Els seus companys de professió consideren a Thomas Robert Malthus com un economista negatiu. La raó és que en el seu llibre “El primer assaig de la població” (1798) va elaborar la teoria de que mentre la població creixia en una proporció geomètrica, els aliments mundials ho feien només en progressió aritmètica.
Davant la crisi alimentaria que està patint el món, potser la teoria de Malthus pren més vigència que mai. I és que, quan hi ha un fort increment dels preus, normalment ve donada per que hi ha escassetat, sobre tot als països més pobres del planeta.
Està clar que davant els conreus tradicionals que seguiran sent imprescindibles, però només rendibles quan es conreïn en grans extensions, s’han de buscar noves solucions que domin resposta als pagesos que volen viure de la terra.
A les nostres comarques els conreus que es produeixen de forma més extensiva (si tenim el compte el nombre d’hectàrees de cultiu), són l’olivera, els arrossars i els cítrics. I cap d’ells té una bona salut. L’olivera i l’arròs es mantenen rendibles gràcies als ajuts en forma de subvencions que arriben de la Unió Europea i els cítrics, clau en la nostra economia duran diverses dècades, ha entrat en rescissió per la competència de les taronges i mandarines que arriben del N de l’Àfrica.
Punt i a part seria parlar del vi que, comarques on abans aspiraven a elaborar cava per aconseguir la supervivència dels pagesos, veuen com avui, l’elaboració d’un excel•lent vi, ha aconseguit una òptima sortida al mercat i fa que s’oblidi l’opció de elaborar escumosos que, per una altra banda, no compten amb el beneplàcit de la denominació d’origen del cava català.
En aquests darrers dies han sortit a la premsa els esforços que s’estan fent per a buscar alternatives a l’agricultura tradicional de les nostres comarques. Així en pocs dies s’ha publicat la possibilitat de conrear tòfona negra, la recerca d’una varietat d’olivera que permetés duplicar la producció i, finalment, avui Diari de Tarragona parla de la fabricació d’un repel•lent contra la mosca negra per evitar-ne les picades fet per la cooperativa SOLDEBRE de Roquetes i que té com a base principal l’oli d’oliva. Està clar que aquest darrer producte, per si sol, està molt lluny de donar una bona resposta al sector olivarer, però també, tot depèn de la quantitat fabricada.
Tampoc cal oblidar la idea que es va llençar des d’aquesta mateixa cooperativa l’any passat que seria incrementar més la producció de garrofa i que jo vaig matisar demanant una política agrària des de la Unió Europea que fomentés el consum d’aquest producte a tres bandes: pinso per als animals, en el camp de la medicina i també en l’alimentació humana.
De moment són petis passos. Ara falta el més important: posar a l’abast els mecanismes suficients (llavors, ajuts, compromís de compra dels excedents, etc) per aconseguir que els pagesos (un sector un tant conservador) canviïn la seva manera de pensar i s’atreveixin a produir les noves varietats o les velles en una escala més gran.
divendres, 11 de juliol del 2008
dijous, 10 de juliol del 2008
RADIOACTIVITAT EBRE AVALL?
Ahir ús parlava de que quan llegeixes i escoltes amb freqüència una cosa, és que és noticia. Però hi ha notícies efímeres que duren uns quants dies i n’hi ha d’altes que les vas escoltant al llarg de les setmanes i fins i tot mesos, amb variacions, amb novetats, amb més dades, però només és una ampliació de la noticia que un dia va sortir als mitjans. Una d’aquestes noticies que fa temps que dura (i preocupa) és, sense cap mena de dubte, la fuita radioactiva de la central nuclear d’Ascó. Així el diari el Punt d’avui parla de que els responsables de la central nuclear no van avisar al CSN (Consell de Seguretat Nuclear) de la troballa d’una partícula radioactiva de la sabata d’un treballador l’endemà mateix d’haver-se produït l’escapament. Si on recordeu, no es va saber res d’aquesta fuita fins passats uns quatre mesos des de que va succeir.
Però com és una partícula radioactiva? No ús ho heu preguntat mai? Quan alguna cosa desconec sempre m’imagino com serà. Quan hi troben partícules, m’imagino uns senyors vestits de blanc (segur que hi van) amb una espècie de caçapapallones i cada vegada que en localitzen alguna, la taquen dintre d’un pot hermètic de vidre de tapa metàl•lica. Serà així o no, però ara us explicaré el que van contar-me ahir sobre aquest tema.
