¿Qui mana aquí?

ANTONIO FRANCO

Periodista

Juncker ho ha dit amb claredat: o es reconeix el poder de la UE o el projecte europeu va al desastre

La setmana passada, el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, va decidir renyar públicament els màxims dirigents d'Espanya i Grècia. Per voluntat de Mariano Rajoy iAlexis Tsipras, aquests dos països de la UE van iniciar una guerra civil dialèctica dins d'Europa, la màxima confrontació que poden permetre's els que a més de no tenir potencial bèl·lic travessen situacions econòmiques que els prohibeixen l'ús de qualsevol altra munició que no siguin paraules malintencionades, travetes i retrets, tant en la política internacional com en la interior.

Aquesta confrontació verbal, iniciada per Espanya, és paradoxal. La por de Rajoy que Syriza s'apuntés en la seva negociació financera amb la UE algun punt que validés la tesi central de Podem (que per sortir de la crisi hi ha una política econòmica possible alternativa a l'austericidi), el va empènyer a recolzar servilment la intransigència de l'Alemanya de Merkel en les converses comunitàries amb els hel·lens. La paradoxa està en el fet que, com a país, Espanya seria una gran beneficiada si la rebel·lia social concretada a Grècia aconseguís un canvi de rumb. Si portés a la UE a primar d'una vegada les polítiques de reactivació productiva i de lluita contra la desocupació (com per una altra part sol·liciten França i Itàlia) en lloc d'insistir en la ja fracassada d'intentar anar encara més lluny en les retallades que generen desemparament social i nous aturats. S'ha de subratllar que aquesta mateixa actitud reactivadora és la que proposaven a Brussel·les Rajoy i Guindos fins que es van adonar que qualsevol èxit de Syriza podria interpretar-se a Espanya com l'èxit del que proposa Podem de cara a les eleccions generals.

Davant el Rajoy que va desbordar per la dreta la intransigència alemanya reclamant duresa contra la tesi reactivadora de Syriza, i elTsipras que va respondre denunciant que Espanya vol desestabilitzar i empobrir encara més Grècia, Juncker va optar per una postura aparentment salomònica. Per una part, va retreure al líder grec que després de les negociacions de Brussel·les no hagi reconegut al seu país que haurà d'incomplir unes quantes de les seves principals promeses electorals. Per una altra, va corregirRajoy davant els espanyols dient que, contra el que afirmen insistentment ell i la propaganda de la Moncloa, Espanya no només segueix en crisi sinó que hi seguirà fins que no redueixi sensiblement el seu desmesurat nivell d'atur. «Estem enmig de la crisi; això no s'ha acabat», va insistir.

En el fons, el que ha fet Juncker és, amb guant de seda, recordar qui mana aquí, que és qui té la potestat de renyar de veritat. I com que els que ostenten el poder a vegades se senten amb la força suficient per dir realitats incòmodes, Juncker va deixar de ser estrictament salomònic quan va reconèixer també que les retallades que han imposat per força l'austeritat es van fer sense avaluar seriosament les repercussions socials que tindrien. Així mateix, va declarar que partits com Podem sovint «analitzen la situació de forma realista», encara que es va cobrir dient que després les seves propostes poden arribar a bloquejar la trajectòria europea tal com l'hem conegut fins ara.

La clarificació sobre qui mana, qui té dret a renyar públicament, és pertinent. Molts ciutadans ens preguntem sobre qui mana realment aquí (i en aquest aquí poden posar les paraules Europa, Espanya o Catalunya), qui porta les regnes (si és que hi ha algú a la cabina), i cap on anem, i Juncker ens respon amb bastanta claredat: o reconeixem que el màxim poder ha d'exercir-se per mandat democràtic des de la UE o acceptem el desastre del projecte europeu. Amb tot, encara ha de convèncer-nos per la via dels fets que en la nova etapa de la UE seran els nostres vots per al Parlament Europeu els que decidiran efectivament qui porta els màxims galons, i es trencarà la inèrcia que això correspon per defecte (sí, per un mal defecte) a qui governi Alemanya i als alts funcionaris de l'FMI i del Banc Central Europeu.

Per a molts espanyols, el recordatori que en el fons no manen del tot els d'aquí és un descans. Per la corrupció i la inconsistència democràtica de les institucions nacionals, la crisi política espanyola és molt més profunda que la del conjunt d'Europa. I davant el fet que els que governen Espanya defugen donar explicacions del que han fet i menteixen molt sobre el que pensen fer, quan Rajoydesqualifica impròpiament el cap de l'oposició des del Parlament, i quan el portaveu Rafael Hernando fa declaracions televisades sobre els responsables d'altres forces democràtiques anomenant-les «Naranjito» o «el de la cua», és una garantia saber que el poder de veritat respecte de moltes coses importants està cada cop més fora del seu abast.