VAGI-SE’N, SENYOR RAJOY!!

Durant el darrer mandat de Felipe González (1993-1996) el llavors cap de l’oposició, el funest José Maria Aznar, va fer famosa una frase: “Vagi-se’n, senyor González” (Váyase, señor González) A costa de repetir-la una vegada i una altra, aquella frase va calar entre la població que ja divisava feia temps un final de cicle polític.

Felipe González va haver de dissoldre les cambres i convocar eleccions anticipades. Va passar el relleu a Joaquín Almunia (ara comissari europeu) i el PP va assolir per primera vegada la victòria en unes eleccions generals. Va ser “la derrota més dolça del PSOE”, ja que el desgast progressiu que patia, no va acabar de confirmar-se a les urnes.

Felipe González va estar al capdavant del govern espanyol pràcticament 14 anys i és fins a la data, el president que més temps ha durat davant del govern d’Espanya.

Mariano Rajoy encara no fa 7 mesos que ha ocupat el càrrec. Evidentment els temps no són els mateixos, però també és cert que Rajoy no ha sabut gestionar la crisi de manera efectiva.

El programa amb el qual el Partit Popular va guanyar les eleccions, s’ha esmicolat en aquest curt període. Quasi res del que va dir que faria si governaven el país està en vigor. Normalment han fet tot el contrari del que van dir que farien. Damunt encara hem d’escoltar a Alberto Ruiz-Gallardón dient que “portaven al programa la modificació de la llei de l’avortament”. Serà l’única cosa que han fet i que van anunciar que farien i una gran mostra de cinisme!

La tan desitjada reforma laboral (de fet era una reforma de la reforma de la reforma...) que tan s’anhelava  des dels sectors empresarials i que havia de crear llocs de treball (tothom intuïa que més precaris i amb sous més baixos), ha estat un fracàs i, en lloc de crear ocupació, encara n’ha destruït més i la llista d’aturats creix més rere més, fins i tot durant els mesos durant els quals, tradicionalment s’ha creat ocupació gràcies al turisme.

Molts analistes pensen que les recents mesures aprovades (pujada dels tipus de l’IVA, rebaixa del sou dels funcionaris, etc.) tal i com ja va passar amb les diferents retallades en matèria de sanitat, educació, cultura..., apujada dels tipus de l’IRPF i, sobre tot, la reforma laboral, ens acabin abocant, irremediablement, a més rescissió econòmica i més augment de l’atur.

Potser per tot això, el PP ha caigut 7 punts en estimació de vot en només un mes. Mai cap partit havia patit una davallada tan important...

Però sembla que Rajoy ja hauria trobat als dos caps de turc a qui donar-los la culpa de que Espanya no aixequi el cap. Qui té tots els números de ser destituït en dates properes (tot indica que molt possiblement a partir de setembre), és Cristóbal Montoro. El Ministre d’Hisenda i Administracions Públiques ha acumulat un gran desgast, ja que ha estat quasi sempre l’encarregat d’anunciar les dures mesures a l’opinió pública mentre el President s’amagava.

L’altre nom que sona que pot ser substituït és el de Luis de Guíndos, el Ministre d’Economia. Cal recordar que Rajoy, quan va formar govern, no va voler nomenar vicepresident econòmic per que, segons va dir, seria ell mateix el responsable de l’àrea.

Així, si Rajoy és, a part de President del govern, el principal responsable econòmic i, per tant, del fracàs de les mesures que s’han ant adoptant sobre la marxa, hauria de ser ell qui plegués i, amb ell, tot el govern.

Vagi-se’n senyor Rajoy! Pel bé del futur d'aquest país.     

“EL CORRALITO” DE LES PREFERENTS

Així és como defineix ma mare la situació de les Participacions Preferents que un dia va subscriure amb la Caixa (avui Caixabank)

Fa uns mesos li van dir que a finals de junt podria “rescatar-ne” un 15 % i un altre 15 % a finals de junt del 2013. Ara bé, no li donarien en diners, sinó qu4e en accions de la pròpia entitat i que llavors, podria vendre o no a preu de mercat (de valors), es a dir, al canvi del dia. Per tant, i com passa quan es juga a la borsa, es pot guanyar o perdre.

Ha passat el 30 de juny i la situació és força diferent. Les “accions” que li havien de donar, s’han convertir en “obligacions subordinades” al 4 i al 7 %. Imagino que al 4 % anual i al 7 % si és més d’un any. Ma mare no m’ho va deixar clar.

És del tot evident que la situació canvia molt poc. Les Participacions Preferents s’han convertit en “Obligacions Subordinades”, amb les mateixes condicions o molt paregudes, perquè, a la pràctica, segueix sense poder-les rescatar o dit d’una altra manera, convertir-les en diners, treure’ls i poder fer amb ells el que vulgui.

Ma mare els hi va dir que els necessitava, ja que els necessitava per a pagar unes obres que havia fet a casa. “Porti’m la factura” –li van dir-.

No és l’únic cas. Sap d’una dona que té el seu fill greument malalt i que ha hagut d’acudir a diversos metges pagant i, per tant, necessitava els diners. Li van dir el mateix: “Porti’m la factura”.

