dissabte, 14 d’octubre del 2017
¿Viatge d'anada sense retorn?
OLGA GRAU
La banca ha abandonat Catalunya pel temor a la independència. Ha deixat oberta la porta a tornar malgrat que l'experiència demostra que en la vida i en l'economia la majoria de viatges d'anada són sense tornada
Almenys 531 empreses han abandonat Catalunya amb destí a altres poblacions espanyoles a l'octubre, segons xifres del Col·legi de Registradors d'Espanya. A Catalunya hi ha al voltant de 600.000 seus d'empreses i 670.000 delegacions, segons xifres de l'Idescat, dades que situen la fugida en una xifra relativament baixa. Però en termes de poder i influència la fuga capitanejada pel Sabadell i CaixaBank, els dos grans grups bancaris catalans, és rellevant per al territori i ha clavat un cop dur al Govern de la Generalitat i al seu projecte de creació d'un Estat propi. Els han seguit la resta de firmes catalanes de l'Ibex 35 (Gas Natural, Abertis, Cellnex, Colonial), excepte Grifols, a més de grans grups no cotitzats com Planeta.
La crisi empresarial catalana recorda la que va viure Mont-real després de la victòria electoral del Partit Quebequès (PQ) a les eleccions provincials del 15 de novembre de 1976. Entre el gener de 1977 i el novembre de 1978, Mont-real va perdre 263 seus socials d'empreses, segons dades del Consell de Patronals del Quebec. El gener de 1978 l'emblemàtica asseguradora Sun Life va anunciar que se n'anava, paral·lelament la borsa de Mont-real va iniciar el seu declivi i el Banc de Mont-real va desplaçar part de la seva operativa a Toronto, ciutat que es va convertir en la capital financera fins a l'actualitat.
El professor de l'Institut Nacional d'Investigació Científica del Quebec Mario Polése explicava aquesta setmana en una entrevista a l'agència France Presse les similituds d'aquell procés amb el que ha passat a Catalunya. "La classe empresarial rarament és favorable a la separació. En part està vinculada a decisions d'empreses, però també hi ha el xantatge polític o econòmic". És lògic pensar que a l'hora de decidir un canvi de seu a la ment de l'empresari s'hi dirimeixin factors diversos: la inseguretat jurídica en el període de transició, la imatge comercial projectada tant si es queda com si se'n va, el boicot que poden patir els seus productes o serveis, les pressions polítiques per prendre partit, i la desconfiança de mercats i clients.
En el cas del Quebec, el poder financer se'n va anar de Mont-real per no tornar-hi mai més. Una generació de noves empreses francòfones van agafar el relleu, però la fugida de les finances va afectar la capitalitat quebequesa. Què hauria passat amb Mont-real amb o sense aquell procés són especulacions. En el cas de Catalunya, Sabadell i CaixaBank han volgut deixar oberta la porta a retornar la seu social en el futur. El Nobel de literatura William Faulkner va encunyar una frase certa per definir les decisions vitals. "La vida és un camí sense retorn". No es torna mai, almenys de la mateixa manera.
La banca ha abandonat Catalunya pel temor a la independència. Ha deixat oberta la porta a tornar malgrat que l'experiència demostra que en la vida i en l'economia la majoria de viatges d'anada són sense tornada
Almenys 531 empreses han abandonat Catalunya amb destí a altres poblacions espanyoles a l'octubre, segons xifres del Col·legi de Registradors d'Espanya. A Catalunya hi ha al voltant de 600.000 seus d'empreses i 670.000 delegacions, segons xifres de l'Idescat, dades que situen la fugida en una xifra relativament baixa. Però en termes de poder i influència la fuga capitanejada pel Sabadell i CaixaBank, els dos grans grups bancaris catalans, és rellevant per al territori i ha clavat un cop dur al Govern de la Generalitat i al seu projecte de creació d'un Estat propi. Els han seguit la resta de firmes catalanes de l'Ibex 35 (Gas Natural, Abertis, Cellnex, Colonial), excepte Grifols, a més de grans grups no cotitzats com Planeta.
La crisi empresarial catalana recorda la que va viure Mont-real després de la victòria electoral del Partit Quebequès (PQ) a les eleccions provincials del 15 de novembre de 1976. Entre el gener de 1977 i el novembre de 1978, Mont-real va perdre 263 seus socials d'empreses, segons dades del Consell de Patronals del Quebec. El gener de 1978 l'emblemàtica asseguradora Sun Life va anunciar que se n'anava, paral·lelament la borsa de Mont-real va iniciar el seu declivi i el Banc de Mont-real va desplaçar part de la seva operativa a Toronto, ciutat que es va convertir en la capital financera fins a l'actualitat.
El professor de l'Institut Nacional d'Investigació Científica del Quebec Mario Polése explicava aquesta setmana en una entrevista a l'agència France Presse les similituds d'aquell procés amb el que ha passat a Catalunya. "La classe empresarial rarament és favorable a la separació. En part està vinculada a decisions d'empreses, però també hi ha el xantatge polític o econòmic". És lògic pensar que a l'hora de decidir un canvi de seu a la ment de l'empresari s'hi dirimeixin factors diversos: la inseguretat jurídica en el període de transició, la imatge comercial projectada tant si es queda com si se'n va, el boicot que poden patir els seus productes o serveis, les pressions polítiques per prendre partit, i la desconfiança de mercats i clients.
