La possibilitat d'un canvi

XAVIER BRU DE SALA

Escriptor

Tot i l'auge de Podem i Ciutadans, els paràmetres polítics i econòmics d'Espanya no variaran

A la vista dels múltiples i tan contradictoris sondejos electorals, destaquen en el conjunt d'Espanya dos factors de canvi: l'esclat de Podem i l'aparició de Ciutadans com a partit d'àmbit estatal. Segons alguns experts en demoscòpia, a dia d'avui hi ha un equilibri en intenció de vot entre les dues grans formacions tradicionals i les dues noves. La suma de PP i PSOE rondaria el 40%, igual que la suma de Podem i Ciutadans. Altres donen Podem com a guanyadora d'unes eleccions generals i deixen Ciutadans molt endarrere. Sigui com sigui, ni que tiréssim aigua al vi o consideréssim que hi ha molta més bromera que base, ni que sigui líquida, les novetats són innegables. ¿Com s'explica aquest fenomen? ¿Hi haurà un canvi real que posi fi al bipartidisme? Arribaran els nous partits a substituir els dos de sempre?

La primera pregunta es respon amb facilitat: crisi, atur i corrupció. Vet aquí els tres genets que porten a l'anunci de l'apocalipsi, tot i que, molt probablement, l'apocalipsi no passarà d'anunci, amenaça i advertència. La major part de la societat és crítica o molt crítica, sí. Espanya no va bé i cal fer alguna cosa. Hi ha prou malestar i desig de canvi perquè es produeixi una resposta contundent. Únicament caldria que el sistema electoral no fos descaradament bipartidista. Tota defensa és susceptible de saltar pels aires, però l'hegemonia del PP i el PSOE està blindada per llei. ¿No hi haurà, doncs, canvi a Espanya? La marea social puja amb molta energia, però la resistència i l'alçada dels dics és superior. També ho és la intel·ligència estratègica.

Els dos nous poden arreplegar uns quants milions de vots, però el mateix fet de la divisió facilita la persistència del bipartidisme. El perill per al PSOE, i també per al PP, consistia en la concentració del vot de protesta en uns sola opció, sobretot si guanyava. Però si la protesta es dilueix, el perill s'allunya. De moment, i segons les previsions, la candidata socialista es disposa a obtenir una victòria molt significativa a Andalusia. Més endavant, l'alcaldia de Madrid pot ser del PP i la comunitat, del PSOE. Tot i això, la situació és incerta i fluïda. Podem i Ciutadans, sobretot Podem, irrompran amb força al Congrés de Diputats, però si com és de preveure el PP i el PSOE els superen de molt en nombre de diputats, que és el que compta, les coses no canviaran com molts esperen. Encara més, si Podem és una formació situada a l'extrema esquerra, Ciutadans és un partit de dreta disfressat de centredreta, reformista ma non troppo. No cal esperar doncs, en cap cas, un canvi real i profund de paràmetres polítics i econòmics. ¿Actors nous? Sí, però secundaris. ¿Canvi de guió? No. Per si això fos poc, el desig de canvi apunta cap a una major igualtat en el repartiment, en comptes de proposar l'esforç col·lectiu de fer un salt en la creació de riquesa, que és la condició prèvia per un bon Estat del benestar. Lasciate ogni speranza. L'establishment ho té tot lligat i ben lligat.

¿I a Catalunya? Si suméssim els dos vents, el nacional i el social, obtindríem un huracà ben capaç de canviar les coses, esperem que per bé en tots els sentits. ¿Sumaran? Ara per ara, sumen en part i en part resten, de manera que el desig social de canvi corre el risc de quedar neutralitzat pel creuament dels dos famosos eixos, el nacional i el dreta-esquerra. També pel joc dels partits polítics que es situen sobre aquest camp de joc. Les posicions d'ERC i la CUP són de suma dels dos vectors. També la d'IC, encara que rebutgi formar part del bloc independentista. CDC es disposa a redescobrir la socialdemocràcia -dita model suec en altres èpoques- ja veurem amb quina convicció, amb quina credibilitat i amb quin èxit. El PSC i el PP s'inscriuen d'una manera clara com a forces contràries als canvis, tan socials com nacionals, d'aquí que vagin avall agafats de la maneta. Podem se situa de forma exclusiva a un extrem de l'eix dreta-esquerra i passa de l'eix nacional. Ciutadans, en canvi, s'erigeix en defensor de l'statu quo en la relació amb Espanya i, com que no es veu afectat per la corrupció, aglutina cada vegada més el vot del no a l'autodeterminació i la independència.

¿Hi ha UNA sortida viable per a tanta diversitat i dispersió? El pronòstic no és gens clar. La conjuntura és molt fluïda. Tal com estan anant les coses, sembla que el 27-S l'independentisme guanyarà en escons però no en vots. Impàs, a l'espera dels resultat de les legislatives espanyoles, uns mesos més tard. Aleshores els dos vents del canvi podrien confluir més del que ho han fet fins ara o bé neutralitzar-se del tot. ¿Chi lo sa?