Pel meu treball, em relaciono amb molta gent, quasi sempre anònima i de tant en tant amb algun personatge destacat de la vida cultural, social, política, etc. (abans d’ahir va ser Andreu Carranza) Ahir va ser un d’aquests personatges anònims i com a tal no faré pública la seva identitat. El senyor venia d’Ascó i vaig aprofitar per preguntar-li sobre la seguretat i si en podíem estar tranquils. La resposta del senyor va ser del tot eloqüent: “No massa!” Em va dir que la seva empresa va estar treballant més d’un anys tot just a l’altre costat de l’Ebre, al mateix indret de la xemeneia de la central. I quan va passar l’accident estaven allí. Quan van anar a buscar “les partícules perdudes” també van fer-ho a l’altre costat de riu i, segons ell, no n’hi van trobar cap. Va continuar dient que a la via del tren que passa entre el riu i la central sí que en van trobar i també al marge dret de l’Ebre, però no més enllà. Segons aquest senyor, a l’arribar al riu, devien de caure i el corrent se les va emportar riu avall! No seria el primer cop que es detecta radioactivitat a l’aigua de l’Ebre!
Per cert, segons ell, les partícules son com a granets de sorra que se t’enganxen al damunt però que només amb l’aigua de la dutxa te’ls pots treure! Serà així de senzill o tal vegada no. Per si de cas prefereixo no tenir cap “trobada” amb una d’aquestes partícules, al menys d’una manera conscient... De forma inconscient, qui sap si les hem tingut tant a prop i no ens hem adonat de la seva presència. I de haver-les vist, les hauríem reconegut? Taxativament, no!
Però com és una partícula radioactiva? No ús ho heu preguntat mai? Quan alguna cosa desconec sempre m’imagino com serà. Quan hi troben partícules, m’imagino uns senyors vestits de blanc (segur que hi van) amb una espècie de caçapapallones i cada vegada que en localitzen alguna, la taquen dintre d’un pot hermètic de vidre de tapa metàl•lica. Serà així o no, però ara us explicaré el que van contar-me ahir sobre aquest tema.
Pel meu treball, em relaciono amb molta gent, quasi sempre anònima i de tant en tant amb algun personatge destacat de la vida cultural, social, política, etc. (abans d’ahir va ser Andreu Carranza) Ahir va ser un d’aquests personatges anònims i com a tal no faré pública la seva identitat. El senyor venia d’Ascó i vaig aprofitar per preguntar-li sobre la seguretat i si en podíem estar tranquils. La resposta del senyor va ser del tot eloqüent: “No massa!” Em va dir que la seva empresa va estar treballant més d’un anys tot just a l’altre costat de l’Ebre, al mateix indret de la xemeneia de la central. I quan va passar l’accident estaven allí. Quan van anar a buscar “les partícules perdudes” també van fer-ho a l’altre costat de riu i, segons ell, no n’hi van trobar cap. Va continuar dient que a la via del tren que passa entre el riu i la central sí que en van trobar i també al marge dret de l’Ebre, però no més enllà. Segons aquest senyor, a l’arribar al riu, devien de caure i el corrent se les va emportar riu avall! No seria el primer cop que es detecta radioactivitat a l’aigua de l’Ebre!
Per cert, segons ell, les partícules son com a granets de sorra que se t’enganxen al damunt però que només amb l’aigua de la dutxa te’ls pots treure! Serà així de senzill o tal vegada no. Per si de cas prefereixo no tenir cap “trobada” amb una d’aquestes partícules, al menys d’una manera conscient... De forma inconscient, qui sap si les hem tingut tant a prop i no ens hem adonat de la seva presència. I de haver-les vist, les hauríem reconegut? Taxativament, no!
dimecres, 9 de juliol del 2008
DESERCIONS AL MANIFEST A FAVOR DEL CASTELLÀ
ELPLURAL.COM
“Quiero defenderme de la manipulación, del sinsentido y del partidismo que mi opinión haya suscitado”, asevera Luz Casal en una carta enviada a El Mundo. Ayer, la cantante decidió retirar su nombre de la lista de avales al texto, promovido por intelectuales cercanos a UPyD. Precisamente Rosa Díez, la portavoz de este partido, niega que el manifiesto tenga una naturaleza partidista. “De lo que sí se trata es de un documento político, no faltaría más”, asevera.
