dijous, 26 d’octubre del 2017

CAP EL DESENLLAÇ FINAL

No sé si l’embarbussament és exactament així: El desembolicador que el desemboliqui bon desembolicador serà.
Qui és el desembolicador? Tot i que la història ens dirà que Puigdemont a darrera hora va frenar un vehicle que durant molt de temps semblava desbocar, en realitat qui ha posat el fre ha estat la mateixa persona que un dia del mes de setembre de 2012 va engegar-lo posant rumb a Ítaca: Artur Mas.
Aquest matí el dia ha començat molt incert. Tan incert que els membres del Govern català i algunes persones més (entre les quals Artur Mas) han continuat la reunió que van posposar ahir per la nit per manca de consens. No estava clar si al final hi havia DIU o eleccions autonòmiques, ja que plebiscitàries el Govern de l’Estat no les tolerarà.
Finalment el grup s’ha decantat per eleccions. I sí, finalment sembla que sí que hi ha hagut un mediador en la persona del Lehendakari Íñigo Urkullu.
Quan estic escrivint aquest test encara sé coneixen molt poques coses, però jo diria que Urkullu ha fet una jugada mestra: Ha parat el moviment secessionista català a canvi d’aprovar finalment els pressupostos per al 2018 que havien quedat ajornats i així aconseguir més finançament per a Euskadi. No sé si serà l’heroi, però davant del seu poble és evident que es posarà les medalles que calgui. Fins i tot ha passat per damunt de Pedro Sánchez, Rivera i companyia... De totes formes encara està per veure si la maniobra serà suficient per aturar el 155.
I es clar, per a Puigdemont i el seu Govern, o era la humiliació o l’empresonament. Estava clar que Rajoy no volia un poble català simplement rendit, el volia humiliat i és evident que ho ha aconseguit.
Mireu, hi ha tres grans grups independentistes. Dos dels quals ho han estat sempre o al menys majoritàriament i que són les CUP i ERC i el tercer és el PDeCAT, l’antiga Convergència, aquell partir que practicava la política del peix al cove i jugant a la puta i la Ramoneta. Potser alguns ja no se’n recorden, però era així.
El PDeCAT sé va fer independentista no per convicció, sinó per ambició. Ambició del seu líder Artur Mas que, com veieu encara segueix ben viu i dirigint des de l’ombra o des dels despatxos (com vulgueu) els destins dels seu partit.
Què pensarà Puigdemont ara, un convergent convençut i que va prometre que en 18 mesos ens portaria a la nova República catalana? O la Carme Forcadell, una persona que mai havia estat en política, tot i que la pogués fer des de la seva entitat, l’ANC. O tants i tants d’altres que hi van anar de bona fe creient-se que anava de bo... I hi anava, això està clar, però el final no ha estat el desitjat, el que van prometre els seus líders.
¿Us en recordeu de la jugada mestra que havia de fer l’independentisme després de que Puigdemont declarés la República catalana aquell 10-O i que ràpidament la va deixar en suspens fins que el Parlament l’aprovés?
Avui més que mai us convido a llegir el que vaig escriure a l’endemà i que alguns no es van acabar de creure.
Durant tot aquest temps, sabeu quin ha estat el ran error de l’independentisme: subestimar l’Estat espanyol. Espanya està present a totes les grans organitzacions mundials. Fins i tot de tant en tant està al Consell de Seguretat de l’ONU i és lògic que si els estaments internacionals i la majoria de països han de fer pronunciar-se (encara que sigui en privat) pel tema català, sempre faran costat al Govern espanyol.
I què passarà a partir d’ara? És evident que l’independentisme ha quedat tocat, però sobre tot trencat. Les CUP ja no se’n refiaran més d’aquells a qui, a partir d’ara consideraran traïdors. Caldrà veure com ho justifica cada un dels altres dos grups. Suposo que ERC intentarà desmarcar-se’n i el PDeCAT passarà a convertir-se en l’ase dels cops.
Estic convençut que l’independentisme tornarà a aixecar el cap passat un temps. Però abans de fer-ho els hi recomano que, primer, mirin qui governa a Madrid i si hi poden dialogar. Si no és així, tornar a fer passar al poble català per una etapa com la que hem viscut, me semblaria del tot irresponsable.  
S’apunta el 20 de desembre com la data més probable per a fer les eleccions. Puigdemont està descartat per encapçalar un nou projecte del PDeCAT... Per tant, a qui veieu com a líder? Jo a Mas i més ara que ja no tindrà el veto de les CUP.

Temps al temps... 

AQUÍ podeu llegir l'article del passat dia 11-O.  

RIBADEO 5







LA FOTO FLICKR DEL DIA 26-10-2017

Cambrils. Port esportiu. 
https://www.flickr.com/photos/joanfeve/

El PP i l'adoctrinament

JAUME TRILLA

Quan a les escoles catalanes es tracten qüestions controvertides de caràcter polític, religiós, ideològic o moral, tret d'algunes excepcions, es fa respectant les diferents opcions existents

En el Partit Popular veuen adoctrinament a tot arreu menys on en veritat n'hi ha. Ara, juntament amb Ciutadans, no paren d’escampar fal·làcies tan enormes com la de que en la majoria de les escoles públiques catalanes als nens se'ls educa per odiar Espanya -García Albiol, dixit.


De fet, a l'estat Espanyol poden practicar-se a les escoles, de forma legal, dos tipus d'adoctrinament: un que caldria restringir, però que el Partit Popular sempre ha recolzat incondicionalment; i un altre que hauria d'estar més present a les escoles, i que si no ho està és en bona mesura per culpa del Partit Popular.

