dilluns, 16 de febrer del 2009
DESESPERACIÓ I CANVI D’ESTRATÈGIA AL PP
Ha d’estar molt desesperat el PP per pensar amb Ruiz-Gallardón com a possible candidat a la Moncloa. Fins i tot, tal com ho anunciava el Periódico d’ahir, comptaria amb el beneplàcit de José Maria Aznar.
Dintre del PP, es veu Gallardón com un moderat, més en la línia del que representa la dreta europea i molt allunyat de les tesis més conservadores de la dreta espanyola (la dreta extrema de la que es parla de vegades) Sobre tot seria el PP de Madrid (controlat per la seva rival més que companya de partit, Esperanza Aguirre qui no ho veuria gens en bons ulls.
Prova evident del que estic dient, és que la opinió, reflectida en consultes fetes a diferents mitjans, el favorit entre els militants i simpatitzants és Rodrigo Rato, una vegada descartada la pròpia Aguirre o altres noms il•lustres del panorama política popular: Aguirre, Camps, Zaplana, Acebes, Mayor Oreja, etc.
I és que els darrers afers estan esquitxant, sobre tot, les comunitats de Madrid i València. I cada dia hi ha novetats. Avui mateix he escoltat a la ràdio (Cadena Ser), tot anant cap a casa a primera hora de la tarda que, l’entramat d’empreses constituïdes a l’entorn de Correa, tenia com dels seus objectius defraudar a l’Hisenda Pública amb factures falses, confeccionades entre elles. Res de nou, però no per això deixa de ser greus si es té en compte de que s’ha creat a l’entorn d’homes molts propers a la direcció del PP, el segon partit en importància i que és, avui per avui, l’única alternativa al PSOE per a governar Espanya. L’exemple del PP no és gens bo. Ara el que fa falta, es veure la reacció del seu electorat!
Tornant a Ruiz Gallardón, si fessin una enquesta sobre quin candidat prefereixo per a liderar el PP, senzillament, no respondria, ja que no em toca a mi expressar-me en aquest sentit. Ara bé, de tots els candidats el PP, el meu parer, és el menys dolent de tots. I és que, malgrat tot, a Gallardón també se li han vist tics autoritaris propis d’un dirigent de la dreta, a pesar dels seus orígens i la ideologia familiar, molt allunyada del que va significar l’ideari franquista duran la dictadura.
Però si el PP “es rebaixa” a nomenar Gallardón com a successor de Rajoy, caldrà estar molt atents (encara més?) al futur panorama polític. ¿Farà Galardón un gir ideològic cap a la part més dretana del parit, allí on es solen situar la majoria dels seus militants? O bé serà el PP el qui faci realment la transició ideològica cap al un centre-dreta més moderat?
(L'acudit és del Ferreres, al Periódico de Catalunya d'ahir)
diumenge, 15 de febrer del 2009
DE PONTS I PASSAREL•LES
Article publicat avui a Vinaròs News.
Quan es parla d’Amposta, la primera imatge que ens ve al cap és la del pont penjant sobre el riu Ebre. El pont, obra de l’enginyer J. Eugenio Ribera, es va construir entre 1915-1921 i, des de llavors és el símbol de la ciutat. Però el que per aquell temps significà la utilització de la més nova tecnologia, ara, en el segle XXI, el sistema de construcció ha quedat totalment desfasat i, de fer-se ara, de ben segur que es faria d’una altra manera, més funcional i adequada a les necessitats i als temps.
Des de la seva inauguració, l’episodi més difícil que li va tocar viure va ser la Guerra Civil, on es va tirar per terra per a dificultar el pas de l’exercit franquista. Des de llavors fins ara, el manteniment que sé li havia anat fent, era més aviat poc.
