“ALLIBERATS” POLÍTICS

Aquest matí, un company de treball, tot llegint el diari, s’ha referit al comentari que hi havia (pareix ser que d’un lector) sobre la reducció d’alliberats sindicals que proposa la presidenta de la Comunitat de Madrid Esperanza Aguirre i que recolzaria el seu líder nacional Mariano Rajoy. El lector comparava els alliberats sindicals amb els “alliberats” polítics, es a dir, amb els càrrecs electes que es dediquen total o parcialment a la tasca de “fer política”.
Y no cal anar-los a buscar als despatxos “grans” del ministeris, conselleries i d’altres administracions. De polítics que es dediquen total o parcialment a fer política i que, fins i tot, no tenen d’altra professió, n’hi ha fins i tot als ajuntaments de petites ciutats. Sense anar més lluny a Tortosa i a Amposta. Del grup de govern del consistori ampostí, d’un total de 9 regidors, només n’hi ha un que no està alliberat. La resta tenen dedicacions parcials o totals.
En aquests temps de crisi, des de la UE es va demanar al govern espanyol que reduís la despesa pública. El govern va prendre diverses mesures, la majoria d’elles criticades i poques aplaudides. Les més criticades van ser la reducció de sou dels empleats públics, la congelació de les pensions per a l’any 2011 i l’increment en dos punts del tipus general de l’IVA. Possiblement la única acceptada majoritàriament va ser l’eliminació dels 2.500 euros de l’anomenat “xec nadó”.
Les veus autoritzades i més discrepants sobre aquesta reforma, proposaven altres mesures que, el govern, fins ara, no ha pres o si ho ha fet, no amb la contundència que mereixeria per a pal•liar en aquests moments els efectes de la crisi.
Aquestes mesures un, des d’aplicar un impost a la banca, fins la reducció d’algun ministeri.
Alguns ministeris que estan “a la picota” són el de Cultura, Ensenyament, Igualtat, etc. Moltes vegades es parla de “reunificar”. D’altres de suprimir directament. De fer-se, la quantitat d’alts càrrecs que sobrarien significaria una despesa considerable. Però també sobraria personal de diverses categories que, evidentment, caldria recol•locar.
Però posats a parlar de suprimir, ja fa temps que es parla d’eliminar les diputacions provincials.
No cal ni dir que el paper que avui tenen aquests “ens locals” és més de “repartidora” dels diner públics que arriben des de Madrid i que acaben parant, majoritàriament, als ajuntaments respectius de cada província.
Quan vivia a la galera, recordo, que dues cases dalt de la dels meus pares s’hi tancava per les nits un camió de la brigada de “vies i obres” de la Diputació de Tarragona. La “seu” de la Galera encara disposava d’un altre camió i d’una furgoneta per a desplaçar el personal des d’allí al punt de treball. Aquests altres vehicles havien de quedar-se al carrer. Aquesta brigada d’obres s’ubicava al meu poble per que el seu caporal era d’allí i estava integrada quasi que exclusivament per veïns de la Galera. D’això ja se’n encarregava el caporal.
Fa uns anys era fàcil trobar-los arranjant alguna carretera o segant les herbes de les voreres quan aquestes eren molt altes. Ara ja no se’ls veu. Ni tants sols es veuen els treballadors de les brigades que pertanyen a la Generalitat de Catalunya.
La Diputació de Tarragona també té conservatoris de música o escoles d’art. Res que no sigui assumible per altres administracions de “creació” més recent. Evidentment estic parlant de la Generalitat de Catalunya.
I així podríem continuar fins arribar als consells comarcals. No podrien els ajuntaments tenir les competències que ara tenen els consells. Evidentment, sí.

SIMPLEMENT ALICIA (SÁNCHEZ CAMACHO)

