dimecres, 11 d’octubre del 2017

No hi havia pla b

Enric Hernàndez

Entre el fantasma de la unilateralitat i l'amenaça a l'autogovern, l'independentisme intentarà evitar la tragèdia prolongant la comèdia

Hora de fer balanç de beneficis i danys.

L'independentisme es va anotar tres punts l'1-O. Primer, aconseguir que molts catalans fiquessin paperetes en urnes, encara que fos en precari i només per disfrutar del gust de fer-ho. Segon, imprimir en la memòria col·lectiva unes escenes de violència policial que enverinaran els llaços amb el conjunt d'Espanya. I tercer, dignificar la seva causa davant l'opinió pública mundial, sobretot gràcies a la repressió desmesurada. Fins aquí els llorers.

L'inventari de desperfectes és més extens. Primer, l'unànime rebuig als cops de porra no és suficient per internacionalitzar el conflicte, no en va Europa és un club d'estats que es protegeixen mútuament. El món ja ens mira, però sense moure ni un dit per ajudar-nos.

Segon, el gol que el Govern espanyol va encaixar l'1-O no ha alterat la seva tàctica: pressió a tot el camp, sense deixar respirar el rival ni procurar cap escapatòria a l'acorralat (i trencadís) bloc sobiranista. Només la rendició.

Tercer, l'arma del carrer, encara que vistosa, no obra miracles. Vuit grans manifestacions i dos simulacres de consulta només han servit per solidificar el sobiranisme. Sense fites ni incentius, la mobilització tendeix a extingir-se.

Quart, la fractura de la convivència alimenta els antagonismes. Aquest diumenge la Catalunya del ‘no’ a la independència, fins ara dispersa i silent, emergeix als carrers com a nou actor polític. L'independentisme s'equivocarà si segueix menyspreant-la.

FACTURA AVANÇADA

Cinquè, el passatge a Ítaca es paga per endavant. La fuga de la banca i d'altres empreses cotitzades empobrirà el conjunt dels catalans abans d'haver ni tan sols tocat la quimera.

Sisè, l'unilateralisme ha exhibit les seves carències. Amb l'Estat tancat en banda no hi ha referèndum que valgui, i encara menys “vinculant”. Si l'1-O a la brava va naufragar, ¿com imposaria el Parlament una nova república?

I setè, les forces independentistes no tenien pla b; coincidien en la meta, posar urnes, no en el què s'ha de fer després. I ara, entre el fantasma de la unilateralitat i l'amenaça a l'autogovern, intentaran evitar la tragèdia prolongant la comèdia.

dimarts, 10 d’octubre del 2017

AMB MI O EN CONTRA MEVA

Cua de gent per votar l'1-O davant l'Escola de Música de la Lira Ampostina.
Un dels errors més grans que s’han comès en política es pensar que qui no està amb mi està en contra meva.  No sempre és així. Hi ha vegades, moltes vegades que s’ha de mirar d’atreure al teu terreny a aquella persona que la tens en contra, però que si aconsegueixes connectar-hi és molt possible que s’acabi apropant.  
Aquest error també l’han comès els independentistes catalans. Els independentistes de pedra picada, aquells que des del primer dia van estar al costat de l’ANC i Òmnium que han estat les dues forces vives que més han influït al llarg de tot el procés català.
L’1-O va ser tot un èxit mirat des del punt de vista dels resultats: vots i màrtirs. Màrtirs i vots, potser seria molt més adient dir-ho... Jo mateix no volia anar a votar, perquè intuïa que seria un altre 9-N amb molts més entrebancs per part de l’Estat. Costava imaginar però, que el mateix Estat que volia impedir que una gran part de la ciutadania catalana anés a votar, va acabar facilitant-ho amb la seva actitud. Cops per vots vaig titular jo el comentari que vaig fer al cap d'un parell de dies.
Però parlem d’aquells que estan, a la manera d’entendre dels independentistes, en contra seva, que per això m’he posat a escriure aquest comentari d’avui.
En un món cada vegada més comunicat, les xarxes socials faciliten aquesta missió. Tothom pot relacionar-se amb tothom. D’aquí i d’allà. Fer nous amics, però també recuperar-ne de vells, de gent amb la qui feia anys que no hi tenies el més mínim contacte.
Tot i reconèixer que no sóc massa de grups perquè sovint té fan perdre el temps intentant llegir tot allò que es publica i que, segurament ja t’ha arribat més vegades per d’altres amics que no tens a cap grup, estic en alguns. Fins i tot n’he creat jo. Això si, reduïts i amb la vocació de ser operatius i que serveixen per a comunicar-se d’allò que és important per al grup. Però no sempre és així, no se pot evitar. També he de dir que he sortit d'alguns grups que m'han inclòs sense el meu consentiment i d'altres simplement he rebutjat l'oferiment. 
El grup més gran al qual pertanyo el formem algunes de les excompanyes i excompanys de quan anàvem a l’Institut Antoni Martí i Franquès de Tarragona: Carricillas de l’Insti va ser el nom que li va posar la seva creadora i administradora. La il·lusió que me va produir el retrobament amb unes persones amb qui m’havia relacionat ja feia més de 40 anys, no us el podeu imaginar... Tot anava bé fins que tal com avançava el procés, va haver-hi gent que el va polititzar. S’hi van començar a penjar posts favorables a la independència de Catalunya. Hi ha que reconèixer que els independentistes s’han treballat molt bé aquest apartat.
Fa uns mesos vaig fer una entrada advertint que s’havia de mantenir el grup fora de tota intromissió política, ja que al grup hi podia haver gent de diferents maneres de pensar. Això passa sovint, com més gran és el grup més heterogeni. I no només per política, sinó per altres sensibilitats: religió, esport... Hi va haver qui me va donar la raó. D’altres van callar. Potser perquè no van llegir el meu comentari o potser perquè davant d’un tema així, millor no dir res. Com sempre passa, al cap del temps, els comentaris que s’han fet s’obliden i la gent torna a publicar contingut que pot arribar a ferir les suscebilitats d’altres membres. Aquest fet va propiciar la sortida d’alguns. D’altres, de forma més silenciosa ja ho havien fet amb anterioritat o, simplement, havien preferit mantenir-se al marge i no entrar al grup per evitar controvèrsies. I pel que jo sé, ha passat a d'altres grups al que pertanyen gent molt propera a mi. 
Fins que la setmana passada, després de l’1-O, l’administradora va preguntar la nostra opinió per a cancel·lar el grup. Un dels primers en respondre vaig ser jo que li vaig dir que el que havia significat per a tots nosaltres retrobar-os després de 40 anys, si cancel·lava el grup, tot i que individualment alguns membres també tenim cert contacte, l’acabaríem per perdre i seria una veritable llàstima. Vaig rebre diversos suports, molts més que la primera vegada i, de moment el grup continua. Però molt me temo que la ferida produïda és molt gran, ja que alguns dels membres que han sortit no hi volen tornar a entrar.

Després que vinguin els independentistes i que me diguin a mi que no hi ha fractura social. Potser perquè no es mouen més enllà de grups de gent amb les seves mateixes idees i això no sempre és bo, ja que així, es pot acabar perden la realitat del que ens envolta... La realitat d’un país amb aspiracions legítimes d’autogestionar-se.  

LA NOSTRA RIBERA 321






LUGO 31