UNA FOTOFRAFIA PER A MIRAR

Mireu la foto. És Amposta, la cruïlla de l’avinguda de Catalunya amb el carrer Amèrica. No fa gaires dies us parlava precisament d’aquest punt quan un cotxe conduit per un jove es va posar-se a la dreta dels altres vehicles que estaven aturats prudencialment cedint el pas als que, normalment, venen de baix. Un cop va poder sortir, ho va fer amb molta acceleració per poder sortir abans que els altres, tot passant per davant del primer. Una maniobra força perillosa.
Aquest mati, a les 8 del matí en punt, la unitat de pintura i retolació de l’ajuntament, començava els preparatius per a pintar aquella zona. És per això que veieu unes ratlles tant nítides.
Fins fa poc, a l’esquerra de la foto (a la dreta en el sentit de la circulació) no s’hi podia aparcar, encara que fossin molts els que ho feien damunt de la vorera. Mentre que a l’altre costat es podia aparcar en bateria.
Ara les coses han canviat. S’hi pot aparcar a tots dos costats, però al de la dreta hi ha un bon tros reservat a les ambulàncies que porten pacients al centre de rehabilitació de l’Hospital Comarcal d’Amposta als baixos de l’edifici que veieu a l’esquerra, on estava fa uns quants anys la SEAT.
Al veure que havien tret els aparcaments en bateria vaig pensar. “Mira; ja es nota que no està l’anterior cap de la policia local i el nou responsable ha decidit canviar els aparcaments” . Quan vaig veure el lloc reservat per a les ambulàncies, vaig pensar que es devia a això. O potser a totes dues coses...
Com veieu, encara que m’ha tocat fer mans i mànegues per a poder fer una foto desen, en arribar a l’avinguda de Catalunya hi ha dos únics carrils: un al front i a l’esquerra i l’altre cap amunt. En canvi, els vehicles van, preferentment cap a l’esquerra i cap endavant i són molt pocs els que van cap a la dreta i més, si tenim en compte que al carrer anterior (el Gran Capità) també es pot girar cap amunt.
Ja fa temps que ho vaig dir a una comissió de governació on estava el regidor responsable i l’inspector en cap de la policia local, ara dels Mossos d’Esquadra. Va dir que la proposta li pareixia bé.
No obstant, avui, que tenien l’ocasió de fer-ho, ho han deixat tal com estava.
Què comporta aquesta situació? Que hi hagi cotxes, sobre tot conduits per joves que es posin a la dreta sobre la illeta marcada per les ratlles i segueixin pel carrer Amèrica (si és que no ho fan con el del altre dia) Mentre, els més prudents, esperen pacients que surtin els de davant.
En canvi, si es fes com jo dic, els que segueixen recte pel carrer Amèrica podrien sortir a la par que els que s’incorporen per l’esquerra a l’avinguda de Catalunya. Una cosa així com l’accés al pont del mil•lenari que es va fer l’any passat a Tortosa, però més humil.
Aquest és el cas que ens fan als regidors de l’oposició de l’ajuntament d’Amposta.

EL MADRID PERT EL SENYORIU

El Real Madrid, el Realísimo o el Madrid, com acostumem a anomenar-lo i tot el seu entorn mediàtic estan molt, molt nerviosos. La prova es que no estant paint bé que el Barça els hi vaig 5 punts per davant i aprofiten qualsevol cosa per a intentar posar pressió a l’equip que identifica millor que ningú els sentiments catalans.
Aquests dies sentia parlar a la gent de que des de l’entorn blanc posen en dubte el gol de Pedro de diumenge passat contra l’Sporting de Gijón. Segons ells (el periodistes esportius de la capital de les Espanyes), el gol va ser marcat en un clar fora de joc. Fins i tot el jugador asturià que el trencava ha admès que la jugada del gol va ser del tot correcta i que, evidentment, el gol, legal.
Però avui, quan he vist la portada del Periódico parlant de “Rebuig unànime de les queixes del Madrid pels àrbitres”, he vist que la cosa anava de debò.
Quan l’he llegit (el Periódico) he vist que, efectivament, dintre de les pàgines d’esports portava un ampli reportatge sobre el que opinaven alguns exjugadors, tècnics, periodistes, etc. d’ambdues aficions sobre el particular. La majoria opinava que el Barça està al capdamunt de la classificació per que s’ho mereix. Perquè juga millor que el Madrid i, evidentment, que la resta d’equips.
Es clar que un diari (o una tele) tenen la capacitat de poder treure només una mostra representativa d’una tendència. No seria objectiu, però ho poden fer. Però és que segur, que, com jo, la majoria dels qui esteu llegint aquest escrit, pensareu el mateix!


El Madrid té un problema i no és el 3 % com li va dir Pasqual Maragall al líder de CiU Arturo Mas. És molt més greu. El problema que té el Madrid és els mil de milions que s’han gastat en fitxatges i, al pas que van no assoliran les metes fixades per aquest any.
I quines són aquestes metes? D’entrada igualar les 6 trofeus que va guanyar el Barça l’any passat i, si no en poden ser 6, al menys, els més importants: lliga espanyola i Champions Leage.
És evident que el Madrid no ho té tot perdut ni molt menys i que, en qualsevol moment pot reaccionar. Però per a posar-se al cap davant, amb reaccionar no en té prou, ha de aprofitar les errades del Barça. I això és el que es pretén: què el Barça es posi nerviós i que vagi perdent punts.
Diumenge passat, al Molinón, el Barça va sortir inicialment amb 8 titulars que han crescut a la Masia (Valdes, Puyol, Piqué, Xavi, Iniesta, Busquetes, Messi i Pedro. I quan Guardiola va fer el canvi (un únic canvi) va sortir Bojan. Què pagaria el Madrid, ja no per aquests jugadors, sinó per poder fer una alineació amb tants jugadors de casa?