Es va arribar a un moment que l’estat de degradació era notable i la dificultat de la restauració més que considerable. L’ajuntament d’Amposta reclamava un reparació urgent i, fins no fa gaire, els diferents governs de l’Estat (ja que la propietat del mateix correspon al govern central) havien desatès les peticions. Fins que arriba el govern de Zapatero i hi destina per a la seva remodelació un total de 3 milions d’euros (500 milions de pessetes) L’execució havia de fer-se en un període d’un any (febrer 2007-febrer 2008)
Però només començar les obres, els tècnics se’n adonen que les deficiències estructurals del pont penjant eren molt més greus que el que a priori es pensava. Així que de seguida van incrementar la seva dotació amb 2 milions d’euros més (un 66 % extra) i van fixar un altre termini per acabar: 30 de novembre de 2008.
Però les dificultats anaven creixent i cada cop que es treia una dels cables que sustenta el pont, havia que mesurar-lo i demanar-ne la construcció d’un de nou a Alemanya i portar-lo fins a Amposta amb un transport especial.
Però mentre, els comerciants de la zona: dos restaurants, tres bars, una armeria, una botiga de llaminadures, una botiga de roba infantil, una tenda re regals i complements, etc. es van començar a posar neguitosos i van fer pressió davant les autoritats locals en busca d’una resposta que no podien donar. I a manca de respostes convincents, van decidir passar a l’acció fent allò que tant agrada als “convergents”: intoxicar” l’opinió pública i prometre’ls la Lluna a canvi del retard. Així, el senador espanyol i exalcalde de la població Joan Maria Roig va arribar a demanar compensacions pel retard molt abans de que es complís el nou termini d’execució. Data que, tant l’ajuntament com Roig coneixien perfectament. Madrid els respongué que “donar compensacions als afectats seria crear un precedent perillós”. El mateix govern d’Amposta hauria pogut pagar indemnitzacions quan, l’any 2007, abans de les eleccions, va reformar el carrer del Grau deixant l’accés als carrers tant estrets que els cotxes tocaven a terra quan volien entrar o sortir del carrer (imagineu-vos els camions!) Més tard, tot i que l’actual alcalde Ferré no ho volia reconèixer públicament duran la campanya electoral, van tenir que retocar aquests accessos per a facilitar el gir als vehicles.
Però els equips de govern d’Amposta (l’anterior i l’actual) es caracteritzen per incomplir sistemàticament el que s’acorda en els plens. Ja siguin mocions dels grups de l’oposició, ja siguin els seus propis pressupostos d’inversions (l’any 2008 no va arribar ni al 20 % d’execució del que s’havia previst)
Deu de fer uns quatre anys, el grup municipal del PSC d’Amposta va presentar una moció a instàncies de l’únic alcalde socialista que hi va haver a la ciutat (Josep Maria Simó -1983-1987-) Es demanava l’arranjament d’una passarel•la de vianants construïda en la seva època d’alcalde que uneix els barris del Pla d’Empúries (separat d’Amposta per un barranc) amb el del Grau. Els habitants dels Pla d’Empúries la utilitzaven per anar a la fleca, a la carnisseria, per agafar l’autobús o assistir a l’església per escoltar missa.
L’anterior equip de govern ens va afirmar que la passarel•la estava reparada. Però la veritat és que, després de veure les deficiències estructurals que patia, va donar una ma de pintura a les dues puntes i la va quedar igual com estava.
Esta vist que fins que no entre un govern socialista a Amposta, aquesta passarel•la no s’arranjarà. Segurament, després, CiU, donarà les culpes al futur govern si hi ha més retards dels previstos. Els de CiU no tenen mai culpa de res!
Quan es parla d’Amposta, la primera imatge que ens ve al cap és la del pont penjant sobre el riu Ebre. El pont, obra de l’enginyer J. Eugenio Ribera, es va construir entre 1915-1921 i, des de llavors és el símbol de la ciutat. Però el que per aquell temps significà la utilització de la més nova tecnologia, ara, en el segle XXI, el sistema de construcció ha quedat totalment desfasat i, de fer-se ara, de ben segur que es faria d’una altra manera, més funcional i adequada a les necessitats i als temps.
