CATALUNYA UN PAÍS DE CAIXES (*)

(*) Caixes: entitats financeres amb funcionament similar al dels bancs però sense accionistes. La majoria pertanyen a alguna administració pública o entitat.
A Catalunya sempre han existit més entitats d’aquesta mena que no bancs comercials.
De la banca clàssica, recordo com a entitats pròpies de Catalunya el Banc de Sabadell, la Banca Mas Sardà, el Banc de Barcelona (desaparegut al menys en dues ocasions) la Banca Catalana (“la de Jordi Pujol”) També altres poblacions més petites, en el passat hi van tenir bancs que van ser absorbits, finalment, per altres de més grans com el Banc de Tortosa, la Banca Escrivà d’Amposta, etc.
En canvi de caixes n’hi ha un bon grapat: la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona (més coneguda per la Caixa i que ja va ser fruit de la fusió entre la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Catalunya i Balears i la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona), la Caixa de Catalunya (abans Caixa d’Estalvis de la Diputació de Tarragona), Caixa de Tarragona, Caixa de Girona (totes dues pertanyen a les seves respectives Diputacions provincials), Caixa Penedès, Caixa de Manlleu, Caixa Laietana, Caixa Sabadell, Caixa Terrassa, Caixa Manresa.
El que potser no tothom sap és que les caixes van sortir dels anomenats “monts de pietat”, per això algunes d’elles encara en portaven el nom. Els monts de pietat eren una espècie d’entitats benèfiques que et prestaven diners a canvi d’empenyorar alguna cosa. El referent europeu de les caixes el trobem a la Itàlia del segle XV.
Però és cert que en els darrers anys, degut al bum immobiliari hi ha hagut un aterratge d’aquestes entitats pels principals pobles i ciutats.
A Amposta per exemple, primer va ser Caixa de Terrassa, a l’avinguda de la Ràpita, al costat del Canal. També Caixa Manresa va obrir una oficina només fa uns mesos, a l’avinguda de Santa Bàrbara. I també altres entitats vingudes de fora com la Caixa Rural de València (la Caixa Rural de Reus es va acabar integrant entre Caixa de Tarragona i Caja Madrid –d’aquesta manera es va expandir pel nostre territori-) Bancaja (que va deixar enrera l’altra denominació més ‘valenciana’: Bancaixa) i Caixa de Sabadell.
Aquests darrers dies s’està parlant molt de fusions. Per un costat les caixes de Manlleu, Sabadell i Terrassa (potser finalment s’afegirà la de Manresa) i la darrera novetat, la que porta avui el Periódico a la portada: les de Catalunya, Tarragona i Girona (com he dit, les tres pertanyents a les respectives Diputacions) –No fa gaires dies pensava jo amb la possibilitat de la unió entre les de Tarragona i Girona; el que no pensava és que en l’operació també hi entrés la de Catalunya, la segona caixa catalana en importància-.
Com comentava abans, a principis dels anys 90 es fan fusionar “La Caixa” amb la Caixa d’Estalvis de Barcelona. Hi ha qui diu que més que una fusió va ser una absorció per part de la principal entitat financera del país i una de les primeres d’Espanya després dels grans bancs (BBVA, Central-Hispano, Banesto –la majoria també fruit de fusions entre bancs)
Una anècdota que potser molts de vosaltres desconeixereu. Als anys 80, la Caixa va emetre uns productes ‘d’assegurança’ anomenats primes úniques. Era un producte que tenia una bona rendibilitat sense retencions fiscals. Eren refugi de molts de capitals obtinguts de forma ‘opaca’ (per dir-ho d’alguna manera) El Ministeri d’Hisenda discrepava del criteri de la Caixa i pensava que si que en tenien que portar. Així va ser com la Hisenda d’aquella època (després Agència Tributària) permetia als dipositaris de les primes úniques, quan aquests rescataven el capital o part del mateix, fer una operació anomenada “elevació a l’íntegre” que consistia en l’aplicació d’una fórmula matemàtica que permetia posar-te unes retencions sense haver-te-les efectuat. Hisenda devia després “passar factura a la Caixa”. Però al final res de res. Després de diverses sentències desfavorables a la Caixa, hi ha que diu que Hisenda li va acabar condonant el deute com un dels beneficis obtinguts per la Caixa amb la fusió amb la de Barcelona.

INDICIS DE PREVARICACIÓ A AMPOSTA

Potser la pregunta que caldria fer-se és: Perquè no ha passat abans?
Des de fa anys i panys, a Amposta s’hi veuen coses sospitoses, relacions “íntimes”, etc. Però hi faltava una cosa: O bé un testimoni que hi aportés proves fefaents sobre la “presumpta” relació d’interessos econòmics entre el senador i un determinat empresari de la nostra ciutat o bé una investigació per part de la fiscalia que fes sortir a la llum pública aquesta “presumpta” relació.
Però a Amposta ningú s’atreveix a parlar i si es fa, es fa en la més estricta intimitat. I si algú té proves que aportar en forma de documents o qualsevol d’altra que pugui servir davant d’un tribunal, evidentment, no les farà públiques. Segurament per por a possibles represàlies. De fet, coneixem a gent que sap “coses”, però segurament no les dirà mai.
Ha tingut que ser arran d’una denuncia feta per una empresa de fora de la nostra ciutat Proconsa SL que un fiscal de Tarragona hagi instat al Jutjat de Primera Instància núm. 1 d’Amposta a que investigui el cas dels cinemes d’Amposta que porten 8 anys sense arribar a obtenir la llicència municipal d’activitats (segons informava ahir el diari el Punt)
Durant la darrera legislatura de Roig com alcalde, el grup municipal socialista de l’ajuntament ja va denunciar presumptes irregularitats urbanístiques: el regidor d’Urbanisme feia de promotor immobiliari, el primer tinent d’alcalde (avui alcalde) es va construir una caseta i la va fer passar com a magatzem agrícola i també una empresa constructora va construir amb el vist i plau de l’ajuntament un “magatzem agrícola” de grans dimensions a la zona del delta i per a que no es digués, hi va posar davant mateix una sèrie d’estris agraris...
Aquesta denúncia li va portar al portaveu del PSC a rebre amenaces i insults i al propi partit li va “passar factura” en les darreres eleccions municipals amb la pèrdua de diversos centenars de vots i a dures penes va poder aconseguir mantenir el quart regidor.
Roig ja va ser imputat al principi del seu mandat per “ús d’informació privilegiada”. El seu entorn familiar va comprar diverses parcel•les a Valletes quan eren terreny rústic i abans de que l’ajuntament les acabés requalificat en sòl urbà. El jutge el va acabar absolen per prescripció dels fets, encara que el fiscal va sentenciar que la seva actitud era “reprovable”. L’exalcalde encara va treure pit d’aquella absolució i va encadenar diverses majories absolutes a l’ajuntament de la capital del Montsià.
Roig sempre ha mantingut que la seva acció al capdavant del govern de l’ajuntament ha estat “impecable”.
De la primera noticia jo me’n he assabentat minuts abans de començar el ple ordinari d’aquest mes de juny, encara que ningú m’ha nomenat a l’exalcalde (si al empresari) i m’havien dit que va estar publicada al diari Avui (?)
Duran el ple res m’ha fet pensar que hi hagués preocupació entre els membres de l’equip de govern.

REMEMORANT LA RECONQUESTA PER TERRES D’ARAGÓ

I més concretament pel Nord de Saragossa, terres frontereres amb Navarra. Allí és on hem estat aquests darrers dies. Ens allotjàrem a Sos del Rey Católico, precisament perquè va ser allí on va néixer Ferran II d’Aragó, que es va casar amb Isabel I de Castella, unint així els dos grans regnes de la Península Ibèrica. Però tot això és història i aquesta pot trobar-se consultant un llibre que parli d’aquest tema i també per Internet.

La comarca on es situa Sos s’anomena de las Cinco Villas i és una de les més grans de l’Aragó. Les cinc viles “majors” són: Tauste, Sádaba, Uncastillo, Sos del Rey Católico y Ejea de los Caballeros que és la capital de la comarca. A la majoria d’aquest pobles s’hi poden trobar castells però també esglésies, sobre tot d’estil romànic. Hi ha llocs, com a l’església de San Martín de Tours, que va ser capella del Palau de Sada (on va néixer Ferran) i el castell d’Uncastillo on es projecten audiovisuals explicant històries de la reconquesta d’aquella zona, però també d’altres èpoques de la seva història. També hi ha projeccions als castell de Sádaba, el més impressionant que venguérem, però no estava obert malgrat que el cartell indicava que érem dintre del horari.

Una de les coses que més ens cridà l’atenció va ser quan es parlava de la convivència entre les distintes religions: moros, jueus i cristians. De fet és una cosa que ja coneixíem, ja que a Tortosa, per exemple, també passava. Però al palau gòtic de Pere IV, al costat mateix del castell d’Uncastillo s’hi podia llegir aquestes paraules: La sociedad de la Baja Edad Media era estamental y feudal. “En esta época se utilizaban varias lenguas en la península: castellano, leonés, galaico-portugués, catalán, árabe, etc. y todas ellas se hablaban en la corte”. Ni més ni menys que ara!

En molts d’aquest pobles s’hi poden veure les rajoles indicant on estava situat el barri jueu o call, en català.

A part de les nostres vivències i, sempre que arribàvem a l’habitació del hotel enceníem el televisor per escoltar les darreres notícies. També fullejàvem alguns exemplars de diaris, sobre tot el País, el Periódico de Aragón y la Vanguardia (que era el que parlava més de Catalunya)
Així va ser com ens vàrem assabentar de la mort de la Farrah Fawcett, tot una icona sexual dels anys 70, però sobre tot de Michael Jackson.
Però la notícia per a mi més sorprenent va ser el “relleu” al jutjat de Núles, el que hauria de jutjar a Carlos Fabra, el president de la Diputació de Castelló. Crec que és el 9è des de que es va incoar l’expedient. El nou jutge, Jacobo Pin Gódos, és fill d’un dirigent històric de l’antiga Alianza Popular. Un advocat que representava AP davant la junta electoral. D’arribar-lo a jutjar, algú creu que hi pot haver imparcialitat?