Això és com la Master Card: “No té preu!”
Però a sobre, avui s’ha sabut (o al menys s’ha recordat) que per al proper partit que ha de jugar el Madrid contra el seu segon equip (perdó, el subconscient m’ha traït), volia dir l’Espanyol, Callejón, un jugador cedit pels merengues als periquitos, no podrà jugar, ja que una clàusula al contracte de cessió així ho diu. És que el Madrid té por de que jugui i marqui? Crec que ho deia Pochettino que aquestes clàusules les posen els equips “petits”, però no els grans. Que jo sàpiga, el Barça, ja fa molts d’anys que no ho fa. De fet, no recordo que ho hagi fet mai.
El Madrid, poc a poc va perdent els seu “senyoriu”, del que se’n sent orgullós tal i com diu la lletra del seu himne.

AVUI, VAGA DE CINES

Ahir per la tarda vaig tornar a anar al cine als cinemes Amposta. Aquesta cop vaig anar a veure invictus sobre els primers anys del mandat de Nelson Mandela a Sud-àfrica, protagonitzada per Morgan Freeman. En arribar a les taquilles per commprar les entrades (comprar-les per Internet suposa un cost addicional de 90 cèntims d’euro per entrada), hi havia un cartell anunciant que per avui 1 de febrer, farien vaga per a protestar per la nova llei del cinema en català. La data no ha estat elegida al atzar, és que avui es celebra la gal•la del lliurament de premis al cinema català, els premis Gaudí.
Segons les informacions dels mitjans de comunicació, un 70 % dels cinemes de Catalunya faran vaga avui. Una vaga més simbòlica que res, ja que dilluns no és el dia de més afluència als cinemes.
No és la primera llei d’aquesta mena que s’ha fet a Catalunya al respecte i, fins ara no ha tingut cap mena d’incidència i el nombre de pel•lícules doblades al català, segueix sent molt minso.
Una vegada ja vaig proposar un acord entre les distribuïdores, el departament de Cultura de la Generalitat i la Televisió de Catalunya per solucionar una vegada per totes aquesta problemàtica. Televisió de Catalunya dobla al català totes les pel•lícules que projecte. No seria igual doblar-les abans que després?
En enquestes realitzades aquests darrers dies al respecte per alguns diaris digitals (El Periódico, el Punt...), era majoritària l’opció de voler gaudir de cinema en català per part de l’espectador. La meva dona també m’ho deia ahir: “No m’importa veure una pel•lícula espanyola en castellà, però les de parla anglesa o en un altre idioma, si que les podrien doblar”.
Però encara hi ha un altre fet més greu (al menys per a mi) El propietari dels multicinemes Amposta és un conegut empresari local i amic íntim de l’exalcalde i ara senador espanyol.
És evident que una cosa no té res que veure amb l’altra, però penso que hauria de ser molt més sensible a la normalització de la nostra llengua. Què pensarà el seu amic?
Segurament que, primer que res, és el negoci.
Aquesta és la filosofia dels dirigents de la coalició nacionalista.

(La foto ha estat publicada pel Periódico d'avui)

VIDES CONVERGENTS

Joan Carretero, exalcalde de Puigcerdà, exconseller de Governació de la Generalitat de Catalunya, exdirigent d’ERC i ara, exmembre de Reagrupament.cat, la corrent d’opinió que ell mateix va crear dintre d’ERC.
Si algun “ex” no serà mai, serà se fundador de Reagrupamet.cat, que avui mateix acaba d’abandonar.
Quin serà el futur de Joan Carretero? Començarà una nova aventura política més enllà d’ERC o Reagrupament? Previsiblement no. Com va fer el seu dia Àngel Colom, veig a Joan Carretero picant a la porta de la casa gran de Convergència dintre de molt poc temps.
Què passarà amb els que han estats els seus darrers companys? Difícilment la corrent nacionalista seguirà sense el seu cap, líder, fundador i home carismàtic dintre del partit.
Carretero, com Colom, convergiran a Convergència. Si algú s’ha preguntat mai quin significat té el nom del patit que va fundar un dia Jordi Pujol, entre d’altres, potser ara jo hi tingui una mica més clar...
No fa gaires dies, un amic d’ERC em va dir que se’n volia anar a Reagrupament, com també ho va fer fa uns mesos l’exalcalde i regidor d’Ulldecona Josep Lluís Millán. La meva resposta va ser: “Encara més a la dreta?”. No em va respondre a la pregunta, però si que em va dir que ERC l’havia defraudat.
Convegència sempre que poden, troben l’excusa de treure a qui jo anomeno “la mòmia”, o sigui, Jordi Pujol. Encara li queden moltes castanyes que treure-li del foc a Arturo Mas. En canvi, ERC ha arraconat a l’home que va fer pujar el partit: Josep Lluís Carod Rovira.
Camina ERC cap al seu desmembrament? De moment, no. Però les properes eleccions autonòmiques ens donaran la resposta i si Joan Puigcercós, el seu actual president, ha encertat en les seves decisions.
Personalment (i no és el primer cop que ho dic), veig Uriel Beltran com el futur líder d’ERC ocupant un espai polític que ni la direcció actual ni la anterior amb Carod al cap davant van saber trobar. La prova està que CiU segueix molt viva després de 6 anys fent la seva particular “travessia pel desert”.