'Ni contigo ni sin ti tienen mis males remedio'

JOAN TAPIA

Periodista

Des que el 1995 Alberto Ruiz-Gallardón, amb 1,4 milions de vots i el 50,97%, va guanyar les eleccions a la Comunitat de Madrid, no tan sols aquesta ha sigut patrimoni del PP sinó que la seva força a la capital ha il·luminat Espanya. Zapatero va guanyar el 2004, però després va fracassar en el seu assalt a Madrid, que va continuar sent cosa de Ruiz-Gallardón (ja a l'Ajuntament) i d'Esperanza Aguirre (a la comunitat).

Ara les eleccions de Madrid són clau perquè són antesala de luxe de les espanyoles en un moment molt incert en què sorgeixen amb força dos partits nous: Podem i Ciutadans. Rajoy necessita guanyar Madrid per no ser qüestionat i després tornar a governar Espanya. Una derrota seriosa a Andalusia, a Madrid i a València (possible) podria comportar un terratrèmol intern i una derrota en les eleccions generals. I Rajoy està alerta. Pedro Sánchez li va guanyar el debat i l'última enquesta publicada (El País) diu que, en unes anticipades, el PP perdria ni més ni menys que 26 punts (passaria del 44% al 18%) i quedaria en tercera posició i només unes dècimes per sobre de Ciutadans. Darrere Podem i els socialistes.

Potser és una exageració, però la terra es mou i el moviment de Pedro Sánchez amb un independent com Ángel Gabilondo li complica les coses. La millor candidata en el seu electorat -i amb més taules- és Aguirre, una liberal d'ordre que parla amb desimboltura i connecta amb el sentiment de la dreta. Però Esperanza -que el 2008 el va voler descavalcar en una operació en què hi havia Aznar (a l'ombra)- és la seva enemiga interna. Nomenar Esperanza és arriscat. Si guanya pot ser una amenaça. Abans de les generals o després. Però posar un altre candidat és perillós. Si és derrotat, perd Rajoy. L'avantatge d'Aguirre és que pot guanyar (té inconvenients, però també avantatges). I si fracassa, perden junts. Comparteix derrota amb la seva enemiga.

Rajoy, després de dubtar molt, deixar podrir l'assumpte més del compte i contemplar una estranya campanya contra Ignacio González, amic d'Aguirre i a qui aquesta va cedir la comunitat quan va dimitir el 2012 (per no desgastar-se amb les retallades), ha optat per beure el calze: Esperanza serà candidata a l'alcaldia, però González quedarà rellevat a la Comunitat de Madrid per Cristina Cifuentes (aliena a l'aguirrisme). A més, posava la condició que Aguirre renunciés a la presidència del PP madrileny. Acumular la presidència del partit i l'alcaldia o la Comunitat de Madrid dóna massa poder i és una cosa que Aznar no va tolerar mai. Llavors tenia Pío García-Escudero per frenar l'ambició de Gallardón o Aguirre.

Però Aguirre és una desacomplexada i ha dit que sí a la candidatura (és clar), però que no deixarà el PP madrileny fins que sigui alcaldessa. I si ho és presentarà la batalla perquè aquella presidència vagi a mans amigues. I no ha dubtat a amenaçar en públic de no presentar-se si la descavalcaven amb una gestora. Ella és gran d'Espanya i no un ningú com Tomás Gómez. I Rajoy i Cospedal han hagut de cedir. Aquesta vegada deixar podrir els assumptes no ha funcionat. Rajoy ha exhibit indecisió i debilitat. I la publicitat sobre l'àtic marbellí de González és molt mal inici de campanya, que no ajudarà el seu deslluït candidat andalús que s'enfronta a Susana Díaz, una altra desacomplexada d'una altra generació.

Aguirre presentarà la batalla al capdavant del seu PP (amb Aznar mirant) i Rajoy s'haurà de consolar amb la lletra d'aquella cançó que deia: «Ni contigo ni sin ti tienen mis males remedio; contigo, porque me matas y sin ti, porque me muero». El PP pot perdre Madrid i llavors Rajoy i Espanya poden trontollar.