UN MADRID PATÈTIC

Anit vaig estar veient el partit del Madrid. Feia temps que no en veia cap de sencer. Segurament si hagués marcat hauria tancat la tele i me’n hauria anat a l’ordinador, qui sap si a pegar-vos la tabarra. Però el partit prometia i com que el València anava empatant, vaig esperar-me fins al final, a veure si finalment empataven i el Barça es posava a 4 punts com així va ser.

El joc del Madrid només es mereix un qualificatiu: PATÈTIC! Des de bon començament no van parar de buscar el penal. Sempre igual, sembla que si no guanyen de penal no saben guanyar. Crec que el primer de tots va ser Higuain. En una sacada de córner, quan va notar el braç d’un jugador del Valencia, va anar deixant-se caure poc a poc amb els braços aixecats per a ser més visible. En van buscar als menys 4 o 5. El darrer de tots, si no recordo malament, Cristiano Ronaldo que en una jugada es va desequilibrar tot sol fora de l’àrea i en caure dintre va reclamar-lo. Després a la televisió van voler demostrar que el jugador valencianista el va xafar pel darrere i que fruit d’això va anar per terra. Si és que hi va haver contacte, cosa que dubto, aquest va ser tan lleu que Ronaldo difícilment va notar res. Si l’hagués tocat, l’hauria esgarronat i li hauria sortit la bota, cosa que no va passar.

I la jugada de Pepe el Boig, cal comentar-la? Va simular una agressió d’un rival i quan Arbeloa va anar a dir-li que no fes teatre, que les coses no estaven per això, en pensar que era el jugador que l’havia tocat, li va etzibar una puntada de peu des del terra, però en aquest cas va anar a parar a la cama d’un company.

L’altre dia, al bar que acostumo a esmorzar, hi havia un madridista fan de Maurinho que semblava un lloro repetint les paraules que acostuma a dir l’entrenador portuguès: que si els àrbitres afavoreixen al Barça, que si Platini vol que el Barça guanyi la Chapions, que si la segona Champions que va guanyar el Barça li van regalar i que ell no voldria guanyar-ne una així, que si el Madrid havia guanyat 6 Copes d’Europa, quan era un mèrit fer-ho (sembla que ara no ho és)... I no sé quants disbarats més. Mentre jo segui esmorzant i fent com aquell que no l’escolta. M’havia de discutir amb ell? Per a què?

Segurament si li hagués preguntat si tot allò que deia s’ho creia, m’hauria respost que sí. És el que passa als fanàtics que encara que sigui totalment diferent a com ells ho aprecien, mai ho admetran. 

Os deixo amb l’himne del València.   

  

FOTOS DE L'ENTRADA DE GODALL I

GITAR-SE GALERENC I ALÇAR-SE PLANER

 

Els mapes polítics d’un determinat país o territori no han estat sempre tal i com els coneixem avui. Al llarg dels segles s’han anat formant els diversos estats degut a conquistes territorials, tractes o d’altres fets. Però també els pobles han sofert constantment un procés de transformació que han ocasionat ajustos en els seus termes municipals.

Vaig a posar-vos un exemples. Santa Bàrbara neix com a poble a la primera meitat del segle XIX, concretament l’any 1828 a partir de la colonització d’aquell territori per part de famílies arribades principalment de Tortosa i Roquetes i que s’estableixen a diferents masades escampades pel que avui constitueix el seu terme municipal. Algunes d’aquestes masades van ser “engolides” pel nucli urbà, si bé n’hi ha que encara perduren. Entre la Galera i Masdenverge li van proporcionar el territori suficient per a que pogués tenir terme.

D’altres pobles s’han format a partir de la segregació de la seva metròpolis. El cas més evident va ser la gran segregació que va patir Tortosa cap a finals del anys 70 i principis dels 80 del segle passat. Primer es va formar Deltebre, fruit de la fusió dels nuclis de la Cava i Jesús i Maria (1977) Després va ser Sant Jaume d’Enveja (1978) que, fins i tot, va demanar canviar de comarca (1990) ja que les comunicacions i les relacions de tipus sempre havien estat més bones amb Amposta que la pròpia Tortosa. Finalment es van segregar Camarles (1978) i l’Aldea (1983)

No van passar molts d’anys que l’Ampolla es va independitzar del Perelló (1990), un fet que ja havia passat durant la Guerra Civil (1937), però que en arribar la dictadura va deixar les coses com havien estat fins no feia massa temps.

