¿Qui picarà amb les dents a la barra?

JOAN TAPIA

Periodista

El PP està zombi. El 2012 -quan Espanya va haver de demanar el rescat bancari- ja es va quedar sense membre al consell executiu del Banc Central Europeu (òrgan clau) per no entendre Europa. Ara deia que Espanya es mereixia la presidència de l'Eurogrup. I estava fet perquè Angela Merkel l'hi va prometre a Mariano Rajoy a Santiago. Ignorava que un socialdemòcrata holandès -a menys que cometés una gran salvatjada- no seria acomiadat amb només dos anys de mandat i en plena crisi grega. A Europa els consensos no es trenquen a gust del PP espanyol.

Que el PP no s'orienti a Brussel·les val. Que no s'olori el que passa a Catalunya -territori nacional fins al moment- és pitjor. Artur Mas ha anunciat unes eleccions «plebiscitàries» per proclamar la independència. Se sabia que passaria, però en quatre anys de mandat -preocupats per elaborar i després retirar una llei de l'avortament- el PP no ha tingut temps de fer cap gest cap a Catalunya.

Predicar la independència, la ruptura de la quarta economia de l'euro i la creació d'un nou Estat a la Unió Europea no és gaire assenyat. Però contestar com Alicia Sánchez-Camacho amenaçant amb una moció de censura, que sap que no podrà presentar perquè no té els diputats necessaris i Ciutadans no els els prestarà, és marcar-se gols en pròpia porta. Com aclamar el fitxatge de Pep Guardioladiscutint-ne les motivacions.

És cert que el ridícul és lliure. Però brandar l'article 155 de la Constitució (com si Mas ja hagués guanyat) i la suspensió de l'autonomia és brindar materials sensibles a l'agit-prop sobiranista. ¿Armes de destrucció massiva per unes autonòmiques? I la guinda l'ha posat (fins al moment) l'actual portaveu parlamentari del PP, el famós Rafael Hernando, afirmant que «qui se salti la llei picarà amb les dents a la barra».

Les enquestes no donen a la llista unitària la majoria suficient però amb els Hernando voltant per aquí… Catalunya era un país queixós però contingut fins que el Tribunal Constitucional, a instàncies del PP, va menysprear el vot dels catalans en el referèndum de l'Estatut. I en quatre anys de mandat, Rajoy no s'ha molestat a fer cap gest o proposta a Catalunya excepte recordar que no hi ha democràcia sense Estat de Dret. Una obvietat.

Les preferències

El PP es mereixeria que el front independentista guanyés. Els que no s'ho mereixen són els catalans. En l'última enquesta que conec, un 56%, contra un 38%, diu que la solució no és la desconnexió sinó la reforma (o una interpretació flexible) de la Constitució. Sembla que els catalans prefereixen la proposta de «reparar Espanya» de Pedro Sánchez i Miquel Iceta. O el radicalisme de la moderació, amb què Josep Antoni Duran Lleida ha presentat Ramon Espadaler, que entronca amb el tradicional seny català. Catalunya està insatisfeta amb l'Espanya d'avui i amb l'immobilisme del PP (9% d'inversió pública quan aporta al PIB el 18%). Però entre el front independentista que predica el «tot o res» (Romeva dixit) i les amenaces de «picar amb les dents a la barra de ferro» hi ha un ampli camp que optaria per la fórmula Urkullu de «negociar, pactar i complir» que parteix de la idea que «ningú té la veritat absoluta». No només Iceta i Espadaler, entroncats amb les forces dominants a Europa des de 1945, sinó també el tàndem ecosocialista Joan Herrera-Dolors Camats i diputats de CDC (i del PPC) que no cito perquè han assumit el mandat guerrista de «qui es mou no surt a la foto».

Ho ha dit el sempre prudent Miquel Valls, president de la Cambra de Comerç, la incertesa política del 27-S preocupa el món econòmic. I per descomptat aquells amb una feina que depèn de les decisions d'inversió.