La gallega remitió ayer a la redacción de El Mundo, principal valedor mediático de esta causa, una misiva dándose de baja de la lista de firmantes. “Desde que saltó la noticia de mi adehsión a considerar el castellano idioma y nexo común de todos (…) me he visto metida en una polémica que no deseo, que me es ajena y de la que quiero que me excluyan”, reconoció.
A cuento de su suscripción al texto propuesto Fernando Savater e intelectuales del entorno de Unión Progreso y Democracia, el partido de Rosa Díez , Casal asegura que ha pasado “la peor semana” desde que supo que padecía cáncer. “Durante toda mi vida profesional he tenido mucho cuidado de no significarme políticamente ni tampoco con la religión (…) Si he de tomar partido, lo haré por el que defienda un mundo en armonía”, concluyó.
“Siguiendo la estela” de Gamoneda
Curiosamente, Casal citó al poeta Antonio Gamoneda como un aliciente para su adehsión. “Firmé siguiendo la estela de artistas como Gamoneda”, asevera. El ganador del Premio Cervantes 2006, sin embargo, fue de los primeros en dar marcha atrás en su apoyo a esta causa. “Ya no es razonable”, afirmó en El País, mostrándose “desconcertado” por “la política enmascarada” y acusando a “los ideólogos” del diario de Pedro J. Ramírez de “averiar” el documento.
Otras bajas
Antes que el poeta, el compañero de oficio de Casal, Ramoncín, se dijo "indignado", "escandalizado", "sorprendido" y "cabreado" con El Mundo por adherirle a los apoyos del manifiesto sin su consentimiento. La RAE, por su parte, se negó a apoyar una iniciativa a la que consideraba politizada para evitar la “instrumentalización” de la Academia.
Partidista no, político sí
Rosa Díez, por su parte, niega que el texto sea partidista, aunque admite que se trata de “un documento político”. Según la cabeza de UPyD, la defensa del castellano es competencia de las formaciones políticas, como lo son “la Seguridad Social o el urbanismo”. La portavoz, que presentó la semana pasada una proposición de ley para garantizar la libertad en la elección de la lengua y en el acceso al empleo público, criticó la “marginación” y discriminación por razones lingüísticas” que padecen, según ella, los profesionales que no dominan las lenguas cooficiales.
Adehsión del Ayuntamiento de Vélez-Málaga
Más llamativa que la defensa del manifiesto hecha por Díez resulta la adhesión del Ayuntamiento de Vélez-Málaga a su causa. Según promulgan en El Mundo, el Pleno del Ayuntamiento de esa localidad –gobernada por el PP- aprobó suscribir el texto con el apoyo expreso del PSOE y el Partido Andalucista, y la oposición de Izquierda Unida. Los populares malagueños presentaron una mocion con carácter urgente para dejar patente su apoyo a la cuestión.
Noticias relacionadas: El poeta Gamoneda se desmarca del manifiesto por el castellano porque "ya no es razonable" Marina, "escéptico" ahora con el manifiesto en defensa del castellano que firmó, denuncia su... El manifiesto por la lengua, "una maniobra política" de los que usaron "el terrorismo para... Ramoncín, “indignado” con el periódico de Pedro J. García de la Concha y Llamazares: dos nuevos reveses contra el Manifiesto por la Lengua Común.
“Quiero defenderme de la manipulación, del sinsentido y del partidismo que mi opinión haya suscitado”, asevera Luz Casal en una carta enviada a El Mundo. Ayer, la cantante decidió retirar su nombre de la lista de avales al texto, promovido por intelectuales cercanos a UPyD. Precisamente Rosa Díez, la portavoz de este partido, niega que el manifiesto tenga una naturaleza partidista. “De lo que sí se trata es de un documento político, no faltaría más”, asevera.
La gallega remitió ayer a la redacción de El Mundo, principal valedor mediático de esta causa, una misiva dándose de baja de la lista de firmantes. “Desde que saltó la noticia de mi adehsión a considerar el castellano idioma y nexo común de todos (…) me he visto metida en una polémica que no deseo, que me es ajena y de la que quiero que me excluyan”, reconoció.
A cuento de su suscripción al texto propuesto Fernando Savater e intelectuales del entorno de Unión Progreso y Democracia, el partido de Rosa Díez , Casal asegura que ha pasado “la peor semana” desde que supo que padecía cáncer. “Durante toda mi vida profesional he tenido mucho cuidado de no significarme políticamente ni tampoco con la religión (…) Si he de tomar partido, lo haré por el que defienda un mundo en armonía”, concluyó.
