ANTÓN LOSADA
Professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Santiago de Compostel·la
Existeixen dos tipus de polítics. Aquells que sembla que arribaran i aquells que ho aconsegueixen. Oriol Junqueras pertany al tipus dels que semblen cridats a aconseguir les seves metes. Artur Maspertany a la família dels que hi arriben i, a més a més, per estar-s'hi. En la llarga i carregosa partida d'escacs jugada entre tots dos per aconseguir el tauler nacionalista, el president ho tenia gairebé tot en contra. Uns quants anys de governar aplicant polítiques de patiment massiu per a la majoria a benefici de la minoria, la saga a l'estil Soprano de la família Pujol i una marca tan desgastada com dividida. La seva única carta residia en la coincidència d'interessos amb un Mariano Rajoy sempre disposat a una bona confrontació per furgar en la ferida de l'adversari comú socialista.
Junqueras, en canvi, semblava tenir-ho tot a favor. Una marca renovada, un lideratge intacte i una creixent demanda social de canvi en la relació amb l'Estat i en les polítiques. Va saber aprofitar les seves jugades fins que Mas va decidir que ja no era un aliat sinó el seu principal problema i va començar a assetjar-lo amb les seves peces. Des d'aleshores el líder d'Esquerra Republicana ha demostrat que aguanta malament quan les enquestes es refreden i el rival aprofita per contraatacar, pressionant-lo amb la clàssica maniobra envoltant en nom de la pàtria.
L'acord per a la llista comuna sembla un escac i mat d'Artur Mas. Conserva la reina, enterra la marca CiU i minimitza el cost de passar-se la campanya justificant la fortuna dels Pujol. A canvi, Junqueras accepta el paper de ser la nova Unió i passar-se el setembre explicant el perquè. Tot resulta tan perfecte que fins i tot la CUP es queda fora per pescar millor en el calador sí que es pot. Ara falta saber si els votants s'hauran atipat de tanta estratègia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada