LA IMPORTÀNCIA DE DIR-SE JOSEP GONZÁLEZ

José González, el president de PIMEC, és un home important. No és extraordinàriament important ni molt important, és simplement important. Ho és fins el punt de concedir entrevistes, donar conferències o inaugurar fires (va inaugura la d’Amposta de l’any 2008) Però també per a que una cadena de ràdio d’àmbit nacional (la SER) es fes ressò ahir de les declaracions que va fer aquí a Catalunya.
Quan una persona és important, ha de tenir molta cura del que diu i com ho diu, perquè sempre hi ha qui les pot criticar i, el que es molt més greu, interpretar malament o incidir en la persona que les ha escoltat. Mireu sinó les declaracions que va fer el bisbe de Sant Sebastià, monsenyor Munilla sobre les víctimes d’Haití i la pèrdua de fe per part dels cristians.
Les declaracions que va fer ahir Josep González es referien a la immigració i l’increment de la delinqüència (pareix que es referia a Barcelona...)
Evidentment, va haver qui les va escoltar primer que jo i ja li va contestar. La primera qualificació és que són demagògiques.
No tots els immigrants són delinqüents ni tots els delinqüents són immigrants. La delinqüència, sigui organitzada o no, és inherent a la condició del ser humà i la hi ha des de que existeix la nostra espècie. O és que no hi havia delinqüència fa 50, 25 o 10 anys? I els gitanos? Abans els delinqüents pareixia que tots eren gitanos.
Quan fa del bum de la immigració al nostre país? 10 anys? 10 anys des de que van començar a arribar en massa ciutadans de l’Àfrica, de Romania o de l’Equador? I abans? És que no hi havia xarxes mafioses russes que actuaven a la Costa del Sol? O xineses? O colombianes? O les pròpies del nostre país...
Però el que passa ara és que hi ha molt d’atur i els carrers estan plens “d’aquesta gent” (com els diu despectivament la gent d’aquí) I no només els carrers, també els centres hospitalaris, col·legis i dependències administratives de tot tipus.
Entenc que hi hagi preocupació i més ara que molts “s’han de buscar la vida” en activitats il·legals. Però, si us plau ¡No posem tothom dintre del mateix sac!
Ahir mateix, vaig comentar amb un amic pagès les paraules de González i, de seguida, em va mostrar la seva preocupació pels qui roben les olives. ¡Les olives i altres productes agraris! I els fils de coure o qualsevol altra mercaderia que sigui susceptible de ser venuda i treure'n uns bons euros...
Però jo conec gent d’aquí que robaven olives ja fa anys. Així com d’altres utensilis agràries (fins i tot n’hi havia de la meva família) I, un amic que treballa a Endesa de Tarragona, ja fa anys que em va parlar dels robatoris de coure de les línies d’alta tensió.
Si tenim que controlar la delinqüència (la d’aquí i la que ens ha vingut) no només falta més policia, sinó també més jutges i més personal de justícia. Perquè sí, és veritat que quan arriben els immigrants el que no pot fer-se és fer-los passar per una espècie de colador i separar els bons dels dolents. I estic d’acord amb que hi haurien d’haver convenis amb els països d’origen per a que fossin aquells els que se’n facin càrrec dels ciutadans del seu país que haguessin estat jutjats i condemnats per la justícia espanyola.
La presidenta del PP català, la Sra. Alícia Sánchez Camacho va fer, ahir també, unes declaracions amb la mateixa línia, Però la Sánchez Camacho és una política catalana que representa a la dreta més dura i casposa d’aquest país i, en un any d’eleccions, és normal que faci aquesta mena de declaracions.
El Sr. Gonzàlez, no. Ell representa a una part de la patronal catalana i des d’aquest organisme no s’hauria de fer ni política ni parlar així... Per molt convergent que sigui!

