dimecres, 7 de setembre del 2011

DEMAGÒGIA SOBRE ELS IMPOSTOS

Aquest matí he escoltat per la ràdio unes manifestacions que deien més o menys així: “Imagineu-vos a un que en la seva vida hagi guanyat més o menys el mateix que jo i, mentre jo he estalviat, ell ho ha dilapidat tot. Perquè he de pagar jo més impostos que ell?”. No sé qui ho ha dit, segurament que un polític que no està d’acord en que s’apugin els impostos als més rics o que està en contra de que es creï un nou impost sobre el patrimoni.
Ara us argumentaré el motiu pel qual això són unes manifestacions demagògiques i fora de lloc.
Sense pretendre donar-vos una classe magistral d’impostos, us diré que la primera classificació és: directes i indirectes. Els directes són els que graven els guanys, com el de la renda i els indirectes són els que graven el consum com l’IVA.
Si guanyant dues persones el mateix, un s’ho ha gastat tot i l’altre ha estalviat molt, el primer ha pagat molts més impostos. Tot allò que hagi pogut comprar, segurament porta implícit uns impost que ha pagat. Quan compres bens o serveis, aquests tots porten implícits uns impostos que pagues “religiosament”. Normalment no hi penses, però els pagues. A sobre, el consum serveis per a generar ocupació i dinamitzar l’economia. Aquell que estalvia la majoria dels ingressos que genera, poc ajuda a la creació de llocs de treball. També, els diners que et gastes, després els haurà de declarar aquell empresari que els percep en forma d’IRPF o Impost sobre Societats.
Un consum desmesurat pot crear inflació, però als temps que corrent, què és preferible?    

dimarts, 6 de setembre del 2011

SALVADOS I LA QATAR FOUNDATION


No sé si vareu veure diumenge a la nit el programa de Jordi Évole (potser més conegut com “el Follonero”) a la Sexta, “Salvados”. Jo si, en anunciar-lo vaig pensar que podria ser interessant i em vaig seure davant la televisió per no perdre’m ni un detall. El tema era prou suggerent. Anava sobre els petrodòlars que arriben al futbol i, concretament de la inversió que està fent Qatar Foundation al Futbol Club Barcelona (avui m’he posat més seriós)
Cal dir però que el programa em va decebre. Més que el programa potser hauria de dir Jordi Évole. Per a mi que es va equivocar en la forma que va enfocar l’entrevista del final del programa amb el vicepresident de la fundació catarí.
El Follonero va voler mostrar-nos la realitat del petit país del golf Pèrsic, sobre tot, en la gran diferència que hi ha entre els autòctons, els únics catarís de ple dret i els immigrants, normalment ma d’obra barata al servei del país. Quan Évole preguntava si Qatar era un règim autoritari, els ciutadans de Qatar ho rebutjaven i parlaven d’una monarquia absoluta. Per a mi són dos termes prou coincidents.
Mentre l’estat (o la monarquia) dóna a cada catarí uns 30.000 euros al l’any, els immigrants guanyen aproximadament entre 350 i 385 euros/mes, treballant entre 8 i 11 hores cada dia.
El programa va començar bé. Jordi Évole va trobar-se amb una periodista de la cadena televisiva Al Jazeera que responia al nom de Maria. No em va quedar clar si era espanyola, sud-americana o, simplement una dona àrab que dominava a la perfecció el castellà. Això sí, anava sense cap tipus de vel al cap i totalment desinhibida entre la població autòctona, fins i tot quan estava envoltada de dones tapades de cap a peus. Évole va demanar a maria de pujar a un lloc elevat per poder veure la dimensió real del país. Més que del país, del lloc on es trobaven i poder avaluar el creixement. Allí va fer com si s’emocionés al veure tantes grues i tants edificis en construcció. Va dir que li recordava Espanya de fa uns pocs anys, quan no havia crisi.
Llavors van visitar un centre comercial. Un fastuós centre comercial! Allí es concentraven totes les grans marques, fins i tot la catalana Mango i l’espanyola Zara. Em va sobtar veure a un dels aparadors un vestit roig de festa. Segurament els deuen usar a la intimitat familiar.
De entre les coses que van quedar clares del regne àrab és que allí no es respecten els drets humans. Primer ho va dir un taxista, tot passant per un gran complex dedicat, precisament, als drets humans i després pels immigrants, la majoria hindús.
El Follonero va trobar-se amb dos catalans a una gran terrassa de bar o restaurant on hi havia molts d’homes veient la final tornada de la súper copa d’Espanya entre el Barça i el Madrid. Molts eren del Madrid i afirmaven ser-ne seguidors des de ben petits. Un dels catalans era el president de la penya barcelonista de Qatar i portava un polo amb l’escut. Allí on originalment està la creu de Sant Jordi, hi havia la bandera de l’emirat.
La part final del programa Évole va anar a la seu de Qatar Foundation. Allí el va rebre el vicepresident 8la presidenta és la dona de l’emir) L’entrevista, des del meu punt de vista va ser força tensa. Va quedar palesa de que l’humor del àrabs no és com el nostre. Ja coneixeu el Follonero, de vegades diu coses amb doble sentit i, als àrabs no els feia gens de gràcia. Evidentment, a part del vicepresident de la fundació n’hi havia d’altres, a part del traductors i tècnics. N’hi havia un, que semblava un “comissari polític”, ja que si alguna cosa del que s’estava parlant (per exemple de política), no li semblava bé, demanava acabar l’entrevista. Un dels episodis més tensos va ser quan Évole va citar a un “eminent líder espiritual”, del qual, una càtedra de la fundació i un premi porten el seu nom. El Follonero va llegir algunes de les manifestacions que havia fet aquest personatge en contra de les dones i, també dels jueus. Finalment i després de molta tensió, va fer la darrera broma. Va treure una camiseta amb un “logo” del programa i un altre de Qatar Foundation i va demanar signar amb ells un contracte de patrocini que ja portava preparat. Més cares serioses i més tensió. Tampoc van entendre la ironia.
Davant d’això, crec que el dia 24, a l’assemblea de compromissaris del Barça, s’ha de votar més que mai si volen donar suport a una fundació que vol gastar-se molt milions només per a promocionar-se i donar bona imatge a la resta del món i el Barça n’és un bon aliat.  

