LES COSES AL SEU LLOC

Ahir, el Tribunal Suprem va “tornar les coses al seu lloc” respecta a la imputació pel delicte de “reunió il•lícita” del anterior lehendakari Ibarretxe, l’actual, Patxi López i l’exconseller d’Interior del govern basc Rodolfo Ares, per haver-se reunit amb membres de Batasuna quan aquest partit ja havia estat declarat il•legal.
Al seu dia ja vas opinar al respecte i vaig dir que “coses com aquesta no haurien de passar”. Faltaria més que el president del govern basc (o qualsevol altre) no pogués reunir-se amb qualsevol ciutadà, dintre de els seves competències i que, jo crec, que han de ser il•limitades en el seu marc competencial.
És evident que qualsevol associació (ja es digui Fòrum d’Ermua o Dignitat i Justícia), té el dret de denunciar davant els tribunals tot allò que pugui tenir una mica de base jurídica. Però els jutges haurien de poder rebutjar casso com aquests quan l’única cosa que pretenen és fer mal als denunciats sense treure cal benefici més que la “satisfacció personal”.
Al mateix sac s’haurien de posar les denuncies que ha rebut el jutge Garzón per prevaricació. La darrera acceptada a tràmit, d’ahir mateix, per una denúncia feta per la Falange Española y de las JONS (que jo no entenc com s’il•legalitza Batasuna, Acció Nacionalista Basca o el Partit Comunista de les Terres Basques i no partits con FE)
Garzón encara té altres “causes” pendents als jutjats per a resoldre. Denuncies per prevaricació, perquè els seus denunciants, el sindicat ultradretà Manos Limpias, creu que no pot ordenar l’obertura de les fosses comunes amb els assassinats fets pels feixistes a la Guerra Civil Espanyola.
La dreta (i a Argentina, Xile, Uruguai, etc. hi tenim clars exemples) abans d’abandonar el poder, legisla lleis que protegeix els dictadors i els seus col•laboradors. I als represaliats i les seves famílies, qui el protegeix? No és normal que una família, encara que siguin els nets dels afusellat, vulguin enterrar els seus morts juntament amb la resta de la família.
Espero que els casos que Garzón té pendents acaben tots com el dels lehendakaris bascos i les coses tornen està al seu lloc, d’on no haurien d’haver “marxat” mai!

LLEIS PARA NO COMPLIR-SE

Ahir pel matí escoltava la cadena SER i parlaven de la retirada de 2 escuts franquistes de la seu de la capitania general de Burgos. Poca broma!
Burgos va ser peça clau a la Guerra Civil Espanyola. Mentre Madrid segui resistint al crit de “¡No pasarán!”, Burgos exercia de capital de la zona autoanomenada nacional. Franco va mantenir a la capital castellana durant molt de temps la seva residència. Però abans, fins i tot que comencés la guerra, l’altre general colpista Sanjurjo, ja havia establert també el seu centre de comandament a la capital castellana.
I aquesta mena de coses queden arrelades a la terra. És normal que allò que va representar durant molt de temps un símbol per als colpistes, es volgués mantenir fidel als seus principis i conservés de forma escrupolosa tota la simbologia.
I si s’ha tret, no ha estat per ganes, sinó per la Llei da la Memòria Històrica, aprovada ara ha fet dos anys i que obligava la retirada de tota aquesta parafernàlia dels edificis oficials, fins i tot els de caràcter militar.


Però per arribar a aquesta llei, abans es van tenir que adoptar tota una sèrie de mesures legals que reconeixien molts de drets als qui van combatre al costar del règim legalment establert a Espanya d’ençà de 1931: la II República.
Però el que hauria degut de ser una cosa normal, la retirada de tota la simbologia feixista després d’haver recuperat els drets civils, a la pràctica, a molts de llocs, encara seguien i segueixen existint escuts amb l’àguila, el jonc i les fletxes, etc. (A la foto un rètol que vaig trobar per la Rioja fa un parell d’anys) A Tortosa, per exemple, fins no fa gaires anys hi havia una vidriera a la seu de l’ajuntament amb l’escut de Franco i, el monument als “25 anys de pau”, no està exempt de controvèrsia i, mentre uns volen que es tiri a terra, els altres el defensen pel seu significat històric. A Amposta, com tot sabeu, encara hi queden carrers que porten el nom d’antics falangistes que van combatre al costat del dictador i un cartell (foto) a un bloc d’habitatges a la vora del riu amb la tradicional “aranya joseantoniana”.