“L’EMPERADOR” SARKOZY, EL “CORTESÀ” BERLUSCONI I D'ALTRES ESPÈCIES

Des del temps de l’Imperi francès, concretament des de 1848, mai cap rei o president de França s’havia adreçat a les cambres legislatives des del palau de Versalles. Sarkozy va trencar motlles com tantes altres vegades. És un president atípic. Malgrat ser de dretes, fins i tot les seves formes d’actuar, per molt progressistes que semblin alguns cops, són típiques de la dreta, de vegades pren mesures que “descol•loquen” als seus opositors, com per exemple que diversos membres del seu govern vinguin dels partits de l’esquerra tradicional de França.
No puc estar a favor de les seves formes, però si ho estic amb el contingut de la frase que va dir ahir (la frase que més ressò ha tingut del seu discurs”: “El burkha no és un símbol religiós, és un signe de submissió de la dona cap a l’home”.
Difícilment trobarem a l’islam societats obertes on els drets dels homes i les dones siguin iguals. Les revoltes actuals de l’Iran, son degudes, precisament a buscar aquesta igualtat. L’Iran és un país complex. Una revolució va derrotar el darrer xa de Pèrsia (que és com s’anomenava l’Iran) i va convertir un país “massa” occidentalitzat amb un país on l’integrisme islàmic va passar a ocupar tot el poder. Ara, les dones, però sobre tot la joventut des dos sexes volen més llibertat. I aquesta llibertat passa per treure's els mocadors i vestir com ho fa la joventut d’Europa. De fet, a la intimitat ja ho fan.
Mentre, a l’Itàlia de Berlusconi, la fiscalia investiga el seu primer ministre (o sigui, al propi Berlusconi) Recordo que davant les darreres eleccions italianes ja opinava sobre aquest personatge. Berlusconi ja havia ocupat el càrrec i com ara, tampoc llavors va passar desapercebut i d’escàndols també en va protagonitzar uns quant, encara que no recordo que ho fossin sexuals.
Ara sí. Les festes a les seves mansions s’han fet famoses. De fet potser caldria parlar més d’orgies que de festes pròpiament. Les noies que hi participaven eren molt joves i boniques. I com que la joventut i la bellesa es cotitzen alt, el primer ministre pagava bones quantitats de diners per poder gaudir dels seus serveis.
Ara la fiscalia investiga si a les “festes” hi va haver prostitució i cocaïna. Pot sonar estrany parlant d’un primer mandatari, però tractant-se de qui és, la cosa ja no estranya gens.
Berlusconi mai ha estat un personatge discret. Els seus escàndols amb les dones (“pròpies” i les altres) han estat un constant en la seva carrera política. Què passaria si Silvio no controlés la majoria dels grups de comunicació italians? Segurament encara haurien sortit a la llum molts més casos dels que s’han destapat.
A l’hora de la veritat, se’m fa difícil escollir quina mena de mandatari no desitjaria mai per al meu país.
Però a Espanya vàrem tenir un altre “primer” ministre a mig camí entre tots dos en alguns sentits. Encara que mentre va ser cap del govern espanyol no sé li van conèixer “aventures” extraconjugals. Però sí que anys després va sonar un cas, precisament amb una ministra de Sarkozy Rachida Dati que va quedar embarassada de no sé sap qui i alguns mitjans de comunicació la relacionaven amb Josemari. Ell ho nega tot i amenaça amb denunciar (si és que ja no ho ha fet) a qualsevol que ho vagi pregonant. Ara que ja fa 5 anys que no governa, encara treu pit del bé que anava Espanya quan ell n’era el president.
Pobra Europa...

PROPOSTA DE LLEI ELECTORAL I FINANÇAMENT

Divendres passat, el conseller de Governació de la Generalitat i Administracions Públiques de Catalunya Jordi Ausàs (ERC) va remetre un document sobre el nou sistema electoral de Catalunya als diferents partits que conformen la cambra catalana. Quasi que immediatament va ser contestat per Arturo Mas i Duran i Lleida. Des de CiU entenen que Ausàs pretén desviar l’atenció i preparar el terreny de cara al tancament, segons CiU, d’un mal pacte de finançament, més enllà de la xifra final que es pugui acordar.
I ara és quan formulo les dues grans preguntes (quasi que existencials): Han fet els governs tripartits alguna cosa bé als ulls de CiU? I encara millor: Fa ver alguna cosa malament CiU duran els 23 anys de governs de Pujol?
Des del punt de vista convergent, sembla que no. Ni els governs de Maragall primer i Montilla segon amb els suports d’ICV-EUA i ERC han fet res bé (ni ho faran) Ni CiU va fer res malament en el període de 23 anys que va governar Catalunya en solitari. Al menys això és el que es desprèn si escoltes als convergents. Bé, si no recordo malament, Pujol va acabar acceptant que “provablement” amb el tema del seu suport al transvasament de l’Ebre es van equivocar. Però després de tot el que s’ha vist i la insistència dels seu successor en demanar el del riu francès Roine, crec que ho diu de boca cap a fora, ja que segueix pensant que va actuar bé!
Des del PSC tampoc no es que s’hagi rebut massa bé la iniciativa d’Ausàs. Ahir, el portaveu parlamentari Miquel Iceta, a l’entrevista de Catalunya Ràdio (entre les 12 i 2/4 d’1 del migdia) deia que el debat s’ha de començar a principis de legislatura, no quan manca 1 anys i mig per al final. I que diu ICV-EUA? Que si no es porta a terme des del Parlament, “pegaran ma” de la iniciativa legislativa popular (ILP) i ho portaran fins el parlament de Catalunya. Recordem que Ciutadans pel Canvi (integrats dintre del propi PSC, avalaven la ILP.
El que queda clar és que alguna vegada s’ha de començar. Sigui ara o sigui a l’inici de la novena legislatura. De manar CiU, l’abordarà? Tinc els meus dubtes.
Fixeu-vos bé que els dos grans temes de les dues darreres legislatures han estat l’Estatut amb Maragall i el finançament amb Montilla. I queda la llei electoral com a tercer sense saber qui serà el pròxim president.
Tots tres temes que CiU, en el seu moment, no va saber (o no va voler resoldre) Mai ho sabrem si va ser perquè sabia que eren temes que els podia desgastar electoralment (com els hi està passant ara i també li va passar factura a Maragall) o simplement va ser perquè ja els hi anava bé com estaven.
Al final de l’etapa de Pujol, CiU sabia que calia abordar una reforma de l’Estatut i no ho va fer. Si s’hagués tancat amb Madrid un sistema de transferències adequat, no estaríem parlant ara d’això ni discutint els tres socis de govern. Potser un sistema com el del País Basc o Navarra no podia ser (concert econòmic) però alguna cosa que s’hi assemblés. CiU mai va saber negociar amb Madrid un bon sistema de finançament. Cada vegada mirava de millorar una mica respecte l’anterior, però mai va arribar ni a un model ideal ni a res que s’hi assemblés.
La prova d’això ens la dóna avui el Periódico de Catalunya. A la pàgina 20 hi podem llegir: “Catalunya hauria de retornar diners a l’Estat l’any 2010”. I segueix: “Serà el primer cop que els avançaments de Madrid superen la recaptació real” i “La fórmula va aportar el 2008 un 2 % menys d’ingressos a les arques catalanes”.
Però ells ho feien tot bé i la resta no tenen ni idea de governar... Tantes vegades ho repetiran que al final la gent s’ho acabarà creient!

PERSONATGES SINISTRES DE L’AMPOSTA ACTUAL

Avui vull començar una nova secció. El que encara no tinc clar és si tindrà o no continuïtat i, si la té, la freqüència de les publicacions. Evidentment, no em fixo terminis, sinó més bé anirà en funció de diverses circumstàncies.
Té l’honor d’inaugurar aquesta secció el “senyor” Ernest Gil Pech. Suposo que els més avispats ja us heu adonat que la paraula “senyor” l’he posat entre cometes, ja que, en principi i, per la meva part, no mereix cap tractament honorable.
Aquest “il•lustre” ha tingut durant molts d’anys un aparador a la Revista Amposta on, sovint, l’ha fet servir per a criticar els socialistes ampostins aprofitant la més mínima ocasió que ha trobat. Però no només els ha criticat (fins i tot seria és ben normal que ho facin els “palmeros” de CiU d’Amposta) sinó que arriba a la desconsideració i l’insult.
El “senyor” Ernest Gil Pech figura com a col•laborador de la Revista Amposta i disposa (sempre que ho cregui convenient) d’un espai anomenat “El dir a l’ull”.
Al final, el portaveu del PSC de l’ajuntament va adreçar un prec al ple per a que no “gaudís de la impunitat que té a l’hora de parlar de l’oposició a l’ajuntament” (majoritàriament del PSC) Des de llavors va estar un temps silenciat.
Però en aquest darrer número de la revista (no ho podreu llegir a Internet, perquè des de fa mesos i mesos, la pàgina està en “obres”) i en una columna amb el mateix nom (recordem-ho “El dit a l’ull), ara bé, sense signatura, es pot llegir el següent: “... En l’espai reservat al PSC local va aparèixer un article amb el títol De pons i passarel•les. Si no fos que l’autor o els autors de l’article menteixen a la descarada quan a l’autèntica història del nostre Pont Penjant...” i continua: “... I és aquella on s’afirma amb aquella barra que solament els imbècils fan servir...”.
Cal ressenyar una cosa important. L’article en cap moment volia ser un article de rigor històric, sinó que parlava dels incompliments dels equips de govern de CiU i com critiquen quan creuen que son les altres administracions les que s’han endarrerit en l’execució de les obres”.
L’article també parlava que des de la Guerra Civil fins als nostres dies no hi havia hagut reparacions importants i, tal i com es pot llegir a la revista La Veu de l’Ebre”, l’any 1957 (l’any que jo vaig néixer), en va haver una en profunditat, la qual cosa no em corregeix el “senyor” Ernest Gil. No crec que sigui per ignorància, ja que, pel que llegeixo d’ell, el considero un “erudit”, sinó per manca d’espai...
A la mateixa columna explica una història que em va fer recordar un escrit que, un altre Ernest, en aquest cas Hemingway, va escriure sobre el pas de la població civil a l’altre costat de l’Ebre. Llàstima que el “nostre” Ernest no hagi aprofitat la seva vida per escriure narracions sobre les seves vivències i anècdotes.
És cert que el pont penjant el van destruir dos avions alemanys que lluitaven al costa de Franco i també és cert que foren milicians ampostins afins a la II República els que cremaren l’església de Sant Llorenç de la Galera. I és que “d’imbècils” n’hi van haver a tots dos costats. Fins i tot en els temps que corren...

