Allà pels anys 80 va arribar a Xerta un jove notari
que responia al nom de Francisco de Asís Ruiz-Gallardón García de
la Rasilla. Quasi res! Va apropar-se a l’oficina de Tortosa on treballo
per a donar-se d’alta de la Llicència Fiscal, tan indispensable com la
pròpia oposició per a poder exercir l’activitat.
Quan vaig llegir el seu nom no em vaig poder
estar: “de família il·lustre”, li vaig dir. Ni tant sols es va molestar en
respondrem. A Madrid, els Ruiz Gallardón són coneguts pe les
seves activitats polítiques. Durant el règim de Franco eren monàrquics, però
sempre de dretes, evidentment. Sovint he recordat aquell nom com d’altres
que m’he trobat al llarg de la meva vida: Maria del Amor Hermoso Uribe-Echeverria
Garmendia o Reyes Núñez de Arenas García-Valdelomar o Prado López de Mota
Díaz-Blanco o encara un altre Jesús Sánchez-Gil Fernández Pacheco. Tots són
noms reals, cap d’ells és inventat.
Tornem al notari de Xerta. De tant en tant sortia
a les meves converses ja que, del jove notari, sempre m’ha sobtat la joventut
en la que va començar a realitzar la seva professió i, com no, el seu nom. Una
vegada un conegut em va dir: “El cognom Ruiz-Gallardón és més conegut, però
a Madrid, la família García de la Rasilla té més “rancio
abolengo”.
“Rancio Abolengo” vol dir precisament
això, formar part d’una família il·lustre, amb arrels profundes a la societat
guanyades generació rere generació. Però la paraula “rancio” (ranci), sense cap
apel·latiu més, significa retrògrad, carca, caspós...
De la mateixa família que Francisco de Asís és un tal Alberto que, durant molts
d’anys va ser alcalde de Madrid i encara que de dretes i del PP, per fer honor
a la seva família, estava considerat de la línia més progre del partit. Sí és que un que tingui la condició de progre pot ser del PP (jo penso que no)
Però a Alberto, de tant en tant, sé li
escapava algun tic poc progre
i molt ranci. Potser per a no disgustar al seu sogre que, a diferència de la
seva família, ha estat sempre franquista, fins i tot, més enllà de la mort del
dictador.
Però a Alberto, l’Ajuntament de Madrid sé
li feia menut, tot i que va traslladar la seva seu des de la plaça Real a la de
la Cibeles, ocupant l’edifici de Correus, molt més gran i, després d’una
profunda remodelació, molt més funcional. No obstant va tornar-se a presentar
per alcalde i, com havia fet d’altres vegades, va tornar a guanyar per majoria
absoluta. Alberto havia col·locat de número 2 a tota una dama. No de rancio abolengo, ni de alta
cuna, però esposa de qui ho havia segut tot dintre del PP: ni més ni
menys que d’Ana Botella, esposa del funest José María Aznar. No
importava gens ni mica que no tingués cap tipus de experiència política i una
nul·la capacitat de gestió. No calia, ja que, si es donava el cas, ja seria
assessorada pels 1.500 assessors que es diu que té l’ajuntament de la Villa
y Corte.
I així va
ser. Després del 20-N, quan Rajoy va guanyar les eleccions generals, va cridar
a Alberto
per a formar part del seu govern i el va fer Ministre de Justícia, un ministeri
clau per a fer sortir a Espanya de la
crisi, tal i com va reconèixer el mateix Rajoy i la Botella va convertir-se
en alcaldessa de Madrid i l’acudit fàcil ja estava servit: “Si tens problemes
amb la Bortella, truca al telèfon de l’Esperanza”.
Per la seva part, Alberto, com a Ministre
de Justícia, ha donat la raó a aquells que sospitàvem que tenia més de rancio
que d’abolengo i acaba de proposar eliminar un des tres primers
supòsits inicials que permetien avortar: la malformació del fetus.
De portar-se a terme la mesura, a part
d’anul·lar la voluntat de les mares, obligarà a moltes dones a tenir que tornar
a avortar a la clandestinitat, com es feia abans d’aprovar la primera llei.
Per cert, sembla ser que durant la dictadura
de Franco es tolerava l’avortament quan hi havia malformació del fetus. Paradoxes
de la vida!
