L’MTC

Què tenen en comú els municipis de: Yebra, Torrubia, Zarra, Melgar de Arriba, Campo de San Pedro, Santiuste, Lomas de Campos, Villar de Cañas, Albalá, Santervas de Campos, Villar del Pozo, Congosto de Valdavia i Granja de Torrehermosa? Només fa unes poques setmanes aquests pobles, repartits per tota la geografia espanyola, eren uns grans desconeguts.
Ara bé, si als tretze municipis citats, li sumem el d’Ascó, segurament ja tindrem una pista per a relacionar-los a tots. Són els 14 són candidats a albergar el magatzem temporal centralitzat (MTC) o dir en castellà “Almacén Temporal Centralizado” (ATC) o dit encara de dues maneres més: magatzem de residus nuclears o, simplement, cementiri nuclear.
Cal dir que Ascó, a la Ribera d’Ebre, és, d’entre tots ells, un dels que més habitats té (1.600) i, en canvi n’hi ha d’altres que no arriben al centenar (Torrubia -80-, Lomas de Campos -50- i Santervás de Campos -60-) Només supera Ascó Granja de Torrehermosa amb quasi 2.700. És, con titula una carta del diari Público del passat dissabte 6 de febrer, una mena de “Operación Triunfo Nuclear”.
Els arguments que tenen aquests pobles per voler albergar al seu terme municipal l’MTC, són el despoblament i la manca de recursos per poder prosperar. Així que veuen amb el magatzem una oportunitat per sobreviure. Segurament molts d’altres que no han presentat candidatura podrien emprar els mateixos motius, però hi ha causes que s’han anteposat, com per exemple la perillositat que té una instal•lació d’aquesta mena o l’oposició del territori.
Aquest no ha estat el cas d’Ascó que, a hores d’ara, es perfila com una de les favorites per a ser-ne l’abocador de residus nuclears de totes les centrals espanyoles.
Encara que el poble està dividit, pareix que són més els qui estan a favor de l’MTC que no en contra. En quan a la perillositat, cal recordar que Ascó conviu des de fa dècades amb dues centrals nuclears que provoquen sovint incidents més o menys greus i, la població, ha acabat per acostumar-se a conviure amb el risc que comporten.
Per a pal•liar la perillositat, els patrons de les centrals “aboquen” al poble gran quantitat de diners que fan que l’ajuntament pugui gaudir d’un pressupost força elevat per la població que té. Les instal•lacions esportives, per exemple, són magnífiques i només comparables a les existents a poblacions de més de 20.000 habitants.
Ara, si al final sé li acaba atorgant el magatzem, Ascó tindrà el futur resolt, encara que, molt probablement, altres pobles propers no gaudiran dels mateixos beneficis, però si del mateix perill.
A part d’això són moltes les persones que treballen a les centrals i d’altres que, sense treballar-hi d’una manera directa, tenen relacions comercials de diferents tipus amb elles. Els sous són elevats, molts d’ells superiors als 150.000 euros a l’any. Això fa que, entre unes coses i altres, el nivell de vida del poble i dels seus habitants es pugui considerar alt.
El propi alcalde Rafael Vidal és un d’aquests ciutadans d’Ascó que treballa a una de les centrals. I dels altres 8 regidors, encara n’hi ha 3 més que ho fan. Això demostra que el grau de dependència que té poble amb les centrals nuclears és força gran.
Fins ara, ni l’alcalde ni els regidors que han acabat votant “sí” a albergar el magatzem, no s’han deixat convèncer ni pels líders de les seves pròpies formacions polítiques, ni per altres alcaldes i regidors del territori que s’han mostrat contraris a la instal•lació ni a la pressió que ha fet la ciutadania al respecte amb la convocatòria d’actes de tota mena.
Un d’aquests actes va tenir lloc diumenge 24 de gener. Unes 2.000 persones (més que habitants té el poble) van assistir a la manifestació de rebuig convocada per la Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya i d’altres associacions ecologistes.
Igual com passava amb les manifestacions contra el transvasament de l’Ebre, va tenir un caire festiu i reivindicatiu i es va desenvolupar sense incidents. Ningú del poble va provocar als manifestants. Només en unes pancartes “institucionals” penjades a diferents carrers i places de la població s’hi podia llegir un curt missatge: “Sí MTC”.
D’entre tots els arguments que van donar els oradors que es van dirigir a la multitud, em vaig quedar amb un: “Com volem ser independents si tenim que emmagatzemar els residus nuclears de tota Espanya?”.