Després d’escapçar el PPC en diverses ocasions (Josep Piqué, Daniel Cirera...), pareix que finalment, la direcció nacional del PP, ha trobat amb l’Alicia Sánchez Camacho a la seva dirigent ideal.
De vots no sé si en guanyarà, però és cert que està seguint al peu de la lletra les directrius que sé li encomanen des de Madrid.
Fins ara ha demostrat què és una dona valenta, sense escrúpols i que no s’arronsa per res ni davant de ningú. Encara que de vegades i com es diu vulgarment, “pixi fora del test”, sense importa-li gaire a qui acabi esquitxant.
No fa gaires setmanes el PPC repartia uns fulls clarament xenòfobs on la immigració era un dels principals mals del país (evidentment, sempre per darrera de Rodríguez Zapatero, el “càncer” que el PP tracta d’extirpar.
Però la “fotuda de pota” més gran, la que la qualifica, sinó definitivament, d’una maner molt important, van ser les declaracions que va fer a la SER abans d’ahir.
Era entrevistada en directe per Carles Francino al “Hoy por hoy”, el programa més escoltat de les ones radiofòniques espanyoles des dels temps de l’Iñaqui Gabilondo. Quan Francino li va preguntar que pensava sobre els casos de corrupció que esquitxen el PP (Gürtel, Brugal, Palma Arena, etc.), ella es va desinhibir de la pregunta i va sortir atacant el govern de Zapatero amb unes acusacions que, els mateixos col•laboradors de Francino, van demostrar que eren del tot falses. Va acusar-lo (al govern Zapatero) d’haver estat condemnat de forma ferma pel Tribunal Suprem per suborn. Així, tal com sona...
L’Alicia es remuntava als anys en que José Antonio Alonso (amic personal de Zapatero) va ocupar la cartera d’Interior del govern espanyol. Va acusar a la policia espanyola d’haver fet informes falsos quan, en una manifestació, un grup de militants populars va esbroncar i insultar a José Bono, llavors ministre de Defensa. Va dir que ella havia tingut accés al sumari i “això era així”. Ràpidament, l’equip de documentació de Francino van buscar els antecedents. Francino la va advertir que el que estava dient no era cert. Però l’Alicia no va rectificar. Ni, evidentment, es va disculpar després.
De la “penúltima” se’n fan ressò els diaris avui. Es tracta del nou fitxatge de cara les properes eleccions autonòmiques. Si fa uns dies el PSC anunciava el retorn a la política catalana de qui va ser alcalde d’Hospitalet de Llobregat Celestino Corbacho, l’Alicia ha anunciat el nou “aterratge” de “l’enfant terrible” del PP català (Alejo Vidal-Quadras ) Un personatge que, tot i ser d’aquí, s’ha caracteritzat per l’animadversió que té a tot allò que soni a Català. Ella, ell i els altres s’ho faran, encara que de vegades el mal que poden acabar fent és de dimensions considerables.

Més informació al Triangle.

LA RIVALITAT AMPOSTA-TORTOSA

La majoria dels lectors coneixereu de ben segur “l’eterna” rivalitat que hi ha entre la capital del Montsià i la del Baix Ebre o, el que és el mateix, entre Amposta i Tortosa.
Aquesta rivalitat s’ha fomentat i s’ha explotat tradicionalment per la federació de CiU d’Amposta. No em consta que aquesta rivalitat es visqui igual des de Tortosa, encara que, de vegades, si que la percebo en moments puntuals.
No fa gaires dies, una companya de treball (ja sabeu que treballo a Tortosa) em deia que s’ha filla segurament que hauria d’anar a estudiar a l’Escola Oficial d’Idiomes d’Amposta perquè a Tortosa no hi havia plaça i això era així perquè duran l’època en que Marta Cid va ser consellera d’Educació, va “dividir” l’EOI entre les dues ciutats del territori. Segons la meva companya no hi ha cap precedent en tota Catalunya de dues escoles oficials separades per tants pocs quilòmetres.
De Tortosa també es mira en preocupació la futura zona comercial que s’està construint a Amposta entre la C-12 o l’Eix de l’Ebre i el cementiri i que, amb tota probabilitat s’inaugurarà el proper mes d’octubre i ja hi ha qui diu que s’aprofitarà per a que vingui l’Arturo Mas i pugui fer campanya electoral. Aquesta zona comercial comptarà, segons pareix, amb un gran Carrefour i d’altres botigues de cadenes especialitzades en diversos sectors de productes de consum de gran sortida.
Mirar de comparar-se amb el veí i voler fomentar aquesta rivalitat, és, al meu parer, un símptoma de debilitat i tenir un accentuat complex d’inferioritat. Una ciutat s’ha de valorar pel que és capaç d’aconseguir i no de mirar de superar l’altra en tots els camps.
Des del meu partit sempre hem defensat que si les dues ciutats capdavanteres del territori anessin “agafades de la ma” en projectes comuns, segurament s’aconseguirien més coses. Durant els anys en que Tortosa tenia un ajuntament d’esquerres presidit per un socialista, des d’Amposta sé li donava tota la culpa de les coses que passaven (o deixaven de passar) a Tortosa. Era comprensible que les relacions entre totes dues ciutats no haurien de passar, precisament, pel seu millor moment.
En les darreres eleccions, CiU va recuperar l’alcaldia de Tortosa i a Amposta van guanyar “els de sempre”. Després de dues legislatures, un altre cop hi havia dos alcaldes del mateix “color”. Ni així s’ha aprofitat l’ocasió de treballar plegats. Crec que l’únic projecte comú que s’ha fet és un consorci hospitalari que compta amb un tercer soci: Reus.
Només fa uns mesos va aterrar a Amposta una autoescola tortosina. Abans ho havien fet algunes botigues com Forés, Francés, Gascó i la Villa de Sitges. Aquesta autoescola a Tortosa porta per nom Tortosa & Temple. En canvia a Amposta s’ha optat per substituir el nom de Tortosa i aquí es diu Temple & Autoescoles.
Un que és malpensat de mena, creu que els seus propietaris han fet aquesta variació per no perdre, d’entrada, hipotètics clients que, possiblement, la paraula Tortosa “posada” a Amposta els hi hauria “fet mal a la vista” i hauria segut un impediment a l’hora d’anar-hi a treure’s el carnet de conduir.