LA CULMINACIÓ DE LA FESTA DEL CENTENARI

(Publicat avui a la revista digital Vinaròs News)
Tal i com ja us havia anunciat, l’acte final de la festa del centenari d’Amposta es va celebrar el cap de setmana del 23 i 24 de maig.
En arribar a la plaça de l’ajuntament moments abans de començar els actes, ja es podia veure la recreació de com era el mercat que es celebrava allí mateix tot just fa un segle. La documentació trobada fruit de un exhaustiu treball fet des del Museu del Montsià i altres entitats locals, feia que la reproducció fos prou fidedigna. Al seu voltant els artesans es disposaven a començar les demostracions dels vells oficis, alguns d’ells, desgraciadament desapareguts: llauner, terrissaire, fuster, ferrer... A alguns d’aquests oficis, fins i tot, els hi es difícil de posar un nom. Com per exemple els qui treballen la llata, una fibra vegetal treta de les fulles del margalló i que, en el passat tenia una gran utilitat, com per exemple per a fer cabassos, sàries per als muls, ventadors per atiar el foc, etc. D’això en son mestres a la veïna població de Mas de Barberans situada a les primeres elevacions dels massís del Port, entre la Sénia i Roquetes.
Si donaves un cop d’ull pel carrer major, podies observar un seguit de parades. Des de la recreació d’una taverna, que havia instal•lat la banda de música de la Unió Filharmònica, a una rellotgeria, passant per diferents botigues de roba i fruita i verdura o un altre artesà que venia l’esforç del seu treball: les gaites típiques de la nostra terra (també dita dolçaina) i com quasi tothom sap, un dels instruments bàsics per a tocar la jota.
Davant de la pastisseria, el mestre artesà feia una demostració d’elaboració del nostre dolç més tradicional: el pastisset.
Després, ja dintre de la seu consistorial, arribaren els actes més institucionals amb els parlaments de les autoritats i el lliurament d’obsequis. Mentre, a les escales que donen a la plaça d’Espanya, mirant cap a l’església arxiprestal de la Mare de Déu de l’Assumpció, les dues corals (Aquae de la Filha i el Cor de la Lira) esperaven la baixada de les autoritats i el públic assistent. També, la banda de música de la Unió Filharmònica, que estrenava un vestit blanc per a l’ocasió (la reproducció d’un dels primers uniformes que va lluir sobre la dècada dels anys 20) estaven preparats esperant que el seu mestre director Carles Royo els hi donés l’entrada.
Una vegada ja les autoritats van ocupar el seu lloc, els sons de la gaita i el tambor interpretaven una peça popular que donava inici a la celebració més popular. Després, els músics de la Filha interpretaven l’himne oficial de ciutat: “Oh Amposta”, composada pel mestre Joan Sunyer. Fou el moment més emotiu.
Arribada la nit, el mercat de la plaça va prendre vida. Els “placers” miraven de vendre els seus productes a les dones que s’hi havia apropat amb l’intenció d’omplir el seus cistells amb els millors productes que es podien trobar en aquell temps davant la dura setmana de treball que els esperava. Un grup de “nimfes de l’Ebre” acompanyaven al públic fins als diferents llocs on hi havia actuacions. El primer de tots tenia lloc a la plaça de l’Aube, també coneguda com de Fidel, on, tradicionalment, es feia el ball de la festa major. Després de pujar pel carrer Sant Pere, s’arribava a una petita plaça al costat del Carrer Corsini (més conegut com Cara-sol) Allí cinc dones recreaven el que podia ser un taller de confecció. Mentre cosien i feien punt de calça, anaven parlant de tafaneries i criticant a tothom. Una mica més amunt, al final del carrer, a la cantonada amb el carrer Felip II es revivia la terrassa d’una taverna, Els joves, mentre bevien l’aiguardent, tal vegada fet a la Galera, cantaven i ballaven les típiques jotes de rondalla.
Però la festa del centenari no va acabar aquí. L’acte de cloenda va tenir lloc el passat cap de setmana amb la inauguració de les obres de remodelació del pont penjant.
Com no podia ser d’una altra manera, les ampostines i ampostins van tornar a vestir-se d’època. L’acte culminant va ser l’escenificació de la prova de resistència que va tenir lloc l’any 1920, quan es va inaugurar el pont. Llavors hi van participar 44 carros que, en total, carregaven 66.000 quilos de sorra i grava. Ahir n’eren una trentena. Entre els participants, molts d’ells d’Amposta, també s’hi van poder veure d’altres poblacions de les Terres de l’Ebre com per exemple de Santa Bàrbara i Jesús.
Un altre cop es va tornar a entonar l’himne de la nostra ciutat, però les corals de la Lira y la Filha no estaven soles. Una multitud de nenes i nenes dels diferents col•legis van ajudar a que les notes de “Oh Amposta”, sonessin com mai!
Per a finalitzar l’acte i després dels parlaments de les autoritats, un castell de focs artificials i l’encesa de la nova il•luminació del pont.
Les ampostines i ampostins ja estan esperant l’any que ve per tornar a reviure la que va ser, segurament, l’època més representativa de la nostra ciutat. Il•lusió no en falta i ganes de festa i passar-ho bé, tampoc.

EL BARÇA I EL MADRID DELS ANYS 50 O KUBALA I DI STÉFANO

Llegit al plural. Encara que l'escrit sigui en castellà, crec que val la pena llegir-lo:

La última de Losantos: el Barça respondió al fichaje de la Saeta Rubia con el de Kubala… ¡que llevaba tres años en el club blaugrana!

Franco obligó al fichaje de Di Stéfano para “impedir que un club periférico ganara la partida año tras año al Madrid”

MARISU MORENO

Federico Jiménez Losantos es un maestro de la manipulación y lo demuestra cada día en el púlpito matinal que la han facilitado los obispos (hasta el próximo 31 de agosto). Con su verborrea agresiva y facilidad para la metáfora, acusa de todo tipo de barbaridades a todos aquellos que no opinan como él. Sus opiniones parecen incontestables pero no siempre se corresponden con la verdad, tal y como quedó acreditado el pasado jueves, cuando lanzó toda su artillería contra Zapatero, el cardenal arzobispo de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, y el presidente del Barça, Joan Laporta. ¿Su pecado? Haber criticado el multimillonario fichaje de Cristiano Ronaldo. Para argumentar sus ataques, el predicador copeliano no dudó en apoyarse en una mentira. “Cuando el Madrid fichó a Di Stéfano, mejor dicho, cuando se lo birló al Barcelona que lo quería fichar, ficharon a Kubala, ¿qué pasa, que era gratis, Kubala?”, subrayó con ira. Losantos, que presume de ser un gran entendido en fútbol, debería saber que Kubala llevaba tresa años en el Barça cuando el Madrid le "birló" (efectivamente, Federico, ahí tenía razón), por orden de Franco, a la llamada Saeta Rubia. Para ilustrar al célebre locutor hemos hablado con el periodista Jordi Finestres, colaborador de La Vanguardia y especialista en historia del deporte. Él y el también periodista del diario catalán, Xavier García Luque, son los autores del libro “El caso Di Stefano. Toda la verdad sobre el caso que marcó una época”.

-¿Hubo un complot para impedir que Di Stéfano jugara en el Barça? ¿Cómo se organizó?
Sí, se puede hablar del complot porque se producen una serie de situaciones y actuaciones que lo confirman. En primer lugar, hoy en día sería impensable el “conflicto” de intereses Barça-Madrid con el “caso Di Stéfano” porque la FIFA hubiera intervenido a favor del Barça ya que tenía firmado un contrato con el club propietario legítimo del jugador, River Plate, y contaba con el deseo, la voluntad y el compromiso del jugador, que se había comprometido con Samitier, secretario técnico del Barcelona. Además, con Di Stéfano ya en Barcelona, la Federación Española de Fútbol se sacó de la manga una ley que prohibía participar en el campeonato de Liga a los jugadores extranjeros. Bien, cuando fue fichado por el Madrid, se denegó dicha ley…Y, para el colmo, se amenazó al presidente del FC Barcelona, Enric Martí Carreto, industrial del textil con cortarle las alas a sus negocios amenazándole en el asunto de la importación de algodón. En aquellos momentos se requería la autorización del Instituto de la Moneda Extranjera para realizar transacciones con países extranjeros. Se vulneró cualquier ética y se penetró en lo personal y profesional del presidente del Barça para que aceptara un pacto ridículo: que Di Stéfano jugara alternativamente en el Barça y en el Madrid durante 4 temporadas (un caso sin precedentes en la historia del deporte profesional). Su sobrino nos admitió que en Madrid a Martí Carreto le dijeron: “Martí, sea sensato, que usted tiene familia…”

-¿Qué razones impulsaron al régimen franquista para intervenir en una cuestión como ésta?
El Barcelona era el auténtico dominador del fútbol español desde el inicio de la década de los cincuenta. Contaba con un formidable equipo, con Kubala como máxima estrella. Ganó la Copa 1951; Liga y Copa de la temporada 1951-52, y de nuevo Liga y Copa en la 1952-53. Era un equipo imparable. También ganó dos copas Latinas (precedente de la Copa de Europa) en 1949 y 1952. Toda Cataluña salió a la calle, el Barça era más que un club. Y el régimen franquista, con la dicha que el fútbol podía servir de conducto de distracción de la población ante los problemas reales del país (que eran muchos), vio que la balanza, el equilibrio del fútbol español, estaba completamente desnivelado hacia Barcelona. Aquél equipo de Kubala y Di Stéfano sería realmente imparable. Y fue entonces cuando Bernabeu entró en acción y halló todas las facilidades en el aparato del Estado para salir airoso con sus propósitos.