Des de la seva inauguració, l’episodi més difícil que li va tocar viure va ser la Guerra Civil, on es va tirar per terra per a dificultar el pas de l’exercit franquista. Des de llavors fins ara, el manteniment que sé li havia anat fent, era més aviat poc.
Es va arribar a un moment que l’estat de degradació era notable i la dificultat de la restauració més que considerable. L’ajuntament d’Amposta reclamava un reparació urgent i, fins no fa gaire, els diferents governs de l’Estat (ja que la propietat del mateix correspon al govern central) havien desatès les peticions. Fins que arriba el govern de Zapatero i hi destina per a la seva remodelació un total de 3 milions d’euros (500 milions de pessetes) L’execució havia de fer-se en un període d’un any (febrer 2007-febrer 2008)
Però només començar les obres, els tècnics se’n adonen que les deficiències estructurals del pont penjant eren molt més greus que el que a priori es pensava. Així que de seguida van incrementar la seva dotació amb 2 milions d’euros més (un 66 % extra) i van fixar un altre termini per acabar: 30 de novembre de 2008.
Però les dificultats anaven creixent i cada cop que es treia una dels cables que sustenta el pont, havia que mesurar-lo i demanar-ne la construcció d’un de nou a Alemanya i portar-lo fins a Amposta amb un transport especial.
Però mentre, els comerciants de la zona: dos restaurants, tres bars, una armeria, una botiga de llaminadures, una botiga de roba infantil, una tenda re regals i complements, etc. es van començar a posar neguitosos i van fer pressió davant les autoritats locals en busca d’una resposta que no podien donar. I a manca de respostes convincents, van decidir passar a l’acció fent allò que tant agrada als “convergents”: intoxicar” l’opinió pública i prometre’ls la Lluna a canvi del retard. Així, el senador espanyol i exalcalde de la població Joan Maria Roig va arribar a demanar compensacions pel retard molt abans de que es complís el nou termini d’execució. Data que, tant l’ajuntament com Roig coneixien perfectament. Madrid els respongué que “donar compensacions als afectats seria crear un precedent perillós”. El mateix govern d’Amposta hauria pogut pagar indemnitzacions quan, l’any 2007, abans de les eleccions, va reformar el carrer del Grau deixant l’accés als carrers tant estrets que els cotxes tocaven a terra quan volien entrar o sortir del carrer (imagineu-vos els camions!) Més tard, tot i que l’actual alcalde Ferré no ho volia reconèixer públicament duran la campanya electoral, van tenir que retocar aquests accessos per a facilitar el gir als vehicles.
Però els equips de govern d’Amposta (l’anterior i l’actual) es caracteritzen per incomplir sistemàticament el que s’acorda en els plens. Ja siguin mocions dels grups de l’oposició, ja siguin els seus propis pressupostos d’inversions (l’any 2008 no va arribar ni al 20 % d’execució del que s’havia previst)
Deu de fer uns quatre anys, el grup municipal del PSC d’Amposta va presentar una moció a instàncies de l’únic alcalde socialista que hi va haver a la ciutat (Josep Maria Simó -1983-1987-) Es demanava l’arranjament d’una passarel•la de vianants construïda en la seva època d’alcalde que uneix els barris del Pla d’Empúries (separat d’Amposta per un barranc) amb el del Grau. Els habitants dels Pla d’Empúries la utilitzaven per anar a la fleca, a la carnisseria, per agafar l’autobús o assistir a l’església per escoltar missa.
L’anterior equip de govern ens va afirmar que la passarel•la estava reparada. Però la veritat és que, després de veure les deficiències estructurals que patia, va donar una ma de pintura a les dues puntes i la va quedar igual com estava.
