Ronaldinho o Ronni o el Gautxo, el mític jugador número 10 del Barça d’aquests darrers anys, uns dels ídols més carismàtics de la historia del nostre club, a parat de brillar. Ja feia setmanes que l’entrenador no el convocava. I encarà que s’especulava de tot, ells, Ronaldinho deia sentir molèsties. I és que el dolor no surt a cap escàner, ni ecografia, ni ressonància magnètica ni en lloc. Per tant és mol difícil de veure i t’ho creus o no t’ho creus, res més a dir.
Ahir es va trencar definitivament. I sense jugar! No sé de que serveix tanta preparació física, tantes hores al gimnàs, tenir els millors metges en medicina esportiva, els millors fisioterapeutes, si al final va i es trenca! I aquesta vegada pareix que ha segur de debò!
Ronni no es podrà acomiadar de l’afecció del Barça. Potser a hores d’ara, fins i tot estigui donant les gràcies de no caler fer-ho! Per ell hauria estat tot un tràngol. Les xiulades i escridassades haurien guanyat als crits d’elogi i als aplaudiments. I és que si fem balanç d’aquesta temporada, dels pocs partits que ha jugat, bé, el que es diu bé, es poden comptar amb els dits de la ma. Segurament no ha estat l’únic culpable de la mala temporada a Espanya del Barça (a Europa falta veureu, de moment encara no s’han classificat per a les semifinals de la Champios, però hi estan a tocar) Però sí que ha estat un dels grans protagonistes negatius!
Ronaldinho la temporada que ve jugarà a un altre club d’Europa. Potser el Milan... El que cal veure és si serà el mateix que va donar tantes tardes de glòria al Barça.
Des de la Intercontinental perduda, la llum de l’astre brasiler s’ha anat apagant poc a poc. El que no sé sap és si de forma definitiva o lluny de can Barça pot tornar a brillar en tot el seu esplendor!
dissabte, 5 d’abril del 2008
EL PERIÓDICO APUJA EL PREU
Avui el Periódico de Catalunya ha passat de costar 1 € l’exemplar a 1,20. El mes d’agost de l’any passat, diversos diaris van publicar una escrit meu com a “carta del dia” on parlava, precisament, que una de les coses que no s’havia apujat des de que vam deixar enrera les pessetes, era el preu diari dels diaris (diumenges si que ho havia fet) A partir d’ara ja no es podrà dir! Una pujada del 20 % em sembla, en principi, excessiva. Encara que, con deia, portava molts anys sense incrementar el preu (ja ho havia fet a l’entrar la moneda única on va passar de 150 pts. A 1 €, es a dir 166,386 pts.) Só dels que penso que els diaris podrien ser totalment gratuïts, ja que viuen de la publicitat. Però es clar, la fórmula de pagar el quiosquer, fa que les editorials no tinguin que abonar-los les comissions. No sé amb exactitud que és el que guanya un venedor de diaris, però penso que deu estar molt prop de la quantitat pagada pel lector. Un exemple. Público va sortir a la venda per la meitat del que valen els diaris que es venen (també recordo que n’hi d’altres de gratuïts que te’ls ofereixen pels carreres de les grans urbs) O sigui a 0.50 €. Conec quiosquers que els amaguen per a que el públic, si no els veu, ja no els demani. Per quin motiu? Sense cap mena de dubte per la comissió que s’emporta que, al ser menor el preu, també, forçosament, ha de ser inferior a la que paguen altres diaris.
A partir d’ara la “veda” ja s’obert. El Periódico ha estat el primer d’incrementar el preu (al menys que jo sàpigue) A partir d’ara els altres l’aniran incrementant de forma quasi que immediata. I com deia ahir: “A pagar sempre els mateixos!”
A partir d’ara la “veda” ja s’obert. El Periódico ha estat el primer d’incrementar el preu (al menys que jo sàpigue) A partir d’ara els altres l’aniran incrementant de forma quasi que immediata. I com deia ahir: “A pagar sempre els mateixos!”
divendres, 4 d’abril del 2008
PAGUEN ELS DE SEMPRE!
La polèmica ja està servida. Mentre el Consell de Defensa de la Competència acusa a les patronals del sector alimentari de pactar per apujar preus, aquestes es defensen donant-ne la culpa al govern per la seva ineficàcia per controlar l’IPC. Però a l’hora de pagar, sempre paguen els mateixos: els consumidors.