Una altra llei de difícil compliment, és la Llei del Cinema en Català, aprovada pel govern de la Generalitat ahir mateix i que ara haurà de passar el seu tràmit parlamentari. La llei preveu el doblatge paritari de totes les pel•lícules que es tinguin que doblar al castellà. Només hi fica dues excepcions. Les pel•lícules que es passin amb versió original i aquelles de les que només se’n distribueixin menys de quinze còpies.
Tampoc és la primera vegada que s’intenta fer una llei d’aquest tipus, sense que hagi tingut, fins ara, l’èxit que caldria esperar.
Per una part les distribuïdores s’oposen pel cost que els suposaria i, per l’altre, hi ha dos partits al Parlament de Catalunya que ja han dit, d’entrada, que s’hi oposaran: El Partit Popular i Ciutadans Partit de la Ciutadania. És del tot al•lucinant, però és així! Resulta que aquest partits defensen el bilingüisme per a Catalunya però només quan consideren que el castellà “perd terreny” en referència al català. És la manera peculiar d’entendre els nostre país (Catalunya, evidentment) que tenen aquest dos partits dretans.

TARRAGONA I LES ENTITATS CULTURALS

Sovint solem escoltar: “En ... està tot inventat!” (poseu l’activitat que vulgueu en lloc dels punts suspensius. També en política, encara que hi ha vegades que surten personatges extravagants com l’Ariel Santamaria de Reus (que sempre va vestit d’Elvis Presley) o Albert Riera de Ciutadans que va fotografiar-se nu per als cartells electorals, etc.
Quan dintre d’un municipi, de cop s’alcen moltes veus en contra de l’ajuntament (o dels equips que donen suport a l’alcalde), o és que ho està fent molt malament o es tracta d’una trama perfectament dirigida des la l’oposició política municipal.
Ahir vaig escoltar per la ràdio i avui se’n fa ressò el Diari de Tarragona de la “mobilització en contra de l’ajuntament de diverses entitats de la ciutat davant del que anomenen ‘passivitat’ a l’hora de potenciar la cultura.
Qualsevol ciutat i poble, del més gran al més petit, ha tingut que reduir despeses per a poder quadrar el pressupost d’enguany. I, normalment, la “parenta pobre” del pressupost, desgraciadament, és la cultura. Això ens ha passat a Amposta i, fins ara, l’oposició no ha dit res. I això que s’ha retallat per un bon grapat de llocs: cicle de teatre (on està prevista la supressió de les companyies professionals i s’apostarà per les amateurs), actes de festes majors, etc. A mode d’exemple recordaré que l’any passat, des del departament de Cultura de la Generalitat es va oferir un cicle de teatre i dansa per aquells municipis que ho sol•licitessin. Amposta en va ser-ne un.
Però també és cert que allí on ha governat CiU durant molts d’anys (Amposta, Tarragona, etc.) ha aconseguit una sèrie d’entitats “fidels”. No fa gaire temps a Amposta en varem poder veure i viure un episodi.
La segona part d’aquesta qüestió, del neguit de les entitats tarragonines té molt a veure amb la candidatura de Tarragona com a Capital de la Cultura Europea de 2016.
Del poc que sé del tema, me’n adono que l’ajuntament de Tarragona (al menys des de que el presideix Josep Félix Ballesteros) no s’implica amb l’obtenció d’aquesta distinció.
A Amposta, us en recordareu, l’any 2006 va ostentar el títol de Capital de la Cultura Catalana. Encara que us pugui sonar estrany, totes dues nominacions estan molt directament relacionades.
Qui promou aquestes candidatures són entitats particulars amb cert recolzament institucional i amb afany de lucre. I al darrera d’aquestes, com també passa amb la capital Americana de la Cultura hi ha un nom propi: Xavier Tudela.
Xavier Tudela és un personatge que viu d’això i que només es relaciona amb el poder. Dels seu pas per Amposta en trec molt poc de positiu, ja que solia ignorar als membres de l’oposició. Recordo que se’n va dir que l’Associació de la Capital de la Cultura Catalana obtindria el reconeixement de la Generalitat de Catalunya, però a l’hora de la veritat només va tenir un “limitat” recolzament dels càrrecs d’ERC com Josep Bargalló.
A l’acte de clausura, on s’esperava l’assistència massiva de càrrecs institucionals, a l’hora de la veritat, molts d’ells es van excusar.

Podeu llegir comentaris sobre Xavier Tudela als enllaços que he ficat a baix.


http://www.nodulo.org/ec/2005/n045p12.htm

http://www.europapress.es/catalunya/noticia-jaume-vives-medalla-oro-capital-cultura-catalana-titulo-postumo-20100111122840.html

http://www.elmundo-eldia.com/2002/10/21/illes_balears/1035064803.html

http://www.larevista.com.mx/ed589/info1.htm

HISTORIA DE DOS REYES

KEN LOACH (director de cine) / PAUL LAVERTY (Guionista) - 12/12/2009

Nos han pedido que firmemos una carta suscrita por numerosos escritores, artistas, políticos y sindicalistas de renombre y dirigida al rey Juan Carlos I, en la que solicitan que interceda ante el rey Mohamed VI de Marruecos para intentar salvar de algún modo la vida de Aminatou Haidar, que se halla en huelga de hambre en el aeropuerto de Lanzarote. Aunque respetamos la buena voluntad de los implicados -y comprendemos que todos ansiamos evitar una tragedia- y en nuestro fuero interno esperamos que surta efecto, creemos que se trata de una estrategia profundamente equivocada. No obstante, reconocemos que esta iniciativa pone de relieve un hecho esencial: el rey Mohamed es la única figura que goza de un poder real en Marruecos. Básicamente, en la carta se pide al rey Juan Carlos I que le ruegue al rey de Marruecos que nos haga el "favor" de resolver este lío.