-¿Se podría decir que fue más bien un fichaje “político”? ¿Por qué?
Sí, para impedir que un club de una región “periférica” ganara la partida, año tras año, al gran club de la capital. En las juntas directivas de Bernabéu había militares, personas muy próximas a ministros de Franco, gente de negocios con influencias en el Pardo… Y aquella situación futbolística molestaba, humillaba. Bernabéu movio a su favor los hilos del Estado en el caso Di Stéfano. Consiguió que se presionara al presidente de Barça y al mismo jugador. Contaba con el apoyo de la Federación Española de Fútbol, formada mayoritariamente por socios del Real Madrid. Y convirtieron lo que era un fichaje “de facto” del Barcelona en un asunto de Estado. Se inventaron la estrategia de “un año para mí, otro para ti” cuando el Madrid -siendo muy generosos- sólo podía aspirar a los derechos de Di Stéfano para la temporada 1953-54 aunque saltándose la potestad que River Plate tenía sobre el jugador.

-¿Qué pesó más y por qué: desfavorecer al Barça o favorecer al Madrid?
Yo creo que favorecer al Madrid. Evidentemente, se privó al Barcelona de formar una pareja con el mejor jugador europeo del momento (Kubala) y el mejor suramericano (Di Stéfano) pero quién dio un gran salto de calidad fue el Madrid con la Saeta Rubia: hasta el momento el Madrid sólo había conseguido 2 ligas desde la puesta en marcha del campeonato (1929). En los 11 años de Di Stéfano en el Madrid (1953-1964) el Madrid conquistó 8 ligas y las 5 primeras Copas de Europa. Y el franquismo hizo bandera de los nuevos héroes de Flandes, la dictadura se aprovechó del Madrid. Bien, este binomio empezó con la incoporación de Di Stéfano en el club blanco. Y sin olvidar que el Madrid había inaugurado un fabuloso estadio (Chamartín) en 1947, tenía grandeza patrimonial pero no éxitos deportivos. Santiago Bernabéu, presidente del Madrid (y militar voluntario a los 43 años en la guerra civil al lado del bando faccioso), siempre dijo que ellos tenían que haber fichado a Kubala, que no fueron hábiles en su momento y prometió que jamás le volvería a ocurrir tal situación.

-Medio siglo después, la emisora de los obispos juega a la confusión en torno al fichaje del futbolista y todo con el objetivo de replicar a las críticas de Laporta al multimillonario fichaje de Cristiano Ronaldo… ¿qué le parece?
-El Barça fichó a Kubala en 1950, tres años antes del asunto Di Stéfano. En fin… nadie duda que pagar lo que ha pagado el Madrid por Cristiano Ronaldo es una exageración, una muestra de imperalismo económico, de comprar sin molestarse a negociar, al precio que sea para ganar al precio que sea. Laporta ha dicho una frase brillante: “El Barça fabrica jugadores FIFA World Player (Romario, Ronaldo, Ronaldinho, Stoichkov…) y el Madrid los compra cuando ya han recibido el premio (Kaká, Cristiano…). No sé para qué invierten tanto dinero en secretario técnicos, directores deportivos… cuando no hay política de cantera y los fichajes son a golpe de talonario con sueldos astronómicos. Como decía La Gazzetta dello Sport hace unos días ”’Cosi' non vale" (Así no vale). Pero esto ya no viene de ahora: cabe recordar que cuando el Madrid incorporó a Di Stéfano, había una normativa federativa que limitaba los sueldos de los futbolistas y que el Madrid superó ampliamente con Di Stéfano, sin el menor rubor.

(No us perdeu els comentaris dels lectors. No tenen desperdici)

VA ESTAR MAI FRANCO A ULLDECONA?

De tant en tant, a part dels meus escrits diaris, poso alguna cosa que he rebut via correu electrònic o que he trobat navegant. Avui, des d’Ulldecona, el meu amic Paco Itarte m’ha enviat unes fotos que, pel seu interès he cregut convenient mostrar-vos-les. També l’escrit que les acompanyava explicant la situació.

Aquesta foto que ha penjat Manuel Raga Vericat al Facebook, està treta del llibre "Guerra Civil a Catalunya- El Camí Cap a França" Edicions Primera Plana, 2008- Pàg. 28. Pertany a la Col.lecció del Fons de la Jefatura Provincial de Propaganda de Tarragona . Actualment dipositada al Arxiu Històric de Tarragona (Fons Fotogràfic).
Aquesta sèrie de fotos, que es van fer mentre Josep Maria Fontana i Terrats estava a Ulldecona com a Jefe Provincial del Movimiento , com que Tarragona capital ( desprès del 15 d'abril de 1938 en que van arribar a Ulldecona els feixistes ) estava en mans republicanes, la Jefatura Provincial de Falange es va establir a la casa Ivars, a la Mera, a Ulldecona on avui està la floristeria, i alli va estar durant els nou mesos de la batalla de l'Ebre i fins que al gener de 1939 van "alliberar" entre cometes, Tarragona capital.
Aquesta foto es va fer a Ulldecona el 20 de Novembre de 1938 i correspon a la Inauguració de la placa Homenatge a José Antonio Primo de Rivera a la façana de l'Església de Sant Lluc d'Ulldecona. Les lletres aquelles que de menuts, nosaltres vam veure durant 40 anys i de les que encara queden els forats a la façana que deia. JOSE ANTONIO PRIMO DE RIVERA.
Sobre la pregunta de si és Francisco Franco el personatge "amb panxeta" que apareix a la foto i que molt si assembla,.... no ,.. no era Franco. No tenim constància de que Franco estigués a Ulldecona, i menys en un acte oficial. Hauria quedat constància escrita i també memòria oral al poble. Penseu que la vestimenta militar de la època, amb els pantalons per dintre les botes, era molt comú aquells anys, tenia molt a veure amb la simbologia feixista ( Mussolini també vestia molt similar), i penso que qualsevol oficial podia tenir instint de imitar al seu líder Franco, i fins i tot els bigots estil Franco també es van posar de moda.
Del mateix llibre que he citat més amunt còpio el seguent paràgraf : " El franquisme va reinvindicar nous màrtirs. El 20 de novembre de 1938 es van dur a terme els primers funerals oficials pel fundador de la Falange, José Antonio Primo de Rivera, afusellat pels republicans el 20 de novembre de 1936. ES VA CELEBRAR UNA ACTE CENTRAL A LA CATEDRAL DE BURGOS, AL QUAL VA ASSISTIR FRANCISCO FRANCO .Altres ciutats van organitzar el seu propi homenatge, com el que es veu en aquestes fotografies , celebrat a l'església gótica de Sant lluc d'Ulldecona".. ( pàg. 28 . obra citada).
Per tant, si Franco estava aquell dia a Burgos, no podia estar també el mateix dia a Ulldecona.
Perdoneu per la "Pallissa ". Espero haver respost a la vostra pregunta .

EL BARÇA DE BÀSQUET, TAMBÉ CAMPIÓ DE LLIGA

Quasi que ningú podia esperar que després de la copa del Rei, la lliga i la Champions guanyada per la principal secció del FC Barcelona, la de bàsquet ens dones l’alegria de guanyar (es pot dir que contra pronòstic) la lliga espanyola.
Això sense desmerèixer altres seccions com poden ser la d’hoquei patins que també van guanyar la lliga o d’altres.
Però el bàsquet és la segona secció en importància de l’entitat i una de les que més alegries ha donat en els darrers vint anys. Des de que existeix l’ACB, és el club que més títols de lliga ha guanyat i això diu molt. Sobre tot en l’època de l’Alemany i d’Aito Garcia Reneses, quan el president era Josep Lluís Núñez.
Però el mèrit del bàsquet d’aquest any (que recordem-ho, va arribar a la final four de Moscú) no és només el títol assolit. És com en el cas del futbol, que ho ha fet amb un entrenador de casa i també diversos jugadors: Navarro, Grimau, Sada i Trias.
L’altre dia, un company de treball, més entès que jo en temes de basquetbol, em deia que el més impressionant de Xavi Pasqual (potser caldria dir Xavi Pasqual I) és la diversitat de tàctiques i variants que usa per a desgastar determinats jugadors de l’equip rival durant algunes fases del partit.
Llàstima que el handbol, la tercera secció en importància, també dirigida per un Xavi Pasqual (el II), no pugui assolir els èxits de l’època de Barrufet, Massip, Urdangarin, Ortega, Guijosa i companyia on es guanyava anys sí, any també la lliga, la copa d’Europa, etc. Recordo que una vegada hi havia una pregunta al Trivial que preguntava quin entrenador del Barça havia guanyat més títols. La resposta, per a molts inesperada, era Valero Rivera, el que va entrenar aquell Dream Team del handbol mundial. No recordo si finalment va assolir els 150 títols, però s’hi va apropar.
Que vull dir amb això? Que no només les “pedreres” del Barça donen jugadors de qualitat i que, alguns d’ells poden arribar a jugar amb els seus respectius primers equips, també entrenadors. La prova la tenim aquest any amb Guardiola al futbol, els Xavi Pascual de bàsquet i de handbol, també l’entrenador de hoquei patins Quim Paüls, etc. I l’any que ve, a la secció de hoquei un altre entrenador de la casa: Ferran Pujalte.
Com a club, com a entitat, el Barça és exemple al món. Quin club té tantes seccions com el nostre Barça i, a la vegada tant competitives? Sense estar-ne del tot segur, m’atreviria a dir que ningú! A les esmentades cal sumar-hi les de futbol sala, futbol femení, atletisme, rugbi, beisbol...
Evidentment una cosa així no és fruit d’uns pocs anys. És el resultat de moltes dècades de treball formant tant a jugadors com a futurs entrenadors. La majoria de vegades de gent anònima que també porten un grapat d’anys treballant.
Dos exemples molt clarificadors: Iniesta i Messi. Fa anys, algú els va veure jugar i es va enamorar del seu futbol i el club va apostar fort per ells. A Messi pagant-li un tractament per poder superar el seu “raquitisme”. I després el treball de formació i educació ja dintre de l’entitat.
Florentino diu que vol que el Madrid s’assembli al Barça. Ja m’agrada. Per una vegada són ells els qui tenen complex de nosaltres... El mètode de Florentino, fins ara, és insostenible. Per una part compra jugadors a preus desorbitats i no pot vendre els que té ni a preu de “saldo”, ja que les pretensions econòmiques dels jugadors que vol traspassar són tan elevades que és difícil trobar un club que ho vulgui pagar.
Per molts d’anys!!