INTERVENCIÓ I INTERVENCIONALISME

Mentre “intervenció” és l’acció d’intervenir, l’efecte, “intervencionalisme” és el sistema que preconitza la intervenció en algun afer, especialment d’Estat ens les qüestions socials i econòmiques. Les dos paraules porten el prefix “inter” que significa entre, mútuament... O sigui, per a que existeixin “la intervenció” i “l’itervencionalisme”, hi que haver, al menys, dues parts.
Però on acaba “la intervenció” i comença “l’intervencionalisme”? Crec que resulta força difícil establir fronteres entre els dos mots.
Cal dir per-ho que en aquests darrers dies hi ha hagut força exemples d’intervenció i, també, crec, d’intervencionalisme.
El primer exemple que us vull posar és la intervenció per part del Govern en les negociacions amb els controladors aeris. Uns controladors que, recordem-ho, tenen un sindicat propi i elitista, però sindicat a la fi, que negociava amb la seva patronal (AENA) unes noves condicions de treball. No ens enganyem, normalment, quan es negocia un conveni col•lectiu, un dels objectius és l’increment salarial. Però es clar, quan ja es guanya prop de 900.000 euros a l’any (sobre els 150 milions de les antigues pessetes), la intervenció per par de l’Estat, en general, es troba acceptable per part del ciutadà i de la opinió pública. Però és o no és intervencionalisme? Jo entenc que sí, però els únics que s’han queixat, al menys en públic, ha estat el sindicat Comissions Obreres (CC.OO.)
Però encara hi ha una cosa que em preocupa més i que, fins ara, l’Estat no ha intervingut. És més, crec que només fa un parell d’anys que es va aprovar una nova llei que ho regulava. Parlo de la Societat General d’Autors i Editors (les famoses SGAE)
Darrerament, la seva actitud clama al cel, fins i tot per a mi que, encara que sóc catòlic per bateig, no m’hi considero.
Avui he llegit que la Federació Catalana de Municipis (“controlada” pel PSC) s’està plantejant deixar de fer concerts pel cànon que els vol cobrar aquests “segineros” (*) del segle XIX. No sé si només afectarà els concerts o tots els espectacles amb música, o sigui, balls de festes majors i revetlles. I també obres de teatre i dansa, etc. Si s’ha d’arribar a aquest extrem o, encara que només sigui pressentir-lo, crec que faria falta l’ntervenció o l’intervencionalisme per part de l’Estat (ja més igual) En aquest cas crec que sí que l’aplaudiria tothom. I és que, darrerament, els abusos que entenem tots (menys ells) que comet la SGAE, han estat força evidents: des de voler cobrar als perruquers per la música que posen als seus establiments a la representació d’un obra de teatre d’un col•legi andalús. Però per a mi, tal com informava la revista digital “El Observador”, de Màlaga, els cas més inversemblant, és voler cobrar el cànon a un festival benèfic fet fa uns mesos a la ciutat andalusa en pro dels nens sahrauís.
I el cas de la intervenció del Rei per a que hagi un gran pacte d’Estat per l’economia, és o no és intervencionalisme?
Sincerament, com opinen molts de polítics, Majestat, gràcies pel vostre interès, però dediquis al seu, és a dir, a assistir a actes oficials i representacions on li toqui anar i, després a no fer res...
La política és cosa dels polítics i els reis, jo ho sap, als museus i a les cartes.
I també ja sé sap: “No hi ha més sord que aquell que no vol escolar”. I no és pot arribar a un gran pacte si un dels grans partits (El PP) no ho vol... O sí, posant les seves condicions que vol dir el mateix. Quan guanyaran que, segur, alguna vegada ho faran, veurem si es deixen “ajudar”.

