dijous, 15 de febrer del 2018
¿Estem davant un carreró sense sortida?
JOAN TAPIA
Potser és necessari un pacte transversal que superi el cisma entre secessionistes i constitucionalistes
Però Espanya i Alemanya són estats europeus. I Catalunya és una comunitat autònoma amb un greu cisma intern que fa més difícil superar la paràlisi. Dues vegades consecutives el 47% ha dit que vol la secessió (o una cosa semblant). Són molts, però no la majoria. Si ho són al Parlament, cosa que els habilita per governar, però no per enterrar ni l’Estatut ni la Constitució espanyola. A més a més, ni a Espanya ni a Alemanya hi va haver pànic per la paràlisi. Aquí 2.500 empreses –començant pels dos grans bancs– han traslladat la seva seu social. En l’últim trimestre es va mantenir el creixement perquè la caiguda del turisme i la desacceleració de la construcció i el comerç van ser compensats per l’empenta de la indústria exportadora. Però Miquel Valls, president de la Cambra de Comerç, ja ha avisat que sense Govern estable –i pressupost– la previsió del PIB d’aquest any (2,7%) baixaria. El BBVA l’ha retallat al 2,1%. I el president de la multinacional alemanya Agrolab, Paul Wimmer, acaba d’anunciar que el seu principal laboratori d’investigació al sud d’Europa, previst a Tarragona i amb 200 llocs de treball, es farà a Burgos pel risc que Catalunya quedi fora de la UE.
Bufetada a l’independentisme… i a Mariano Rajoy. Però ningú s’ha commocionat. ¿País anestesiat? El Parlament està paralitzat per la divisió en blocs que separa els partits en una cosa semblant a una guerra de religió incruenta, però que va dessagnant al país. I sembla que Carles Puigdemont creu que treu rèdits de la situació perquè fa tuits a l’estil Donald Trump tractant el PP, el PSOE i Cs d’«orgullosos carcellers de la democràcia» i advertint-los que «els ciutadans lliures els acabaran passant pacíficament per sobre». ¿Oblida potser que Inés Arrimadas li va treure 160.000 vots d’avantatge? A ell ja li han passat per sobre i ara aposta perquè els republicans no l’abandonin per confessar la mateixa religió. Però les fronteres es mouen. Encara que el portaveu d’ERC, Sergi Sabrià insisteix a dir que Puigdemont és el candidat, Esquerra Republicana, Oriol Junqueras i el mateix Sabrià ja diuen en veu no sempre baixa que Puigdemont no podrà ser el president efectiu a Catalunya. Però s’estimen més pasterejar una sortida per al de Brussel·les. D’acord. ¿Fins quan?
Potser Catalunya necessita un Enric IV que a França va acabar amb les guerres de religió entre catòlics i protestants. Aquí potser l’única sortida és un govern transversal que transcendeixi el cisma entre secessionistes i constitucionalistes. No seria allò del rei francès que «París bé val una missa» sinó una cosa menys discutible: «Catalunya necessita un Govern».
Potser és necessari un pacte transversal que superi el cisma entre secessionistes i constitucionalistes
Fa uns dies Joan Manuel Serrat va dir que l’independentisme està en un carreró sense sortida. L’encerta més que Lluís Llach, però és tot Catalunya la que s’endinsa pel carreró. Els efectes de la creixent fragmentació política no són un mal català. Espanya va estar paralitzada un any després de les eleccions del 2015 i Alemanya fa cinc mesos que està sense govern i està pendent de l’incert referèndum entre els 450.000 afiliats de l’SPD.
Però Espanya i Alemanya són estats europeus. I Catalunya és una comunitat autònoma amb un greu cisma intern que fa més difícil superar la paràlisi. Dues vegades consecutives el 47% ha dit que vol la secessió (o una cosa semblant). Són molts, però no la majoria. Si ho són al Parlament, cosa que els habilita per governar, però no per enterrar ni l’Estatut ni la Constitució espanyola. A més a més, ni a Espanya ni a Alemanya hi va haver pànic per la paràlisi. Aquí 2.500 empreses –començant pels dos grans bancs– han traslladat la seva seu social. En l’últim trimestre es va mantenir el creixement perquè la caiguda del turisme i la desacceleració de la construcció i el comerç van ser compensats per l’empenta de la indústria exportadora. Però Miquel Valls, president de la Cambra de Comerç, ja ha avisat que sense Govern estable –i pressupost– la previsió del PIB d’aquest any (2,7%) baixaria. El BBVA l’ha retallat al 2,1%. I el president de la multinacional alemanya Agrolab, Paul Wimmer, acaba d’anunciar que el seu principal laboratori d’investigació al sud d’Europa, previst a Tarragona i amb 200 llocs de treball, es farà a Burgos pel risc que Catalunya quedi fora de la UE.