“Siguiendo la estela” de Gamoneda
Curiosamente, Casal citó al poeta Antonio Gamoneda como un aliciente para su adehsión. “Firmé siguiendo la estela de artistas como Gamoneda”, asevera. El ganador del Premio Cervantes 2006, sin embargo, fue de los primeros en dar marcha atrás en su apoyo a esta causa. “Ya no es razonable”, afirmó en El País, mostrándose “desconcertado” por “la política enmascarada” y acusando a “los ideólogos” del diario de Pedro J. Ramírez de “averiar” el documento.
Otras bajas
Antes que el poeta, el compañero de oficio de Casal, Ramoncín, se dijo "indignado", "escandalizado", "sorprendido" y "cabreado" con El Mundo por adherirle a los apoyos del manifiesto sin su consentimiento. La RAE, por su parte, se negó a apoyar una iniciativa a la que consideraba politizada para evitar la “instrumentalización” de la Academia.
Partidista no, político sí
Rosa Díez, por su parte, niega que el texto sea partidista, aunque admite que se trata de “un documento político”. Según la cabeza de UPyD, la defensa del castellano es competencia de las formaciones políticas, como lo son “la Seguridad Social o el urbanismo”. La portavoz, que presentó la semana pasada una proposición de ley para garantizar la libertad en la elección de la lengua y en el acceso al empleo público, criticó la “marginación” y discriminación por razones lingüísticas” que padecen, según ella, los profesionales que no dominan las lenguas cooficiales.
Adehsión del Ayuntamiento de Vélez-Málaga
Más llamativa que la defensa del manifiesto hecha por Díez resulta la adhesión del Ayuntamiento de Vélez-Málaga a su causa. Según promulgan en El Mundo, el Pleno del Ayuntamiento de esa localidad –gobernada por el PP- aprobó suscribir el texto con el apoyo expreso del PSOE y el Partido Andalucista, y la oposición de Izquierda Unida. Los populares malagueños presentaron una mocion con carácter urgente para dejar patente su apoyo a la cuestión.
Noticias relacionadas: El poeta Gamoneda se desmarca del manifiesto por el castellano porque "ya no es razonable" Marina, "escéptico" ahora con el manifiesto en defensa del castellano que firmó, denuncia su... El manifiesto por la lengua, "una maniobra política" de los que usaron "el terrorismo para... Ramoncín, “indignado” con el periódico de Pedro J. García de la Concha y Llamazares: dos nuevos reveses contra el Manifiesto por la Lengua Común.
QUÈ REPOSIN EN PAU!!
Quan alguna cosa l’escoltes i la llegeixes a diferents mitjans de comunicació, arribes a la conclusió que és notícia, encara que no es tracti de cap tema econòmic, polític, cultural o esportiu (que ja és més difícil) El primer cop la vaig escoltar per la ràdio (no o asseguraria però crec que era la SER) y la donaven com apareguda al setmanari el Triangle. Aquest setmanari la portava fins la portada amb el títol de Vergonya! Per Internet vaig veure que el blog de la Plana Ràdio també se’n feia ressò i vaig pensar que perquè tractar un tema del que ja en parlava un altre internauta. Avui el diari el Punt el porta a la contraportada en un article signat per Xavier Garcia, encara que utilitza un altre titular: Molins sobre cadàvers del 38? I quan ho llegeixes veus que TV• també en va parlar...
Totes aquestes informacions tracten del mateix: dels cadàvers, suposadament de soldats morts a la Batalla de l’Ebre, que, 70 anys després, segueixen sense enterrar.
Jo havia sentit a parlar de que a Corbera, la gent del poble, coneix on encara hi ha soldats que resten al mateix lloc on van ser morts i trobats anys després. Encara que vaig entendre que els seus ciutadans ho fan més com un acte “d’homenatge” a les víctimes que una altra cosa. Van morir allí i fa anys que hi son, així, que s’hi quedin!
Però les fotos que apareixen al Triangle i al Punt són força paregudes. Aquí els ossos es mostren amuntegats i han agafat un color verdós de la vegetació paràsita que ha nascut a sobre. També s’observa alguna resta de deixalla humana (una corretja de cautxú)
El Triangle, que també porta un ampli reportatge a les seves pàgines interiors (6 i 7) sota el títol de “Soldats de l’Ebre encara esperen ser enterrats”, també porta una entrevista a l’alcalde de Gandesa Miquel Aubà que opina: “No s’ha fet res per dignificar la memòria històrica”.
