DELICTE ECOLÒGIC. LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 20-03-2012

Avui mateix he retornat al lloc on fa uns mesos vaig descobrir un abocador il·legal.

Trobar que tot està igualo no ha suposat cap sorpresa per a mi, ja que m’ho imaginava. Però un operari de SOREA que estava tallant canyes m’ha ensenyat diverses garrafes que contenien oli cremat de motor. Quan ell les va trobar totes estaven plantades i plenes. Ara totes menys una estan buides. Algú les ha abocat potser ignorant que a sota hi ha el segon aqüífer més important de Catalunya: l’aqüífer de la Galera.

EL PASSOTISME DE LES ADMINISTRACIONS

Avui, el Periódico, publica un extens reportatge sobre el silenci de els administracions davant de les queixes dels ciutadans.  
El concepte d’administració”, com a tal, és intangible i, per tant, no sé li poden imputar els actes. Ara bé, l’administració, o qualsevol organisme que formi part d’alguna de els diferents administracions (vull recorda que n’hi ha de 3 tipus: l’estatal, l’autonòmica i la local) està composada per funcionaris/funcionaries i altres tipus de treballadors (laborals, interins, estatutaris... i posem un etcètera perquè encara podríem matisar-ho més)
Primer que res cal dir que els treballadors públics (en general) es deuen als ciutadans i per tant, els hi ha de mostrar el màxim respecte i mirar sempre de solucionar-los els seus problemes què, per petits que siguin, per ells, segurament, són molt importants.
Però sovint els treballadors públics fan de simples tramitadors i qui realment prenen les decisions són els polítics que estan al servei de l’administració i, encara més (i ho remarco) al servei de la ciutadania.
Els ciutadans (i ciutadanes) quan tenen un problema, a la primera administració que solen acudir és a la local, més que res, per proximitat. A tots els pobles hi ha un ajuntament, però no a tots hi ha una oficina del govern autonòmic i menys encara del govern central.
Una vegada presentada la queixa què, reitero, per al ciutadà “és molt important”, qui la presenta, com administrat i contribuent, espera rebre una resposta satisfactòria, però això no sempre és així. De vegades la resposta de l’administració va en contra dels seus interessos, però també pot passar que no en rebi cap i si, en el primer cas, l’indigna, en el segon, el pot arribar a desesperar.
La relació entre les administracions i els administrats hauria de ser recíproca, es a dir, hauria d’haver la mateixa exigència de compliment per part de l’administració als seus administrats que el tracte que haurien de rebre aquests quan s’adrecin a ella, sempre i quan els que es demana sigui raonable i es pugui complir, evidentment.
Però la percepció que té l’administrat no és aquesta. Pensa que sé l’exigeix (quan no obliga) a complir amb totes les seves obligacions, però a l’hora de reclamar els dures, sovint sé l’ignora.

Ahir mateix m’explicaven una anècdota. Un amic va adreçar-se a l’Ajuntament de Tortosa per a reclamar més llum als passos de vianants de la Rambla de Catalunya, ja que, al seu criteri, estaven insuficientment il·luminats. La resposta que va rebre de l’ajuntament va ser que es feia per estalvia energia. Estalviar energia està bé, crec que ningú opinarà el contrari, però primer que res està al seguretat de les persones. Si un dia (esperem que no sigui així), hi ha un accidenten un d’aquests punts, de qui serà la culpa?

Un altre exemple. Fa més d’un mes vaig denunciar al meu blog, però també al Periódico de Catalunya, sobre un abocador incontrolat al costat mateix de l’Ebre i molt prop d’Amposta. Si bé es cert que no vaig fer cap denúncia formal, segurament tant “algú” de l’ajuntament ampostí com del departament de Medi Ambient de la Generalitat, ho va veure. En un altre país s’hauria posat ràpidament “fil a l’agulla” i s’hauria netejat la zona a més de posar-hi un cartell prohibint aquests abocaments baix amenaça de multar-los. Aquí, senzillament, no s’hi fa res.    

UNA HISTÒRIA MAI CONTADA SOBRE EL C F AMPOSTA (II PART)

(Ahir vaig publicar la primera part) 

Però amb el primer equip, entrenat per un dels pitjors tècnics que he vist en la meva vida, no li van donar pràcticament oportunitats. Aquest fet va fer que es preguntés a l directiva si el deixaven fitxar per un altre equip, ja que l’Ampolla estava interessada en fer-ho. La resposta de la junta directiva va ser que, “com jugaven a la mateixa categoria, no”.

La majoria (per no dir la unanimitat) dels jugadors d’aquell juvenil van acabar jugant per diversos equips de la comarca. Crec recordar que només el porter va ser cridat al primer equip després d’haver marxat per a ser suplent. És normal que un dels millors juvenils que va tenir l’Amposta en els darrers anys, els seus jugadors acabessin tots defensant els colors d’altres equips? I el que és pitjor, renegant de l’entitat.  

A la temporada següent, la darrera de Pla, no vaig anar a renovar el carnet de soci i, òbviament, no vaig assistir a cap partit de l’Amposta. Des de llavors han estat comptades les vegades que he creuat la porta del camp i una d’elles va ser per anar a pixar i la majoria de les altres per assistir a algun partit del torneig Joan Gil i Alonso.

Quan va entrar Josep Lluís Tarazona i la seva junta, en veure que “devia” un any de soci, van pretendre que el pagués. Fins i tot em van arribar a enviar una carta un tant amenaçadora on se m’exigia pagar la quota fins una data determinada. Ni que fossin Hisenda, tu! Vaig passar olímpicament del tema.

Llavors, un dels membres destacats de la junta en va venir a parlar al meu lloc de treball (sembla ser que no hi havia cap lloc millor per fer-ho) i em va dir que la junta havia solucionar el més afer: m’havia donat de baixa abans de començar la temporada anterior –la que no vaig pagar- i em demanaven que em tornés a fer soci. Em va assegurar que a partir de llavors, les coses canviarien, que, primer que res, volien que el primer equip es nodrís de jugadors de la cantera de l’Amposta. Per no sentir-lo més, finalment hi vaig accedir i em vaig tornar a fer soci. Al cap de pocs partits i com vaig veure que les coses continuaven igual, els vaig remetre una carta certificada demanant-los que em donessin definitivament de baixa al final de temporada i que no em vinguessin a demanar més de tornar-me a fer soci. I a partir d’aquell dia ja no vaig anar a veure cap partit més de lliga.

Varem substituir el futbol pel handbol i així ho poden testificar moltes de les persones que, com nosaltres, acudeixen sovint a veure al primer equip femení del handbol Amposta.  

L’altre dia li vaig dir al nou president que si la meva situació econòmica passes per un bon moment, em tornaria a donar d’alta. Però un té les seves prioritats i avui per avui, no pot ser.

Sort Jordi.      

CONEIXEU L'ARBOÇ? II