POSAR PALS A LES RODES

El PP, una vegada més, mira d’entorpir qualsevol cosa que no els aparegui bé i que beneficiï a Catalunya.
Ahir hi van haver dos exemples clars. El primer és la referència sobre el finançament de Catalunya i el possible increment que va fer la ministra Salgado. Va dir que els 9.000 milions d’euros addicionals que s’ofereixen a Catalunya és una xifra de partida i que poden incrementar-se. En quan? Això és el que falta saber. Segurament l’Estat ha fixat un marge que, difícilment, mourà i si ho fa, serà a canvi d’alguna cosa. Es clar que a CiU li segueix pareixent poc i Montilla li va tenir que recordar a Mas que “quintuplicava” la quantitat que ell mateix havia pactat.
El PP ha sortit dient que “s’està beneficiant a la ‘rica’ Catalunya”. La qual cosa, evidentment, posarà en peu de guerra les autonomies governades pel seu partit, però també, molt probablement, les altres.
Quan jo era menut, Catalunya era, juntament amb el País Basc, les “regions” d’Espanya més desenvolupades. La realitat actual ja no és així. A manca de xifres concretes, recordo que quan han sortit llistats, les Illes Balears han pasta a ser de les capdavanteres, gràcies al turisme i la inversió estrangera que s’ha fet allí. També Madrid ha sofert un gran augment. Segurament gràcies a l’aportació de les multinacionals al sectors serveis sobre tot, però també a la indústria. I València, en els anys que governava el PP a Espanya, van mirar cap a un altre costat sense importar-los la forma com es creixia. L’important era construir urbanitzacions, camps de golf i qualsevol cosa que portés turisme al Llevant espanyol.
Per l’altre costat està la llei de “fosses comunes de la guerra civil” que va aprovar el Parlament de Catalunya amb els vots en contra del PP. La llei, pionera a l’estat espanyol, permetrà la recerca i obertura dels llocs on es van enterrar soldats o simpatitzants de la II República espanyola. Totes les despeses aniran a càrrec de la Generalitat. Fins ara n’hi ha 179 de localitzades per tot el territori català.
Perquè el PP hi va votar en contra? El cert és que no he llegit els raonaments que donen els populars per a oposar-se a la llei, però crec que és la pròpia por d’enfrontar-se amb el seu propi pasta. El PP mai ha condemnat el règim dictatorial de Franco i no ho ha fet perquè seria condemnar als seus. Quants avantpassats dels actuals dirigents del PP estarien involucrats amb crims de guerra? I de no ser-ho directament, si que van ser còmplices de les desaparicions i probablement morts de molta gent, grans i petits...
Potser hi haurà algú que digui que són diners malgastats en temps de crisi. Bé, podria ser un bon argument, però no s’aguanta en lloc. Manos Límpias, un sindicat de la ultradreta que no té cap tipus de representació va acusar al jutge Garzón de prevaricació per voler, precisament, investigar aquest crims. Des del meu punt de vista també és intolerable que la justícia malgasti temps i diners en investigar al jutge de l’Audiència Nacional quan hi ha tantes coses, segurament més importants que investigar i jutjar.

TENSAR LA CORDA

Ahir el Barça donava per trencades les negociacions de renovació del seu porter titular Victor Valdés. El motiu? Les pretensions del porter de l’Hospitalet de Llobregat de voler cobrar un des sous més alts de la plantilla i quasi, quasi, passar a ser el porter millor pagat del món: 9 milions d’euros bruts per temporada.
Ara, el qui ha estat guanyador del trofeu Zamora d’aquesta lliga 2008-2009 estava cobrant 6 milions d’euros, es a dir 1.000 milions de les antigues pessetes. O sigui, fent números ràpidament, pretén un increment del seu contracte en un 50 %. El contracte acaba el 30 de juny de l’any que ve; o sigui, encara li queda una temporada, al menys que algú vingui i li pagui al Barça la clàusula de rescissió.
Si l’altre dia criticava el Madrid i la seva política de fitxatges, desmesurada per als temps que corren, avui també cal dir el mateix de Valdés. A quin treballador sé li ha pujat la nòmina un 50 % per fer la mateixa feina que estava fent? Segurament que a cap!
Trobo totalment incomprensible que un jugador del planter que segurament sent com a propis els colors blau i grana de la camiseta demani per a renovar un disbarat així. De moment no he sentit dir res de que un altre club d’Europa (o de l’Orient mitjà, que són els únics llocs on es poden pagar aquests preus) s’hagi interessat per fer-se amb els serveis del porter del Barça.
Victor Valdés, com la majoria de porters, ha estat qüestionat quasi sempre. Recordo quan va començar a jugar sent molt jove i ja va fer que s’alcessin veus crítiques en contra del seu comportament. Jo el defensava davant dels meus fills i companys de treball. Deien que tenia un caràcter “xulesc” i jo deia que un porter jove havia de ser “xulo” per a poder jugar amb un equip de primera fila com el Barça. Un jugador tímid, que no sabés donar ordres a les “estrelles” del Barça, difícilment podria jugar de titular.
També recordo aquell rifi-rafe que va tenir amb Van Gaal i que li va costar perdre la titularitat per un temps i, sinó recordo malament, també una sanció econòmica.
Per a mi Valdés ha demostrat que és un porter per al Barça, malgrat les crítiques. Una errada greu d’un porter pot fer perdre un partit. Als davanters pareix que se’ls accepti millor les errades davant de la porteria contrària.
Un altre condicionat per a Valdés és que difícilment ningú li pagarà els 9 milions que està intentant treure al Barça. Els grans equips europeus ja tenen un bon porter (no es concebible un gran equip sense un gran porter) i fitxar a Valdés seria simplement per tenir un bon recanvi o passar a ser suplent el porter actual... Fixeu-vos en el que està passant als jugadors que el Real Madrid vol traspassar i que al tenir una nòmina alta i cap pretensió d’abaixar-la, ningú els fitxa!
No he parlat del representant del porter, però penso que l’està aconsellant malament. És evident que el seu representant només és fidel al color dels euros i no li importa gens ni mica que les relacions entre el club i el porter es puguin deteriorar. Ve a ser, si fa o no fa, com quan els tres representants de Ronaldo van arribar a exigir tant al Barça que al final va acabar jugant amb l’Inter. Es clar que ell era un davanter centre i, aquests, si son bons, sempre tenen lloc a qualsevol equip. Els representants van a comissió (de les fitxes i dels traspassos) Si Valdés es queda al Barça amb unes condicions similars a les que té, els beneficis del seu representant no pujaran (un altre que no tindrà problemes amb la crisi...)
Aquesta tarda Joan Laporta, el president de l’entitat (crec que no feia falta dir-ho) i el propi jugador tenen una reunió a “can” Barça, sense l’intermediari. Cal esperar que la reunió serveixi per a fer recapacitar Valdés.
De no ser així el Barça ja té contactes amb el jove Asenjo, porter del Valladolid i amb el del Vilareial Diego López.
Jo sempre dic: Quan algú guanya molts, molts diners, hi ha un moment que és impossible viure millor. I si a sobre, jugues amb el club dels teus somnis... Encara pot haver algú que vulgui demanar més? En aquest cas, pareix que sí!

