diumenge, 17 de juliol del 2011

COMENTARI DE L'ALCALDE DE BATEA SOBRE L'APUJADA DEL REBUT DE L'AIGUA


El passat dia 13 vaig fer una entrada amb el títol de "Volen apujar el rebut de l'aigua (un cop més)" L'alcalde de Batea, exdiputat al Parlament i bon amic Joaquim Paladella em va deixar un comentari al Facebook molt interessant i que caldria difondre'l.
El Joaquim Paladella Curto ha comentat el teu enllaç.
El Joaquim ha escrit: "Joan, no ho saps tot!!! els de l'Ebre pagarem molt més que la resta de Catalunya. El que es diu que volen apujar un gairebé 10 % però el que no es diu que la Generalitat de CIU el Cànon que pagava a l'Hidrogràfica de l'Ebre no el vol pagar, hi ara som els ciutadans de l'Ebre qui l'hem de pagar a Batea això puja uns 6000 euros, calcula a cada poble, i amb endarreriments de l'any 2010. Es a dir, a Catalunya pagaran un Cànon i nosaltres dos, per que el canon que s'assumia per l'ACA de l'Hidrogràfica ara ja no ho faran i passarà directament a les costelles de la gent de l'Ebre. Nosaltres hem fet un recurs, que ja ens l'han desestimat i hem d'aplicar la puja al rebut de l'aigua de la gent com segon canon, dit per l'ACA, o pagar anualment amb altres recursos. ES UN ESCÀNDOL QUÈ NINGÚ DIU RES ... A AMPOSTA HO SAP ALGÚ? L'ALCALDE SI!!!!"

CONTROL TOTAL


Per a que un partit polític (en el cas que ens ocupa, una federació de partits) guanyi  per majoria absoluta durant diverses legislatures consecutives, han de tenir-ho “tot controlat”.
El més fonamental és controlar el divers teixit associatiu de la ciutat. En el cas d’Amposta, CiU controla la pràctica totalitat d’associacions, entitats, clubs, etc. Era l’estratègia que empraven els antics comunistes amb la creació de les anomenades “cèl·lules”.
La intenció dels comunistes era “infiltrar-se” a la majoria d’entitats local per a, des d’allí, incidir el màxim possible en la societat d’aquells anys. Evidentment, la idea va prosperar a mitges, ja que ni el PSUC a Catalunya ni el PCE a la resta de l’estat espanyol van aconseguir suficient representació que els permetés ocupar les quotes de poder suficients per a portar a terme la seva política.
Alguns d’aquells comunistes durant els primers anys de la transició espanyola van “passar-se” a CDC. Molts més que als socialistes, en principi una formació molt més propera ideològicament parlant.
Però tornem a Amposta. Aquí CiU va desenvolupar perfectament l’estratègia. Els contactes amb les diferents associacions es van iniciar abans d’assolir l’alcaldia per primer cop l’any 1987. A partir d’aquí i ja en possessió del poder municipal, tot va ser molt més planer. Quin president o junta d’entitat es nega a rebre a qui li dóna les subvencions? Evidentment cap!
A l’actualitat costa trobar una associació, club, etc. que no tingui com a president/presidenta alguna persona vinculada estretament a Convergència (molt més que a Unió),  ja com a militant, ja com a simple simpatitzant.  Uns exemples. El president del club de futbol va ser regidor d’esports de CiU durant diverses legislatures; el president del club nàutic va anar de número 3 a les passades municipals; una filla del president del handbol anava a la llista de CiU a les passades eleccions; el vicepresident de la comunitat de regants va ser regidor la passada legislatura i continua després del 22-M; la presidenta d’una de les dues societats musicals n’és una reconeguda militant; la presidenta de l’assemblea local de la Creu Roja ocupa un càrrec de confiança a l’ajuntament; el president de l’associació de jubilats i pensionistes és qui, amb el seu propi cotxe, anuncia els actes polítics que CiU organitza a Amposta. I així podríem continuar.
En conseqüència són molt poques les entitats que al seu capdavant tinguin algú de diferent color polític o, simplement, “neutre”. Una d’aquestes és la Lira Ampostina, l’altra societat musical. Però després de tot l’enrenou que s’ha format amb el tema del finançament de les escoles de música i les “diferències de criteri” del seu president cap a l’alcalde, fan pensar que per a l’any proper (què és quan finalitza el mandat de l’actual president), CDC intenti col·locar al capdavant de l’entitat a una persona de la seva confiança i convertir-la en una societat més satèl·lit del partit.
Aquesta situació que he explicat contrasta amb l’actitud de determinades entitats a l’hora d’assumir una realitat contrastada. Al número corresponent a la primera quinzena del mes de juny de la Revista Amposta i dintre de  l’apartat de “cartes al director” s’hi publica una carta inusualment llarga (ocupa pràcticament dues pàgines de la revista quan, segon les instruccions que estableix el propi consell de redacció de la publicació no poden tenir més de 30 línies) i signada per la junta directiva d’una de les entitats musicals on, entre d’altres coses s’intenta desvincular de “l’etiqueta” de convergent quan, com he dit, la seva presidenta està afiliada a CDC i, en el tema del finançament de les escoles de música, han seguit fil per randa les consignes que els hi dóna l’alcalde.        

dissabte, 16 de juliol del 2011

ACUDITS GRÀFICS SOBRE CAMPS

Publicats al diari Público d'avui.

 De Manel Fontdevila
De Vergara

LA INUTILITAT DEL SENAT

Fa molts mesos que m’estan arribant correus que parlen de les mesures que s’haurien de prendre per a reduir el dèficit públic de l’Estat. Una d’aquestes mesures (per a mi de les més sensates, juntament amb la desaparició de les diputacions), és la supressió del Senat.
Quina és la funció del Senat? Com sé sap és, juntament amb el Congrés dels Diputats, una les dues cambres de representació parlamentària de la ciutadania espanyola (i per al més susceptibles, també la catalana, valenciana, gallega, basca, etc.) La seva funció és de representació territorial (per això hi ha un nombre de senadors escollits directament pels parlaments de cada comunitat) i de “segona lectura”. Es a dir, es poden introduir esmenes que, després, hauran de ser supervisades (aprovades o rebutjades) pel Congrés. Per tant, el Congrés sempre tindrà la darrera paraula.
Aquesta setmana també s’ha produït un clar exemple del que estic dient. El Congrés, amb els únics vots del grup socialista i les abstencions, entre d’altres, de CiU i el PNB, van aprovar el “sostre de despesa pública” per a l’any 2012. A l’arribar al Senat, com els socialistes són minoritaris, van “tombar” el text que s’havia aprovat al Congrés. Finalment tornarà a la cambra baixa per a la seva ratificació definitiva.
Haurà servit d’alguna cosa el seu pas per la cambra alta? Evidentment, no!
Finalment, i encara que durant aquesta legislatura s’ha fet algun pas per aconseguir-ho, tampoc és una cambra “real” de representació autonòmica. Quan es va aprovar la utilització de les llengües oficials, el PP es va mostrar reticent en fer-ho, ja que s’havia d’usar la traducció simultània amb la despesa suplementària que això significa.
S’ha demostrat que el Senat, després de més de 30 anys de funcionament, segueix sense trobar l’encaix i definir clarament les funcions que hauria de ser de la seva competència exclusiva, dintre de l’organigrama de l'estat espanyol.