El ministre Wert i la senyoreta Ubao

FRANCISCO CAAMAÑO

Catedràtic de Dret Constitucional i exministre de Justícia

La tècnica del confessor ha tornat a la política: garantir-se la permanència a través de la creença

Teatre Espanyol; 30 de gener de 1901. Galdós estrenava Electra.Política i literatura compartien escenari amb el deliberat propòsit de fer història. L'autor no havia deixat res a l'atzar. Va buscar a consciència el relat i l'oportunitat. L'obra s'inspirava en el conegut cas de la senyoreta Ubao. Un plet que va enfrontar dues primeres espases del dret i la política: l'expresident de la República Salmeróni el conservador Maura, futur primer ministre.

expliquen les cròniques que Adelaida Ubao era una jove bilbaïna, menor d'edat, agraciada i de bona família que, animada per un jesuïta que la dirigia, va assistir a uns exercicis espirituals dels quals no va tornar mai. Havia optat per incorporar-se com a novícia al madrileny convent de les Esclaves del Cor de Jesús. La seva mare, representada per Salmerón, en va reclamar la custòdia i el retorn al domicili familiar, al·legant que aquella decisió de la menor s'havia pres sense comptar amb el seu consentiment. Tant el jutjat com l'Audiència van rebutjar aquesta pretensió.

L'estrena d'Electra va superar totes les expectatives. En l'estrena,Azorín, Pío Baroja i Ramiro de Maeztu, entre altres, van mobilitzar els espectadors al crit de «a baix els jesuïtes» i la representació va ser interrompuda mentre es cantava l'Himne de Riego. A la sortida, a la plaça de Santa Ana, es van proferir crits contra els ordes religiosos.

Salmerón va recórrer la sentència, la qual cosa va motivar que es convoquessin noves manifestacions populars en diverses ciutats d'Espanya. El Tribunal Suprem va resoldre a favor de la mare i, amb gran celebració mediàtica -fins i tot The New York Times es va fer ressò de la notícia-,

els anticlericals, la bandera dels quals exalçaria poc desprésCallejas, es van sentir guanyadors transitoris d'aquella causa.

Amb el ministre Wert els clericals han tornat al Govern. La tècnica del confessor ha tornat a la política espanyola: garantir-se la permanència a través de la creença. L'educació no té importància (ningú suspèn l'assignatura de Religió); el que té importànca és subsistir. La fe aparent no redimeix, però dóna places per a professors controlats per la cúria i reforça l'enganyifa d'ideari de molts centres concertats -majoritàriament catòlics- que es nodreixen de recursos procedents d'impostos que paguem tots i que, amb un pervers argumentari, se sostreuen a l'ensenyament públic.

Sempre hi ha un confessor disposat a encarrilar la llibertat d'altres. IWert s'ha pres aquest paper d'una manera molt seriosa. Primer amb la seva ja famosa llei de reforma educativa, negociada amb la cúria i no pactada al parlament. I, ara, utilitzant el BOE (24-2-2015, pàgina 15742) com a manual de catequesi per afirmar, entre altres veritats, que «la iniciativa creadora de Déu té una finalitat: establir una relació d'amistat amb l'home» o que «el rebuig de Déu té com a conseqüència en l'ésser humà la impossibilitat de ser feliç». Wert i els seus clericals volen vigoritzar el creacionisme des del diari oficial de l'Estat. De l'educació per a la ciutadania passem sense rubor a l'educació per a l'altra vida. L'emblemàtica etiqueta de l'ampolla de l'Anís del Mono (1898), amb el seu Darwin encobert, torna a estar de rabiosa actualitat.

No és la religió, sinó el clericalisme. El sentiment religiós s'ha utilitzat interessadament per part de la cúria per mantenir les seves últimes parcel·les de poder dins l'estructura de l'Estat i fer política des del nou púlpit de les organitzacions afins. El confessor manté una guerra no declarada contra la Constitució perquè ha reconegut la llibertat religiosa sense haver-li reservat el monopoli de la seva jurisdicció. Per a ell, ensenyar a ser lliure, és l'últim pretext per recuperar els espais perduts de poder exercint la seva influència sobre una elit de legisladors que encara conserva un sentiment tràgic de la vida i la família.

Però els ardits palatins d'ahir serveixen de ben poc. S'equivoquen aquells que pensen que l'Espanya d'avui és una senyoreta necessitada de tutela o que el BOE pot incorporar cridaners reclams publicitaris com per exemple una ampolla d'anís. La seva persistència a voler-nos fer feliços a través de confessors que ens impedeixin caure en el mal fa temps que ha sobrepassat els marges de tolerància propis d'una societat democràtica. És urgent i imprescindible denunciar els Acords amb la Santa Seu. Ni s'avenen a la Constitució escrita ni, menys encara, a la realment viscuda. Però també és imprescindible acabar amb el tracte de favor que l'article 16 de la Constitució dispensa a l'Església. Ni gabinets Electra, nigabinets Ubao. Administrem civilment la nostra llibertat. També la religiosa.