Ha llegado el momento de ser claros y dejar de agachar la cabeza. Mohamed VI posee una fortuna estimada en dos mil millones de dólares por la revista Forbes, que lo sitúa en octavo lugar entre los monarcas más ricos del mundo. Según la Wikipedia, Mohamed y su familia tienen importantes intereses comerciales en el sector minero, la alimentación, la venta al por menor y los servicios financieros. Por otra parte, el presupuesto operativo diario del palacio es astronómico. Al margen de la gran fortuna personal de Mohamed VI y de su enorme influencia en las instituciones políticas del país, Marruecos es un Estado que ha firmado tratados internacionales vinculantes. Al hacer caso omiso de esas normas internacionales, de los derechos humanos y de la Corte Internacional de Justicia, Mohamed VI se comporta como si fuera un déspota medieval.

La política exterior de Mohamed VI es burda y huele a podrido. En cada desafío subyace la amenaza implícita a España de lanzar a un sinfín de marroquíes pobres y desesperados a que crucen el Estrecho para pasar a Europa. O, peor, interrumpir la cooperación en materia de "terrorismo". En otras palabras, hacer la vista gorda ante fundamentalistas islámicos que podrían volar en pedazos a más civiles inocentes en Europa. Tal vez ese sea el motivo por el que la reacción del PSOE ha sido tan bochornosamente insulsa.

Mohamed VI es un hipócrita. El 22 de junio de 2000, la Universidad George Washington lo nombró doctor honoris causa "por su labor de fomento de la democracia en Marruecos". Deberían despojarlo de ese honor. En un incendiario discurso pronunciado el 4 de noviembre declaró que "o se es patriota o se es traidor", condenando así a todos aquellos que se nieguen a aceptar la soberanía de Marruecos sobre el Sáhara Occidental, lo cual, a su vez, llevó a una mayor represión de la resistencia pacífica.

Los funcionarios de Mohamed VI ponen como condición para devolverle el pasaporte a Aminatou Haidar que esta le pida disculpas al rey por haber cometido la temeridad de escribir en la tarjeta de embarque que su país de origen era el Sáhara Occidental y no Marruecos. Y esto se le exige a una mujer que pasó cuatro años desaparecida en un campo de detención secreto donde sufrió todo tipo de torturas. Le vendaron los ojos, la amordazaron, la golpearon, la sometieron a electroshock y la amenazaron con violarla. Si Mohamed VI tuviese un ápice de humanidad, sería él quien le suplicaría perdón de rodillas.

La gran tragedia es que, mientras el continente africano sangra por los cuatro costados y gran parte del mundo musulmán está sumida en la violencia y la desesperación, en medio de todo ello se encuentra Aminatou Haidar, una figura frágil comprometida con la resistencia pacífica.

Confiamos en que, antes de que muera, se escriba otra carta, dirigida a Mohamed VI y firmada por ciudadanos de todo el mundo (incluido el presidente Rodríguez Zapatero), en la que se les exija a Mohamed VI y a su Gobierno que respeten el derecho internacional y pasen a formar parte del mundo civilizado.

Cuando pensamos en ese hombrecillo sentado junto al teléfono en su enorme palacio -bastaría con una llamada para devolverle el pasaporte a Haidar y permitirle así reunirse con sus dos hijos, que están destrozados-, nos acordamos de los antiguos emperadores romanos, que subiendo o bajando el pulgar decidían la vida o la muerte de sus cautivos. Aunque Mohamed VI tal vez se sienta todopoderoso en su opulento palacio, de tener una pizca de imaginación y visión histórica se daría cuenta de que, si permite la muerte de Haidar, el cristalino espíritu de resistencia pacífica de esta mujer revelará la insignificancia de su crueldad, siempre corta de miras, allá donde vaya durante el resto de su vida. Si acaso hay justicia, se le dará el mismo trato que recibió Bush cuando le lanzaron un zapato en Bagdad y se convertirá en real persona non grata para el mundo civilizado. No pedimos favores que tengan que tramar en privado dos reyes. Exigimos justicia, como seres humanos.

http://www.publico.es/espana/277507/historia/reyes

http://www.publico.es/277498/1/calle/crisis