'El ‘cas Millet’ i els partits', per Jiménez Villarejo

ARTICLE PUBLICAT AL PERIÓDICO DE CATALUNYA D'AVUI.

• L’opacitat dels comptes de les organitzacions polítiques perjudica greument la seva credibilitat: «És injust que s’aprofiti el ‘cas Millet’ per atacar la burgesia»

CARLOS Jiménez Villarejo*

El descobriment de la gestió presumptament delictiva del Palau de la Música-Orfeó Català ha tornat a centrar l’atenció en dues qüestions essencials: el control institucional dels fons públics aportats a les fundacions privades i, sobretot, el finançament privat dels partits polítics.
Quan es va constituir el primer Govern tripartit es va elaborar un informe per conèixer les causes del dèficit generat per la gestió dels governs de Convergència i Unió, que s’elevava a 1.177 milions d’euros. Segons aquest informe, les subvencions públiques constituïen una de les àrees «més conflictives». Només una limitada mostra de subvencions revocades per la incorrecta utilització dels fons públics ja s’elevava a 9.335.920,30 euros. No en va, l’informe parla d’«abusos realment escandalosos». Era una mostra molt fundada del tractament arbitrari dels fons públics.
Però continua sent fonamental, llavors i ara, saber per què el protectorat de la Generalitat, a qui correspon el control de les fundacions, la verificació dels seus comptes anuals i de la seva comptabilitat i la inspecció d’aquests, no va detectar la continuada i manifesta gestió irregular que s’estava produint al Palau-Orfeó Català. Perquè la llei catalana de fundacions de l’any 2001 ja proporcionava els instruments necessaris per poder tenir-ne un control més eficaç.

QUANT al finançament privat dels partits, el problema encara és més greu. Se sap que el creixement dels costos de la política, derivats sobretot de les modernes campanyes electorals, els porta a una constant exigència de recursos econòmics. L’obtenció de diners s’ha convertit en un objectiu polític en si mateix. I és evident que les aportacions econòmiques privades poden generar una desigualtat econòmica entre els partits, trencant així el principi d’equitat d’oportunitats i afectant la representativitat dels polítics mateixos i del mateix fonament del pluralisme polític. Per això es manté d’actualitat la reflexió del professor Koening, de la Universitat d’Estrasburg : «La qüestió essencial és saber per què una societat o una empresa finança un partit polític. La resposta lògica és que el generós donador busca en el partit i, per tant, en els poders públics que ocupa el partit, avantatges que, en un altre cas, no hauria obtingut».
Per això, va resultar fonamental l’aprovació de la llei orgànica 8/2007 del 4 de juliol, que regula un nou sistema de finançament. En la seva exposició de motius, s’hi reconeix com un dels fonaments de la nova disposició «l’aparició davant de l’opinió pública de possibles irregularitats vinculades en alguns casos al finançament dels partits polítics». I entre els objectius de la llei hi ha el d’establir un règim econòmic que «no incorpori elements de distorsió entre la voluntat popular i l’exercici del poder polític». Per aconseguir-ho, suprimeix les donacions anònimes, una mesura el veritable abast de la qual encara no podem comprovar.
Creiem que resulta necessari exposar algunes d’aquestes dades per saber de quina manera la llei de finançament del 1987 es va incomplir de manera gairebé generalitzada davant d’una ciutadania completament ignorant dels comptes dels partits als quals periòdicament voten. L’informe del Tribunal de Comptes sobre l’exercici del 2003 confirmava les tesis d’un finançament fosc i opac. En aquell exercici, certs partits van percebre donacions anònimes procedents de persones físiques i jurídiques que, òbviament, no se sap si van ser beneficiades des del poder polític –llavors de CiU– amb concessions i altres beneficis econòmics. Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) va rebre 1.324.000 euros; Unió Democràtica de Catalunya (UDC), 860.252.000 euros, i el Partit Popular (PP), com a formació estatal, ja que els comptes del PP de Catalunya no apareixen diferenciats, 2.361.422,41 euros. El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) va rebre per aquell concepte una quantitat una mica superior als 150.000 euros. No consta que Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya-Verds-EUiA, ni en aquest ni en exercicis posteriors, fossin finançats per aquest procediment.

