TEMPLERS A LES TERRES DE L'EBRE

El saló Polvorí del Parador de la Suda de Tortosa va ser ahir al vespre l’escenari per a fer la presentació del llibre “Templers a les Terres de l’Ebre” (Templarios a las Tierras del Ebro, que és el nom de l’edició en castellà) de Jesús Ávila Granados (Granada –com pareix indicar el seu nom- 1950)
A la taula, fent de “mestre de cerimònies” el ceramista i amic Joan Panisello i com a representant institucional Xavier Vega, el Director del Serveis Territorials de Cultura a les Terres de l’Ebre que fou el primer en prendre la paraula.
Vega fa comentar en profunditat el llibre, així com la manera de viure i pensar de l’Ordre del Temple en la baixa edat mitjana.


Del llibre (publicat per l’editorial de Valls Cossetània Edicions al preu de 19 euros totes dues edicions), va dir que eren dos llibres en un: la història dels templers a les nostres terres (que tal com diuen molts –jo mateix- les composen les Terres de l’Ebre, el Maestrat i el Matarranya) i una guia de viatge per a poder descobrir els indrets més coneguts, però també els racons més amagats dels dominis de l’ordre.
Panisello, amic de l’autor des de fa més de 35 anys, va parlar de Jesús Àvila com a persona, escriptor i fotògraf. Dels seus coneixements sobre el món medieval (l’Islam, els Càtars, etc.), però també d’altres pobles ancestrals com els celtes. Dels llibres d’assaig publicats i de la seva novel•la (només una), dels premis i d’altres reconeixements, entre els quals va destacar-ne els dos premis “Europa Humana” atorgats pel Consell d’Europa, TUTAV, donat pel Ministeri de Turisme de Turquia, al millor vídeo documental al festival de cinema de Montcarlo i, finalment al “millor llibre monogràfic en espanyol” per la seva obra “Enciclopedia del aceite de oliva”.
Com veieu, Àvila Granados no només toca temes històrics, sinó també culinaris, turístics, etc.


Però sense cap mena de dubte, “l’estrella” de la nit va ser Jesús Ávila Granados. L’escriptor va complaure el seu públic amb tota mena d’explicacions sobre l’Ordre del Temple. Fins i tot va deixar penjades alguna qüestió que donà que pensar, com per exemple, d’on es treien les enormes quantitats de diners per a pagar les obres de les grans catedrals (Notre Dame, Burgos, Toledo, etc.) Segons Ávila podrien haver arribar del •Nou Món”, la qual cosa, de ser certa, trancaria amb bona part de la història universal que ens han ensenyat fins ara.
De les seves explicacions es desprenia saviesa i entusiasme. Després de fer una passejada sense aprofundir massa per la història dels templers a les nostres contrades, a petició del públic congregat, va centrar més el tema en Tortosa i el seu contorn.
Finalment, com a “premi extra" ens va oferir una sèrie de més de 120 diapositives (són les il•lustracions del llibre) citant-ne un per un i alfabèticament els pobles on l’Ordre del Temple hi va ser present. Ens va descobrir aquells racons amagats (quasi secrets) dels que us parlava només començar l’escrit i que, normalment, passen desapercebuts al visitant poc entès en el tema.
No voldria deixar passar l’ocasió de citar el que va dir sobre la població de Batea: “Un poble que hauria de ser patrimoni de la humanitat i que jo faré tot el possible per a que així sigui”. Quan se’n assabenti el meu amic i alcalde Joaquim Paladella, segur que s’emocionarà. I també que la torre de la Galera (avui església i mirador sobre el pla que porta el seu nom, també té els seus orígens en el Temple)
Només un darrer comentari. Escoltant persones com Jesús Ávila te’n adones de les moltes coses que encara tens per “descobrir” i que pots aprendre per enriquir el nostre propi coneixement.