La situació per part de la Caixa o l’entitat que sigui (qui n’estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra), és del tot immoral. Estan “treballant” amb els diners de la gent més humil, sovint, dels més grans i febles i els van passant en excuses. Qui vulgui diners, que demani un préstec.

Una autèntica vergonya!!     

A ROUCO VARELA

Querido Antonio María, Ayer, después de la misa de las 19h, varios afectados por los desahucios hipotecarios decidieron encerrarse en La Almudena, la catedral de tu archidiócesis. La Iglesia, mostrando gran solidaridad con estas personas que sufren, decidió llamar a la policía para desalojarlos. Por lo visto, os preocupa más vuestra casilla en la Declaración de la Renta que las casasde familias desahuciadas. Antonio Maria, yo soy ateo, pero algunos mensajes del cristianismo que me parecen fabulosos. Si me permites, me gustaría recordar algunas enseñanzas de un personaje que quizás te suene: un tal Jesús de Nazaret, hijo de José el banquero, -perdón, José el carpintero-. ¿Jesús apoyaría a las familias deshauciadas o a los bancos? Yo soy investigador en física, no tengo ninguna capacidad para dictar clases de religión. Me limito a copiar de la Biblia: 1) “Él derribó del trono a los poderosos y enalteció a los humildes, a los hambrientos los colmó de bienes y a los ricos los despidió vacíos.” (Lc 1,52-53). 2) “Cuando des una comida o una cena, no invites a tus vecinos ricos. Cuando des un banquete, invita a los pobres.” (Lc 14,13) 3) “Había cierto hombre rico que se vestía de púrpura y lino fino, celebrando cada día fiestas con esplendidez. Y un pobre llamado Lázaro yacía a su puerta cubierto de llagas, ansiando saciarse de las migajas que caían de la mesa del rico. Murió el pobre y fue llevado por los ángeles al seno de Dios; murió el rico y fue sepultado en el Infierno.” (Lc 16,19-23). 4) “Así pues, cualquiera de vosotros que no renuncia a todo lo que posee, no puede ser mi discípulo.” (Lc 14,33) 5) “Él hace justicia al huérfano y a la viuda, y ama al extranjero dándole pan y vestido.” (Dt 10,17) Antonio María, menos mal que Jesús vivió hace 20 siglos. Tengo la impresión de que si viviera en nuestros tiempos, hubiese montando un 15-M de la de Dios. Un abrazo su Eminencia,
 Alberto Sicilia.

JUGUES?

Problema de lògica. Dos cotxes (un model antic de Volkswagen Golf i un Citroën Xsara Picasso, tampoc massa nou) surten de Tortosa pràcticament a la mateixa hora. Els dos circulen per l’Eix de l’Ebre o C-12 i, en arribar a la rotonda dels “nusos”, el Golf avança pel carril interior a la Picasso. No hi ha cap avançament més i cap dels dos cotxes s’atura. No obstant això, la Picasso arriba primer a Amposta a certa distància del Golf.

Em pots explicar que va passar?

...

Qui em coneixeu bé i sap compenso a l’hora de conduir, i per això, segurament, tindreu una mica d’avantatge. Una pista: al volant de la Picasso anava jo.

Abans d’explicar-vos el que va passar, em remuntaré a uns mesos enrere.

Sabeu que treballo a Tortosa. Un dia, en arribar a la mateixa rotonda, la dels “nusos”, em vaig situar al carril de la dreta, mentre que el mateix Golf es va situar a al de l’esquerra. Va aprofitar el carril interior de la rotonda per avançar-me.

Com que conec els propietaris del Golf (ella és companya de treball, però aquell dia conduïa els seu marit, igual que el dia dels fets), en trobar-la quan vaig arribar a treballar, li vaig preguntar si el seu marit era “Fernando Alonso”. Em va respondre que hi havia dos carrils. “Sí, però en sortir de la rotonda només n’hi ha un i, què passa si tots dos arribem allí junts?” –li vaig respondre-.

La situació era força semblant a la dels dia dels fets, però en sentit contrari de circulació, ja que va ser en sortir del treball. L’única diferència és que sortint de Tortosa hi ha dos carrils. El Golf anava pel de l’esquerra i, en arribar a la rotonda, em va tornar a avançar, però... I aquí està la solució al problema, quan havia de sortir i seguir per la C-12 direcció Sud, es va trobar amb un camió que estava girant pel carril exterior i no va poder sortir, la qual cosa va fer que hagués de fer una volta sencera a la rotonda, fet que jo  “vaig aprofitar” jo per a treure-li certa distància. Suficient per arribar (sense córrer més del compte) primer a Amposta.

Sempre he dit que una bona part dels conductors no saben circular per les rotondes. Quan hi ha dos carrils, pel de l’esquerra sempre hi haurien d’anar els que han de girar, en aquest cas, cap al pont del Mil·lenari i, pel de la dreta, els qui han de girar cap a la dreta (Raval de Cristo) o seguir recte direcció S. Només els camions, si la rotonda és petita (que no és el cas) haurien de poder anar per la dreta (encara que giressin cap a l’esquerra) per motius de maniobrabilitat del vehicle.

Crec que queda suficientment demostrada aquesta circumstància amb el joc i l’anècdota que us acaba de fer.