EN l’exercici del 2004,el Tribunal de Comptes va tornar a comprovar les mateixes fonts de finançament privat. CDC va percebre 1.515.100 euros com a aportacions anònimes. El PP, com a formació política estatal, va percebre pel mateix concepte 2.825.425,83 euros. I UDC, 884.716,12 euros. En l’últim exercici fiscalitzat, el 2005, es va mantenir la mateixa tendència que els anys anteriors. CDC va rebre de donants anònims 1.590.905 euros. El PP, com a partit estatal, ja que al de Catalunya li falta autonomia fins i tot per formular els seus comptes, va obtenir pel mateix procediment 3.068.741 euros. UDC,148.498 euros. I el PSC, en aquell exercici, 176.000 euros.
Ja sabem que, com que llavors les donacions anònimes estaven autoritzades, no hi ha res a objectar que les percebessin. Però és evident que els partits coneixen l’origen d’aquests fons. Seria un exercici de transparència i honradesa política que, sobretot CiU i el PP, revelessin la identitat dels donants perquè els ciutadans sàpiguen si aquestes donacions han estat o no causa de corrupció. Dubtem que ho facin, però que sàpiguen que la seva opacitat és un greu obstacle per a la seva credibilitat com a partits de govern.

*Jurista.

LA CATALUNYA PARTIDA

(Aquest article ha estat publicat avui a Vinaròs News)

El proper 7 de novembre farà 3 segles i mig que es va signar el tractat dels Pirineus entre Espanya i França a l’illa dels Faisans, al bell mig del riu Bidasoa, entre les poblacions de Irun i Hendaia, donant així per acabada la guerra dels Trenta Anys. Els signants del tractat foren els Reis Felip IV d’Espanya i Lluís XIV de França (el Rei Sol)
Però la gran perjudicada va ser Catalunya que va veure com la partien en dues parts seguit la línia dels Pirineus, mentre que l’illa dels Faisans té sobirania compartida entre tots dos estats. L’acord es va fer sense comptar amb les institucions catalanes i fou amagat fins el 1702 quan el propi Rei ho va comunicar a les Corts Catalanes.
A partir de llavors, el Comtat del Rosselló (que incloïa el Vallespir, el Conflent i el Capcir) i trenta-tres pobles de la Cerdanya, passaven a pertànyer al Regne de França... Fins avui.
Tres-cents cinquanta anys més tard és evident que els camins seguits per totes dues parts han estat molt diferents. Ja no només perquè pertanyent a dos estats, sinó perquè s’han usat dues estratègies molt diferents a l’hora d’administrar els seus respectius ciutadans.
Mentre que a Espanya, en determinats moments, se’ns volia “espanyolitzar a la força” (com durant l’època de la dictadura on estava prohibida la educació en català i només s’admetia alguna representació cultural “regional” com a part integrant d’un tot), més enllà dels Pirineus, a la Catalunya Nord (o la Catalunya del Nord, com es vol que es digui ara), l’afrancesament va ser progressiu, sense grans sobresalts i no va crear cap tipus de rebuig entre la majoria del seus ciutadans.
Històricament, la Catalunya del Nord havia tingut un paper rellevant dintre de la historia del Principat. Només cal recordar, per exemple, que el rei Jaume I el Conqueridor, el que va alliberar els Regnes de Mallorca i València del domini sarraí, va néixer a Montpeller, d’on era originària la seva mare Maria.
Sovint viatjo a França i em solc parar al Portús, on hi viu un cosí que regenta la farmàcia del poble. El Portús va ser un dels pobles que va patir els efectes del tractat del Pirineus i va qudar partit en dos. Només creuar la duana (formalment desapareguda des del tractat de Maastricht) accedeixes al seu principal carrer, l’avinguda de França. A la dreta, seguint la línia de la vorera, tens la part espanyola, els Límits, fins arriba a un carrer on hi ha un piló fronterer, llavors la línia imaginària de la frontera se’n va cap a dintre. L’altra part, la més gran, és França. A simple vista es detecta força bé. La part espanyola és molt més comercial, està plena de supermercats on els francesos fan la darrera parada abans d’entrar al seu país per comprar-hi sobre tot begudes alcohòliques i tabac, ja que ho poden trobar a un preu molt més barat.
Si es fes una enquesta entre els habitants del Portús i de la resta de la Catalunya Nord sobre la seva identitat nacional, amb tota probabilitat i de forma majoritària, dirien que “són catalans”. No obstant això, fora de la simbologia pròpia (senyera quatribarrada, sardanes, festes de foc amb diables, etc.) i els topònims del llocs, no queda pràcticament res de la identitat catalana que van tenir tres-cents cinquanta anys abans.
Hi ha, es veritat, associacions culturals que volen recuperar la identitat perduda, sobre tot en temes lingüístics, però els avenços són insignificants. Arribat a aquest punt s’hauria de fer una menció especial a l’USAP, el club de rugbi de Perpinyà, la capital de la Catalunya del N. El rugbi és allí l’esport nacional i té més seguidors que el propi futbol. L’USAP fa ús dels símbols identitaris catalans i surten a jugar escoltant les notes de la sardana “la Santa Espina”, una de les més populars i tradicionals.
L’any passat, Perpinyà va ser la Capital de la Cultura Catalana, com ho havia estat Amposta l’any 2006. Per aquest motiu, però també per d’altres de tipus personal, Jaume Roure, tinent d’alcalde de Perpinyà, ha visitat sovint la capital del Montsià. La darrera vegada que li vaig parlar va ser poc després del pregó de les festes majors de 2008. De la conversa que vàrem mantenir, recordo que em va dir. “Si tinc que elegir entre el centralisme de Madrid i el de París, prefereixo aquest últim”. Crec que el motiu principal és perquè hi estant més “acostumats” i no noten tant l’efecte d’atracció que s’exerceix des de la capital francesa. En canvi, aquí, sempre ens hem mostrat molt més reticents a “l’involucionisme” centralista de Madrid i l’efecte rebot ha estat una constant en els tenses relacions existents entre les dues parts.
Despectivament coneixem als francesos com “gavatxos”. Però aquest apel•latiu és més propi dels occitans i no inclouria a la resta del francesos.
Pierre, un amic d’un dels meus cosins “francesos” és el cap de l’oficina de turisme d’Ax les Thermes, una localitat situada als Pirineus i coneguda per les seves aigües termals, ja usades en l’època dels romans. A Pierre el vaig conèixer a Mirepoix, departament de l’Ariège, en el decurs del casament de ma neboda. La seva dona és professora de castellà i ell es defensa prou bé amb l’idioma de Cervantes. En una moment de la conversa ens digué una d’aquelles frases que no es solen oblidar: “Després dels catalans (referint-se als del N) venen els gavatxos i després els francesos que encara són pitjors”.