A hores d’ara tot indica que, efectivament, entre l’empresariat de diversos sectors agroalimentaris (llet, carn de pollastre, etc.) es van posar d’acord per apujar tots junts els peus de manera progressiva, donant-li la culpa a l’apujada de la matèria primera que faria de nexe d’unió entre aquest sectors: els cereals. O sigui els pagesos! I els pagesos, tots ho sabem, poc o res poden influir amb els preus, per una raó molt senzilla: ho prens o ho deixes! Els pagesos han de vendre al preu que sovint els marquen els grans compradors: majoristes, cadenes de supermercats i d’hosteleria, etc.
És veritat i seria lògic, que donessin la culpa al petroli i a la seva elevada pujada en els darrers mesos. Bé, ja fa molts anys que l’ascens dels preus és quasi imparable. I el petroli sí que el trobem a quasi tots els llocs: calefacció a les granges, transport...
Però evidentment a l’hora de fixar el preu final, la despesa en energia o carburant no és només que una part del total. No sé si més gran o menys, però només una part.
Ahir escoltava per la ràdio venedors de mercats municipals i pareixien estar tots d’acord en dir que hi havia hagut pacte entre els empresaris dels sectors per apujar els preus dels aliments.
Potser aquests empresaris només miraven per ells, segur, però la repercussió ha estat enorme. Aquest productes incideixen molt a l’hora de calcular l’IPC i ja saben la quantitat de coses que depenen de l’IPC: salaris, pensions, etc.
Ara com s’arreglarà? Acabarà el govern sancionant-los? De moment ha obert un expedient informatiu per estudiar cas per cas, però dubto molt, de veritat, que acabi complint l’amenaça de posar-los una sanció que hauria de ser exemplar!
Però el més greu de tot, sense dubte, és per aquelles famílies de poc recursos que han de fer mans i mànegues per poder arribar a final de més. D’acord que si no mengen carn poden menjar patates, però és indigne que per culpa d’uns pocs, tinguin que sobreviure com poden un ampli sector de la nostra societat! I normalment són els més febles!!
A hores d’ara tot indica que, efectivament, entre l’empresariat de diversos sectors agroalimentaris (llet, carn de pollastre, etc.) es van posar d’acord per apujar tots junts els peus de manera progressiva, donant-li la culpa a l’apujada de la matèria primera que faria de nexe d’unió entre aquest sectors: els cereals. O sigui els pagesos! I els pagesos, tots ho sabem, poc o res poden influir amb els preus, per una raó molt senzilla: ho prens o ho deixes! Els pagesos han de vendre al preu que sovint els marquen els grans compradors: majoristes, cadenes de supermercats i d’hosteleria, etc.
És veritat i seria lògic, que donessin la culpa al petroli i a la seva elevada pujada en els darrers mesos. Bé, ja fa molts anys que l’ascens dels preus és quasi imparable. I el petroli sí que el trobem a quasi tots els llocs: calefacció a les granges, transport...
Però evidentment a l’hora de fixar el preu final, la despesa en energia o carburant no és només que una part del total. No sé si més gran o menys, però només una part.
Ahir escoltava per la ràdio venedors de mercats municipals i pareixien estar tots d’acord en dir que hi havia hagut pacte entre els empresaris dels sectors per apujar els preus dels aliments.
Potser aquests empresaris només miraven per ells, segur, però la repercussió ha estat enorme. Aquest productes incideixen molt a l’hora de calcular l’IPC i ja saben la quantitat de coses que depenen de l’IPC: salaris, pensions, etc.
Ara com s’arreglarà? Acabarà el govern sancionant-los? De moment ha obert un expedient informatiu per estudiar cas per cas, però dubto molt, de veritat, que acabi complint l’amenaça de posar-los una sanció que hauria de ser exemplar!
Però el més greu de tot, sense dubte, és per aquelles famílies de poc recursos que han de fer mans i mànegues per poder arribar a final de més. D’acord que si no mengen carn poden menjar patates, però és indigne que per culpa d’uns pocs, tinguin que sobreviure com poden un ampli sector de la nostra societat! I normalment són els més febles!!
dijous, 3 d’abril del 2008
GESTIÓ
La paraula gestió té forts lligams amb la política. Sense anar més lluny podríem parlar d’un tema que va a la portada de tots els diaris i a les capçaleres dels noticiaris de televisió: la sequera! Y aquesta té dos "models" de gestió: la gestió política de la crisi i la pròpia gestió de l’aigua.
