dilluns, 9 de maig del 2011

LES ELECCIONS MUNICIPALS. LA PUBLICITAT DE PxC


 
Si a casa us arriba un sobre com aquest, on només hi fica que és “propaganda electoral” sense indicar-ne la procedència, es a dir, el partit polític que hi ha al darrera, ja us informo que és de Plataforma per Catalunya (PxC), el partit xenòfob que lidera Josep Anglada, exfalangista i ex Fuerza Nueva.
Sembla ser que la publicitat va destinada als més joves, ja que dels 3 que actualment som a casa només l’ha rebuda el meu fill.
Si bé ja ha votat dues vegades, és la primera vegada que ho podrà fer-ho a unes municipals. Jo pel meu fill no tinc cap mena de por, ja que té les idees força clares, però potser hi ha joves que no les tenen tant i, segurament, seran molt més receptius a segons quins tipus de missatges.
Com ho he esbrinat? No us cregueu que he obert el sobre, simplement l’he mirat a contrallum. M’ha costat, però finalment he descobert el “remitent”.  

LES ELECCIONS MUNICIPALS. LA FOTO DEL "SATÈL·LIT"


Convocats per l’Ebre, sota el títol de “Passa el satèl·lit de l’Ebre”, un bon grapat de candidats a les properes municipals de les 4 comarques ebrenques de Catalunya, en hem trobat a l’esplanada que hi ha darrera del pavelló firal de Tortosa per a fer-nos una foto de grup.
En arribar els diferents polítics, ens anàvem agrupant per partits, encara que entre alguns de diferents formacions hi havia una millor sintonia que amb d’altres. Jo per exemple m’he saludat amb candidats republicans con l’alcalde de Deltebre Gervasi Aspa o l’exdirector de serveis territorials d’Ensenyament primer i Cultura després Xavier Vega o el propi candidat a l’alcaldia d’Amposta Adam Tomàs amb qui he comentat el nostre “canvi d’impressions” de nomes fa uns dies en aquest mateix blog i també a l'amic Emili Nieto.
També s’ha apropat a nosaltres la candidata d’ICV-EUA de la Ràpita Empar Pérez. I també a alguns convergents, més aviat pocs, per això.
Certament hi havia molts candidats com els del PSC d’Amposta Antoni Espanya o el de Tortosa Joan Sabaté, de Deltebre José Emilio Bertomeu, el de Roquetes Miquel Castelló, d’altres de CiU, com els també alcaldables de Tortosa i Amposta, tant mateix els d’ERC de les ciutats esmentades, etc. (cito els és importants, ja que d’alcaldes i regidors n’hi havia molts) Però també moltes mancances. Per exemple no he vist els candidats del PP de Tortosa i Amposta (per a continuar amb la mateixa línia), ni el d’ICV-EUA, d’Amposta, ni els socialistes de la Ràpita, Ulldecona, Alcanar, Mora d’Ebre i la Sénia (per posar-ne nomes uns quants)
Amb un sol de justícia, els que hi érem presents demanàvem rapidesa als fotògrafs. “Ara coreus cap aquí, ara els de darrere que s’apropin més...” –ens anaven ordenant-. Finalment ha aparegut el candidat de Tortosa de CiU i tothom ha comprés que el que es pretenia era guanyar temps per a que pogués arribar i sortir a la foto (mai més ben dit) En arribar ell, la cosa ja ha estat un “cosir i cantar” (ignoro si la frase feta en català és del tot correcta)

Quan ens en anàvem a agafar els cotxes per a tronar cap a les nostres respectives destinacions, encara hi havia que arribava, col l’alcaldable del PSC de Paüls Gerard Gracià a qui suposo li ha passat factura la seva inexperiència en aquests temes. 
Entre els assistents no vull oblidar-me de Genoveva Margalef i Josep Maria Lleixà, tots dos candidats pel PSC al Perelló i Mas de Barberans respectivament. 


       