Esta vist que fins que no entre un govern socialista a Amposta, aquesta passarel•la no s’arranjarà. Segurament, després, CiU, donarà les culpes al futur govern si hi ha més retards dels previstos. Els de CiU no tenen mai culpa de res!
dissabte, 14 de febrer del 2009
BUCAREST, LA MEMÒRIA PERDUDA
Dintre del cicle de documentals que s’està projectant a Amposta, amb el títol de “Mirades sobre el segle XX”, la nit passada es va projectar Bucarest, la memòria perduda, del realitzador Albert Solé i guanyadora la setmana passada d’un Goya al millor documental, entre altres premis obtinguts.
Bucarest, està dedicada al seu pare Jordi Solé Tura, qui fou Ministre de Cultura en un des governs de Felipe González i També un dels pares de l’actual Constitució Espanyola, a més a més de lluitador anti-fraquista, locutor de Radio Espanya Independiente (la Pirenaica), etc., etc.
Totes aquestes coses i moltes més surten al documental que és, sobre tot, un homenatge al seu pare que pareix la malaltia del l’Alzheimer. Un dels moments més significatius va ser quan Jordi Solé Tura escoltava les notes de la Internacional, un himne que havia escoltat i cantant miler de vegades i no se’n recordava. Com tampoc quan va estar a la presó o les cartes que, de d’allí va escriure a la seva dona...
Al final, i tal com se’ns havia anunciat a l’entrada, hi va haver la intervenció de l’escriptora i realitzadora Gabielle Garcia Lebre que, al igual que Albert Solé, va néixer a l’exili. Encara que l’exili del pare de Gabrielle va ser al finalitzar la Guerra Civil espanyola com excombatent de l’exercit republicà i la de Jordi Solé Tura va ser un exili voluntari al veure’s perseguit per la policia franquista, al descobrir la seva activitat contra el règim de Franco des de la universitat.
Gavrielle ens va fer reflexionar amb les seves explicacions sobre els fills dels exiliats. S’ha parlat molt dels soldats, polítics i les seves famílies que l’any 1939 van abandonar Espanya per fugir d’una repressió segura per part del nou règim. Però dels fills sé n’ha parlat poc. Qui sap en quines condicions van créixer? Com van ser educats?
La meva dona em va fer veure que d’aquest tema no n’havia parlat mai amb els meus cosins de França. Sabeu, els que em seguiu, que el meu tio Leonardo em va parlar molt de la guerra. D’algunes vivències personals... Em va portar a llocs prop de la Fatarella, Villalba dels Arcs i Miravet, per on van travessar el riu, ja en retirada, en la denominada Batalla de l’Ebre. Fins i tot vàrem recercar llocs que, finalment, no trobàrem, com un pou prop de Villalba que havia calmat la set d’una tropa mal equipada i desnodrida un mes d’agost de 1938... On, en l’intent d’ocupar el poble, una metralladora estratègicament col•locada al campanar de l’església havia fet estralls amb l’exercit.
Però després de l’arribada al camp de concentració d’Argelès sur Mer, res de res. Es veritat que va estar enrolat amb la resistència francesa contra els nazis alemanys, però des de que va finalitzar la guerra, del seu casament amb una filla de Port de la Selva de nom Rosita, de la infància dels meus cosins Miquel i Gerard, res de res...
Per a finalitzar voldria fer-vos constància de la meva ignorància. Tornant al documental Bucarest, he de dir que no sabia ni m’havia passat mai pel cap que la Consellera de Justícia de la Generalitat Montserrat Tura, fos parenta de Jordi Solé Tura. Com tampoc sabia que l’escriptor Sergi Pàmies fos fill del dirigent del PSUC Gregorio López Raimundo i de l’escriptora Teresa Pàmies (va invertir els cognoms) I com la majoria dels citats amb anterioritat, també fill de l’exili, ja que va néixer a Paris (tal com es diu al documental, un lloc d’oportunitats i de trobada de totes les ideologies...)
divendres, 13 de febrer del 2009
QUÈ HI HA DARRERA DE LA RECUSACIÓ DEL JUTGE GARZÓN?