CORRAL DE GALLINES

Quan algú és covard, sé li diu que és un gallina. Suposo que pel caràcter poruc que tenen aquestes aus de corral. Després de les darreres notícies sobre el cas Gürtel que afecta a diversos càrrecs del Partit Popular, la seu del carrer Gènova de Madrid s’apareix prou a un corral de gallines.
Feia temps que no escoltava “Hora 25” de la Cadena SER. Molt abans de la defunció de Carlos Llamas. Aquest canvi de costums es va produir quan vaig tenir que mudar-me de casa durant uns mesos. A nit vaig tornar a escoltar el programa i penso que va ser una nit adequada per fer-ho. A l’hora de la tertúlia, els col•laboradors van parlar de la imputació del tresorer Luis Bárcenas i també de Jesús Merino i Gerardo Galeote. El jutge de Madrid que fins ahir portava la investigació, va traslladar al Tribunal suprem al haver “aforats” i com a tals, és incompetent per a jutjar-los. Cada vegada està més clar que hi va haver tot una trama corrupta de les empreses que dirigia Correa que, a canvi de suculents contractes públics d’allí on governava el PP, els hi donava suculentes comissions. Ara el que falta demostrar és si el PP es finançava de forma il•legal o no i només els imputats s’embutxacaven els bitllets bancaris. Personalment, penso que sí, que hi ha una trama de finançament, però el ser humà es dèbil i davant del color morat dels de 500 euros, és difícil reprimir-se les ganes “d’anar-ne apartant de tant en tant”. Per cert, es diu que van enxampar a Bárcenas fent in ingrés de 700 bitllets de 500 € i, al veures atrapat, va dir que havia demanat un préstec per a finançar una operació i com que no s’havia fet els tornava a ingressar (¡! ¿?)
A Luis Barcenas se li imputen dos delictes: el de frau a l’hisenda pública i també de suborn. No obstant el jutge ja avisa que el de frau fiscal prescriu a final de mes i dona pressa al Tribunal Suprem per a que això no passi.
A la tertúlia van recordar la condició de registrador de la propietat de Mariano Rajoy i per tant, advocat. Pensaven que havia degut de llegir-se l’auto de les imputacions dictat pel jutge (que per cert, opinaven que era un dels millors que havien llegit, tan en la forma con en el fons) L’auto en qüestió no deixar lloc a que es puguin extreure altres conclusions i per tant, pensaven que Rajoy hauria d’haver pres mesures en contra dels imputats. Cosa que, ahir, no va ser així. Una mesura “cautelar” seia haver-los donat de baixa provisional del partit esperant la sentència judicial que es produirà en un temps, crec, relativament llarg.
Hi havia qui comentava que Bárcenas deu de tenir alguna cosa amagada i que la traurà en cas de necessitat. I Rajoy té por a que això pugui succeir. Per tant, no provocarà aquesta situació.
També el propi Bárcenas caldria que adoptés alguna postura diferent al seu actual comportament. Per exemple dimitir de tots els seus càrrecs. Tampoc no ho ha fet.
Mentre, el portaveu parlamentari, el valencià, Esteban Gonzàlez Pons segueix insistint que “es tracta d’una trama del govern que no ha pogut pair la derrota electoral de les passades eleccions europees”. Arguments no li falten, no. Abans era la por a perdre-les i ara, per la rebequeria d’haver-les perdut. I si les causes continuen, segurament sortiran molt més motius per inculpar l’actual govern de Zapatero.
L’altre dia, parlant de les estratègies electorals, va sortir l’actitud del grup parlamentari del PP amb Rajoy al cap i la similitud amb aquell temps de la presidència de Felipe González amb Aznar com a cap de files i el seu . “Váyase, Sr. González”. El que havia fet (o no), importava poc. Ara passa el mateix, tots els mals del país son deguts a Zapatero i el seu govern.

BARRI SÈSAM

Ens hem fet grans, però encara recordem quan a la 1ª de TVE feien el programa infantil Barri Sèsam. Hi sortien diversos personatges com Epi i Blas o com el monstre Coco. Era, evidentment, un programa pensat per als més menuts de la casa. Molt didàctic, s’ensenyava a la canalla conceptes bàsics com prop i lluny, gran i petit, abans i després o dreta i esquerra.
Aquests conceptes ens van quedar (bé, de fet a mi ja em va agafar una mica crescut i ja me’ls havia après feia uns quants anys), però pasta el temps, pareix que el PSOE ens vulgui canviar els conceptes, pensant que els hem obligat o una cosa així.
El dia 9 d’agost de 2008 es fixava com a data límit per aprovar el nou finançament de Catalunya, segons l’Estatut de Catalunya que fa "validar" el Congrés dels Diputats amb suport del grup socialista. Des de llavors s’han anat fixant noves dates. La darrera el 15 de juliol proper. O sigui per a dintre d’un mes exactament. El PSOE està jugant amb els interessos del poble català, pensant, dic jo, que no devem tenir clar el concepte de temps.
Tampoc no hi ha acord sobre la quantitat. Zapatero no para de repetir que “serà el millor finançament que ha tingut mai Catalunya”. Presumeixo que la qual cosa no ha de ser tant difícil. És evident que l’actual sistema és un model caducat, com ho era l’antic Estatut. Per això, des de Catalunya se’n promouen de nous. Qualsevol xifra que superi la quantitat que percebia abans Catalunya via transferències corrents, serà millor. No serà la ideal, ni l’adequada, ni la necessària... Digueu-li com vulgueu, però si la “millor que hem tingut”.
Al míting central del PSC a Barcelona de les passades europees, Zapatero va reiterar una vegada més que s’estava prop de tancar l’acord. Ara resulta que la ministra Elena Salgado ofereix la mateixa xifra que ja havia estat rebutjada el mes de març. Potser ho desconeixia la Salgado? No ho crec.
Que tota aquesta negociació ha portat un desgast considerable al PSC? Segur! Com a principal partit del govern de Catalunya i cosí germà del que governa a Madrid, aquí a Catalunya hi ha molta gent que no acaba de comprendre l’actitud tolerant del PSC i potser encara menys, la dels altres dos socis de govern.
És evident que aquesta ha estat, sinó la única, la principal causa de la pèrdua de vots a les passades eleccions del 7 de juny. Així, el manifesta d’ahir del PSC demanant disculpes, sorprèn perquè no és habitual en un partit polític, però sembla lògic.
Per acabar recordem una frase del president Montilla al acte de campanya de les generals de l’any passat: José Luis, els socialistes catalans t’estimen, però encara estimem més Catalunya!” Què esperem per a demostrar-ho!!

ALS MEUS SEGUIDORS D'AMPOSTA

Quan un s’obre un blog a Internet ho fa amb la intenció que les seves opinions, comentaris, recull de noticies i, fins i tot les seves dèries puguin arribar al màxim públic possible. Normalment mai acaba de ser així del tot i només uns quants et segueixen d’una manera més o menys periòdica. Alguns d’ells t’ho diuen en privat. D’altres, els menys fins i tot s’atreveixen a posar-se com a seguidors al teu blog. Cal dir que dels 9 que s’han declarat seguidors de la Via Augusta només en conec 2. Dels altres només conec alguna cosa al mirar el seu “perfil” quan han deixat “penjat” dels seus respectius blogs.
El seguidor sol ser, a part de conegut, proper ideològicament parlant. Et llegeix perquè li agraden els teus comentaris, encara que, de vegades, pugui discrepar en conceptes puntuals. Cosa que a mi em passa sovint, ja que, al fixar-me escriure almenys una entrada diària, fa que les meves opinions siguin abundants i diverses.
Però de vegades el perfil del seguidor no es així. I això mateix ho he pogut contrastar algun com en veure que gent d’altres ideologies t’han fet opinions sobre comentaris que has deixat.
La darrera va ser anit a propòsit d’una entrada que vaig fer a la Via Augusta dilluns 1 de juny, festa de la Pentecosta. Precisament aquest era el títol i a una regidora de l’ajuntament d’Amposta no li va semblar bé el que deia d’ella. I això que només l’esmentava! Què hauria passat si li hagués deixat algun comentari de desaprovació de la seva gestió?
Va ser a l’entrada del sopar que va organitzar la Lliga contra el Càncer d’Amposta. Pel que vaig poder intuir, l’alcalde, que també era present al sopar, ne devia d’estar al cas.
L’entrada va ser “triomfal”. De sobte em crida (sense saber mol bé com...) i em diu que “em convidava avui anar a la platja amb ella i els seus amics”. Vaig tenir que reaccionar ràpid per pensar que volia dir exactament. Llavors em va venir al cap el comentari que vaig fer sobre la festa de la Pentecosta. Quan li vaig dir que en cap moment havia deixat el seu nom, em va saber dir que de “regidores joves, a l’Ajuntament d’Amposta n’hi ha poques i que els seus amics “s’havien molestat”. Algú sap de qui estic parlant? Creieu que hi ha tanta gent a Amposta que per fer aquest comentari hagi pogut identificar, ja no a la regidora, sinó als amics que l’acompanyaven? Així que ara no diré si era JOVE o menys jove, ja que, a la vida, tot és relatiu...
El meu parer, la regidora va pecar de dues coses. La primera d’inoportunitat, ja que el lloc no era el més adient per a parlar d’això. I la segona d’elegància. Però l’elegància (que alguns poden pensar que només està en la forma de vestir), també és una qualitat de la persona que, la majoria de vegades, no es guanya amb el temps... Aquesta regidora no ha estat la única que m’ha fet algun comentari sobre els meus escrits. De fet, jo ja coneixia la “preocupació” que causen els meus escrits en el “departament de premsa i propaganda” de l’ajuntament, ja que me’n havien fet alguns comentaris. Per exemple el propi alcalde, quan encara era el “segon” de l’ajuntament i alguna persona que no citaré perquè no es dedica professionalment a la política.
No vull acabar aquest escrit sense fer un altre comentari. Com us he explicat i com sabeu tots aquells que em segui assíduament, “dono molt de si”. I contra el que puguin pensar molts, no sempre que escric sobre Amposta és per fer-ho de forma negativa. Millor dit, d’Amposta sempre escric bé, les meves crítiques solen anar dirigides cap a certs individus per la seva gestió al capdavant de les institucions o per fets puntuals que puguin passar.
Així que sobre Amposta també he escrit sense que ningú dels ajuntaments (present i anterior) m’hagin fet mai un comentari positiu. Tampoc altres persones que hi treballen i a qui els vaig informar dels fets. En el darrer més aproximadament, he escrit fins a 6 vegades explicant esdeveniments i fets de la nostra ciutat: sobre la nit de l’esport, la trobada de jotes, sobre la festa del Centenari (fins a dos cops) i, finalment, sobre l’exposició d’escultura al Museu. I a l’altre blog, el Tossal dels Tres Reis, on el nombre d’entrades és molt inferior, també he escrit dues vegades: una ruta pel Delta (amb atenció especial a Amposta i un altre cop sobre la festa del Centenari. Això sense contar les col•laboracions que he fet per a Vinaròs News i la revista interna de l’empresa on treballo. De fet, el proper diumenge sortirà a V.N. un article sota el títol de “La Culminació de la Festa del Centenari”.
Desgraciadament, avui o he pogut acompanyar-los a la platja. Els meus pares no son tant joves com els d’ella (veieu com tot és relatiu) i els diumenges els hi tinc que dedicar part del meu temps. De totes formes, gràcies per la invitació! Només desitjo que hagin tingut un bon dia (des de casa pareix que el temps hagi estat prou bo)

LA INAUGURACIÓ DEL PONT PENJANT

Ahir al vespre-nit, un bon grapat de ciutadans d’Amposta van tornar-se a vestir tal i com ho feien els nostres iaios ara fa tot just un segle.
El motiu no era per a menys. S’inauguraven les obres de remodelació del pont penjant, el símbol de la nostra ciutat.