CLOENDA ACTES 50è ANIVERSARI PENYA JOAN GAMPER D’AMPOSTA

La Penya Barcelonista Joan Gamper d’Amposta ha celebrat durant tota aquesta setmana els actes del 50è aniversari de la seva fundació. Dilluns es va inaugurar a la sala d’exposicions de Caixa Tarragona una mostra dl que ha estat aquest mig segle fent barcelonisme a les nostres terres.
Avui ha estat el dia més institucional. A les 11:30, a la plaça del mercat s’ha destapat una placa commemorativa on hi eren presents un bon grapat de penyistes vinguts de diferents pobles de les comarques de l’Ebre i també del Maestrat (s’ha pogut veure les representacions de les penyes barcelonistes de Camarles, els Lligallos, Tivenys, el Perelló, l'Ampolla, Alcanar, Benicarló, Traiguera, etc.) També hi ha assistit a l’acte directius del FC Barcelona acompanyats pel net i el tataranet del fundador i també del que dóna nom a la penya d’Amposta: Joan Gamper. Als parlaments s’ha destacat la valentia que van tenir els fundadors de la penya on, en els anys difícils de la dictadura franquista, no només van fundar la primera penya fora de Barcelona, sinó que a més a més, li van posar el nom del que un dia de 1889 va decidir fundar l’entitat. Tal com ha reconegut el seu net, va ser tot un atreviment i també ha volgut recordar que l’any 1957, quan es va inaugurar l’estadi actual, el llavors president Miró Sans li va voler posar el nom de Joan Gamper al nou estadi, però les autoritats de l’època li van prohibir.
Després s’ha fet la recepció oficial a la seu de l’ajuntament de la ciutat i el lliurament d’obsequis.
S’esperava l’assistència del president Joan Laporta, però finalment no hi ha assistit. Encara que, segons sembla si que hi serà present al dinar de cloenda que es celebrarà a un conegut restaurant de l’Aldea.