Religió catòlica, una assignatura confessional

El primer d'aquests adoctrinaments és el que es produeix per mitjà de l'assignatura confessional de Religió Catòlica. Una matèria que és adoctrinadora per definició, però que paguem tots els ciutadans per mitjà dels impostos, independentment de si som catòlics, budistes, musulmans, ateus, agnòstics... Una assignatura tan peculiar que el professorat que la imparteix, malgrat cobri de l'erari públic, es designat pels bisbes; els quals poden llavors acomiadar un mestre per motius tan arbitraris com pel fet d’haver-se divorciat. El caràcter inequívocament adoctrinador d'aquesta assignatura ho demostra un currículum que estableix com a criteri d'avaluació, per exemple: "Reconèixer i acceptar la necessitat d'un Salvador per ser feliç". Això diu, entre altres moltes coses del mateix estil, el programa de religió catòlica per a l'Educació Primària i Secundària que la Conferència Episcopal va dictar al Butlletí Oficial de l'Estat (2015) per mitjà del Ministeri d'Educació del Partit Popular.

L'inefable ministre Wert

Un partit que no només sempre ha recolzat l'adoctrinament catòlic a les escoles, sinó que s'ha dedicat a posar traves a una altra classe d'adoctrinament: l'únic que en els centres educatius hauria de ser legal; i no només legal sinó obligatori. Els valors que en totes les escoles s’haurien d'aprendre i practicar són els propis la Declaració Universal dels Drets Humans. Uns valors que han de ser presents en la pròpia vida de l'escola, però que disposaven també, fins no fa gaire, d'un espai propi i específic per a ser conreats. Em refereixo, a l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans, que el Partit Popular va combatre aferrissadament fins aconseguir suprimir-la per posar en lloc seu una degradada Educació Cívica i Constitucional. Això ho va fer l’inefable ministre Wert mitjançant la LOMCE: la llei d'educació més reaccionària de totes les que a Espanya hem tingut en democràcia.

Els Populars i els bisbes atacaven l'Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans pel fet que, segons la seva opinió, era una assignatura adoctrinadora ja que en ella es podia parlar, per exemple, dels drets de les persones homosexuals (casar-se, adoptar) o de la interrupció de l’embaràs en determinats supòsits. Drets legalment reconeguts en la legislació espanyola, però que la jerarquia catòlica i el Partit Popular creuen que ni són part dels Drets Humans ni haurien d’haver estat legalitzats. Vegin alguns dels titulars de premsa d'aquells anys: "Els bisbes batallaran sense treva contra l'assignatura de Ciutadania" (2007); "La vida dels sants inspirarà Educació per a la Ciutadania en col·legis catòlics" (2007); "L'homofòbia no s'explica sota els governs del PP" (2008); "Més d'un centenar d'alumnes segueix boicotejant Ciutadania. Set autonomies registren encara casos d'insubmisos malgrat la sentència del Suprem" (2009); "Rajoy empara sense embuts la desobediència a Educació per a la Ciutadania" (2008); "El PP elimina Ciutadania per donar satisfacció al sector ultracatòlic" (2012); "La nova Educació per a la Ciutadania, sense 'igualtat', 'sexisme' o 'racisme'" (2012); "El Consell d'Estat demana a Wert que mantingui les assignatura de Ciutadania" (2013)... Les hemeroteques sempre són perilloses: un Partit Popular que no feia cas ni a sentències del Tribunal Suprem ni a recomanacions del Consell d'Estat; i el mateix Rajoy emparant la desobediència a una llei.

¿Odi en algunes escoles?

Pel fet que ni jo ni ningú podem saber que és el que passa a dins de cadascuna de les aules del país, hem d'admetre la possibilitat que en alguna d’elles s’hagi pogut tractar d'inculcar odi a Espanya; com en alguna escola espanyola potser s’haurà volgut adoctrinar en l'odi a Catalunya. També es coneixen altres casos d'adoctrinament escolar flagrant que el Partit Popular mai ha denunciat ni criticat; bé sigui perquè ell mateix hi era involucrat o bé per no indisposar-se amb la jerarquia catòlica: com el cas d'un professor, membre de l'Opus Dei, que assegurava als seus alumnes que l'homosexualitat "és una malaltia que té cura" (1994); o el d'un manual d'ètica per a l'ESO que comparava l'avortament a l'Holocaust (2008); o el d'aquella professora que va anar a classe amb una samarreta -adquirida en una manifestació convocada pel Partit Popular en contra del llavors president Zapatero- i que portava estampat amb lletres ben grosses el lema: HB + ZP = HP (2007).


Professionalitat del professorat

Però malgrat tot, aquests exemples literals d’un adoctrinament escolar claríssim, de fet només són l'excepció del que normalment succeeix en les nostres escoles. Al cap i a la fi, si aquests casos han estat notícia és justament pel seu caire excepcional. L’autor d’aquest article confia molt en la professionalitat de la immensa majoria del nostre professorat; i per això està convençut que quan a les escoles es tracten qüestions controvertides de caràcter polític, religiós, ideològic o moral, es fa –fora d’algunes excepcions com les citades- respectant les diferents opcions existents, sense cap intenció adoctrinadora, evitant la manipulació i protegint sempre la llibertat de consciència dels alumnes. És a dir, d'una manera segurament molt més pluralista, respectuosa, neutral, objectiva i assossegada que la que aquests dies es pot observar en certes instàncies (altas y bajas) del poder polític, judicial, econòmic i mediàtic. Algunes de les escoles injuriades pels senyors del Partit Popular i de Ciutadans potser podrien donar-los a ells lliçons de ciutadania, capacitat de diàleg i democràcia.