divendres, 13 d’octubre del 2017

Un article trist

ANTONIO FRANCO

L'independentisme precipitat, mentider i poc realista que deia tenir-ho tot previst s'ha equivocat en gairebé tot

Un experiodista professional va redactar aquell text sobre el qual hi ha absoluta disparitat d’interpretacions. Més de mil col·legues internacionals seus, centenars de polítics i juristes, i de forma especial els ciutadans a qui anava dirigit el missatge, no aconsegueixen posar-se d’acord sobre el que diu. La frase decisiva retrata aquesta fase postmoderna d’immensa incomunicació en què les paraules no transmeten idees. Només demostra el maltractament intel·lectual i polític a què sotmet Carles Puigdemont els seus conciutadans. Però si pensava que, com en altres seqüències del procés, podria avançar amb una simple argúcia formal obscura, es va equivocar. No era ni el dia ni l’hora. Estem al final d’un camí i algú que se li assembla molt en això de parlar sense dir, Mariano Rajoy, l’ha caçat emplaçant-lo perquè expliqui què va dir.

Però la vocació d’enganyar, guanyar o perdre indefinidament temps encara pot portar dies presumptament històrics. No descartin un debat sobre si el que va dir a la primera meitat de la frase opaca no val res perquè excedia les seves atribucions (la proclamació de la independència correspon en qualsevol cas al Parlament). D’ell, en la seva sola condició de fill de Mas i net de Pujol, diran que era també només el rei portaveu del Govern, per més que agiti la bandera d’una República. Però aquella tarda Puigdemont va ser rei absolutista. Tot apunta que va ser ell, personalment, qui va sentir la tremolor de cames davant la inexistència de mediadors que no li demanessin el retorn a la disciplina constitucional. Qui va notar fred a l’esquena davant aquella fugida massiva de bancs i empreses que li havien garantit que no es produiria. Qui va haver de ser empès contra la paret per un Artur Mas que enyora ara les delícies petitburgeses d’abans de la revolució. I qui va captar que ni tan sols es produiria el minut de glòria tumultuosa d’una ocupació popular del Parlament, cosa que es donava per descomptada perquè Rajoy hagués de tornar a embrutar-se les mans i encengués la ira europea contra la salvatjada de l’Espanya constitucional.

Però Rajoy actua ara com un savi oriental. Amb la pregunta «¿què has dit?» en lloc del crit «¡a por ellos!» està aconseguint l’èxit més gran de la seva penosa carrera política, per trist que sigui reconèixer-ho. Modificarà la Constitució, encara que no hi creu, però ho farà lidiant amb una oposició dividida i amb Susana Díaz recolzada per una quinta columna. Bufar i fer ampolles. Perquè ell ja en sap molt de conviure perdent el temps amb una Catalunya autònoma majoritàriament enfadada i a la contra, divorciada mentalment d’Espanya però obligatòriament concentrada a defensar la seva llengua. I brandant la bandera de la pau, és clar. Aquell independentisme precipitat, mentider i poc realista que deia tenir-ho tot previst s’ha equivocat en gairebé tot i ha regat les arrels per a més o menys això.

dijous, 12 d’octubre del 2017

LA ‘PLAÇA’ DEL CARRER DE LA PEIXATERIA

La ‘plaça’ del carrer peixateria és l’espai que hi ha a la part de davant del casal d’avis, ara ocupat per una àmplia vorera, uns aparcaments en bateria i el pas per als cotxes.
Antigament, l’edifici del casal d’avis constava de dues parts perfectament diferenciades: l’escorxador i la peixateria (d’aquí el nom del carrer) L’escorxador ocupava aproximadament 2/3 parts de l’edifici i tenia dues portes. La primera (que no la principal) donava al carrer Peixateria i la segona just a la part oposada, allà on comença ara el passadís que uneix el casal amb l’auditori. En canvi, la porta de la peixateria mirava cap on està el parc infantil.

Abans d’urbanitzar aquest espai (la part més ampla del carrer), hi havia una espècie de plaça (d’aquí que ho hagi posat entre cometes) on sé solia jugar a futbol. De fet, aquest lloc feia les funcions de pati de l’escola que, com sabeu, va estar ubicada als baixos de la Casa Consistorial fins que es va construir la nova escola al carrer Catalunya ocupant una part de l’antic bancal de les Melques.

Un altre element del carrer era la bàscula per a pesar vehicles o millor dit les mercaderies que carregaven. La plataforma de la bàscula estava a nivell de carrer i, per tant, no significava cap impediment a l’hora de fer rodar la pilota. Amb la construcció de la bàscula de la cooperativa, la del costat de l’escorxador va entrar en desús.  
L’improvisat camp de futbol tenia una porteria allà on començava el bancal de la Constantina i l’altra davant del bancal del Chavarrio. A tots dos costats hi havia un arbre que feia de pal i l’altre pal era la prolongació d’una pedra. El problema venia quan un equip deia que la pilota havia entrat i l’altre considerava que era pal... Hauria estat bé poder usar el VAR (Video Assistant Referee o Assistència per Vídeo a l’Àrbitre)
Com que el recinte no era tancat, en qualsevol moment podien passar persones o vehicles (recordeu que estem parlant d’un tram de carrer) Què passava llavors? Què algú demanava parar el joc i tot es congelava com si fos una fotografia en tres dimensions: Qui conduïa la pilota, la xafava aturant-la i la resta quedaven quiets. Però sempre hi havia qui en volia treure avantatge i es movia cap a la direcció que més l’interessava amb la reprovació dels jugadors de l’equip contrari.  

De tant en tant la pilota parava al sostre de l’escorxador (l’encallavem –així ho diem) i com no podia baixar perquè hi havia una petita cornisa que ho impedia, havíem d’anar a les oficines de l’ajuntament a buscar la clau de l’escorxador (l’escorxeria) ja que allí hi havia una escala de ma de 21 esglaons, la més llarga del poble, suficient per a que poguéssim pujar a recuperar-la.   
Però no sempre s’hi jugava a futbol, tot i que era l’activitat més comuna. De vegades hi jugàvem a Pot i d’altres a Pam, ampliant la zona, ja que calia amagar-nos i havíem de buscar zones properes per a poder-ho fer. Potser algun dia explicaré en que consistien els jocs del Pot i de Pam.
Potser recordareu també que aquest lloc va ser durant un temps el camp d’entrenament del CF la Galera. El club de futbol, potser l’entitat degana del poble, ja que sinó recordo malament va ser fundada l’any 1927, va abandonar les competicions oficials durant anys i no va ser fins a principis dels anys 70 que va tornar-se a federar i jugar a la Tercera Regional catalana. El camp de futbol era el del Terrer, però com que no hi havia llum elèctrica, durant els mesos de l’any en que el dia era més curt, es va haver d’improvisar un lloc alternatiu per a poder entrenar. Allí, com que l’espai era molt més reduït, s’enllumenaven amb els focus d’uns quants cotxes distribuïts estratègicament.
I, finalment, en aquest mateix lloc, també recordo haver-hi vist fer bous. No sabria dir durant quans anys se’n van fer, però que al menys un any, sí.
Com heu pogut comprovar era un espai polivalent.        

LA NOSTRA RIBERA 323






LUGO 33