Les eleccions al Parlament

EUGENI GAY MONTALVO

Vicepresident emèrit del Tribunal Constitucional

Les eleccions al Parlament que pròximament convocarà el president de la Generalitat fa mesos que ocupen la centralitat de la seva política que, en aliança amb Òmnium Cultural i l'associació autodenominada Assemblea Nacional Catalana i altres formacions, aquestes sí polítiques, han decidit donar-los el caràcter de plebiscitàries i han reclamat concórrer-hi amb una llista única de l'autodenominat sector sobiranista. Afortunadament cap poble sobirà pot confeccionar una llista única, com no ho ha pogut fer Catalunya, només les dictadures i les tiranies, com Corea del Nord, aconsegueixen una cosa semblant i els resultats que desgraciadament la història ens ha llegat no són precisament desitjables.

Aquesta vegada la llista o la candidatura que pretén ser l'oficial i a la qual s'atribueix la categoria de llista unitària està encapçalada per l'exeuroparlamentari Raül Romeva, que en la presentació, va dir: «Anem a totes (sic), ja no tenim marge. Això va de debò i ­tothom ha d'entendre el que farem», i s'hi han unit persones de la denominada «societat civil» com Carme Forcadell i MurielCasals, el president d'ERC, l'exentrenador del Barça i el president de la Generalitat, que ocupa el quart lloc, fet que entenc que resulta inèdit en les democràcies del nostre entorn i, per descomptat, a Catalunya.

No obstant les eleccions no seran plebiscitàries, seran com totes les eleccions parlamentàries catalanes que s'han anat celebrant des de la recuperació de la democràcia, encara que en aquest cas s'haurien pogut fer d'acord amb una llei electoral catalana que tant la Constitució com l'Estatut preveuen i que en més de 30 anys no ha trobat el consens necessari al Parlament per promulgar-la. És a dir, cada circumscripció electoral tindrà els mateixos diputats que tenia i seran necessaris per a cada elegit el mateix nombre de vots que fins ara es requerien segons el territori en què votin, i per això en cap cas seran plebiscitàries ni referendàries. Ho podrien haver sigut, cosa que necessàriament requeriria el còmput clar de cada persona un vot, per evidenciar les majories.

Quin dubte hi ha que la situació política en què estem no és fàcil. Ja fa molts anys que estem sumits en una crisi que ha posat els governs en verdaderes dificultats per donar resposta a les necessitats de la societat, especialment d'aquells més febles a qui encara no han arribat els efectes de la recuperació macroeconòmica. A això s'hi ha d'afegir, en el nostre cas, la falta de diàleg polític i la gran corrupció que ha sumit la ciutadania en el desconcert i en la indignació. Però en lloc d'afrontar els problemes amb diàleg i donar immediata i contundent resposta a la corrupció, s'ha preferit l'intercanvi d'acusacions i l'encastellament en les postures partidistes. Els successius resultats electorals han posat de manifest fins a quin punt la societat no aprova les gestions polítiques portades a terme. El malestar, a Catalunya, s'ha vist incrementat per algunes polítiques totalment desencertades i desatentes a la realitat catalana. No obstant continua sent responsabilitat dels polítics no aprofundir les diferències ni les desqualificacions sinó procurar, des de cada una de les legítimes opcions, convèncer i, en el seu cas, pactar, malgrat l'esforç que això suposi amb la finalitat de prosseguir en la construcció d'una societat més justa i solidària. Una societat en què descartar no sigui la solució i incloure la seva aspiració màxima, amb el benentès que en la pluralitat de persones va implícita la pluralitat de pensament i d'opcions polítiques.

Ara bé, en aquestes eleccions es planteja per algunes opcions polítiques i això és legítim, entre elles la denominada llista unitària, la separació de Catalunya de la resta d'Espanya, però hem de tenir en compte que en aquestes eleccions només participarem i votarem els catalans i només els catalans; és a dir els que vivim i treballem a Catalunya com tantes vegades s'ha repetit. ¿Pot una opció política advertir sense més ni més: «anem a totes» (...) «tothom ha d'entendre el que farem»? És possible que no tothom ho entengui i és legítim també que centenars de milers de catalans no votem aquesta opció i no la desitgem per al nostre més que mil·lenari país. Catalunya és, ha sigut i seguirà sent Catalunya i ha de permetre que els seus ciutadans votin en consciència en just reconeixement a l'esforç que fan aixecant cada dia el país sense complexos ni ressentiments. Ningú en democràcia té el monopoli de la veritat però encara menys del país, ni de la seva voluntat de ser. Els que governen són servidors de tots i ningú és servent d'ells.