LA VEGUERIA DE L'EBRE I CIU

La divisió de Catalunya en vegueries promet ser notícia cada dia. Cada dia que passi sortiran notícies noves i, segons pareix, cada cop més decebedores.
La darrera notícia un tan estrafolària per a mi, la llegia ahir al blog amic de “la Marfanta”. El titular de la notícia, literalment deia així: “CiU proposa ara una vegueria pròpia a Reus que prendria la Ribera d’Ebre a la vegueria de les Terres de l’Ebre”.
Defugin d’altres debats sobre prioritats, necessitats, etc. penso que com més passa el temps, el tema de les vegueries, més s’enreda.
És evident que CiU no aposta ni ha apostat mai per la vegueria de l’Ebre que, fins ara, pareixia que era l’única inqüestionable del mapa.
I si faig una afirmació tant contundent és perquè em sobra argumentació per a fer-ho.
Quan s’obre un debat sobre les vegueries, els temes sobre la capitalitat usats d’una forma interessada i partidista és voler posar pals a les rodes de tot el procés. A l’Ebre aquest debat ja fa molts d’anys que es va obrir i, fins ara, encara no he vist cap poble que faci costat a l’ajuntament d’Amposta en la seva reivindicació. De fet CiU d’Amposta no ha cregut mai en la vegueria de l’Ebre. Ni amb l’alcalde d’abans, avui senador d’Espanya, ni amb l’actual.
De les pròpies files de CiU han sortit propostes com que la capital es podria establir a Prat de Comte o al Mas de Barberans. Dites propostes cal prendre-les a broma, però en un tema tant seriós i que produeix tants tires i arronses, potser les bromes deixar-les per a millors moments.
Ara, el debat per la denominació de la futura vegueria de Tarragona, CiU, ens el porta fins a les nostres comarques. Tot pareixia que entre Tarragona i Reus només hi havia un “problema” de nom: o vegueria de Tarragona o del Camp de Tarragona. Tots els debats d’identitat fossin com aquest!
Com és sabut a les dues capitals del camp hi ha alcalde socialista i, es clar, són aquest qui acaparen tot el protagonisme. Serà per això que CiU no ha volgut seguir callada i ha tingut que dir la seva i demanar una vegueria amb capital a Reus. Però es clar, la hipotètica vegueria de Reus neix sense territori i cal buscar-n’hi un a corre cuita. Per això s’ha pensat amb les comarques veïnes i que més “tirada” tenen cap a la capital del Baix Camp.
Perquè reivindica CiU la ribera d’Ebre? Suposo que hi veuen afinitats. La Ribera d’Ebre pertany a la Cambra de Comerç de Reus i, tradicionalment, una bona part de la comarca es traslladava a Reus al metge o a fer gestions, com passava amb les comarques del Matarranya i l’Alt Maestrat amb Tortosa. Tot era qüestió de comunicacions.
Però l’Eix de l’Ebre ha millorat molt les relacions entre les comarques del N i del S del nostre territori i, quan aquest s’acabi convertint en autovia, encara milloraran més.
Una de les primeres grans divisions administratives que es van fer al nostre territori va ser l’Administració d’Hisenda de Tortosa. Reus també en té. La primera divisió contemplava dintre del seu àmbit d’actuació les comarques del Baix Ebre, el Montsià, la Terra Alta i part de la Ribera d’Ebre. Els pobles que formen part de l’Administració de Tortosa des del principi són: Móra d’Ebre, Ginestar, Miravet, Rasquera, Benissanet, Ascó, Flix i Riba-roja d’Ebre. Mentre que Móra la Nova, Tivissa, Garcia, Vinebre, la Palma d’Ebre i la Torre de l’Espanyol estaven dintre del territori de l’Administració Reus.
Després va arribar el reconeixement de facto, precisament pel darrer govern de CiU amb la creació del delegat territorial i les respectives direccions territorials dels departaments (encara que no tots) L’àmbit d’actuació d’aquest “govern territorial”, eren les quatre comarques de l’Ebre. I així es va continuar amb el desplegament d’altres departaments com ara el de PTOP.
Cada vegada tenia menys sentit la divisió que en el seu dia es va fer de Madrid de les Administracions fiscals. Per això, al novembre ja va fer 3 o 4 anys (no ho recordo amb exactitud), va aprovar-se una ordre on, tots els municipis de la Ribera que pertanyien a Reus, passaven a dependre de Tortosa, sense excepcions.
Però és cert (i aquí li dono la raó a Ximo que ha deixat un comentari al blog de la Marfanta que, Sabanza està encantat. Efectivament, l’alcalde de Móra la Nova va demanar expressament que el seu poble fos exclòs d’aqueta ordre i seguir pertanyent a Reus. I així, Móra la Nova és l’únic municipi de les Terres de l’Ebre que, fiscalment parlant, depèn de l’Administració de Reus.
Però si la Cambra de Comerç de Reus “juga” a favor de les reivindicacions de CiU, Tortosa podria esgrimir la seu territorial del bisbat que si que s’estén per tot el territori de la Ribera i, fins i tot per una part del Priorat.