Bufetada a l’independentisme… i a Mariano Rajoy. Però ningú s’ha commocionat. ¿País anestesiat? El Parlament està paralitzat per la divisió en blocs que separa els partits en una cosa semblant a una guerra de religió incruenta, però que va dessagnant al país. I sembla que Carles Puigdemont creu que treu rèdits de la situació perquè fa tuits a l’estil Donald Trump tractant el PP, el PSOE i Cs d’«orgullosos carcellers de la democràcia» i advertint-los que «els ciutadans lliures els acabaran passant pacíficament per sobre». ¿Oblida potser que Inés Arrimadas li va treure 160.000 vots d’avantatge? A ell ja li han passat per sobre i ara aposta perquè els republicans no l’abandonin per confessar la mateixa religió. Però les fronteres es mouen. Encara que el portaveu d’ERC, Sergi Sabrià insisteix a dir que Puigdemont és el candidat, Esquerra Republicana, Oriol Junqueras i el mateix Sabrià ja diuen en veu no sempre baixa que Puigdemont no podrà ser el president efectiu a Catalunya. Però s’estimen més pasterejar una sortida per al de Brussel·les. D’acord. ¿Fins quan?
Potser Catalunya necessita un Enric IV que a França va acabar amb les guerres de religió entre catòlics i protestants. Aquí potser l’única sortida és un govern transversal que transcendeixi el cisma entre secessionistes i constitucionalistes. No seria allò del rei francès que «París bé val una missa» sinó una cosa menys discutible: «Catalunya necessita un Govern».
dimecres, 14 de febrer del 2018
TREBALLAR PEL POBLE
Treballar
pel poble (i entenem com poble el conjunt dels ciutadans d’un municipi) és la promesa que
fan tots els alcaldes i alcaldesses quan prenen possessió del seu càrrec.
Durant la meva llarga experiència de polític
en actiu i retirat no he vist mai cap alcalde ni alcaldessa (tot i que n’hi ha
moltes menys) que no hagi treballat pel poble.
Frases com: Tu saps si és bon alcalde! Saps el que treballa pel poble! Les he
sentit sovint.
Mon pare va treballar molts d’anys amb planers
(gentilici dels habitants de Santa Bàrbara) Alguns d’aquests anys van coincidir
amb l’alcaldia de Josep Bertomeu Canalda,
Don Pepe per a la majoria dels seus
convilatans. Quan parlaven d’ell, sempre hi havia qui deia: A Santa Bàrbara no ni haurà mai cap alcalde
millor que ell! No sé el que deuen de pensar Joaquim Fornós, Jordi
Boronat o Alfred Blanch, els
alcaldes que l’han precedit.
A Camarles, després de la segregació de
Tortosa l’any 1978 i fins el 2001 va ser alcalde Primitivo Forastero. Duran els any d’alcalde de la localitat del
Baix Ebre, va despertar moltes passions, tan a favor com en contra. De totes
formes potser el nombre de partidaris superava al de detractors, la qual cosa
se demostra per les majories absolutes que va treure.
Com sabeu vaig treballar a Tortosa durant
quasi 32 anys. Al principi d’estar-hi, un dia vaig atendre a un matrimoni de
camarlencs i mentre els atenia els hi vaig dir:
-Vaja
alcalde que tenen a Camarles!
-Per el
poble el millor que hi pot haver! –Me van respondre
quasi a l’uníson-.
Des d’aquell dia vaig me vaig proposar que mai
més faria un comentari com el que havia fet a aquell matrimoni. No tothom té la
mateixa manera de pensar que jo i allò que a mi me desagrada a un altre li pot
agradar molt. Així de senzill.
Tal com us deia, no conec a cap alcalde que no
miri pel seu poble, tot i que de vegades les seves prioritats i punts de vista
no sempre són valorats per tothom de la mateixa manera. Hi ha alcalde que
anteposa els equipaments a qualsevol altra necessitat.
És evident que tots els pobles han de tenir
els equipaments necessaris, però de vegades se’n fan alguns que bé se’ls podrien estalviar i destinar el seu pressupost
a programes prioritaris d’ocupació, serveis sociosanitaris, etc.
?Per a què volem tenir un gran hospital si
després no l’equipem de tot el necessari i resulta que hem d’anar a d’altres
centres per a que ens facin determinades proves? O més fàcil encara: no tenir
cobertes totes les especialitats mèdiques.
Desgraciadament els alcaldes solen passar a la
història per les obres que han inaugurat i no per les places de professionals
sanitaris s’han creat.
Avui mateix m’ha arribat un missatge de que l’Ajuntament
d’Amposta busca cobrir places de cuiners i ajudants de cuina per a la residència
d’avis. Una cuina que a hores d’ara encara està ubicada a la vella residència d’avis
del costat del parc municipal ja que a la nova encara no n’hi ha.
Això si, portar a la gent fins allí pera ensenyar-la molt abans d’estar acabada i
fer-se la foto per a fer-la servir de propaganda electoral, bé que se va fer...
D’exemples com aquest se’n podrien trobar a
tots els pobles i segurament més d’un i més de dos. Ja m’enteneu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)