LA TERCERA POTA

Una manera gràfica de definir el govern d’Entesa seria dir que és una taula amb tres potes. Una seria el PSC, el grup majoritari, l’altra ERC i per últim, ICV-EUA.
A una taula, si una de les potes li falla, es diu que està coixa i cal falcar-la. El pitjor passa si la pota no és pot falcar.
En els anys del govern de Pasqual Maragall, sempre hi havia alguna “pota” que estava coixa, normalment la que representava a ERC. Finalment, quans els republicans van decidir deixar el partit, la taula va quedar coixa del tot i davant la impossibilitat de posar-n’hi una altra, va caler convocar noves eleccions. Aquest fet va passar factura al “tripartit” que va veure com les formacions que subjectaven el govern perdien vots i escons a favor de CiU i, sobre tot, de Ciutadans que emergien con una nova formació al parlament.
En els darrers dies, una altra pota torna a fallar, la d’ICV-EUA. I mira que si en alguna cosa destacava Montilla per sobre de Maragall, aquesta era, precisament, la fermesa com ha sabut resoldre els conflictes que, fins ara, se li havien anat presentant, amb l’excepció de la Llei d’Educació on els altres dos partits van tenir que pactar amb CiU per a treure endavant la llei.
Ara un altre cop la mateixa formació ha mostrat les seves discrepàncies a la nova llei sobre successions i donacions que han acordat les altres formacions de govern. Fins i tot han arribat a anunciar esmenes a la llei i el seu vot negatiu a la llei d’acompanyament dels pressupostos de la Generalitat que presentarà un govern on ells hi són!
Però en aquest cas, el panorama, em sembla força més complicat. Ara no passa com amb la LLE que va tenir el suport de CiU, ara, la formació que lidera Mas (i evidentment, també el PP i C’s) ja han anunciat que hi votaran en contra. La llei, només amb els vots del PSC i ERC, no podrà sortir endavant, al menys que hi hagués una enorme abstenció, la qual cosa, presumeixo, no passarà.
Sempre que es vol fer una llei nova (Estatut, finançament) és per millorar. Encara que sigui en aspectes puntuals i concrets, però una nova llei, sempre millora (o al menys tindria que ser així) la vella. Si ICV-EUA vota en contra de la nova llei, seguirà aplicant-se la vella amb el perjudici que causarà a bona part de la ciutadania que, amb l’aprovació de la nova, es beneficiarien.
Però aquest no és tot el mal que pot causar la formació “ecosocialista”. La percepció que té la ciutadania és d’un total desgavell en el si del govern i això acaba (com ja he comentat) afectant molt directament els resultats electorals dels partits que el configuren.
ICV-EUA, sempre s’ha mostrar a favor de repetir governs amb les altres dues formacions. Fins i tot diria que són els que hi estan més predisposats. Però amb la seva actitud d’intransigència a una llei de la que estan “bàsicament” d’acord, encara que no del tot, poden acabar amb les possibilitats de reedició d’un tercer govern d’Entesa.

QUI PAGA LES CRISIS?