Per a l’ocasió, i com a cloenda dels actes del centenari de l’atorgament dl títol de ciutat, es va escenificar la “prova de resistència” que va fer-se l’any 1920 quan s’inaugurà el pont. Llavors hi van participar 44 carros carregats amb sorra i grava fins sumar 66.000 quilos. Ara, els 30 i escaig carros que hi van participar anaven carregats de pallús.

A l’acte també hi van participar les dues bandes locals: la Lira Ampostina i la Unió Filharmònica. Així com també les corals de totes dues entitats.
Als quatre cantons, sobre un gran escenari, els nens i nenes dels diversos col•legis d’Amposta, les dues corals i la banda de música de la Filha interpretaven un cop més l’himne de la nostra ciutat: Oh Amposta, del mestre Joan Sunyer.

L’acte va acabar amb els parlaments de les autoritats: la subdelegada del govern, en representació del Ministeri de Foment, que ha estat qui ha pagat l’obra, l’alcalde d’Amposta, l’alcalde de l’Aldea (on comença l’altre costat de pont) i la regidora de cultura. Després es va entonar els Segadors, l’himne de Catalunya.

Llavors hi va haver un castell de focs artificials i, finalment, les quatre autoritats plegades, van “prémer” el botó que encenia la il•luminació del pont.

TOT PER L'ASSISTÈNCIA

Recordareu que hi havia un programa televisió en clau d’humor que es deia “Tot per l’audiència”. Allí es parodiaven els mètodes emprats per algunes cadenes de televisió per aconseguir “quotes de pantalla” importants. I és que tenir un “share” de més d’un 20 %, als temps que correm és tot un èxit.
Als mítings dels grans partits passar una cosa similar. Pareix que guanyarà aquell que sigui capaç d’omplir un recinte més gran. La plaça de toros de València sol ser la icona del PP. Quan Rajoy es desplaça a la capital del Túria per a fer l’acte electoral central de la comunitat, és requisit que la plaça de toros estigui com es sol dir de “gom a gom”. La manera d’omplir-la no importa gaire, ja que ningú prestarà més atenció. Les “teles” enfocaran sobre tot als líders que faran el millor dels seus somriures i com a molt, la grada jove que, estratègicament han col•locat a la part de darrera del faristol des d’on, Rajoy, Camps, Barberà i companyia es dirigiran als assistents. Fins i tot saben el minuts exacte que connectaran les televisions i coincidirà amb un dels moments àlgids de la intervenció del protagonista de la nit (Rajoy o Camps, segons el caràcter que tinguin els comicis)
Ara s’ha sabut que una bona part dels darrers assistents eren immigrants a qui se’ls va prometre treball a canvi de l’assistència. Després, com els empresaris valencians s’hi ha negat, han volgut denunciar aquesta irregularitat. Hagués passat el mateix si els haguessin ocupat? Segurament que no. Així, avui, el Periódico es fa ressò d’aquesta notícia i titula: “Un col•lectiu de llatins denuncia el PP per frau” i continua “El grup diu que els van oferir feina si assistien a un míting de Rajoy a València”.
Si teniu una mica de memòria (i sinó us la refrescaré jo), en plena campanya contra el transvasament de l’Ebre, el PP de València i Múrcia ja va convocar una gran manifestació per la capital valenciana pagant de la seva butxaca (o ves a saber d’on van sortir els diners...) els autocars i la paella. També van incitar els immigrants per a que assistissin. Si un no té res millor que fe i t’ofereixen la possibilitat d’anar a visitar València i a sobre et paguen el dinar, no t’ho penses dues vegades.
Si la dreta fa això (CiU també posava l’entrepà a part de l’autocar per assistir als actes on intervenia primer Pujol i més tard Mas) no es d’estranyar que qüestionessin que els membres de la Plataforma en Defensa de l’Ebre paguéssim de les nostres butxaques la totalitat dels desplaçaments. Recordo que es va arribar a dir que ens finançava la hidroelèctrica per aquell temps s’estava construint al costat de l’assut de Xerta.

EL MADRID, UN MAL EXEMPLE

Penso amb tota sinceritat que el que està fent el Madrid és un mal exemple per molts de col•lectius. Sobre tot per als aturats i els que estan passant més penúries econòmiques i també per als més petits, els que representen el futur de la nostra societat.
Què pot pensar algú que no pot arribar a final de més (o potser ni tant sols començar-lo) de la despesa que està fent Florentino?
Quin exemple estan donant a la nostra joventut? Com podran valorar el cost dels diners si es llencen xifres astronòmiques per aconseguir “guanyar al Barça”?
Els 96 milions que ha pagat el Madrid per Cristiano Ronaldo i els 65 per Kaka, heu provat de passar-los a pessetes. La xifra pareix encara més astronòmica: 15.000.000.000 pel primer i 10.800.000.000 pel segon! Si tenim en compte que el Madrid ja en devia 700, l’altra pregunta que es fan avui alguns diaris, és: d’on treu els diners Florentino?
Només cal posar com exemples el que surt avui a la portada del Periódico de Catalunya. Es 96 milions de Ronaldo equivalen a 916 pisos de 100 m2 de protecció oficial o al costa d’un estada i mig com el que acaba de construir l’Espanyol o tres viatges a l’Estació Espacial Internacionals. Potser parlar de quant de plats de calen es podrien servir per als refugiats que han patit l’exili per culpa de les guerres, seria fer demagògia, però aquí queda la pregunta...
Florentino ja va anunciar que disposava de 300 milions per fitxatges. O sigui, que com aquell que diu, encara li queden pràcticament la meitat per a poder reforçar la plantilla de cara la propera temporada. En canvi, Guardiola va dir que en podia gastar 30! I això que un anys com aquest on s’ha guanyat tot (copa del Rei, lliga i Champions –és que m’agrada recordar-ho!), es suposa que els diners extres que han entrat a les arques del Barça, és una quantitat important: el que els hi ha pagat la UEFA pel títol, més els drets de les televisions, la venda de camisetes i altres productes, etc. I tot i això, només es té un 10 % per a fitxar del que té el Madrid. Però crec que la gran pregunta (ja us la he formulat abans, perquè així la recollien alguns mitjans com el diari Sport), és d’on treu els diners Florentino? Qui hi ha al darrera d’aquesta operació.
Com a il•lustració d’aquest escrit he posat les “Quatre Torres”, aixecades on abans estava la “ciutat esportiva del Real Madrid”. En el primer mandat de Florentino i amb l’ajut inestimable de l’Ajuntament de Madrid i del propi Partit Popular. Amb aquest “pilotasso” es va aconseguir eixugar el deute que, si fa o no fa, era el mateix que tenen en aquests moments, però l’arribada amb l’arribada dels galàctics va tornar a arribar l’endeutament (que no la penúria, com s’ha vist) Després només va faltar Calderon fent també de les seves...
Florentino va tancar la seva primera etapa sortint per la porta falsa i ara tot el madridisme l’ha acollit amb els braços oberts com si fos el Messies.
O té un as amagat sota la mànega o només li queden dues solucions: vendre el vell Santiago Bernabeu (abans Chamartín) i donar un altre “pilotasso”, la qual cosa, en aquest moments és una mica difícil o converteix al Madrid en societat anònima esportiva i permet l’entrada de capital nou a l’entitat sense importa-li d’on ve!
Perquè no voldria pensar que estar traient els “bitllets” de la seva empresa constructora ACS a costa dels altres socis i inversors...

EL "PARE ANSAR" O AZNAR

Ahir, Aznar va ser a Barcelona presentant en seu nou llibre. El títol, de per si, ja és del tot revelador: “España puede salir de la crisis”. Ahir al programa el Club de TV3 que dirigeix i presenta l’Albert om ja en van parlar, però des de la vessant més periodística. La Cristina Puig, una de les col•laboradores d’Om va anar per tercer cop a que li signés el llibre. De fet, va explicar, Aznar ja va ser a Catalunya l’any 2005, després el 2007 i, finalment ahir. Es suposa que quan ve no viatja sol, ja que el deuen d’acompanyar els seus 50 escortes més tot el seguici de secretaris, assessors, etc. A la Cristina, quan van veure que era periodista, li van fer deixar el telèfon. Després, Aznar, li va preguntar a quin mitjà pertanyia i el semblant de l’expresident va mostrar-se seriós en tot moment. Finalment i només després de dedicar-li (a la dedicatòria només va posar “A Cristina con cariño”, o sigui, que no s’hi va esforçar molt) li va desitjar sort i se li va poder veure un lleuger somriure.
Aznar és d’aquelles persones que es creuen superhomes. Més propers a les divinitats que als humans. De ser cert que existeix Déu, de no existir, alguns d’ells voldrien assumir el paper. I estic parlant “d’ells”, ja que n’hi ha més d’un. Son persones que mai assumeixen errors propis i tot el que fan és “impecable” o “extraordinari”. No cal citar noms, però segurament que us en vindrà més d’un al cap.
Fa més de 25 anys, per aquell temps jo vivia a Santa Bàrbara i feia poc que militava al PSC, l’agrupació local va publicar una revista amb el títol de “La Ventana” i de la que només va sortir al carrer el núm. 0. Ja llavors vaig escriure un petit article amb el títol de “El Padre”. Estava escrit en castellà (per aquells anys començaven els primers casos per a la normalització lingüística amb la creació del “Consorci”, el programa de TV3 “Digui digui”, etc.) i parlava del “padre”, del “hijo” i del “espíritu santo”. El padre va era l’incombustible José Bertomeu Canalda, el darrer alcalde “franquista” i el primer de l’etapa democràtica del poble. Va acabar sent fitxat per CiU. Els altres dos eren dos íntims col•laboradors de Bertomeu.
El Pare Aznar mai assumirà que va posar Espanya en una guerra immoral i il•lícita: la guerra del Iraq. Mai assumirà que l’11-M de Madrid va ser la conseqüència més greu que va patir Espanya, precisament per haver enviat les tropes a aquell llunyà país de l’Orient Mitjà. Mai assumirà que la crisi (ja no d’Espanya, sinó mundial) la creat el capitalisme... O sigui, molts dels seus amics. Si tenim en compte que la crisi es va crear als Estats Units i que fins l’any pasta governava el seu entranyable amic Bush... Alguna cosa tindrà que veure amb la crisi. O no?
Una altra gran frase d’Aznar va ser. “Catalunya no havia estat mai tant bé com amb mi”. Si senyor, des de llavors jo no he treballat mai més, tinc xofer que em porta a treballar, diverses cases (i xalets) on viure i a cada un d’ells m’espera una dona a la que, a més a més mantinc... El nombre de fill que governo, ja ni me’n recordo! I això que quan va assumir el poder, una de les primeres mesures que va prendre va ser congelar-nos el sou. Què si no, segurament que encara tindria un iot més gran!