AZNAR, UN DICTADOR REPRIMIT

Aquest passat cap de setmana vaig poder llegir a diversos mitjans de comunicació que Aznar va “ordenar” que la sèrie d’èxit de TVE “Cuéntame”, acabi tot just quan Felipe González va guanyar les eleccions generals del mes d’octubre de 1982.
Això ho va desvelar el propi Felipe en unes declaracions informals que va fer dimecres passat a la Granja (Segovia), on també va parlar de l’Estatut i de la sentència del Tribunal Constitucional.
Cuéntame està protagonitzada per l’Imanol Arias i Ana Duato, entre d’altres i gira en torn d’una família de classe mitjana (els Alcántara) en els darrers anys de la dictadura de Franco y l’anomenada “transició espanyola”. Al darrer capítol (sinó recordo malament) va acabar amb el Nadal de 1977, l’any en que es van celebrar les primeres eleccions generals que van donar la victòria a la UCD d’Adolfo Suárez.
Sempre he pensat que un home d’escassa estatura, com és el cas d’Aznar i, amb poder, és el més proper que hi ha a un dictador. En democràcia potser podria dir-se autoritari, però la diferència entre les dues denominacions, és minsa.
La història està plena de petits homes amb un complex d’inferioritat evident que han volgut fer “grans coses” a costa de conquerir països i reprimir poblacions.
Entre aquests podem trobar a Alexandre Magne, Napoleó Bonaparte, Hitler, Mussolini, Franco... Suposo que la llista seria inacabable...

Aznar és un d’aquests personatges. A la seva segona legislatura, quan va assolir la majoria absoluta que li va donar el poble espanyol (no a Catalunya), els tics autoritaris van ser nombrosos. Va fer una reforma laboral que va ser rebutjada per tots els sindicats i, fruit d’això, va fer-se una vaga general on els mitjans de comunicació afins van voler ignorar fins que les dimensions que va prendre els van sobrepassar.
Al apropar-se al “dictador” més gran que ha tingut el planeta Terra en els darrers anys, volia assolir la condició d’amic i, a la vegada, es convertia en servent. Evidentment m’estic referint a George Bush (“l’amigo Ansar”, us en recordeu?) Tanta va ser la seva fidelitat que va comparèixer amb ell i Tony Blair a les Açores (en aquella famosa foto del trio de las Açores) on es va “declarar” la guerra a l’Iraq. I com no, on Espanya hi va participar sense el consentiment ni de la ONU ni del Congrés del Diputats, en una prova més dels seus tics autoritaris.

Però el cas de Cuéntame, és, al menys curiós. És evident que amb la victòria socialista del 28 d’octubre de 1982, n’hi ha que opina que es donava per acabada la transició espanyola. El cop d’estat que van intentar Tejero, Milans del Bosch i Armada entre d’altres, havia estat el darrer intent de fer retornar el poder als hereus dels qui l’havien estat ostentant durant quasi que quaranta anys.
Però sobre tot, significava la derrota de la dreta espanyola, de la pèrdua de la por que es va generar durant els anys de repressió.
Felipe va assolir una victòria història, amb una majoria absoluta que no s’ha tornat a repetir mai més: 202 diputats.


Encara recordo quan es parlava de “l’espina” que tenia clavada Aznar per no poder haver assolit, ni de lluny, uns resultats similars. Potser, fins i tot, hauria estat una de les seves grans obsessions. Afortunadament, el poble espanyol se’n van adonar a temps de quina classe de dreta governava el país.
Acabaré amb un acudit. Sabeu com li diuen a Aznar de segon cognom? José Maria Aznar... (?)
...
Els fills de “sa mare” no tenen segon cognom.
De totes formes, si algú té la curiositat de saber-ho, el segon cognom és “López”.

