L'hora dels pragmàtics

ANTON LOSADA 

Quan en una societat els partidaris i els contraris es compten per milions, només queda una solució democràtica: el compromís

Els problemes creixen i el temps es perd en mans de dos governs i dos líders que prefereixen córrer davant la realitat que gestionar-la. Instal·lats en la lògica de la inevitablilitat i la dialèctica militar de la confrontació, les oportunitats es malgasten comptant manifestants, policies i banderes mentre Europa contempla estupefacta la incapacitat d'una democràcia teòricament avançada com l'espanyola per resoldre els seus problemes polítics.

Puigdemont ha guanyat temps demorant la DUI que li reclamen els seus mentre esperava que la divina intervenció de la UE o algun mediador providencial li guanyessin el dia. Ni ha sabut ni ha volgut afrontar que ni l'espanyol ni cap estat europeu li facilitarà la via unilateral. Ara s'enfronta al dilema d'explicar avui als seus per què la via unilateral ha arribat al seu final i convé fer transbord, o haver d'explicar-los demà per què Europa no els reconeix, com pensa convèncer els diners perquè aturin la seva estampida davant la incertesa o com espera obligar a reconèixer el nou Estat als molts catalans votants del PSC, Ciutadans i el PP que ja en tenen un.
Bany de realitat

Rajoy ha guanyat temps demorant la suspensió de l'autonomia que li exigeixen els patriotes més indignats parapetant-se darrere les institucions i recorrent al pensament màgic de la resposta proporcionada, que tots vam poder veure l'1-O que ràpidament es desproporciona. Quan ho hauria pogut fer, va preferir no articular cap estratègia d'Estat i no negociar cap resposta política per evitar donar explicacions als seus. Ara pot ser que no li quedi més remei que fer-ho mentre oportunistes a la caça de vots com Rivera l'acusen de cedir al xantatge nacionalista.

Els milions de catalans que van votar malgrat tot l'1-O van suposar un bany de realitat per a un Govern central que va jurar solemnement que no hi hauria votació. La marxa de centenars de milers de catalans amb la bandera d'Espanya i la senyera suposa un altre bany de realitat per a un Govern català que ha actuat com si fossin una espècie en extinció. Quan en una societat els partidaris i els contraris es compten per milions, només queda una solució democràtica: el compromís. 

Negociar, una oportunitat

Ni el bonisme ni el maximalisme serveixen per aconseguir-ho. Només els pragmàtics saben construir un compromís viable, perquè per a ells negociar és una oportunitat, no una traïció o una debilitat, i la intransigència no condueix mai a la fermesa. Els presidents han de triar, tots els altres també. O seguir embolcallats en les seves banderes i les seves proclames per acabar en el desastre i la melancolia, o entendre les demandes i les necessitats de l'altre, reconèixer-ho i buscar una solució comuna on tothom hi guanyi i tothom hi perdi de manera raonable.

Ni a Puigdemont se li pot exigir que vagi al Parlament a abdicar dels seus objectius, ni a Rajoy que abdiqui de les seves obligacions com a cap de Govern. Un bon pragmàtic començaria per aquí.

HO SENTO PER TU, DE VERITAT

De Ferreres al Periódico. 

Amiga, amic, companya company, persona a la que tal vegada ni conec, ho sento per tu. I t’ho dic de cor. Sento que totes les teves il·lusions posades amb el procés que havia de portar-nos cap la República Catalana, en pocs segons se’n anessin en oris.

Tu que confiaves amb els polítics, que de bona fe t’havies implicat amb el procés... Fins i tot havies estat voluntari en el referèndum de l’1-O... Que vas començar-ho a fer quan vas votar a Junts pel Sí, en aquelles eleccions que té van dir eren les de la teva vida. Ho sento per tu, de veritat!  

Segurament una de les persones menys desenganyades d’aquest país sóc jo. Si jo que durant tot aquest procés no he canviat mai de discurs. No m’he mogut un mil·límetre del meu pensament. Us ho vaig dir al principi i us ho torno a dir avui que és un d’aquells dies en que costa pair: Sóc pragmàtic, es a dir que dono més importància a les conseqüències pràctiques en el coneixement i la comprensió de les coses. Vaig intuir des de primera hora que al final el sobiranisme acabaria desistint. No m’esperava però que l’Estat acabés actuant amb tanta contundència com ho ha estat fent durant les darreres setmanes, però si que vaig pensar des d’un primer moment que Catalunya no comptaria amb els suports necessaris per a proclamar la independència. Catalunya va començar no sent ni el Quebec, ni Escòcia i ha acabat no sent Eslovènia, tot i que els més crèduls encara hi confien.

Anit, poc després de que Puigdemont declarés la República catalana i la deixés en suspens al cap de pocs segons, un amic me va enviar per missatgeria mòbil un tall de veu que, com quasi sempre, era anònim i que parlava de la intel·ligència dels nostres polítics i que si havien actuat d’aquella forma ho havien fet, simplement per a guanya temps tal com ho va fer la república adriàtica, una república, per cert, no reconeguda per Espanya. Eslovènia naixia d’un país en descomposició com era Iugoslàvia i després d’una guerra que podríem qualificar com fraternal. De lluny, i afortunadament, no és el cas de Catalunya.  

De Vergara a Eldiario.es. 

Mentre escoltava aquest missatge, les imatges i les informacions que estava oferint TV3 no deien això. Cares i gestos de decepció i informacions periodístiques que així ho corroboraven per si a algú encara no li havia quedat clar.    

La resposta al meu amic (que per cert, avui compleix anys) va ser aquesta: Qui només vol veure blanc, sempre veure blanc. Així de senzill. Només cal fixar-nos amb els resultats electorals d’un partit sumit en la corrupció o el desgovern. Vosaltres heu vist mai que tregui 0 vots? Mai! Sempre hi ha qui hi confia cegament passi el que passi, qualsevol que siguin les circumstàncies.

De moment sembla que s’ha acordat un mes de treva. Per a què? Per a poder escriure la crònica d’una mort avançada? Si ja sabem quin serà el final. De fet, a hores d’ara, als despatxos, ja estarà escrit.  

Per acabar vaig a donar-vos-en una primícia informativa. Coneixeu el llenguatge dels gestos? Podríeu descobrir alguna cosa d’una persona només per la seva forma d’actuar? Anit, Puigdemont, a la sortida del Parlament, va encaixar de mans al sergent dels Mossos d’Esquadra que comanda l’escamot que té com a missió la seguretat de les diputades i diputats i també de les instal·lacions. Un gest que, segons el propi sergent és del tot inusual. Sempre que arriba el President, el sergent sé li apropa, li dona les novetats, sé posa sota les seves ordres i el President li dóna la ma. Quan se’n va, quasi mai...

És significatiu aquest gest? Potser sí... Potser ahir, el President Puigdemont s’acomiadava del meu amic, saben que dintre de pocs dies dimitirà i convocarà unes eleccions autonòmiques.      

LA NOSTRA RIBERA 322

LUGO 32