La refundació de Convergència

SALVADOR MARTÍ PUIG

Professor de la Universitat de Salamanca i membre del CIDOB.

La mutació de CDC obeeix més a una necessitat tàctica que a una transformació meditada

Un dels temes principals de la política catalana avui és la imminent transformació d'un sistema de partits que, si bé amb canvis graduals, s'ha mantingut estable des dels anys 80. El presumible canvi del sistema de partits català que tothom espera després del 27-S és fruit de múltiples factors. Des de les primeres eleccions a la presidència de la Generalitat el 1980 fins avui la societat catalana ha canviat profundament tant a nivell social, econòmic, demogràfic i cultural com ideològic. Però aquesta no és la raó del canvi que veurem, perquè ja ho era (diferent respecte a 1980) fa 10 o 15 anys. És per això que cal preguntar-se per què és ara quan es trenca el sistema de partits i no fa una dècada o un lustre, i també per què el partit dominant a les autonòmiques catalanes, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), està portant a terme ara una profunda mutació en els seus missatges. Aquest article pretén respondre la segona de les preguntes.

S'ha escrit bastant sobre si CDC s'ha refundat o no. Astrid Barrioexposava en aquest mateix diari que el partit que va fundar Jordi Pujol el 1974 s'ha transformat arran d'un procés llarg i profund, fruit del recanvi generacional de la seva direcció i de la substitució del discurs autonomista per l'independentista. Discrepo d'aquesta tesi, si bé és la tesi que el mateix partit exposa en la seva pàgina convergents.cat. La meva interpretació és que la mutació convergent està més relacionada amb una necessitat tàctica que amb una transformació meditada i profunda o una reformulació dels interessos que representa i defensa. En la meva opinió, CDC i Mashan abraçat la bandera del sobiranisme per una doble necessitat. En primer lloc, la de buscar una nova font de legitimitat després de la combustió del capital simbòlic que representaven Jordi Pujol i el seu discurs moral (i moralitzant); i en segon lloc, per la necessitat d'enfocar el debat polític català en l'eix nacional per poder arraconar el debat social, que els obligava a donar comptes de la política de privatitzacions i de les retallades dels serveis socials que CiU ha impulsat des del Govern.

Però, sobretot, crec que l'adhesió a l'independentisme de CDC està relacionada amb la lluita aferrissada que manté amb ERC per aconseguir el vot catalanista. Un vot que s'ha anat fent sobiranista a cop de sentències del Constitucional, de la crisi institucional, dels missatges dels tertulians de la Corporació de Mitjans Audiovisuals i de les de­claracions de membres del Govern del PP.

Qualsevol analista demoscòpic sap que actualment l'única forma de mantenir-se en una posició clau en el tauler polític català és poder atraure el vot sobiranista, i des de fa poc aquest vot era gairebé exclusiu d'ERC i, en una part més petita, de la CUP. No és estrany, doncs, que la vehemència del missatge independentista de Mas, realitzat des d'una postura que ens recorda la fe del convers, estigui relacionat amb la supervivència de CDC quan s'està reestructurant el sistema de partits. Aquest relat és més versemblant que la voluntat real de canvi d'un partit en què els quadros segueixen impulsant les mateixes polítiques i defensant antics companys pendents de judici per pràctiques corruptes. CDC parla de transparència mentre té la seva seu embargada i està pendent de múltiples casos de corrupció, parla de progrés social mentre retalla i privatitza serveis, i parla d'estructures d'Estat quan amb un mandat i mig ha creat poc més que la Grossa de Cap d'Any. Si tothom sap que els seus missatges de transparència i cohesió social són fum, ¿per què hem de creure que els missatges sobre sobiranisme no ho són?

Un dels politòlegs que millor han analitzat els partits, Angelo Panebianco, exposa que els partits no són el que diuen ser, i que per conèixer-los s'ha d'agafar distància del seu discurs i veure el que fan. També Giovani Sartori, un altre politòleg de referència, diu que els partits no canvien per iniciativa pròpia, sinó per exigències de l'entorn, que les obliga a transformar-se per sobreviure. Crec que la mutació de CDC és més estètica i simbòlica que substantiva, i que el canvi que proposa és gattopardià. Segur que més d'un dels seus quadros repeteix la frase d'un dels protagonistes de la novel·la deGiuseppe Tomasi di Lampedusa El Gattopardo segons el qual «és necessari que alguna cosa canviï perquè tot segueixi igual». L'objectiu de CDC és seguir sent el partit hegemònic del catalanisme en el nou sistema de partits i, per això, s'ha d'interpretar el seu discurs més en clau domèstica i tàctica que com a missatge a Madrid o a Europa.