Les relacions entre els ciutadans de pobles veïns sempre han esdevingut complicades. Les rivalitats, de vegades convertides en odis, ha estat un fet al llarg de la història humana. Evidentment no sempre ha estat per les mateixes causes. Antigament, el robatori d’un bé, l’apropiació indeguda d’unes parcel·les de terreny o qualsevol altre fet, podien donar peu a disputes que no sempre acabaven bé. Més recentment el motius de controvèrsia va ser el futbol. Les rivalitats entre els pobles veïns per culpa d’una pilota han estat constants. Recordo que quan era jovenet la Galera mantenia freqüents disputes amb Santa Bàrbara i Godall i, fins i tot, amb Masdenverge. Qui no recorda les males relacions entre Tortosa i Amposta, un fet que encara avui serveis de pretext a alguns polítics per a esgarrapar vots entre els més fanàtics. O entre Ulldecona i Alcanar o Ulldecona i la Sénia... La rivalitat entre Vinaròs i Benicarló va comportar fer els Carnavals a Vinaròs l’any següent de fer-hi les falles a Benicarló. No acabaríem...    

Però ara resulta que, des del govern català, el vol aprofitar la crisi per a unir poblacions de menys de 5.000 habitants. Es diu que així s’estalviaria en despesa de personal i també d’alguns serveis que s’hi presten a cada un dels municipis.

Imaginem-nos per un instant que Santa Bàrbara pugui aglutinar als pobles del seu voltant, es a dir, Godall, la Galera i Mas de Barberans. Entre tots quatre ja arribarien a la xifra de 5.000 habitants. Masdenverge i Freginals potser s’acabarien integrant a Amposta (sobre tot per proximitat) i potser Sant Jaume també o, tal vegada optaria per Deltebre, qui sap? I el Perelló i l’Ampolla, on les discrepàncies han arribar a quotes elevades, es tornarien a unir i potser també l’Ametlla que també es va segregar el Perelló a finals del segle XIX?

Ara per ara no hi ha res segur, però particularment em sembla un gran disbarat. Com més habitants tingui una població, més personal hi ha d’haver al servei dels ciutadans i si a sobre, els pobles estan disseminats, la despesa augmentaria. O sigui, el que es pretendria estalviar per un costat, potser s’incrementaria per l’altre. Hi ha qui diu que és preferible que es mancomunen serveis. Però és que molts ja hi estan. La Diputació de Tarragona, concretament el seu organisme BASE, recapta els tributs locals de la majoria dels pobles de la província i el Consell Comarcal del Montsià en gestiona d’altres com la recollida de tot tipus de residus o els tractaments mediambientals.

No puc imaginar-me que un dia un es giti galerenc i al matí següent s’alci planer.

Recordo una anècdota del dia que es va inaugurar “lo Passador”, el pont que uneix Deltebre i Sant Jaume. Em vaig apropar a un grup de dones de Sant Jaume i els hi vaig dir: “A veure si demà pel matí alguna es despertarà al costat d’un altre home”. Es van posar a riure.

Si es fes de forma obligatòria potser més d’un es posaria a plorar. 

PUJAR I BAIXAR

Escales de pedra en sec a la finca de l'Arion propietat de la família Porta Ferré.

Puja la prima de risc i l’atur. Baixa la borsa. Només hi ha un problema que el que hauria de pujar, baixa i el que hauria de baixar puja.

Molts eren els que confiaven que Rajoy tenia una vareta màgica que ens podria fer sortir de la crisi. Crec que fins i tot ell s’ho va arribar a creure. Però ara mateix deuen de ser molts els que ja se’n han adonat que sortir-ne no serà gens fàcil.

Potser la Merkel ens demani que rebaixem el dèficit públic, però això no pot ser a qualsevol preu. Uns pressupostos han de contemplar mesures de creixement econòmic i segons sembla, els primers pressupostos de Rajoy no en contemplen. Per això aquesta setmana de passió (per a uns més que per als altres) la borsa espanyola ha baixat als límits de fa 3 anys, quan encara no s’havien aplicat ajustos a la nostra economia. En canvi, l’emissió de deure públic no va ser subscrita al 100 % tal i com havia passat les darreres vegades i, a sobre, pagant un interès més elevat.

Per acabar-ho d’arrodonir, el Consell de Garanties Estatutàries diu que la reforma laboral del PP va en contra de l’Estatut de Catalunya i la pròpia Constitució Espanyola. El que passa és que encara que s’hi presenti recurs, mentre els magistrats deliberaran sobre el tema i emetran un dictamen, poden passar anys i anys, igual com va passar amb l’Estatut i potser per a llavors Espanya ja s’haurà convertit en una província alemanya on els jubilats vindran a viure perquè amb la seva pensió en seran els amos, mentre que aquí, els sous i les condicions laborals estaran sota mínims.
Imagino que encara estem a temps per a reaccionar i això es pot fer de dos maneres: des dels governs que haurien d'acceptar que s'han equivocat i virar 180º o des de la ciutadania amb molta més presència al carrer participant en vagues i manifestacions. Però igual una cosa com l'altra en semblen ara per ara utopies.