Com ha estat la gestió política de la crisi? Sense dubte, deficient! El Govern de la Generalitat pareix que estigui improvisant solucions i canviant cada dos per tres, depenent de les crítiques i oposicions que tenen a cada instant. La primera solució apuntada, la de portar l’aigua amb vaixells a Barcelona, és, per a molts, la millor. Una vegada passada l’extrema sequera que, pareix, tenim, el vaixells, deixen de transportar l’aigua i llestos! La solució del transvasament del Segre és una de les més dolenta, per no dir la que més. Es capta l’aigua quasi en l’origen (per tant és aigua de una qualitat molt bona) i per mig d’un aqüeducte de pocs quilòmetres es transporta fins un altre riu i d’aquí fa el seu procés fins arribar als ciutadans de l’àrea metropolitana de Barcelona. El problema és l'elevat cost del aqüeducte per al temps que s’ha d’utilitzar... o deixaran la infraestructura i s’utilitzarà en el futur? Afortunadament, aquesta solució va perdent força cada dia que passa, degut a l’oposició del Govern Central i per l’escassetat d’aigua que baixa pel riu. Un altra solució apuntada és la interconnexió de xarxes entre les aigües del CAT i les del ATLL. No és una solució immediata, ja que trigaria més de dos anys per a construir uns 60 Km. d’infraestructura, així que hauria de pal•liar una altra sequera, no aquesta. Compta amb el rebuig de la PDE i, sense dubte, serà una qüestió que s’abordarà properament. En l’actualitat és un tema mort, però no enterrat.
Una altra solució és utilitzar la totalitat de la concessió del minitransvasament (aproximadament 1 m3/sg.) Però només seria com a complement d’una altra solució, ja que la quantitat és del tot insuficient. Pareix que les dues comunitats del Delta: la del marge dret i la de l’esquerra no s’hi posen d’acord.
La última que va apuntar Francesc Baltasar és portar aigua amb trens, però a l’igual que el transport amb vaixell, d’algun lloc s’ha d’extraure. Del Camp de Tarragona? És una solució acceptada per uns i rebutjada per altres. Hi ha molt poca solidaritat del Camp cap a les Terres de l’Ebre. Accepten l’aigua del minitransvasament i no gasten la seva (la deuen tenir com una reserva estratègica) Això a permès regenerar els aqüífers al llarg dels anys, però sense renunciar a l’aigua de l’Ebre. De totes formes qui fa negoci són el regants, els ciutadans de les comarques del sud, no hi tenen cap tipus de benefici.
L’altre cas seria la gestió de l’aigua. S’ha gestionat bé fins ara? No!, amb rotunditat! No fa gaires setmanes es parlava de la gran fuita d’aigua de les canonades de Badalona. Barcelona i les altres ciutats, amb més o menys mesura, també les pateixen. Les xarxes de transport estan obsoletes per velles i durant molts anys, coneixedors del problema, no se li ha sabut donar una resposta adient.
Duran els anys de la lluita contra el transvasament de l’Ebre es parlava i molt de la nova cultura de l’aigua. S’han començat a aplicar mesures quan han vist les orelles al llop! Mentre, van fer orelles sordes, tot pensant que el recurs de l’aigua era inesgotable i molt barat. Ara caldrà pagar per totes aquestes mancances.
En el futur s’hauran d’aplicar solucions noves i imaginatives. Els transvasaments no han de ser la solució. Ni del Roina ni de cap altre riu. Les dessaladores no són la panacea. El sistema actual de creixement demogràfic, també és insostenible. Però les polítiques de concentrar treballa i serveis al costat de les grans urbs han fet que sigui així. Potser també caldrà canviar aquest sistema i dispersar més la població al llarg i ample del territori, tot portant industria on no la hi ha i millorant totes les comunicacions, sobre tot les ferroviàries.
L’estalvi de l’aigua, la depuració i posterior reutilització i una gestió més eficaç del recurs, han de ser una solució per a llarg termini.
Mentre, esperem que plogui prou i que del desglaç de les neus dels Pirineus permetin que els pantans s’omplin el suficient per a no tenir que recorre a cap de les mesures urgents que es volen prendre. Tots i sortiríem guanyant! Si més no en tranquil•litat!