EL ROL DE DURAN

Sembla que Duran i Lleida està comdemnat a ser una mena d’actor secundari de la política. És una personatge que, tot i tenir papers importants, no acaba de “representar” el paper de la seva vida.
Potser perquè Duran va cometre un error d’estratègia. Com a líder d’Unió Democràtica de Catalunya té poques possibilitats d’encapçalar una candidatura que li doni opcions a assolir la presidència de la Generalitat. Tot i ser, provablement, el polític més ben valorat per l’opinió pública, Mas mai li consentirà que pugui ser candidat a costa d’ell mateix. Arturo té massa supèrbia i està capficat a aconseguir el lloc de més rellevància política de Catalunya: ser-ne el seu president.
La UDC és un partit històric però massa petit. Sóc dels qui pensa que sense el germà gran, CDC, la “U” de la coalició, trauria una representació molt minsa. Els dos partits es necessiten, malgrat les seves diferències airejades en públic diverses vegades. La proporció a les llistes és de 4 a 1. Per cada 4 “convergents” un demócrata-cristià. Fins i tot, a la majoria de pobles, no hi traurien representació si es presentessin per separat.
Ara mateix només recordo dos poblacions on hi ha hagut seriosos problemes i un d’ells és a les nostres terres: Alcanar. L’altre és Banyoles (Pla de l’Estany), on el 2003 no es va poder presentar candidatura a les municipals.
Hi ha casos com Amposta on Unió és purament testimonial. Si algun dia es presentés amb una candidatura separada, tinc tota la seguretat que no trauria cap regidor. I és que UDC Amposta té els seus orígens en una empresa del poble dedicada a l’assessorament i tots els afiliats que conec guarden relació amb ella.
Però tornant a Duran, segons el titular del Periódico d’avui, vol que “Mas aixequi el veto que té amb el PP”. De fet, el primer titular del mencionat diari és “Rajoy busca aliats” i després “Duran prepara el terreny.
Duran a sonat com a ministre de Zapatero i no ho a estat. També fa uns mesos va “flirtejar” amb Montilla per mirar d’arribar a un acord amb el tema del “finançament”. Al final res de res. Sap duran que el temps se li esgota (i no ho dic per la malaltia que va sofrir, de la que, afortunadament pareix recuperat), sinó perquè tot polític té un començament i un final i per al líder d’Unió, sembla que més aviat estigui més prop del final que del seu inici.
De totes formes, si, finalment Mas accedeix a arribar a acords amb el PP, es traurà la careta definitivament. La darrera legislatura de Pujol va tenir que valer-se dels populars per a conservar els seus “llocs de treball”. Després, amb l’arribada de Zapatero i com que ja no tenien perquè pactar amb el PP, van escenificar un distanciament que, políticament ja els hi anava bé. Recordeu el contracte que va signar l'Arturo davant de notari dient que no pactaria mai amb el PP?
Si ara acaben arribant a acords, caldrà que aquests siguin, en gran mesura beneficiosos per a Catalunya. El desbloqueig de l’Estatut al Tribunal Constitucional hauria de ser un dels objectius.
Ja acceptarà Rajoy retirar els recursos que va presentar el seu partit? I sobre el finançament de Catalunya, ja acceptarà el PP arribar a les quotes mínimes que ofereix el PSOE?
Estem davant d’una tardor “calenta” abans d’arribar a l’estiu. Farien be alguns partits en no quedar-se adormits pel camí...

CAMPANES DE VICTÒRIA

Encara es senten el repicar de les campanes de la victòria de diumenge a les seus del PP de Madrid i de CiU a Barcelona. Pareix que, en el cas del PP, hagués guanyat alguna cosa més que unes eleccions al parlament europeu i, en el cas de CiU, que ni tan sols va guanyar, pareix com si se’ls hi aplanés el camí cap a la Generalitat.
Primerament cal fixar-se que els candidats en tots dos casos, no van ser el seus líders. Ni Rajoy ni Mas han d’anar a Brussel•les, però, sobre tot el PP, pareix que estigui legitimat per demanar qualsevol cosa. Fins i tot planteja a Zapatero que demani al Congrés una moció de confiança...
CiU creu que seguirà en aquesta línia ascendent fins les properes autonòmiques i, al final, amb el suport del PPC, podrà sumar per assegurar-se la majoria necessària per investir president a Mas.
De totes formes cal fer referència a dos informacions periodístiques que apareixen avui mateix. La primera és una avís de CiU al PP i li recorda que, “encara que va guanyar les eleccions de diumenge no compta amb els suports parlamentaris necessaris”. I la segona una reflexió del PSC que “culpa a Zapatero de la seva baixa en vots”. Crec que totes dues qüestions són encertades. De fet, la segona ja l’havia apuntat jo mateix aquests dies.
Totes les eleccions són diferents i així ho entén el ciutadà. No és el mateix que es votin els representants a Madrid o al parlament europeu que als ajuntaments o la Generalitat. La fluctuació de vots entre les diverses formacions és constant. Evidentment, i de forma cíclica, poden haver períodes més o menys llargs on depenent de circumstàncies (canvis de líders, conjuntura econòmica, etc.) els vots poden anar a parat en un major nombre als sacs d’uns o d’altres partits.
Avui per avui veig quasi que impossible que Mas guanyi unes eleccions per majoria absoluta. La qual cosa, com he dit abans li caldria pactar amb el PPC o, tal vegada, en alguna altra formació... I en els tres anys que queden fins les properes generals, els canvis en matèria econòmica poden ser importants i els resultats molt diferents als de diumenge.

OBJECTIU GARZÓN

Avui publica el diari el País que la banda terrorista ETA valia atemptar contra el jutge Garzón. Per ser qui és, va sempre acompanyat d’escorta, per la qual cosa, és difícil atemptar contra ell utilitzant mètodes “convencionals”. Així que, segons informa el diari, el volien matar emmetzinar-lo amb un licor. L’estratègia era enviar-li des de fora del País Basc una ampolla de beguda que contindria un verí mortal. El “remitent” es faria passar com un admirador, d’aquesta manera no despertaria sospites als magistrat.
Sense usar mètodes tant violents, és evident que el jutge molesta a més d’un col•lectiu i pareix que no pararan fins que aconsegueixin els seus propòsits que, no són d’altres que separar-lo de la carrera judicial.
Ahir també va ser notícia (els diaris ho recullen avui) que la fiscalia demana per a Garzón una sanció superior per falta greu per “deixar escapar” dos perillosos narcotraficants. Fins ara la sanció estava tipificada com a lleu.
Així, no fa gaires dies, el sindicat d’extrema dreta “Manos limpias” (pareix que no ha obtingut mai cap representació ens els processos electorals de cap empresa) el va denunciar perquè, segons ells, va prevaricar per voler investigar els crims comesos per la dictadura franquista sense tenir competències.
Li va sobrar temps a “l’Associació per a la recuperació de la memòria històrica” per a sortir en defensa del jutge, ja que consideren un dret que s’investigui qui i en quines circumstàncies es van fer matar o desaparèixer els seus familiars durant la guerra civil espanyola.
Però si ens remuntem uns mesos enrera, encara trobarem un altra denuncia que, fa pocs dies, l’Audiència ha resolt a favor del jutge. Va ser denunciat per haver obtingut uns ingressos al marge de la seva professió. El jutge havia donat classes magistrals a diverses universitats dels Estats Units. Això sí, amb el corresponent permís del Consell General del Poder Judicial.
Garzón està pagant el seu excés de protagonisme però, sobre tot, de plantar cara a la dreta més rància que encara queda en aquest país.
Fa uns anys, aprofitant que el dictador sanguinari xilè Pinochet es trobava a Londres, Garzón ja va ordenar la seva detenció. També s’ha interessat pels desapareguts durant la dictadura de l’Argentina.
Cal que Garzón se’n ocupi de tots aquests casos? Com en totes les qüestions hi ha qui opinarà que sí i d’altres que no. Jo crec que hi hauria que haver molts més jutges preocupats en esclarir els crims de la postguerra. Només els “rojos”, els que estaven de part de la República, van sofrir les conseqüències de la guerra. Els que es van quedar van ser ajusticiats (presó o presó i mort) i els que van marxar van tenir que passar per la penúria dels camps de concentració francesos i posterior exili. Avui el Periódico porta un reportatge sobre la precarietat d’aquest camps de concentració amb fotografies d’Agustí Centelles.
Tornant a Garzón, els casos se li estan acumulant, igual que els que ell porta des del jutjat central núm. 5 de l’Audiència Nacional. Cal pensar que acabarà sortint-se’n de tots ja que està acostumat a veure-les de tots colors.
Metzina