“ARA”, UN NOU PROJECTE PERIODÍSTIC

En ple debat sobre la viabilitat de la premsa escrita, segons informa el Triangle en la seva edició digital, ara, a Catalunya se’n està gestant un.
Certament, només fa uns mesos, algú va posar en dubte sobre si era rendible fer un diari imprès ara que estem en plena era digital hi ha molts usuaris que els llegeixen per Internet. Els editors de la premsa escrita creuen que sí, que encara és viable editar-los. També deu de pensar així el grup català “Cultura 3”, dirigit pel periodista Carles Capdevila i que també compta entre els seus accionistes a altres periodistes de renom com Toni Solé, Albert Om, Toni Clapés, Antoni Bassas, etc.
Darrera d’aquesta nova experiència periodística es trobaria el també periodista Vicent Sanchís que va dirigir el diari Avui entre 1996 i 2007. La darrera ocupació de Sanchís va ser la direcció del canal Barça on va arribar de la ma del seu amic Joan Olivé, qui va ser director general en la darrera època de Joan Laporta, aquell que cobrava 600.000 euros a l’any, o sigui 100 milions de les antigues pessetes.
Aquest nou diari es titularà “Ara” i, pareix, sortirà a la llum el dia següent a la celebració de les eleccions autonòmiques, o sigui, el 29 de novembre.
A la majoria de la premsa escrita, la línea editorial, sol seguir una certa tendència ideològica o política. Així, a la majoria dels ciutadans se’ls hi pot intuir la seva la seva manera de pensar depenent del diari que comprin al quiosc.
No estic descobrint res si dic que diaris com l’ABC, el Mundo o la Razón són de clara tendència “nacionalista espanyola”. I ja no en parléssim dels desapareguts Ya o Arriba. Mentre que el País tothom sap que és d’esquerres.
La premsa catalana no pot ser una excepció. El Periódico de Catalunya el llegeixen, principalment, lectors d’esquerres moderats, bàsicament socialistes. La Vanguardiaa estat sempre el diari de la “burgesia catalana”, fundat pel compte de Godó. Darrerament s’ha convertit amb el diari de referència dels afiliats i simpatitzants de CiU. El diari el Punt té una marcada ideologia nacionalista-independentista, a l’igual que l’Avui que, des de fa pocs mesos pertanyen a la mateixa empresa editora i, encara que conservin les respectives capçaleres, comparteixen molt de contingut.
L’Avui, des d’un bon començament tenia una major inclinació a una ideologia nacionalista moderada (el que representaria CiU), però en els darrers anys s’havia inclinat més cap els postulats d’ERC.
És contradictori que els “convergents”, sempre tant nacionalistes, hagin de llegir un diari en castellà com és la Vanguarida. Possiblement això mateix ha inspirat la creació d’aquest nou projecte anomenat “Ara” i, on, la majoria de les firmes més significatives, també seran coneguts periodistes de l’entorn de CiU, molts d’ells “fets”, professionalment parlant, a la TV3 o Catalunya Ràdio des de les èpoques en que Jordi Pujol n’era el president de la Generalitat de Catalunya.