EM VULL PLANTAR! (Però no puc)

Titular aparegut diumenge passat al Periódico de Catalunya: Els espanyols van treballar per a l’Estat fins el 27 d’abril.

Per consegüent, només porto uns dies treballant per a mi... Sabeu que us dic? Què em planto! Què a partir d’ara, tots els anys, no penso treballar durant els primers 4 mesos de l’any!

No estic disposat a treballar per a l’Estat mentre hi hagi defraudadors i lladres de guant blanc. Aquí sembla ser que sempre paguem els mateixos: els pocs que treballem i, a sobre, estem assalariats. Els empresaris (i ho sento per tu si et sents al·ludit) solen declarar el que mínim que poden; de vegades passen anys sense obtenir beneficis. Recordo un cas en concret on el comptable li va preguntar a l’empresari sobre quan tenia previst ampliar el magatzem. La pregunta va descol·locar l’empresari (que és amic meu) i, evidentment, no va entendre el significat. Resulta ser que cada anys, per a que els pèrdues no fossin tan quantioses, havia de posar-li més i més existències de mercaderies i, per tant, el magatzem (encara que fos de forma fictícia) aviat es quedaria petit.

Exemples com aquest n’hi deuen d’haver molts. De fet, des de fa poc, l’agència que tramita les beques universitàries, ja requereix a algunes famílies per a que justifiquin com poden viure amb el que guanyen i a sobre tenir un fill (o més) estudiant a la universitat.

Tot i treballar 4 mesos per a l’Estat i quatre més per part de la meva dona, els nostres fills han hagut d’estudiar (el menut encara ho està fent) sense cap tipus d’ajut públic. El nostre sou tampoc és que sigui tant elevat: jo sóc un C2 i la meva dona una C1 de l’administració de l’Estat. Però tots dos hem de costejar-nos les despeses de desplaçament ja que la nostra feina no es troba a la mateixa localitat de residència. Però aquesta circumstància no es té en compte a l’hora de valorar els nostres ingressos. En canvi, els empresaris (sí, hi torno) es poden deduir el vehicle (sempre que es justifiqui que sigui exclusivament per al negoci) i les despeses de transport (carburant, reparacions, assegurança, etc.)  

Si bé sóc un privilegiat perquè tinc feina (i per tant, no m’hauria de queixar), el cert és que em considero discriminat respecte a alguns col·lectius que tampoc és que tots siguin empresaris.

Però em queixo per la part que em toca. Ningú em podrà treure aquest dret!

I evidentment, a pesar del que dic al principi, hauré de seguir treballant els mesos de gener, febrer, març i abril de cada any fins que em jubili. Quin remei em queda!    

La República pacífica

Carmen Jaulín Plana
Politóloga y socióloga de la educación

En un estado de derecho, todos al nacer somos republicanos, sujetos de res-pública, pero no tardamos en saber que nuestro oficio es aprender.
La alborotada primavera política española que vivimos está girando sin rumbo. La situación económica parece de emergencia, pero los partidos políticos no lo advierten. La sociedad civil está llenando los vacíos del Estado, pero saltan las alarmas, estos días el Banco de Alimentos en Cataluña rogaba solidaridad, sólo había víveres hasta junio. En este contexto, salta a la palestra mediática la idea de consenso político desde la monarquía con carácter sinuoso e informal para ver cómo cuaja. El debate televisivo ha sido tan inmediato como desenfocado, aunque cargado de buena intención por su comparación con los Pactos de la Moncloa, en el período llamado Transición: ¿Qué sería de nosotros sin la buena intención?
¿Por qué el consenso de la Transición no tiene traslación hoy? Los políticos (desgraciadamente muchos más hombres que mujeres) de la época venían de tres itinerarios ideológico-vitales: la tecnocracia franquista, la disidencia, y el exilio. Sin ánimo de comparar los tres estratos, tenían en común un acervo de resiliencia y de fortaleza que ni supieron advertir, ni proyectar en las bases de los partidos políticos. No es cierto que cualquier tiempo pasado fuera mejor, aquella época fue un horror en la catatonia de la “libertad sin ira”. Ni las condiciones necesarias materiales, ni humanas son las mismas: nos hemos quedado sin macroeconomía en la aldea global; y aquellos representantes políticos tuvieron una sensibilidad social por lo público, inexistente en la clase política actual.
¿Conseguir consenso o articular disenso? En las democracias inmaduras, la idea de pacto o acuerdo, sea local o nacional, en un sistema democrático, choca con las sospechas de contagiar la independencia de los tres poderes de Montesquieu, de ahí la fragilidad de la idea de consenso político. En las democracias maduras y desarrolladas, avanzar legislativamente exige articular disenso, reconociendo la oportunidad que tiene el conflicto social de logarlo en materias significativas. Es decir, el disenso y el conflicto se convierten en motores del desarrollo social; y no en su rémora como pretenden hacernos creer las élites, hoy.
¿Por qué PSOE y PP no van a gestionar el disenso en materias sensibles como Pobreza, Educación, Sanidad, Justicia, Medioambiente, o Consumo? El PSOE tiene un problema que quizás sea razón suficiente para su baja aceptación social en estos momentos y es la falta de formación de sus dirigentes por lo que dicen y cómo lo dicen. EL PP tiene otro y mucho más grave, la rapiña democrática.
Hoy, Rubalcaba ha planteado claves para propiciar el diálogo político, ¿cuál ha sido la contestación de Camacho? Bien sabe Rajoy que no tiene más que desaparecer del ruedo ibérico, y esperar a ganar las siguientes elecciones, se hunda lo que se hunda. Italia, en una época convulsa como la actual, tiene la autoritas de un Giorgio Napolitano para reprender a la clase política y generar confianza en la sociedad perpleja.
Y desde los púlpitos parece que piden la revolución ancestral que nuestros antepasados intentaron sin oportunidades; mientras la bandera tricolor ondea al viento con más movimiento que nunca en todo tipo de foros, mareas y manifestaciones sociales. Las corrientes parecen a favor, pero no lo son, porque, una vez más, los intereses facciosos quieren algazaras para seguir trincando ganancias. Primavera que requiere reflexión y movilización eficiente antes que reacción porque siempre perdemos los mismos.