dilluns, 5 de setembre del 2011

COM SERÀ EL MÓN DINTRE DE 10 ANYS


Estaba Gadafi hablando con Dios y le pregunta:
    - ¿Cómo estará Libia dentro de 10 años?
    Dios le contesta:
    - "Estará todo destruido por las bombas enviadas por los Estados
Unidos"
    Gadafi se sentó..... y lloró.
   
    Estaba Obama hablando con Dios y le pregunta:
    - ¿Cómo estará América dentro de 10 años?
    Dios le contesta:
    - "Estará totalmente contaminada por las bombas químicas enviadas
por Libia"
    Obama se sentó..... y lloró.
    ....
   
    ....
   
    ....
   
    Estaba Mariano Rajoy hablando con Dios y le pregunta:
    - Dios, ¿cómo estará España dentro de 10 años si soy elegido
presidente"?,
    Entonces Dios.......se sentó y lloró.
   
    Si no mandas este mensaje por lo menos a 10 personas, Mariano Rajoy
será elegido presidente... así que mándaselo a todos los que puedas... o
no llores después.
   
    Yo por si acaso.... Es la primera vez que no rompo la cadena

ELS CATALANS NO SOM “VIPERINS”



Li vaig escoltar dir a l’Alícia Sánchez-Camacho que “els catalans som bilingües”. Jo penso que aquestes paraules cal matisar-les molt.
En primer lloc, quan vas per qualsevol indret de Catalunya, en els darrers anys, a part del català i el castellà, pot escoltar molts d’altres idiomes: romanes, àrab, etc. També el castellà que parlen els nouvinguts de l’Amèrica llatina. Potser no tots, però algun d’ells també deu de ser català, no?
Ara bé, si la Sánchez-Camacho creu que catalans només som els qui hem nascut aquí o ens hem criat des de petits, potser té raó, però jo encara hi discrepo.
El català és la llengua que es parla a Catalunya des d’abans, fins i tot, el naixement de Catalunya com a entitat pròpia. El castellà va ser una llengua que van portar els immigrants que per uns o d’altres motius van arribar fins aquí. Durant llargs períodes de temps, el català es va veure marginat i només es parlava en àmbits reduïts, mentre que el castellà er l’única llengua oficial. Cal recordar els anys de la dictadura franquista?
És cer que a la gent de la nostra generació, quan parlem en castellà no hem de traduir, com fem quan volem parlar en altres idiomes. Això és fruit de l’ensenyament que varem rebre durant molts i mots d’anys. De manera “oficial” jo no he rebut mai ensenyament en català, sempre el vaig rebre en “l’idioma de l’imperi”.
El català l’he hagut d’aprendre després, es pot dir que pel meu compte. Certament a la feina ens van donar cursets, però eren voluntaris i encara que per accedir a una plaça d’un nivell més alt, puntua, no sempre es decisiu. Evidentment, si la plaça sol·licitada només és a Vinaròs, allí el català no el reconeixen com a idioma que es parla a la comunitat i només valoren el valencià.
Dit això, no em considero bilingüe ni molt menys. Ni tenint facilitat en passar del català al castellà sense cap problema.
El problema és el de sempre. El castellà, gràcies als seus defensors (PPC i C’s) i als nouvinguts (tots, els que el parlen com a llengua materna i els que parlen d’altres idiomes), s’està imposant al català, sobre tot a les ciutats grans. I només als pobles menuts de les comarques més despoblades el català supera al castellà en tots els nivells: parla, comprensió, etc.
Una vegada més he d’expressar el meu escepticisme cap a aquelles persones que defensen que el castellà estigui discriminat o en retrocés a Catalunya. I per no parlar del nivell que té assolit a la resta del món!
Encara que hi hagi una sentència favorable a la immersió lingüística per part del Tribunal Constitucional, si cal, s’ha d’aplicar discriminació positiva cap al català, ja que està en franca desavantatge davant d’una llengua que es parla per moltes més persones fora de Catalunya i a dintre, en llocs com l’àrea metropolitana de Barcelona, pateix, pràcticament, un empat tècnic.
No fa gaires setmanes, un diari esportiu com “El 9” ve fent una campanya publicitària basant-se en que, entre els diaris esportius, el català, “perd per golejada”. Diaris de clara tendència barcelonista com l’Sport i el Mundo Deportivo són en castellà, quan ningú dirà que el Barça no sigui i es consideri per tot arreu un club “català”. Tampoc en la premsa d’informació general les coses van gaire millor. És cert que als diaris d’aquí, cada vegada s’està normalitzant més les seves edicions en català. Primer va ser el Periódico, fa poc la Vanguardia. El diari Ara ja va néixer en Català i el Punt i l’Avui (ara uns sol diari) sempre han estat referents. I si parlem de les televisions, encara veurem una diferència més abismal i el castellà s’imposa amb molta claredat al català.  
Qui no ho vulgui veure així i qui vulgui seguir buscant als al tribunals una raó que no tenen, estan en tot el dret, però també haurien de pensar que per buscar un benefici propi perjudiquen a molta més gent que no pensen així i, sobre tot, fan mal a un idioma minoritari i que cal protegir més que mai.