BARCELONA ORGANITZARÀ LA FINAL DE LA COPA DAVIS DE TENNIS

València va perdre la votació per 13-1 amb gran desesperació per part de tots els “chufers”. Però què hauria passat si la Reial Federació Espanyola de Tennis hagués designat València?
Imaginem-nos la segona opció i, a sobre que el cas Gürtel que afecta el PP no hagués sortit a la llum. Segurament hauria passat el següent.
Rita Barberà, com alcaldessa de la ciutat i Francisco Camps, com a president de la Cheneralitat s’haurien fos en una abraçada. Les llàgrimes d’alegria (pels diners que anaven a guanyar) els hi haurien rajat per la cara fins fer baixar el Túria pel seu antic traçat. Llavors, Camps trucaria a Ricardo Costa demanant-li que es poses ràpidament en contacte amb Álvaro Pérez, més conegut com “el Bigotes”, representant al Regne de València de Francisco Correa per a que la seva empresa d’espectacles Orange Market li organitzes la final somiada.
El lloc ideal per a fer-ho seria a la Ciutat de les Arts i de les Ciències de València que, per aquest cas avançaria les falles de Sant Chusep. Abans dels partits, els jugaors, en lloc d’escoltar l’himne d’Espanya i per a que no tornés a passar el que un dia va passar a Austràlia que van posar l’himne de Riego, l’oficial en temps de la República, una banda de música interpretaria l’òpera Roger de Flor del mestre Ruperto Chapí, això sí, amb les modificacions oportunes per a treure qualsevol referència sobre Catalunya i els catalans. Així Roger de Flor es convertiria en Rogelio de Flor del Taronger i l’exercit almogàver català es convertiria en un exercit mixt de moros i cristians d’Almoradí de l’Alqueria del Niño Perdido i de Tavernes Blanques que haurien creuat el riu Sénia primer i més tard l’Ebre per anar conquerint poc a poc Catalunya que passaria a ser la València del Nord i es plantarien davant de Barcelona. Allí, un 9 d’octubre, s’afegirien les tropes de Jaume I el Conqueridor (què hauria nascut a Torrevella) i junts entrarien a una Barcelona deslliurada de catalans. I colorín colorado...
Àlvaro Pérez parlaria amb Alejandro Agag per a que, utilitzant tot els seus encants i influències i també ajudat per seu sobre José Maria Aznar, convidessin a Bernie Ecelestone, George Bush, Barack Obama i el Papa que tornaria a València per a veure com juga els seu equip (els tennistes solent jugar de blanc, que és color més habitual del Sant Pare) I Canal 9 seria la televisió oficial del torneig que vendria les imatges per tot el món i, encara que guanyés l’equip de Txèquia, els locutors insistirien que ha guanyat Espanya i al final s’ho acabarien creient tots.
I amb dels beneficis obtinguts, a Paco Camps li regalarien un vestit a mida i a Ricardo Costa un rellotge d’or i brillants i per a cada valencià un cucuruxo de mantecado.
I tots quedarien molt contens sense importar-los massa si la “safata per l’amanida” la guanyés l’equip espanyol o el xec. I tots serien molt feliços i seguirien votant el PP perquè, donar-los no els dona molt, però menys dóna un pedra... I les pedres i els totxanes, ja sé sap, són necessàries per a quan sé surti de la crisi i Rajoy sigui el president del govern de l’Estat, seguir construint en terrenys reqüalificats il•legalment on abans hi havia una zona protegida. Ah! Què ja no en queda cap? Sí home, no recordeu que s’ha conquerit Catalunya... I l’Alicia Sánchez-Camacho seria designada nova presidenta de la Cheneralitat (passaria a dir-se així) Catalana!