En el cas del Quebec, el poder financer se'n va anar de Mont-real per no tornar-hi mai més. Una generació de noves empreses francòfones van agafar el relleu, però la fugida de les finances va afectar la capitalitat quebequesa. Què hauria passat amb Mont-real amb o sense aquell procés són especulacions. En el cas de Catalunya, Sabadell i CaixaBank han volgut deixar oberta la porta a retornar la seu social en el futur. El Nobel de literatura William Faulkner va encunyar una frase certa per definir les decisions vitals. "La vida és un camí sense retorn". No es torna mai, almenys de la mateixa manera.
divendres, 13 d’octubre del 2017
BRINDIS AL SOL
De Faro a Diari de Tarragona. |
Segons informacions periodístiques, quan
escric aquest article hi ha al menys 531 empreses que han decidit abandonar
Catalunya. De les primeres que ho van fer van ser les dues grans entitats
financeres d’aquest país: Banc Sabadell i CaixaBank.
Abans d’entrar a tractar el tema del que us
vull parlar avui m’agradaria fer-vos un incís. Suposo que heu pogut veure un vídeo
on hi surt Mas dient que en una Catalunya independent els bancs es barallaran per obrir-hi sucursals. Tot és qüestió de
matisos i d’interpretacions. Fixeu-vos abans que res que està parlant d’una
Catalunya independent i no d’una Catalunya que vol independitzar-se. Aquest
matís és, des del meu punt de vista, la mare dels ous...
De vegades la gent dóna voltes sobre el tema
sense parar-se a pensar detingudament que és realment el que està passant. Fa
uns dies en una conversa privada amb una amiga on estàvem parlant de la fugida dels bancs i la implantació al
nostre territori de no sé quantes empreses, li vaig dir el següent: Aquesta
és la gran contradicció dels independentistes que per una part defensin la independència
del nostre país i per l’altra no donin importància a la sortida dels bans
(i de les empreses) Això que acabo de dir, no està en contradicció amb les
declaracions que va fer Mas i de les que us parlava anteriorment.
Sabeu perquè marxen (o canvien de seu –si ho
preferiu-) els bancs i totes les empreses que han decidit fer-ho. Primer que
res per la incertesa dels mercats. Ramon Cinca Piqué, propietari de director de
l’Acadèmia Cots de Tortosa deia el següent:
-Un empresari és aquella persona que guanya
diners. Un bon empresari és aquella persona que encara ne guanya més...
Aquestes afirmacions amb les que coincideixo
en bona part (els empresaris han de tenir altres característiques no menys
importants) són aplicables a les empreses. Les empreses catalanes de l’Ibex 35
veien com cada dia que passava perdien valor a la Borsa i, per tant, s’havien
de prendre decisions dràstiques i possiblement doloroses.
Ara imagineu-vos una situació diferent: Catalunya ja és una república independent.
Els començaments (com tots els començaments) han estat difícils, però gràcies a
l’esforç dels catalans l’economia s’ha recuperat notablement i les
possibilitats de fer negoci han crescut durant els darrers anys. Llavors sí... Llavors
una part de les empreses que un dia van decidir marxar, tornaran i els bancs,
ja sigui el que han marxat o d’altres dels que estan operant arreu del món, es barallaran per obrir sucursals i fer-hi
negoci...
Quan hi ha la deslocalització d’una empresa,
sempre passa que la gent li vol fer boicot. Ara se vol fer amb CaixaBank i el
Banc de Sabadell. Així h anunciat, per exemple l‘Ajuntament d’Amposta. Des del
meu punt de vista només es tracta d’un brindis al sol. D’un gest més simbòlic
que efectiu. (i si de veritat, al final s’acaba produint) Els ajuntaments no
són empreses però han de gestionar bé els seus recursos per afavorir els seus
administrats. Si quan l’Ajuntament d’Amposta vagi a demanar un crèdit i una de
les dues entitats a les que volen boicotejar li acaben oferint un tipus d’interès
més baix que els altres, veure’m que passa.
Si a l’hora de triar un banc només ens hem de
fixar si tenen o no a Catalunya la seu social, potser ens equivocarem. No fa
gaire vaig llegir el rànquing de bancs que mes inverteixen en empreses que fabriquen
armament. Tot i que la majoria ho fan, el BBVA i el Santander estaven entre les
que més i a molta distància dels protagonistes del comentari d’avui.
És que no tindrem en compte aquest tema a l’hora
de triar el banc que vols que té gestioni els teus calers? La hipocresia humana
pot arribar a límits insospitats.
Per cert, que us sembla si us dic que jo
mateix vaig ser dels primers que vaig castigar una empresa per marxar-se d’Espanya?
Per tant, per a i el tema no m’és nou... L’empresa en qüestió va ser Gillette
quan va decidir tancar la fàbrica que tenia a Sevilla l’any 1994 (no acabo de
fer un exercici de memòria, simplement ho he buscat)
Què m’heu de dir?
MÉS INFORMACIÓ:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)