VILAFAMÉS. PER A PASSEJAR I GAUDIR (I)

 

 

L’EXCUSA DEL 1er DE MAIG PER A PARLAR SOBRE EL FUTUR DELS SINDICATS

L’amic Amable Pallisé, a qui no conec, però amb qui tic moltes coses en comú, em buscava per la manifestació de Tortosa amb motiu del Primer de Maig i no em va trobar. Així m’ho va fer saber via Facebook. La meva resposta va ser clara: No buscaré excuses; fa anys que no vaig a dita manifestació. La qual cosa no implica que no vagi a d’altres convocades pels sindicats més representatius, així com d’altres moviments socials i cívics.
Però el tema que ens ocupa avui són els sindicats i, concretament les centrals sindicals majoritàries, o sigui la UGT i CC.OO.
Les poques vegades que vaig al local de la UGT, al que he militat des de l’any 1982 (tret d’un període de temps allà per la dècada dels anys 90 per discrepàncies organitzatives), me’n adono que sempre es veuen les mateixes cares, però amb una particularitat important: cada cop estan més envellides.
El sindicats, tal com passa amb els partits polítics tradicionals, no atreuen als joves. I no els atreuen per una qüestió bàsica: perquè no els veuen com a solució dels seus problemes. La taxa d’atur entre els joves de menys de 30 anys es situa en més del 50%, el doble de la general.
Què fan els sindicats per a solucionar aquest greu problema? Si fan alguna cosa, aquesta no es percep als ulls dels treballadors, sobre tot dels sector més joves.
Els sindicats estan fent el que sempre han fet: negociació col•lectiva, defensa dels interessos dels treballadors (ja sigui de forma individual o col•lectiva), convocatòria de vagues i manifestacions i poca cosa més. Certament donen altres serveis però estarien fora de l’estrictament sindical.
Sobre tot durant els temps de crisi, un se’n adona que els sindicats no poden fer quasi res a l’hora de garantir els llocs de treball i si a sobre hi ha un govern de dretes poc sensible amb els treballadors i que aprova reformes laborals molt permissives amb els empresaris, encara costa molt més.
Però a l’hora de la veritat tampoc cal culpar als sindicats de tots els mals que pateix el maltret món laboral espanyol. Els treballadors també han d’assumir el seu grau de culpa. Són molts els que critiquen a les grans centrals sindicals, però que no posen res de la seva part per a solucionar els problemes que pateixen els obrers. Per a que els sindicats siguin forts els hi manca una cosa important: afiliació. No és el mateix anar a negociar amb la patronal amb un 20% d’afiliació i escasses possibilitats de suport per part del conjunt de treballadors que amb una afiliació que s’apropi al 100% i que, en un moment donat, puguin paralitzar un sector econòmic fonamental.
Per acabar no vull passar per alt el comentari que em va deixar un amic al meu blog la Via Augusta. Eren ja quasi la 12 de la nit del dia Primer de Maig quan vaig penjar un article que vaig trobar al diari Público amb el títol de La necessària renovació dels sindicats, signat per Antonio Antón. Un amic va deixar al següent opinió: Josep Maria Alvarez. Secretari General de UGT Catalunya des del 1990. Cándido Méndez, Secretari General de la UGT des de l’any 1994. Com poden ser creïbles? Són part del sistema!
He de dir que estic totalment d’acord amb ell. Hi ha càrrecs sindicals que s’han acomodat i no volen retornar baix cap concepte als seus antics llocs de treball. I després criticaran al polítics. Cada cop s’hi assemblen més!
Què s’ha de fer per a renovar els sindicats? Primerament apropar-los més als llocs de treball, sobre tot a l’Administració on hi ha molt poca afiliació i fer notar la seva presència aportant solucions reals als treballadors.
Però sobre tot haurien de ser molt més independents dels sistema polític. S’han de deixar enrere les subvencions que dóna l’estat. Cóm? Promulgant una nova llei de llibertat sindical que obligui als treballadors a afiliar-se a un sindicat. Només així, sí són autosuficients, seran forts, creïbles i independents.