El PP va recusar ahir al magistrat de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón per haver-se trobat en una cacera amb el Ministre de Justícia Mariano Fernández-Bermejo. Garzón és l’instructor contra les causes de corrupció del PP (així, directament i sense embolics!)
A la cacera, organitzada per un exregidor d’un poble de Jaén, van coincidir les dues personalitats, però, segons els testimonis, quasi ni van parlar i menys sobre el tema del PP.
Així, perquè el PP, sense tenir proves de que, en un moment donat, haguessin pogut parlar sobre les corruptel•les populars. En un estat de dret, que tan defensen els peperos quan es tracta de les “seves garrofes”, sense aportar proves no és pot acusar ningú i ha una màxima en dret que “tothom és innocent fins que es demostri el contrari”. Evidentment, quan he parlat abans de corrupció, ho he dit, perquè de proves contra dirigents populars i el seu entorn, n’hi ha!
La suposada parcialitat de Garzón es deuria a que es va presentar de núm. 2 per Madrid, immediatament darrera de Felipe González l’any 1993!
Per aquella època, Baltasar Garzón era un jove jutge que va arribar a l’Audiència Nacional i que portava la majoria dels casos més sonats (més o menys com ara) Jo vaig arribar a dir d’ell: “Si es presentés per a president del govern espanyol, segur que guanyava!”. Felipe González va ser molt llest i el va saber portar allà on podia ser-li més útil. Sé suposa que li va oferir el Ministeri de Justícia. Finalment, Garzón es va quedar sense res: de jutge “estrella” a diputat “ras”. Allò no anava amb la forma de ser del jutge.
En l’etapa més difícil de Felipe González, on el PP de José Maria Aznar i IU de Julio Anguita feien la coneguda “pinça”, en els temps de “Váyase, Sr. González”, Baltasar Garzón va “descobrir” la trama GAL (Grupo Armado de Liberación, per aquells que no sàpiguen el que volia dir...)
Es va dir que Garzón estava ressentit amb Felipe González perquè, finalment, no el va arribar a fer ministre i, es clar, un càrrec així mola molt i queda molt bé als currículums (encara que ja no caldrà que el presentes en lloc)
Però d’això ja fa molts d’anys, el president del govern és José Luis Rodríguez Zapatero i l’etapa actual no té res a veure amb la darrera legislatura de González. Encara que als del PP ja els va bé recordar-ho per a intentar “treure-li els colors” al PSOE.
Però quan Zapatero va arribar al poder, es va parlar d’una nova etapa. “L’infern” particular, els socialistes ja l’havien passat. Fins i tot, Aznar ho va arribar a fer també duran la primera legislatura (per a bona part dels espanyols) que va treure majoria absoluta el segon cop que es va presentar. Després va arribar l’etapa “de petit dictador” de Josemari que va acabar amb els atemptats de l’11-M de Madrid, dos dies abans de la jornada electoral. La conducta dels membres del govern d’Aznar van portar-los al fracàs electoral i una victòria, impensable uns dies abans, de Zapatero.
Però el PP no es va saber renovar prou. El llast dels Zaplana, Acebes, Mayor Oreja, Esperanza Aguirre, etc., van trigar molt a començar a deixar-lo anar. I com s’ha acabat demostrant, encara en queda molt! Segons el propi Garzón, hi ha trama que ja fa 10 anys que va començar! Així no és d’estranyar que Ana Botella surti defensant l’etapa del seu marit!!... Abans que algú l’acabi assenyalat amb el dit! És allò de “prevenir abans de curar”.
Garzón només és una excusa. Un intent de desviar l’atenció. Igual que la foto de família de família que es va fer Rajoy amb el barons populars. No cal seguir molt la política per a saber que, molts dels que van sortir a la foto, són els que ja fa temps estan intentant fer-lo fora de la presidència del partit. La “foto” del Sant Sopar (la última cena), la van fer abans de que Crist fos traït per Judes. La diferència és que a la que es va fer al carrer Gènova, de judes n’hi ha més d’un!
