així que no crec que a hores d'ara hagi de recordar quina és la meva posició en tot aquest embolic, però ho faré.
Un debat pervers i fals
Catalunya viu des de fa anys una erupció reivindicativa i d'emprenyada, que ha cristal·litzat en una exigència massiva de ser consultats i en un moviment sobiranista d'enorme potència. No tots els emprenyats i els que reivindiquen són independentistes, però aquests són els únics organitzats; i molt ben organitzats.
Això que hem vingut a dir Estat espanyol (que és bastant més que el Govern) no s'ha donat per al·ludit i ha disparat encara més el sentiment d'humiliació en àmplies capes de la societat catalana. Solament això pot explicar que una força antisistema --i amb només 350.000 vots-- com la CUP porti el bastó de comandament des de fa mesos.
Va ser precisament la defenestració d'Artur Mas, el cap del qual cap va exigir la CUP, i l'arribada de Puigdemont i el seu equip el que va accelerar el full de ruta a través d'una drecera impresentable i suïcida que va cristal·litzar al Parlament amb l'aprovació de les lleis de ruptura, ignorant l'oposició i la meitat dels catalans.
I així estem; en un debat pervers --i fals-- entre legalitat i legitimitat, amb el concepte democràcia com a arma llancívola entre els uns i els altres, amb insults propis d'altres èpoques i amb molts ciutadans --moltíssims-- frustrats, a la intempèrie; i espantats, perquè tot és susceptible d'empitjorar. Així que, ¿per què no deixen pas a altres interlocutors si tant presumeixen tots de patriotes? En fi, no crec ser ni mal català ni mal espanyol per pensar --i sentir-- així. Potser una mica ploramiques… Espero que el meu fill m'ho perdoni.
¿Per què no deixen pas a altres interlocutors si tant presumeixen tots de patriotes?
--Papa, ¿què et passa? ¿Per què plores veient la tele?
--No res, no et preocupis. Ja t'ho explicaré algun dia.
--Però ¿estan matant a algú?
--No, no, matar no maten a ningú. Tranquil.
Quan un nen de 7 any veu plorar el seu pare, l'ésser amb qui de vegades ja discuteix però que segueix contemplant com una espècie de superman, alguna cosa se li desmunta per dins; ho dic per experiència. Per això no volia que ahir m'enxampés; però em va enxampar. I em fot, però no m'avergonyeixo. Algun dia, efectivament, hauré d'explicar-li com la ineptitud, l'ambició i el sectarisme il·luminat d'uns quants ens va col·locar a tots els altres al caire del seu precipici; perquè és aquí on som.
No ens podem quedar en les llàgrimes
Res serà igual després del vergonyós espectacle d'ahir. Si el Govern espanyol --o qui sigui que mani allà-- tenia cap esperança de recuperar crèdit a Catalunya amb una exhibició d'autoritat, li hauran de donar l'Oscar al més matusser de la classe; o al més malintencionat… ¿A qui carai protegien els que repartien cops de porra i empentes a tort i a dret? Per descomptat, ¡el mínim era arrencar a plorar! Però no ens podem quedar en les llàgrimes. Avui, més que mai, és el moment de defensar les idees, i, sí, ¡¡de construir ponts, de buscar diàleg!! Encara que a molts els soni a xinès. Ja lamento no tenir el convenciment èpic dels més apassionats, però en aquest endemà --que no és gens final-- em segueixo negant a deixar-me empaquetar. Reivindico el dret de tenir opinió pròpia en cada un dels molts elements que componen aquest delicat puzle. Així que no crec que a hores d'ara hagi de recordar quina és la meva posició en tot aquest embolic, però ho faré.
Un debat pervers i fals
Catalunya viu des de fa anys una erupció reivindicativa i d'emprenyada, que ha cristal·litzat en una exigència massiva de ser consultats i en un moviment sobiranista d'enorme potència. No tots els emprenyats i els que reivindiquen són independentistes, però aquests són els únics organitzats; i molt ben organitzats.
Això que hem vingut a dir Estat espanyol (que és bastant més que el Govern) no s'ha donat per al·ludit i ha disparat encara més el sentiment d'humiliació en àmplies capes de la societat catalana. Solament això pot explicar que una força antisistema --i amb només 350.000 vots-- com la CUP porti el bastó de comandament des de fa mesos.
Va ser precisament la defenestració d'Artur Mas, el cap del qual cap va exigir la CUP, i l'arribada de Puigdemont i el seu equip el que va accelerar el full de ruta a través d'una drecera impresentable i suïcida que va cristal·litzar al Parlament amb l'aprovació de les lleis de ruptura, ignorant l'oposició i la meitat dels catalans.
I així estem; en un debat pervers --i fals-- entre legalitat i legitimitat, amb el concepte democràcia com a arma llancívola entre els uns i els altres, amb insults propis d'altres èpoques i amb molts ciutadans --moltíssims-- frustrats, a la intempèrie; i espantats, perquè tot és susceptible d'empitjorar. Així que, ¿per què no deixen pas a altres interlocutors si tant presumeixen tots de patriotes? En fi, no crec ser ni mal català ni mal espanyol per pensar --i sentir-- així. Potser una mica ploramiques… Espero que el meu fill m'ho perdoni.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)