Podeu llegir més sobre el tema als següents enllaços:


http://www.elplural.com/opinion/detail.php?id=42262

http://www.elplural.com/comunicacion/detail.php?id=42253

UNA GENERACIÓ DE COMUNISTES

(L'article s'ha publicat avui a Vinaròs News)

El traspàs de Juan Bosch el passat desembre em va fer pensar que algú tenia que recordar-se’n d’aquella generació de comunistes ampostins que tant van fer amb la seva lluita des de la clandestinitat en contra de la dictadura de Franco pel restabliment de la democràcia i les llibertats al nostre país. Fruit d’aquell treball el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) va guanyar les primeres eleccions municipals de l’any 1979 a Amposta i el seu cap de files (probablement l’únic que no era comunista) José Gil, va ser-ne el primer alcalde democràtic des de la II República Espanyola.
A part de constituir l’agrupació local del partit comunista català, el PSUC, alguns dels seus integrants van fundar, juntament amb dirigents agraris de Catalunya, el sindicat Unió de Pagesos proclamant-se hereus de l’antic sindicat Unió de Rabassaires de Catalunya. També van constituir l’agrupació local del sindicat Comissió Obreta Nacional de Catalunya (la CONC o com el coneixem ara: CC.OO.)
Entre aquella generació de comunistes cal destacar de manera molt significativa Juan Fuster (Calaix, nascut a Cervera del Maestre, també difunt i que fou regidor d’Hisenda duran la primera legislatura), Juan Salvador Arrufat (Galdiri) que va encapçalar la llista comunista a les segones eleccions municipals i va ser regidor de Cultura, David Montllau, Secundino Ferré, Rogelio Iranzo (avui militant del PCPC) i el recordat amb anterioritat Juan Bosch (Poldet)
En el camp professional, els comunistes ampostins fan crear La Unió una cooperativa de consum que va arribar a donar feina a més de vint treballadors i treballadores i va tenir fins a 3 establiments obertes a Amposta. També, per discrepàncies amb la gran cooperativa agrària ampostina, (La Cámara Arrocera de Amposta), un dels símbols del caciquisme durant moltes dècades, van decidir donar-se de baixa de socis i fundar la Cooperativa Agrària del Camp. Cap de les dues cooperatives van tenir el final que hauria calgut esperar i van tancar portes al cap de pocs anys de la seva constitució.
En arribar l’any 1982, quan Pere Ardiaca, un dels màxims exponents del comunisme prosiviètic a Catalunya va abandonar el PSUC al mostrar-se en desacord amb al decisions preses des del PCE que volia instaurar el corrent eurocomunista, seguint la línia marcada per altres partits comunistes com els de França i Itàlia, la majoria dels comunistes ampostins van decidir seguir-lo en el nou projecte: el Partit del Comunistes de Catalunya (PCC) Aquella ruptura encara perdura avui en dia a Amposta i, molts d’ells, van acabar constituït juntament amb altres ciutadans de diferents ideologies el partit d’àmbit local Esquerra Ampostina que, al cap d’uns anys va modificar el nom pel d’Esquerra d’Amposta i que es presenta a les eleccions municipals col•ligat amb Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
Els integrants d’aquella promoció comunista eren, la majoria, pagesos. Però entre ells, n’hi ha més d’un que destacar per altres activitats, a part de la política i la sindical, es clar. A David Monllau, per exemple, se’l coneix per ser un dels darrers constructors del habitatge més típic del delta de l’Ebre: les barraques. Però sobre tot, qui més llegat ens deixarà serà Galdiri, ja que ha publicat un bon nombre de llibres de temàtica costumista, com per exemple “Reculls. Les masies d’Amposta, malnoms, dites i cançons” o el “Diccionari de paraules en desús de les Terres de l’Ebre”.
Però, malgrat aquest bagatge, des de l’Ajuntament d’Amposta han estat escassos els reconeixements que se’ls hi ha donat. Fins i tots, alguns d’ells han estat “proscrits” pels qui han governat Amposta en les darreres vint-i-dos anys. La tasca que van dur a terme ha estat “silenciada” y els mitjans de comunicació locals, quan han parlat d’ells ha estat per les seves activitats al marge de la seva dilatada vida pública.
Quedarà per al record les imatges i opinions que van deixar al documental fet pel realitzador ampostí Santi Valldepérez i que porta per títol “la Camarga”.
La Camarga és un comarca francesa molt pareguda a la nostra Ribera. Durant les dècades dels anys 50, 60 i 70, eren molts els homes que anaven a plantar l’arròs. Al documental expliquen les seves relacions amb els comunistes exiliats al país veí i que marcarien les seves vides per sempre més.

Trailer del documental la Carmarga.