(*) Els segineros eren la versió ebrenca dels "homes del sac". Els que venien a emportar-se els nens que es portaven malalment, suposadament per a fer segí (greix del porc o dels xiquets, en aquest cas)

TRIPARTIT, SÍ O NO? (1a part)

Ahir, el Conseller d’Educació Ernest Maragall, la va “armar” quan va dir que “Catalunya estava cansada del tripartit”.
Potser aquesta afirmació ha eclipsat a la que només fa uns dies va dir el secretari d’organització del PSC José Zaragoza: “Després de picar tanta pedra, els socialistes ens mereixem governar en solitari”. Avui, el conseller d'Economia i Financies, Antoni Castells s'ha pronunciat en el mateix sentit.
Si fa o no fa, aquestes dues frases volen dir ben bé el mateix.
Potser Maragall ho deia amb cert ressentiment tot recordant que el govern del seu germà, el President Pasqual Maragall fa finalitzar abans d’hora per la conducta d’ERC va tenir amb l’Estatut. Aquella “deslleialtat” va provocar que Maragall tirés fora els consellers d’ERC i hagués d’avançar les eleccions un any.
ICV-EUA ha protagonitzat, desgraciadament, l’últim gran episodi del govern: l’incendi del passat juliol a Horta de Sant Joan.
Casualitat o no, les dues conselleries que controlen els ecosocialistes (Interior, Relacions Institucionals i participació ciutadana, de qui depenen els cossos dels Mossos d’Esquadra i els Bombers de la Generalitat i Medi Ambient i habitatge, de que depenen els agents rurals) han estat al punt de mira de partits de l’oposició, propiciant el corresponent desgast del govern.
ERC, per la seva banda, té dues “estructures” molt diferenciades: la que forma part del govern de la Generalitat, amb el seu antic líder Josep Lluís Cardo-Rovira i el partit pròpiament dit amb Joan Puigcercós al cap davant. Mentre els uns s’esforcen per fer-ho bé i fer acció de govern, els altes, en lloc de donar el suport necessari (com fan els altres dos grups del govern), degut, segurament, a les lluites internes, pareix que juguin un paper més d’oposició que de govern.
Així les coses, la situació en que posen sovint el President Montilla, no és fàcil i, aquest, de vegades, dóna més la sensació de ser un autèntic “tallafocs” més que poder-se dedicar al que realment és: el President de la Generalitat.
Quan Pasqual Maragall va guanyar en vots les eleccions autonòmiques de 2003 (de fet ja les havia guanyat –en vots- 4 anys abans davant de Jordi Pujol, però sense la possibilitat de formar govern) per a poder governar, no li quedava res més que pactar amb els altres dos grups catalanistes de la cambra. La negociació és va plasmar amb el pacte del Tinell. Era una fita història, ja que, per primer cop, li havien arrabassat el govern a CiU després de la restauració de la Generalitat.
Però l’acord era el mal menor. Al PSC ja li anava bé perquè amb ell aconseguien la presidència de la Generalitat per primer cop. A ICV-EUA, també, perquè, segurament, era la única forma possible per arribar a governar i tenir consellers al govern. I ERC, suposo que, a priori, la formació més reticent, va tenir que arribar a l’acord, ja que, en aquell moment en que Catalunya demanava un canvi i l’Ebre estava esvalotat, no s’hauria entès una altra cosa. Segurament, en aquells moments, si ERC hagués arribat a pactar amb CiU li hauria passat com el 1980 en que la formació va estar a punt de desaparèixer. Però eren molts els “republicans” que s’haurien decantat primer per un pacte amb CiU que en formalitzar el govern tripartit.
Malgrat l’expulsió de ERC del govern de Maragall i, apartat aquest per la cúpula dirigent del seu partit, l’any 2006 es va poder tornar a reeditar el tripartit, encara que mols van demanar que es digués d’entesa.
S’hi van implicar els màxims dirigents de cada un dels partits (els pesos pesants o els capitans si voleu) i, després de la ràpida resolució de l’anterior govern, tothom pensava que la segona part seria millor que la primera. Però els resultats, pels motius exposat amb anterioritat, han estat semblants.
Amb els problemes que té qualsevol govern, els conseller socialistes han estat, de llarg, els qui més han fet per aconseguir que el tripartit tirés endavant. Segurament perquè són el partit més gran dels tres i, també, els qui estan més preparats per governar.

