LES LLARGES VACANCES DE NADAL

En arribar a finals de la tercera setmana de gener, tenia la sensació de que, políticament parlant, encara estava de vacances.
Els qui estem a l’oposició anem a remolc de les pautes que marca l’equip de govern municipal i la nostra presència a la casa consistorial depèn si els regidors responsables de cada àrea ens convoquen a les reunions informatives o no.
La darrera comissió informativa del 2009 va fer-se abans de Nadal, concretament el 24 de desembre. I el dia 28, el dia dels Sants Innocents al calendari cristià, es va celebrar el ple ordinari del mes de desembre en el que es van aprovar els pressupostos per al 2010.
Les celebració de les primeres comissions informatives d’aquest any nou, de les que en sóc membre, es van convocar per al divendres 22 de gener. Com és perceptiu, la convocatòria s’ha de fer amb l’antelació suficient de la seva realització (al menys 48 hores abans) En tres dels casos així va ser: Cultura i Festes, Agricultura i Medi Ambient i Serveis i Manteniment. Però la quarta, convocada per al mateix dia, la de Serveis Socials i Participació Ciutadana, es va fer en menys de 24 hores: es va enviar per correu electrònic dijous dia 21 a les 11 del matí i ens la trobarem a la bústia a l’arribar a casa (jo no arribo fins a les 4 de la tarda) i la convocatòria era per divendres a ¼ de 10 del marí! Just un quart d’hora abans de començar la de Cultura. Es veu que la regidora responsable amb tot aquest temps, no va trobar el moment oportú per a fer-ho. Això passa per voler compatibilitzar la seva responsabilitat municipal amb una activitat privada.
No convocar comissions suposa obstaculitzar el dia a dia dels membres de l’oposició i que puguin fer amb normalitat la seva tasca política a la ciutat. Ara ho entendreu perfectament.
Els 8 membres que som a l’oposició (4 pel PSC i 4 per ERC) tenim una carpeta cadascú a les dependències de la secretaria on se’ns deixa la majoria de coses necessàries per a fer la nostra activitat: invitacions als actes oficials i d’alguna associació local, agenda cultural, així com altres tipus de documentació d’interès. Fins i tot el setmanari territorial la Veu de l’Ebre ens el solen deixar al local que disposa el grup des de fa un any aproximadament. Ara mateix porto unes tres setmanes sense llegir-lo i, segurament, sense haver-me assabentat d’alguna notícia de caire local o comarcal. Tampoc me he pogut assabentar (al menys de forma oficial) d’altres tipus d’actes que han tingut lloc aquests dies ja que jo, com d’altres regidors de l’oposició, treballem fora d’Amposta i el nostre horari de treball és força coincident amb el de l’ajuntament.
Uns exemples van ser l’acte que es va celebrar a la Lira Ampostina el divendres 8 de gener organitzat per l’Ajuntament i Amposta Ràdio i on van actuar grups de renom com Quico el Celio, el Noi i el Mut de Ferreries o Albert i la banda dels 13 o el campionat territorial de natació per a discapacitats psíquics de diumenge 17.
Potser estic equivocat, però penso que els diferents regidors (regidores), amb els pressupost recent aprovat i davant l’any que comença, tindrien que convocar ràpidament les comissions informatives per explicar les línees mestres de les actuacions previstes de les respectives regidories: quines són les novetats, si les hi ha; les expectatives, etc.
Des de l’oposició, ja sabem que estem lluny d’assolir tots els privilegis dels que gaudeix l’equip de govern (informació de primera ma i al instant, invitacions a actes per a repartir-les entre els seus amics i coneguts, etc.), però si que voldríem tenir al menys una comissió informativa de cara el cap de setmana per poder veure els actes programats per a fer la nostra previsió d’agenda que és quan es concentren la majoria dels actes culturals i socials de la nostra ciutat.
Però molt ens temem que des de l’equip de govern, en lloc de facilitar-nos les coses, se’ns seguirà informant tard i malament... I perquè no els queda més remei, que sinó, ni això!

