divendres, 8 de març del 2013
Corruptos, ladrones, despilfarradores y sueños faraónicos
Las arcas públicas
Era Matas un ladrón profesional, gracias a las arcas públicas. Le protegía además el Banco de Valencia, ahora hecho trizas, tras el saqueo de sus altos directivos. En Valencia tenía asimismo conocidos amigos, como el ínclito Camps, el de los trajes, la Gürtel y un séquito de populares bajo sospecha.
El TSJCV
No importa que en el Tribunal Superior de Justicia de la Comunidad Valenciana abunden clamorosamente los jueces conservadores, como publicamos ayer en ELPLURAL.COM. Esto, en sí mismo, ya es una injusticia abominable. Recordemos, si no, cuando el presidente entonces del TSJCV era un amigo -más que amigo- de Camps.
Yerno de Rey y marido de infanta
Matas se hizo amigo de Iñaki Urgandarin, probablemente amigo de fechorías, llevadas acabo con la garantía de quien es yerno del Rey y marido de la Infanta Cristina. Y lo proclamaba ante gente principal para ir enriqueciéndose así de forma presuntamente ilegal. También esta pareja quiso ser dueña de otro Palacete, donde se alberga la Barcelona de los milagros burgueses. El palacete, una vez restaurado, les ha costado alrededor de tres millones de euros.
La alcaldesa de Madrid
Ésta es una parte de la historia nauseabunda de la corrupción, tan extendida por toda España y no protagonizada, ni mucho menos, sólo por políticos. ¿Es una cierta corrupción, aunque formalmente legal, que la alcaldesa de Madrid, Ana Botella -nombrada a dedo por Gallardón y con el impulso de su marido- disponga de más de doscientos asesores y numerosos de ellos fichados por afinidades familiares y por vinculaciones con el PP?
El déficit de medio siglo
No sabemos si tanta pasta para altos cargos -10´3 millones de euros- es o no ajustada a la legislación vigente. Pero sí sabemos que, máxime en una situación económica y social de alarma roja, Ana Botella despilfarra de manera descomunal. Claro que tras haber estado Gallardón en la Alcaldía, el déficit municipal de Madrid no se borrará en medio siglo, como mínimo.
Sueño faraónico a cargo de la ciudadanía
A Gallardón le pierde su sueño faraónico, que no es lo mismo necesariamente que la corrupción. En todo caso, todo esto nos conduce a una observación relevante. La sensibilidad social de no pocos mandamases, como el Rey, Ana Botella o Gallardón, por ejemplo, es inexistente. Y la de los corruptos mucho más todavía.
Enric Sopena es director de ELPLURAL.COM
dijous, 7 de març del 2013
EN LLIBERTAT VIGILADA
El cas de la renúncia del fiscal en cap
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) Martín Rodríguez
Sol ha posat en evidència que des de Madrid s’exerceix sobre Catalunya
una mena de llibertat vigilada.
Si econòmicament, la Generalitat ha hagut
d’acollir-se al fons de rescat, políticament, el govern central està disposat,
costi el que costi, a que els catalans no puguem decidir en llibertat el
nostre futur com a poble.
Vaig escoltar per la ràdio que un
govern, quan més dèbil es troba, més autoritari es torna. Segurament
que el govern de Rajoy, degut a la seva política contrària als interessos
de la ciutadania per un costat i, per l’altre, a la seva crisi interna
produïda per una persona a qui els del PP no poden nomenar. Aquí ho posarem
en majúscules per a que soni més fort: BÁRCENAS, durant molts anys, l’amo
dels diners del partit.
En pocs dies des de la capital i cort
s’han exercit dues mesures de pressió que confirmen la situació de tutela
sobre Catalunya. La primera va ser recórrer davant el Tribunal Constitucional
(TC) la resolució sobiranista aprovada pel Ple del Parlament de Catalunya,
una resolució que, pel que sembla, no té cap transcendència jurídica. Malgrat
això, el govern de Rajoy no va dubtar en portar-ho davant del màxim
tribunal per a que aquest decretés la seva inconstitucionalitat. Es de
suposar que, de ser cert que el seu contingut és purament polític, el Tribunal
Constitucional s’hauria de declarar incompetent per a emetre cap dictamen,
ja que no tindrà cap base legal per a fer-ho.
El segon cas (amb el que he començat
l’escrit), és encara més insòlit. Quins són els antecedents per a que
tot un fiscal en cap presenti la dimissió del seu càrrec? Rodríguez Sol,
membre de la conservadora associació de Francisco de Vitoria va tenir l’atreviment
de dir que tots els pobles tenien el dret a ser consultats sobre el
seu futur dintre del marc legal. Seria ben bé la resolució que, només
fa uns dies, va rebutjar el Congrés dels Diputats i que va produir, per
primera vegada, que la majoria dels diputats del PSC votessin diferent
a la resta dels diputats del grup socialista.
Sembla ser que els declaracions del fiscal
en cap del TSJC li van causar algun tipus de trauma al Fiscal General de
l’Estat Torres-Dulce i, ràpidament, li va obrir un expedient disciplinari
per a rellevar-lo de la seva responsabilitat.
La reacció dels jutges i fiscals més
progressistes tampoc es va fer esperar i van elaborar un manifest de recolzament
a Rodríguez Sol on es qualificava la mesura com a exagerada.
Guerres judicials a banda, si
una persona, a títol personal, no pot expressar el que realment pensa,
s’està davant d’una manca de llibertat d’expressió colossal. I
jo pregunto, la llibertat d’expressió no està reconeguda com un dret constitucional?
En canvi, si un militar a la reserva
fa unes declaracions parlant d’intervenir Catalunya en el cas de que s’arribi
a celebrar la consulta sobiranista, no passa res. Imagino que, en la intimitat,
els fatxes, molts d’ells membres del govern de Rajoy, aplaudeixen la idea.
Aquesta és la democràcia del PP. Una
democràcia en la que jo no tens ni el dret a posar-te malalt, perquè si
ho fas, patiràs una reducció de sou sense contemplacions de cap tipus.
CARTA PUBLICADA AL PERIÓDICO
Ja sabeu que el Periódico tenen costum de retocar les cartes que els envies, això si és que les acaben publicant. Així ha quedat la carta que els hi vaig enviar el passat cap de setmana.
Llei de punt final
Temo que des del Govern català s'està intentant fer una llei de punt final per eximir de responsabilitats alguns dels seus membres (inclòs el president), tal com va passar en països com l'Argentina i, de forma implícita, també a Espanya. El cas Palau podria acabar esquitxant Artur Mas, i els seus socis de govern (i a la vegada partit de l'oposició), es neguen a fer que comparegui al Parlament per donar explicacions sobre una més que probable finançament irregular de Convergència. Raons com les que va donar Marta Rovira, secretària general d'ERC, em sonen a excusa. Quan Millet va buidar les arques del Palau de la Música, Mas no era el president de la Generalitat. Tothom hauria de ser igual davant la justícia, però els poderosos es tapen entre ells.Per si voleu llegir la carta original.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)