A la cacera, organitzada per un exregidor d’un poble de Jaén, van coincidir les dues personalitats, però, segons els testimonis, quasi ni van parlar i menys sobre el tema del PP.
Així, perquè el PP, sense tenir proves de que, en un moment donat, haguessin pogut parlar sobre les corruptel•les populars. En un estat de dret, que tan defensen els peperos quan es tracta de les “seves garrofes”, sense aportar proves no és pot acusar ningú i ha una màxima en dret que “tothom és innocent fins que es demostri el contrari”. Evidentment, quan he parlat abans de corrupció, ho he dit, perquè de proves contra dirigents populars i el seu entorn, n’hi ha!
La suposada parcialitat de Garzón es deuria a que es va presentar de núm. 2 per Madrid, immediatament darrera de Felipe González l’any 1993!
Per aquella època, Baltasar Garzón era un jove jutge que va arribar a l’Audiència Nacional i que portava la majoria dels casos més sonats (més o menys com ara) Jo vaig arribar a dir d’ell: “Si es presentés per a president del govern espanyol, segur que guanyava!”. Felipe González va ser molt llest i el va saber portar allà on podia ser-li més útil. Sé suposa que li va oferir el Ministeri de Justícia. Finalment, Garzón es va quedar sense res: de jutge “estrella” a diputat “ras”. Allò no anava amb la forma de ser del jutge.
En l’etapa més difícil de Felipe González, on el PP de José Maria Aznar i IU de Julio Anguita feien la coneguda “pinça”, en els temps de “Váyase, Sr. González”, Baltasar Garzón va “descobrir” la trama GAL (Grupo Armado de Liberación, per aquells que no sàpiguen el que volia dir...)
Es va dir que Garzón estava ressentit amb Felipe González perquè, finalment, no el va arribar a fer ministre i, es clar, un càrrec així mola molt i queda molt bé als currículums (encara que ja no caldrà que el presentes en lloc)
Però d’això ja fa molts d’anys, el president del govern és José Luis Rodríguez Zapatero i l’etapa actual no té res a veure amb la darrera legislatura de González. Encara que als del PP ja els va bé recordar-ho per a intentar “treure-li els colors” al PSOE.
Però quan Zapatero va arribar al poder, es va parlar d’una nova etapa. “L’infern” particular, els socialistes ja l’havien passat. Fins i tot, Aznar ho va arribar a fer també duran la primera legislatura (per a bona part dels espanyols) que va treure majoria absoluta el segon cop que es va presentar. Després va arribar l’etapa “de petit dictador” de Josemari que va acabar amb els atemptats de l’11-M de Madrid, dos dies abans de la jornada electoral. La conducta dels membres del govern d’Aznar van portar-los al fracàs electoral i una victòria, impensable uns dies abans, de Zapatero.
Però el PP no es va saber renovar prou. El llast dels Zaplana, Acebes, Mayor Oreja, Esperanza Aguirre, etc., van trigar molt a començar a deixar-lo anar. I com s’ha acabat demostrant, encara en queda molt! Segons el propi Garzón, hi ha trama que ja fa 10 anys que va començar! Així no és d’estranyar que Ana Botella surti defensant l’etapa del seu marit!!... Abans que algú l’acabi assenyalat amb el dit! És allò de “prevenir abans de curar”.
Garzón només és una excusa. Un intent de desviar l’atenció. Igual que la foto de família de família que es va fer Rajoy amb el barons populars. No cal seguir molt la política per a saber que, molts dels que van sortir a la foto, són els que ja fa temps estan intentant fer-lo fora de la presidència del partit. La “foto” del Sant Sopar (la última cena), la van fer abans de que Crist fos traït per Judes. La diferència és que a la que es va fer al carrer Gènova, de judes n’hi ha més d’un!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)