MÉS SOBRE EL TEMA DE LA JUBILACIÓ ALS 67

Ja fa uns anys, vaig conèixer un senyor de Santa Bàrbar que cobrava una pensió d’invalidesa absoluta. La veritat que jo el veia molt bé i sempre em preguntava quina malaltia tenia. Quan va complir els 65 anys va preguntar-me per un advocat perquè volia denunciar al metge que li havia diagnosticat la malaltia.
Es veu que anys abans, als cinquanta i pocs, li havien diagnosticat una cirrosi hepàtica, es a dir, un càncer al fetge. Segons ell, a partir d’aquell greu diagnòstics, s’havia privat de beure, fumar, etc. O sigui, havia portat una vida saludablement sana, sense vicis i llavors (quan ja ningú li podia tocar la pensió) volia denunciar al metge...
Casos com el d’aquest senyor ni deu d’haver a grapats. Segurament en alguns els metges “pecarien” d’excés, com aquest i d’altres per defecte, es a dir, acabarien denegant pensions a més d’un que molt probablement s’ho mereixia.
Vull dir que durant molts d’anys, els metges (pareix que en aquest cas actuaven con a déus, ja que donaven, però també et prenien) van diagnosticar invalideses a moltes persones amb condicions de treballar.
Després també hi ha el tema de les jubilacions anticipades. Qui no coneix a algú que es va acabar jubilant (o prejubilant, si voleu) als 52 anys? És cert que els empreses pagaven una part de seguretat social i, en alguns casos, aquesta anava a càrrec del treballador “prejubilat. Però molt probablement, aquí també s’hi va fer un abús.
Quan l’empresa volia acomiadar treballadors perquè hi havia pèrdues (o menys beneficis), una de les solucions eren les prejubilacions. Un altre cas va passar amb les fusions de la banca. Al fusionar-se els bancs, sobraven oficines o sigui, treballadors de les seves plantilles i el recurs “fàcil” eren les prejubilacions. Recordeu que el BBVA va ser la fusió del Banc de Bilbao amb el de Vizcaya i posteriorment amb Argentaria que, a la vegada havia estat la fusió de la Caja Postal, amb l’Exterior de España i d’altres. O el Banc Central amb l’Hispano Americano per a formar el BCHA, per acabar integrant-se al grup Santander. O també d’algunes caixes, com la Caixa d’Estalvis i Pensions de Catalunya i Balears amb la del Monte de Pietat de Barcelona, per constituir la “gran” Caixa que coneixem avui. I tot això, amb el consentiment (de més o menys grat) dels grans sindicats: UGT i CC.OO.
Aquesta manca de planificació del tema pensions ha acabat creant un mal endèmic en el sistema de pensions espanyol.
Ahir, quan parlava de que la jubilació als 67 anys comportava un endarreriment dels joves al mercat de treball, potser no em vaig explicar bé. El fons de pensions no es paga del mateix fons que l’atur o d’altres prestacions. Així que, de moment, la jubilació 2 anys més tard, provoca, de per si, un estalvi al sistema. Mentre, els joves, ho poden no cobrar res (con deia ahir, sinó han treballat no tenen dret a cap prestació) o, si se’ls paga l’atur, aquest surt dels pressupostos generals de l’Estat.
Avui, tot dinant, en parlava amb la família (ja vaig dir que seria tema de conversa durant molts dies) I el meu fill gran (ara té 27 anys) deia resignat que potser nosaltres ens jubilaríem als 67, però que ell ja donaria les gràcies si ho podia fer als 70!
També em parlat de la mala planificació de Zapatero i que no ha sabut prendre mesures eficaces contra la crisi. És normal que la ciutadania pensi així.
Les crisis les provoquen els grans capitals i les paguen les classes humils!
I una altra frase carregada de raó que he escoltat avui també de boca del meu fill: Rajoy serà president del govern la propera legislatura sense haver fet res!”
De totes formes, penso que en el tema pensions, com passa sovint, s’ha actuat tard i malament. Si Zapatero porta sis anys de president del govern, amb 6 anys no es porta al desastre un sistema de pensions. Les mesures, calia haver-les pres molt més bans.
Què ha fet fins ara el Pacte de Toledo? És una pregunta que formulo...
Crec que abans d’incrementar l’edat màxima de jubilació s’haurien pogut fer moltes més coses i no acabar actuant a corre cuita (com el cas del MTC, per exemple)