Un, que coneix una mica els fets i el que s’està fent a les comarques de la Terra Alta i la ribera d’Ebre aprofitant els fets que allí van tenir lloc l’any 38 i les seves restes, pensa que, el polítics s’han preocupat més de potenciar-les turísticament que una altra cosa.
Fa només uns dies va ser inaugurar el centre d’interpretació de Batea sobre els serveis sanitaris durant la guerra i que, amb els de Corbera d’Ebre (115 dies) i el del Pinell de Brai (les Veus del Front) són els existents fins ara i que expliquen una part dels fets dramàtics de la guerra que més records en tenim. Però sobre la quota 705 de la serra de Pàndols i a sota del gran cub que pretén homenatjar als aviadors republicans de la lleva del biberó, hi ha una ossera amb uns poc ossos de soldats. I a les Campusines, se’n hi va construir una altra que, al principi, no en tenia cap! No sé si ara, després de 3 anys n’hi ha o no...
Associacions i particulars, com l’amic Pepe Gamero, exalcalde de Corbera, durant molts anys han fet una sèrie d’homenatges al supervivents, molts d’ells pertanyents a les Brigades Internacionals i vinguts de llocs tan llunyans com els Estats Units o Suècia. Cada anys n’acudeixen menys i arribarà un dia que ho hi quedarà cap supervivent que pugui explicar els seus records...
Però els morts també precisen d’un homenatge. I no el hi ha de millor que la dignitat dels seus ossos i que, per fi, puguin reposar a un lloc on, al menys, no puguin ser ultratjats per ningú!
Totes aquestes informacions tracten del mateix: dels cadàvers, suposadament de soldats morts a la Batalla de l’Ebre, que, 70 anys després, segueixen sense enterrar.
Jo havia sentit a parlar de que a Corbera, la gent del poble, coneix on encara hi ha soldats que resten al mateix lloc on van ser morts i trobats anys després. Encara que vaig entendre que els seus ciutadans ho fan més com un acte “d’homenatge” a les víctimes que una altra cosa. Van morir allí i fa anys que hi son, així, que s’hi quedin!
Però les fotos que apareixen al Triangle i al Punt són força paregudes. Aquí els ossos es mostren amuntegats i han agafat un color verdós de la vegetació paràsita que ha nascut a sobre. També s’observa alguna resta de deixalla humana (una corretja de cautxú)
El Triangle, que també porta un ampli reportatge a les seves pàgines interiors (6 i 7) sota el títol de “Soldats de l’Ebre encara esperen ser enterrats”, també porta una entrevista a l’alcalde de Gandesa Miquel Aubà que opina: “No s’ha fet res per dignificar la memòria històrica”.
Un, que coneix una mica els fets i el que s’està fent a les comarques de la Terra Alta i la ribera d’Ebre aprofitant els fets que allí van tenir lloc l’any 38 i les seves restes, pensa que, el polítics s’han preocupat més de potenciar-les turísticament que una altra cosa.
Fa només uns dies va ser inaugurar el centre d’interpretació de Batea sobre els serveis sanitaris durant la guerra i que, amb els de Corbera d’Ebre (115 dies) i el del Pinell de Brai (les Veus del Front) són els existents fins ara i que expliquen una part dels fets dramàtics de la guerra que més records en tenim. Però sobre la quota 705 de la serra de Pàndols i a sota del gran cub que pretén homenatjar als aviadors republicans de la lleva del biberó, hi ha una ossera amb uns poc ossos de soldats. I a les Campusines, se’n hi va construir una altra que, al principi, no en tenia cap! No sé si ara, després de 3 anys n’hi ha o no...
Associacions i particulars, com l’amic Pepe Gamero, exalcalde de Corbera, durant molts anys han fet una sèrie d’homenatges al supervivents, molts d’ells pertanyents a les Brigades Internacionals i vinguts de llocs tan llunyans com els Estats Units o Suècia. Cada anys n’acudeixen menys i arribarà un dia que ho hi quedarà cap supervivent que pugui explicar els seus records...
Però els morts també precisen d’un homenatge. I no el hi ha de millor que la dignitat dels seus ossos i que, per fi, puguin reposar a un lloc on, al menys, no puguin ser ultratjats per ningú!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)