NOSTÀLGICS DEL PASSAT

Ahir al dematí, per les dependències de consultes externes de l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa em vaig trobar un conegut que, encara que viu a Amposta des de fa molts d’anys, és fill de la Ràpita. Aquest senyor, abans de jubilar-se era empresari i va ser president d’una entitat esportiva de les de renom al poble.
De tant en tants ens trobem per Amposta, ja que no vivim molt lluny l’un de l’altre. I quan ens trobem, solem parlar. Com també varem fer ahir. Va dir que volia parlar amb mi i ens allunyarem una mica del grup que estava esperant ser visitats a urologia.
Em va parlar (no era el primer cop que ho feia) de les plaques franquistes que, el Ministerio de la Vivienda feia posar als edificis de protecció oficial (tal i com es mostra a la fotografia)
De tots els regidors de la nostra ciutat en les dues darreres legislatures, he estat qui més plaques d’aquest tipus vaig trobar i vaig posar en coneixement del coordinador de serveis per a que fossin retirades. Però si ho feia, no era pels sentiments que jo tinc de cara l’antic règim (que també9, sinó per un mandat del ple de l’ajuntament d’Amposta que va acordar per unanimitat retirar tota la simbologia feixista de la nostra ciutat.
Bé, em comentava aquest senyor que un dia, l’exalcalde i avui senador espanyol i l’actual alcalde es van excusar perquè n’havien retirar una d’una casa seva i em donaren la culpa a mi per haver-ho fet. Jo li vaig explicar el motiu pel qual es van retirar aquestes plaques que, segons en diu sovint el coordinador de serveis, les guarda al magatzem de la brigada municipal.
Ahir, a més, em va dir si no es podia retirar una bandera espanyola (entenc que constitucional) que mostra un establiment públic de la ciutat. Li vaig dir que no es podia retirar perquè, primera, estava a un local comercial i, segona, no hi ha cap llei que empari la retirada de banderes espanyoles constitucionals de cap lloc, encara que fos públic, per molt mal a la vista que ens poguessin fer.
Però fixeu-vos amb el detall dels dos edils municipals que, lluny d’explicar-li la veritat de la retirada de la placa, van acabar per donar-me a mi la culpa. Un acte carregar d’hipocresia i demagògia!
Ela passat pel del mes de gener, el grup d’Esquerra Republicana va tornar a traure el tema al pla, sobre tot, el dels carrers que encara porten toponímia franquista (Ruiz de Alda i García Morató) i li van recordar a l’alcalde que aquests senyor havien bombardejat Amposta en la passada guerra Civil Espanyola i que havien causat víctimes civils També li van mostrar una placa gravada que encara hi queda i que, segons pareix, la van treure d’un dels meus blocs (també la mostro)


Com es pot comprovar, per uns motius o per uns altres, són molts els habitants d’aquesta ciutat que encara tenen “nostàlgia del passat”, però a més a més d’una forma contradictòria, ja que per un costat mostren la senyera sempre que poden, com un acte per demostrar que són més catalans que ningú i, per l’altre, es neguen a retirar els darrers símbols feixistes que encara hi queden.
Qui ho entengui, que en compri...