Com ha estat la gestió política de la crisi? Sense dubte, deficient! El Govern de la Generalitat pareix que estigui improvisant solucions i canviant cada dos per tres, depenent de les crítiques i oposicions que tenen a cada instant. La primera solució apuntada, la de portar l’aigua amb vaixells a Barcelona, és, per a molts, la millor. Una vegada passada l’extrema sequera que, pareix, tenim, el vaixells, deixen de transportar l’aigua i llestos! La solució del transvasament del Segre és una de les més dolenta, per no dir la que més. Es capta l’aigua quasi en l’origen (per tant és aigua de una qualitat molt bona) i per mig d’un aqüeducte de pocs quilòmetres es transporta fins un altre riu i d’aquí fa el seu procés fins arribar als ciutadans de l’àrea metropolitana de Barcelona. El problema és l'elevat cost del aqüeducte per al temps que s’ha d’utilitzar... o deixaran la infraestructura i s’utilitzarà en el futur? Afortunadament, aquesta solució va perdent força cada dia que passa, degut a l’oposició del Govern Central i per l’escassetat d’aigua que baixa pel riu. Un altra solució apuntada és la interconnexió de xarxes entre les aigües del CAT i les del ATLL. No és una solució immediata, ja que trigaria més de dos anys per a construir uns 60 Km. d’infraestructura, així que hauria de pal•liar una altra sequera, no aquesta. Compta amb el rebuig de la PDE i, sense dubte, serà una qüestió que s’abordarà properament. En l’actualitat és un tema mort, però no enterrat.
Una altra solució és utilitzar la totalitat de la concessió del minitransvasament (aproximadament 1 m3/sg.) Però només seria com a complement d’una altra solució, ja que la quantitat és del tot insuficient. Pareix que les dues comunitats del Delta: la del marge dret i la de l’esquerra no s’hi posen d’acord.
La última que va apuntar Francesc Baltasar és portar aigua amb trens, però a l’igual que el transport amb vaixell, d’algun lloc s’ha d’extraure. Del Camp de Tarragona? És una solució acceptada per uns i rebutjada per altres. Hi ha molt poca solidaritat del Camp cap a les Terres de l’Ebre. Accepten l’aigua del minitransvasament i no gasten la seva (la deuen tenir com una reserva estratègica) Això a permès regenerar els aqüífers al llarg dels anys, però sense renunciar a l’aigua de l’Ebre. De totes formes qui fa negoci són el regants, els ciutadans de les comarques del sud, no hi tenen cap tipus de benefici.
L’altre cas seria la gestió de l’aigua. S’ha gestionat bé fins ara? No!, amb rotunditat! No fa gaires setmanes es parlava de la gran fuita d’aigua de les canonades de Badalona. Barcelona i les altres ciutats, amb més o menys mesura, també les pateixen. Les xarxes de transport estan obsoletes per velles i durant molts anys, coneixedors del problema, no se li ha sabut donar una resposta adient.
Duran els anys de la lluita contra el transvasament de l’Ebre es parlava i molt de la nova cultura de l’aigua. S’han començat a aplicar mesures quan han vist les orelles al llop! Mentre, van fer orelles sordes, tot pensant que el recurs de l’aigua era inesgotable i molt barat. Ara caldrà pagar per totes aquestes mancances.
En el futur s’hauran d’aplicar solucions noves i imaginatives. Els transvasaments no han de ser la solució. Ni del Roina ni de cap altre riu. Les dessaladores no són la panacea. El sistema actual de creixement demogràfic, també és insostenible. Però les polítiques de concentrar treballa i serveis al costat de les grans urbs han fet que sigui així. Potser també caldrà canviar aquest sistema i dispersar més la població al llarg i ample del territori, tot portant industria on no la hi ha i millorant totes les comunicacions, sobre tot les ferroviàries.
L’estalvi de l’aigua, la depuració i posterior reutilització i una gestió més eficaç del recurs, han de ser una solució per a llarg termini.
Mentre, esperem que plogui prou i que del desglaç de les neus dels Pirineus permetin que els pantans s’omplin el suficient per a no tenir que recorre a cap de les mesures urgents que es volen prendre. Tots i sortiríem guanyant! Si més no en tranquil•litat!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)