diumenge, 8 de maig del 2011

MOLT PER FER


Sóc dels que penso que el català, molt probablement, mai ha tingut tan bona salut com ara. No obstant, és evident, queda molt per fer.
No fa gaires setmanes es va fer públic un estudi on es constatava que més del 56 % de la població de Catalunya usa el castellà com a primera llengua. De totes maneres, el resultat hauria estat molt diferent si s’hagués preguntat si parlava o coneixia el català.
El dia 23 serà Sant Jordi, el dia més festiu de Catalunya sense ser festa. El dia del patró, és també el dia dels llibre i de la rosa. No hi ha altre dia a l’any que es venguin tant llibres i roses i el percentatge sobre el total anual de vendes és altíssim.
Entre les novetats editorials, es a dir, dels llibres que s’editen aprofitant la festivitat del patró, n’hi haurà molts escrits en català i, entre aquest, uns quants seran d’autors de l’Ebre.
Però la realitat del dia a dia és molt diferent. La majoria dels catalans de naixement que no tinguérem l’ensenyament en català, encara el llegeixen amb certa dificultat i no el saben escriure.
Malgrat tot, les polítiques lingüístiques que s’han portat a terme des de la Generalitat de Catalunya han estat constants i nombroses. Però no sempre han tingut efectivitat necessària.
Recordo les primeres campanyes de “En català si us plau” o el “Digui, digui” de TV3 o la de la “Norma”. Molt més recent ha estat la de la “claqueta Queta” i “parli’m en català”, dirigida als nous vinguts, sobre tot als immigrants de països de fora d’Espanya.
Les primeres classes en català les vaig rebre a principis dels anys 80 a Santa Bàrbara de la ma del filòleg Màrius Pont. Bàsicament ens deia dues coses. La primera era que “el nostre català oral era força correcte i no calia buscar paraules de fora per més catalanes que paregueren” i, també, evitar els freqüents castellanismes, deguts, sobre tot, a les dècades sense ensenyament en català i la influència, sobre tot, televisiva del castellà.
D’aquella època recordo moltes anècdotes. Quan Màrius ens donava classe, al grup hi havia un senyor que ja estava jubilat. Portava sempre els deures fets i mostrava un gran interès en “continuar les classes de català” interrompudes per la Guerra Civil i quaranta anys de dictadura. Per aquell temps l’únic diccionari en català que hi havia era el “Pompeu Fabra”. No era obligatori comprar-lo, però ell ho va fer. Li va costar 2.500 pessetes de l’època. Un preu força elevat, però a la seva dona, para que no el maldés, li va dir que li havia costat 250.
Per aquell temps tothom volia enraonar “en català”. Bé, de fet ho havíem fet sempre, però volíem posar en pràctica aquelles paraules noves que havies après i que substituïen els castellanismes dels que us en parlava abans. Em van contar una anècdota del malaguanyat locutor de Radio Tortosa, el faldut Jordi Itarte (primer alcalde democràtic de Roquetes) que fent el seu programa de ràdio estava explicant una recepta de cuina. Una vegada elaborat el plat, s’havia de posar a una safata. Però ell ho va acabar posant a una catifa (alfombra) Pel que sembla totes dues paraules les havia après feia poc.
Una altra vegada estava al cinema de Santa Bàrbara i prop de mi hi havia una parella de Godall. Ella era (és) mestra. Estaven parlant d’un tal Domingo. Però com li volien catalanitzar el nom l’anomenaven Diumenge (?) El nom correcte en català és Domènec.
Si bé és cert que la televisió (igual com va fer amb el castellà) ha ajudat molt a la normalització lingüística i avui en dia els que som catalanoparlants hem millorat molt la nostra parla, també és cert que encara, de tant en tant, es veuen errades significatives en matèria lingüística (ja no dic en gramàtica, que aquí tothom posem “la pota”) Una de les darreres que he apreciat va ser en la traducció també d’un nom propi. A Amposta hi ha un carrer anomenar popularment com “el Lligallo” i, oficialment és el carrer Sant Cristòfol. Al rètol, a la porta d’una furgoneta, hi ficava Sant Cristòbal. Una forma “acatalanada” d’un nom castellà.
Malgrat tot, encara hi ha qui pensa que, al menys a Catalunya, el castellà i el català han de “competir” en igualtat de condicions...  

dissabte, 7 de maig del 2011

LES “ALTRES” ELECCIONS


De tant parlar de les eleccions municipals, principalment centrades en Amposta i la comarca del Montsià, sembla que m’he oblidat de que a bon part de les autonomies de l’Estat també es faran comicis el proper 22.
Una vegada més, PSOE i PP, s’hi juguen molt. Puntualment també d’altres partits, però és evident que els dos grans son els qui més tenen que guanyar o perdre.
Ara per ara tot apunta una àmplia victòria del PP i, con deia l’altre dia un diari, el PSOE només aspira a tenir una “dolça” derrota. Si és que les derrotes poden ser dolces... Però a la fi, les derrotes són derrotes i, sinó, que els hi pregunten als del Madrid.
Aquesta setmana s’han publicat les primeres enquestes. La del CIS, però també d’altres empreses especialitzades. I totes van cap a la mateixa direcció: una derrota sense pal·liatius dels socialistes i una victòria clara del PP a qui no afecta cap de les trames de corrupció en que s’han vist implicats un bon grapat dels seus càrrecs.
I és que a la dreta, a les passades eleccions autonòmiques de Catalunya ja tinguérem la prova amb CiU, no els hi afecta gens ni mica les corrupcions polítiques. Tot al contrari que a l’esquerra que pagaran per una crisi que, a sobre, ha creat la dreta (o és que el capital no és de dretes?)
Cal recordar que en aquestes eleccions no hi participen les comunitats històriques (Catalunya, País Basc, Galícia i Andalusia)
Segons les enquestes esmentades, als feus tradicionalment de la dreta més dreta (o sigui el PP), hi tornaran a guanyar amb un ampli avantatge: València, Madrid, Castella-Lleó, Múrcia, la Rioja... En canvi, a les comunitats on l’esquerra ha governat tradicionalment ( Extremadura i Castella-la Manxa), sé les veuran magres per a retenir el govern. Tot apunta que a Extremadura perdran la majoria absoluta però que poden governar amb suport d’EUA (si no és que passa com a Madrid fa uns anys...) I a Castella-la Manxa, la Maria Dolores de Cospedal, la ma dreta de Rajoy, podria ser-ne la nova presidenta.
Com he dit abans, a Múrcia, Rodríguez Valcarcel també guanyaria amb un avantatge considerable.
Si a tot això li sumem que a la propera primavera els populars poden tornar a governar Espanya, “l’aigua per a tots”, millor dit “el agua para todos”, torna a estar servida.
Avui em deia el meu pare que a principis d’aquest segle (bé diguem-li dècada si voleu) quan els moviment antitransvasament va organitzar manifestacions per diverses ciutats i pobles, ell va anar a la majoria (fins i tot a Barcelona i Madrid), avui, davant el panorama que està veient, on la gent que diuen ser d’esquerres no reaccionen i planten cara a la dreta, des de casa seva (no està per a molt més), aplaudirà quan es torni a plantejar de forma oberta el transvasament de l’Ebre.
Potser no n’hi ha per menys...  

Visiteu aquesta pàgina de l'humorista Leo Bassi