Crec que la resposta és força evident: els ciutadans i les ciutadanes. Crec que no cal que ens ho recordi ningú. La consigna “No pagarem les vostres crisis” l’hem pogut llegir en cartells i pintades.
El col•lectiu més afectat són els aturats i d’aquestos els qui no cobren cap tipus de prestació econòmica o estan a punt d’esgotar-les.
Però no són els únics. Aquest llarg cap de setmana del pont ho he pogut comprovar per mi mateix.
Aprofitant “l’aparador” de Fira Amposta ens aproparem als concessionaris dels cotxes per a mirar de canviar el vell que tenim (13 anys) Evidentment ens oferien (dintre de les nostres possibilitats) cotxes que es poguessin acollir al “Plan E” i gaudir així del l’ajut de 2.000 euros que et donen les diverses administracions.
Dels diferents models de les distintes marques que estiguérem veient, n’escollírem els que més ens van agradar. Però encara hi havia un altre obstacle que salvar: el finançament.
En arribar a casa varem entrar en les diferents pàgines dels fabricants per a veure si el preu que ens demanaven els concessionaris era el que recomanava la fàbrica en qüestió. Normalment, els preus dels concessionaris solen anar per damunt del que “marca” la fàbrica. Segons els venedors, és que allí cal sumar-li les despeses de matriculació i gestoria. Però n’hi ha que, la diferència entre els uns i els altres, és de més de 1.000 euros, la qual cosa fa pensar que no només és el producte d’aquestes despeses.
Però com avui en dia per Internet es pot trobar i veure quasi que tot, ens varem “submergir” a la pàgina de l’entitat financera a veure el tipus d’interès.
Incomprensiblement estava molt per sobre del que ens van aplicar cinc anys enrere quan varem finançar l’altre cotxe!
La conclusió que en vaig treure fa ser fàcil: “El que les administracions et donen, les entitats bancàries t’ho treuen”. Potser per això et dóna l’ajut el govern, per a pagar préstecs més elevats als bancs i caixes? Increïble, però cert!!
Per tant, aquella idea generalitzada de que no es supera la crisi per culpa de les entitats financeres és cert.
I a sobre, ahir mateix, un amic “caixero” em deia que la prioritat de la seva entitat (suposo que també de les altres) és acaparar diners, amb domiciliacions de nòmines, plans de pensions, etc. Però és que, a sobre, l’interès que et donen pels teus diners és baixíssim. No fa gaires dies, a la meva dona la van fer passar per una oficina. Els diners que fins ara li rendien un 4 %, de sobte passaran a « donar-li » un 0,10 !
Com veieu, « obrir » un banc no és tan difícil. Només cal pagar uns interessos molt baixos pels diners que dipositin els clients i cobrar-los molts alts quan els deixes a qui te’ls demana. Negoci net i segur!!

FIRA AMPOSTA '09. CONCLUSIONS

Avui es clausura l’edició d’aquest any. Oficialment els seus responsables parlaran d’èxit (quasi sense precedents) d’un volum de negoci de milers d’euros, etc.
De fet, abans de començar la Fira ja es van donar les primeres dades. El nombre de visitants que s’esperaven i, sobre tot, la gran participació del món empresarial que, malgrat la crisi, havien aconseguit omplir el recinte firal.
Algunes d’aquestes dades no es poden discutir. Qui sap quans visitants haurà tingut? Qui sap el volum total de negoci generat? Només els responsables tindran dades aproximades i fiables, però, transcendiran al públic? O ens diran allò que els interessa?
Ara bé, algunes coses que ens han dit es poden contrastar. El pavelló firal no estava ple de gom a gom. En un dels carrils s’hi podia veure un estan buit. Al estar al mig vaig pensar que, algú, a darrera hora, havia decidit no acudir. Si hagués avisat en temps, segurament s’hauria dissimulat o posat a lloc prou dissimulat.
Però això no és tot. Mai com aquest any he vist tants estants d’entitats locals. Al parlar-ne amb els expositors, aquests em deien: “I gratis! I als demés perquè han rebaixat el preu...”. A part “exposen” les institucions que ocupen grans espais de l’interior del pavelló.
Durant l’any, al pavelló firal ja s’hi ha fet diverses fires com ara la fira d’entitats, la d’Aromes i Sabors o el mercat de vehicles d’ocasió. Quina necessitat hi ha per a que es tornin a repetir?
A més de les entitats (moltes, a part d’altres estants promocionals que no tindrien raó de ser a una fira de mostres), s’hi poden veure de productes alimentaris i, evidentment, juntament amb els cotxes nous, també vehicles d’ocasió. Un venedor em deia: “I gràcies a natros”.
Si la Fira de Mostres d’Amposta tingués l’empenta suficient per a generar negoci, sobre tot en productes innovadors i de gran demanda, no caldria omplir-la d’altres productes que, si han de ser els motors de la nostra economia, estem apanyats!
Segurament les raons que ens donaran els responsables de l’organització serà la crisi. Cert, en tems de crisi tot costa més. Si un any normal ja és difícil omplir-la, més en època de crisi.
Però la excusa no m’acaba de convèncer. L’equip de govern portava al seu programa per aquesta legislatura la construcció d’un nou pavelló firal que contemplés una sala multiusos per a poder fer els actes més institucionals i els que no ho són tant. Amb aquestes perspectives, es tant necessari? De vegades penso que si CiU d’Amposta no va tenir enveja del pavelló que es va construir a Tortosa en la passada legislatura...