Tiro al funcionario

JOSÉ CARLOS LLOP
No sé qué banco, ni quiero saberlo, ha propuesto que el gobierno baje el sueldo de los funcionarios hasta el índice que tenían en el año 2001. Me parece estupendo. Es más: considero que el banco encuestión se ha quedado corto. Que ha sido demasiado generoso, vamos.Yo, de paso, les aumentaría las horas de trabajo –creo que doce al día es un buen número– y suprimiría las pagas extraordinarias. Total no van a tener tiempo para gastarlas. Porque de las vacaciones pagadas hay que empezar a despedirse.
Rapidito. Es necesario regresar a la época en que no había vacaciones anuales,
no sé en qué estarían pensando esos banqueros. Esto, para empezar. Porque
después convendría ir tomando otras medidas. Por ejemplo uniformarlos. Si les
ponemos un bonito traje a rayas, los tendremos controlados a todas horas. Y si
se les ocurre salir a la calle en horario de trabajo, los corremos a gorrazos y los
devolvemos a su mesa. Si en el empeño se le va a alguien la mano y hay una
nariz rota, pérdida de un ojo, incluso, que sé yo, un muerto, tampoco hay que
escandalizarse: sólo son funcionarios. Y todo esto –piénsenlo bien– aliviaría
mucho las tensiones que produce la crisis económica. El funcionario es un
servidor público y como tal ha de servir para algo. De putching-ball no está mal:
al menos, rinde.
Pensándolo mejor: la crisis es de tal magnitud que habría que militarizarlos. A
todos. De esta forma no podrían rechistar ante la aplicación de las medidas
citadas. Arresto en la oficina y pérdida de sueldo de quince días sería la pena
mínima. Luego habrá que ir pensando en traslados forzosos a Lanzarote o
Hierro, por ejemplo, que hay muy buen clima, o sea que a no quejarse. No es
una sugerencia, es una necesidad imprescindible. Hay que salir de la crisis y está
claro que la única medida –la única, subrayo– que va a salvar la economía
española es la reducción de los sueldos funcionariales y la movilidad a patadas
del funcionario. Que esos sueldos lleven tiempo en la nevera –con un 0´3% de
aumento este año– es lo de menos. Hay que bajar las temperaturas:
retrotraerlos a la era glacial. En un par de años, todo arreglado.
Cosas parecidas se oyen por ahí. En tiempos de bonanza económica y gran
negocio, el funcionario es un desgraciado, un inútil, un parásito que no sirve de
nada y ha opositado aspirando a la seguridad de un sueldo fijo, el pobre diablo.
No es emprendedor, ni osado, ni enriquece la sociedad que habita: ése es el
pensamiento generalizado. Y quien no lo haya oído materializarse en palabras, lo
ha visto en la mirada o en el gesto de más de uno. Que el tinglado se aguante
gracias a los funcionarios –como se aguanta gracias al resto de la clase media–
no importa a la hora de vituperarlos.
Pero en tiempo de crisis, el funcionario pasa a ser un listillo, un gorrón que no se
merece lo que tiene. Da igual que mientras duró la bonanza se hiciera befa de su
sueldo; ahora resulta que es un buen sueldo: es seguro y eso basta. Por tanto
que se les congele ya. Qué digo se les congele: que se les sumerja en la Siberia
de los años 30, a ver si aprenden de una vez quien es el que manda aquí. Nadie
se pregunta si ya lo están –congelados, quiero decir– que por supuesto lo están;
prácticamente y desde hace años. Y eso, lo de jibarizar las cuentas del
funcionario, lo dice gente de todo tipo, pero donde más llama la atención es
cuando lo dicen profesionales liberales, empresarios y algunos despachos –de
banco o no–. O sea, los que siempre declaran a Hacienda todo, absolutamente
todo, lo que ganan. Los que cargan gastos personales a su empresa. Los que
nunca hacen trampas, ni urden artimañas para evitar al fisco y por eso las arcas
del Estado van boyantes, con crisis o sin ella. En fin, mejor callar, ¿no? ¿O
hablamos de las ayudas del Estado para tapar agujeros de esos bancos que
ahora dan lecciones de cómo hay que tratar al funcionariado? ¿Hablamos de las
declaraciones negativas de gente que gana un dineral? ¿Hablamos de beneficios
anuales? ¿Hablamos del dinero que no tributa? Porque no es ése el que cobran
los funcionarios, precisamente. Que, por cierto, también pagan impuestos y no
tienen caja B o cómo se llame a eso ahora, ni cajas fuertes, ni más cajas que las
de sus zapatos, en fin.
Nadie ha dicho nunca que la vida sea justa, porque no lo es. Debería serlo y ésa
es una noble aspiración humana desde que el tiempo es tiempo. Pero... el
funcionario lleva desde la primera Reforma Suárez perdiendo capacidad de
gestión y de veto –de observación de la ley– en la Administración, y viendo
medrar al nuevo funcionario con carnet de partido. El funcionario lleva años
oyendo hablar de la corrupción de los funcionarios públicos para referirse a
políticos que jamás han sido funcionarios de carrera. El funcionario tiene que oír
de vez en cuando la cantinela de "lo consulté con los técnicos del
departamento", cuando nadie consultó nada con esos técnicos. O sea que un
desaire más –por decirlo finamente– no es que importe mucho. Que se les
congele el sueldo si eso ayuda a combatir la crisis –que no creo–, pero que nadie
se ponga medallas a costa de la nómina funcionarial y su vuelta forzosa a los
tiempos del cuplé. Sobre todo los que no sólo no hicieron nada para impedir esa
crisis, sino que contribuyeron –en la medida que fuera– a provocarla. Aunque
ahora se hinchen la boca con sus magníficas –y tan originales– soluciones.

ENS JUBILAREM MÉS VELLS

La més que provable jubilació als 67 anys (ja ha estat aprovada pel Consell de Ministres d’avui) ha estat el tema del dia de les tertúlies de cafè d’avui. I em sembla que seguirà sent-ho per molts dies, al menys de que surti alguna notícia molt important.
D’entrada us he de dir que la proposta no m’agrada. Abans que polític sóc sindicalista de la UGT i, des d’un sindicat progressista i de classe, aquesta mena de mesures ens sembla “fer dues o tres passes enrere”. Només una mostra. Les organitzacions empresarials hi estan d’acord. La qual cosa vol dir que és una mesura més aviat de dretes que progressista.
Segurament el PP té raó (jo, quasi donant la raó al PP!) quan diu que manquen una sèrie de mesures concretes i no anar traient-ne una de nova de tant en tant, però cal reconèixer (això sí), que anunciar la jubilació als 67 anys és una mesura valenta.
Ara només cal esperar la confirmació de que s'augmentarà el periode per al càlcul de les pensions que està en 15 anys. Això suposarà, d'entrada, una baixada implícita de les retribucions dels qui es jubilin a partir de l'entrada en vigor.
I ho és perquè és una mesura antipopular i que, segurament, farà perdre molts de vots al PSOE de cara a les properes eleccions d’aquí a dos anys. També potser que l’estratègia sigui aquesta i, esperar que dintre de dos anys, si, al final hem aconseguit sortir de la crisi, “ningú” se’n recordi... La qual cosa és molt difícil que passi.
Tornant a centrar el tema, ara, només queda que el “Pacte de Toledo” ho aprovi. Però que és el Pacte de Toledo. Cal remuntar-se a 1995 per a trobar els orígens del Pacte de Toledo. És una comissió d’experts que, preveient un futur no massa bo per a les pensions, van decidir adoptar una sèrie de mesures per a garantir-les en el futur, més enllà de 2020. De totes formes cal dir que, l’enllaç de la Wikipedia que parlava del Pacte de Toledo ha estat esborrat avui mateix. No sé si perquè li faran modificacions (per això no calia esborrar-lo) o per algú emprenyat en el tema de les jubilacions que ho ha fet pagar a la informació d’Internet.
Analitzant per damunt el que suposa jubilar-se als 67, em venen al cap un grapat de coses. La primera ja l’he dit, és una pèrdua de drets per part dels treballadors que només poden beneficiar a l’empresari.
És evident que si a un treballador en actiu el fas jubilar dos anys més tard, el que estàs fent és impedir que aquesta plaça pugui ser ocupada per un jove per un període igual de temps, al menys que acabis amortitzant la plaça, la qual cosa encara és pitjor. Tampoc rendeix tant un jove que s’acabi d’incorporar que un vell que estigui pensant més amb la jubilació que una altra cosa. Més experiència per part del vell, sí, més rendiment, probablement, no.
Amb la situació actual on, el ser humà, tant la dona com l’home, cada any que passa l’esperança de vida creix, penso que el que pretén el retard de dos anys de l’edat de jubilació és que els jubilats acabin cobrant dos anys menys. El jove, que encara no s’hagi incorporat al món laboral, com no haurà cotitzat, no cobrarà cap mena de subsidi i si ara s’emancipa tard (respecte a quan nosaltres, els que tenim més de quaranta cinc anys, ens varem emancipa), encarà ho faran més tard.
Però fixeu-vos en una altra cosa. Com se’ns ha donat la notícia. Ahir hi va haver una mena d’avançament quan es va dir que “dintre de 40 anys, els majors de 64 anys es duplicaran a Espanya respecte a la xifra actual”. Però ahir res ens feia pensar que avui s’acabaria donant “la gran notícia”. O sigui, ahir, d’alguna manera, se’ns va alertar sobre l’increment de la població més gran de 64 anys (envelliment de la població)
Però també ahir se’ns va donar una altra notícia també sorprenent: aquesta setmana, la natalitat a Catalunya, ha crescut de forma mai vista fins ara. I tot pareix indicar que va ser gràcies a la victòria del Barça sobre el Madrid per 2 a 6 i l’empat contra el Chelsea, amb el gol d’Iniesta, la qual cosa va passar farà uns 9 mesos!
O sigui, la millor recepta (al menys per a Catalunya) per a que ens puguem seguir jubilant als 65 anys és que el Barça vagi guanyant partits i títols de la manera que ho va fer l’any passat.
La llàstima és que la recepta no serveixi per als que no siguin del Barça i, es clar, si guanya “l’altre equip”, no tindrem la “trempera” de l’any passat i ja sé sap, a partir de certa edat el millor remei a la manca de trempera és la Viagra.
O sigui, la jubilació de demà als 70 i amb Viagra i avui, molt probablement amb vaselina!